[Un dos i seguit, 24-4-26]
Una de les coses per les quals serà sempre recordat el músic i compositor Tomàs Gil i Membrado és per la seva extensa producció musical per a cobla: més de 1.300 sardanes i nombroses peces de concert i arranjaments. Els que l’havien tractat també saben del seu bon humor, com per exemple quan deia que segurament s’havia plagiat ell mateix infinitat de vegades. Salvant totes les distàncies pel que fa la notorietat del personatge i el nivell de la seva obra, un servidor, que ja porta força temps parlant de les qüestions pròpies d’aquest programa, també ha reiterat moltes idees. A banda de les que deixa passar la memòria, algunes insistències són intencionades, més que res perquè em sembla que cal fer-ho: per criticar quan cal o per a intentar promoure alguna cosa.
És el cas de la convicció que davant dels problemes no val a queixar-se, només, o fer-ho insistentment. Tampoc és viable, és clar, el cofoisme o el tantmenfostisme. Ho recordo sempre que, com aquesta setmana, conflueixen diverses notícies de caire ben diferent: algunes tristes o decebedores, mentre que altres són ben encoratjadores o, senzillament, mostres d’allò que, per entendre’ns, se’n diuen «brots verds». Algunes d’aquestes són mostres que cal tenir coratge i esperança degudament combinats, com quan observem poblacions on l’activitat sardanista s’havia esmorteït o, directament, apagat, sovint per l’abandó o desaparició dels responsables, al cap d’un temps la flama reviu i apareixen noms nous plens d’il·lusió. Ho hem vist, per exemple, a la Selva del Camp, Mont-roig o Alcanar, posem per cas. És clar que s’hauria de trobar la manera d’enllaçar aquests períodes de vitalitat, però no em negareu que veure gent nova -o recuperada!- amb ganes de fer coses boniques és força estimulant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada