Aquesta setmana s’ha presentat oficialment l’Aplec Internacional d’enguany,
que, com ja es va anunciar en el seu moment, farà un salt important en sortir,
per primer cop en més de trenta anys d’història, de l’àmbit europeu. Es
participarà, ni més ni menys, que en el prestigiós Smithsonian Folklife
Festival de Washington. S’ha confirmat allò que s’endevinava quan, fa poques
setmanes, es van anunciar els grups participants: que la presència de la
sardana serà anecdòtica. Es diu que en tindrà cura l’esbart que hi assistirà
(és a dir, com una més de les moltes danses conservades per aquests grups) i
per la Cobla Catalana dels Sons Essencials. Això, insisteixen, de la mateixa
manera que l’any passat va ser una colla sardanista la que va oferir algunes
danses tradicionals pròpies d’esbarts. És a dir, serà com si els castells, en
comptes de fer-los les dues colles de Valls que aniran als Estats Units, els
aixequessin els membres d’una colla gegantera amb el Toc de Castell a càrrec
d’un flabiol i un tamborí.
Amb tots els respectes per aquests grups, tots ells ben dignes en els seus
àmbits, costa d’entendre aquests plantejaments tant potiners, sobretot si
recordem que l’aplec va néixer com l’Aplec Internacional de la Sardana. Que
aquesta dansa cada cop estigués més acompanyada d’altres elements tradicionals
catalans és quelcom que hem elogiat des del primer moment, però d’això a
deixar-la com una cosa residual hi va un bon tros. Costa de creure que no
s’hagi trobat la manera de mostrar al sardana com el que és: un cas excepcional
de dansa popular i tradicional plenament viva –perquè la gent la balla
espontàniament, no perquè vulgui conservar-la o, necessàriament, exhibir-se-,
amb un abast territorial considerable i una música amb una riquesa
incontestable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada