Instruments minoritaris?

[Un dos i seguit, 20-1-23]

Ja fa uns quants anys que tenim el goig de gaudir d’un molt alt nivell de qualitat general de les cobles, sobretot si el comparem amb el que hi havia fa temps no gaire llunyans. Hi ha molts músics, amb una mitjana d’edat que tampoc té res a veure amb el de fa trenta o quaranta anys, i això és degut, en part, a la tasca immensa que es va fer en la promoció d’escoles de cobla i de cobles joves. També s’ha de tenir en compte la institucionalització dels aprenentatges dels instruments autòctons i els corresponents títols, però també es tracta d’un fenomen més ampli, amb un entorn d’aprenentatge musical que també s’ha socialitzat molt més que abans.

Darrerament, però, s’han sentit algunes veus d’alarma que reclamen atenció, no només en el sector de la cobla, sinó pel que fa a l’ensenyament musical en general. Ara, en el sardanisme preocupa que en poc temps s’hagi a anunciat la desaparició de dues cobles formades, precisament, per gent jove: La Principal de l’Escala i Lo Castell, de Bellpuig, que sembla que han trobat dificultats massa importants per renovar les plantilles respectives. Però la realitat és que les alertes són, un cop més, generalitzades, i apunten a la manca de promoció i de suport en l’aprenentatge d’instruments diguem-ne minoritaris. És a dir, qualsevol estudiant de música ho té tot de cara si vol aprendre clarinet, trompeta o saxo, posem per cas, però ningú l’engresca a dominar el fagot, la trompa o, aquí és on patim nosaltres, la tenora, el tible, el flabiol o el fiscorn.

Ignoro fins a quin punt és cert aquest fenomen o si és una moda localitzada en determinades àrees geogràfiques o sectors socials, ni si és prou gran com per que calgui preocupar-se. Això sí, ja sabem que si algú es queixa és que algun mal pateix i que com en la nostra salut personal una analítica mai ens perjudicarà, més aviat al contrari.