dijous, 26 d’abril del 2018

Sardana residual

[Un dos i seguit, 20-4-18]

Aquesta setmana s’ha presentat oficialment l’Aplec Internacional d’enguany, que, com ja es va anunciar en el seu moment, farà un salt important en sortir, per primer cop en més de trenta anys d’història, de l’àmbit europeu. Es participarà, ni més ni menys, que en el prestigiós Smithsonian Folklife Festival de Washington. S’ha confirmat allò que s’endevinava quan, fa poques setmanes, es van anunciar els grups participants: que la presència de la sardana serà anecdòtica. Es diu que en tindrà cura l’esbart que hi assistirà (és a dir, com una més de les moltes danses conservades per aquests grups) i per la Cobla Catalana dels Sons Essencials. Això, insisteixen, de la mateixa manera que l’any passat va ser una colla sardanista la que va oferir algunes danses tradicionals pròpies d’esbarts. És a dir, serà com si els castells, en comptes de fer-los les dues colles de Valls que aniran als Estats Units, els aixequessin els membres d’una colla gegantera amb el Toc de Castell a càrrec d’un flabiol i un tamborí.

Amb tots els respectes per aquests grups, tots ells ben dignes en els seus àmbits, costa d’entendre aquests plantejaments tant potiners, sobretot si recordem que l’aplec va néixer com l’Aplec Internacional de la Sardana. Que aquesta dansa cada cop estigués més acompanyada d’altres elements tradicionals catalans és quelcom que hem elogiat des del primer moment, però d’això a deixar-la com una cosa residual hi va un bon tros. Costa de creure que no s’hagi trobat la manera de mostrar al sardana com el que és: un cas excepcional de dansa popular i tradicional plenament viva –perquè la gent la balla espontàniament, no perquè vulgui conservar-la o, necessàriament, exhibir-se-, amb un abast territorial considerable i una música amb una riquesa incontestable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada