dijous, 1 de febrer de 2018

Una sardana gens carca

[Un dos i seguit, 26-1-18]

A mitjans del segle XIX, Catalunya, com molts altres països de l’entorn, va viure un temps de grans canvis. No només va ser qüestió de fets polítics o de conflictes, que d’això sempre n’hi ha hagut, sinó que la societat catalana va rebre més influències de l’exterior que mai abans i molts ciutadans van començar a relacionar-se més amb els veïns del nord. Van arribar més tècniques, coneixements, modes i costums, que, en bona part, van ser assumits o van influir en la manera de viure en els habitants d’aquest racó de món.

Entre la infinitat d’exemples que podríem posar d’aquesta nova dinàmica, hi ha tots aquells que van fer possible el pas de la sardana curta i el contrapàs a la sardana llarga. Són factors molt diversos: polítics, socials, tècnics, culturals, etc. Des de l’adopció d’instruments musicals nous, al trencament de vells tabús i encotillaments, van fer que aquell fenomen, més que res, hagi esdevingut una mostra de l’ebullició d’una societat que, alhora, també veia arribar esports com el futbol, gaudia de músiques que triomfaven a Europa com l’òpera, es neguitejava amb noves ideologies i treia profit d’innovacions tecnològiques.

Aquell trànsit d’unes danses pròpies de l’Antic Règim a unes altres de més desacomplexades i obertes a canvis i evolucions, fins ara s’havia explicat d’una manera molt diferent, amb una base romàntica i uns esquemes conservadors, els mateixos que, en un moment donat, van pretendre assimilar, controlar i depurar el fet sardanista i molts altres aspectes del país.

Sortosament, des de fa un temps van apareixent estudis històrics i musicològics seriosos que estan clarificant el panorama, tot i que encara queda molts feina per fer en aquest sentit. Ja tenim a l’abast treballs diversos, com els de Jaume Nonell, o la monumental tesi d’Anna Costal sobre Pep Ventura, de la qual ara es publica un llibre que ve a ser una versió per a tots els públics d’aquells nous plantejaments. Entre altres coses, han de servir per desmentir aquelles visions que atribueixen a la sardana una naturalesa carca i conservadora. La realitat és just a l’inrevés i, en tot cas, el sardanisme ha estat una víctima o ha estat utilitzat, com tantes altres coses, per a determinats interessos. Va bé posar les coses a lloc, evidentment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada