Persianes satàniques

[Un dos i seguit, 25-9-26]

No tothom ho té prou clar, això, però és evident que navegar per les xarxes socials comporta molts riscos. Al marge d’estafes econòmiques, en les quals hi sucumbeixen els més incauts, molts ja sabem que és un lloc on proliferen aquells que ara se’ls qualifica de «cunyats» -en totes les seves variants-, que en els programes d’humor els mostren en una barra de bar; però també és terreny adobat pels anomenats «bots», no només els programes informàtics que divulguen determinades idees o en combaten d’altres, sinó els humans que venen a fer el mateix. Cal, doncs, saber per on anem quan caiem en la temptació de veure què hi ha pel Facebook o l’X, posem per cas. 

Sabent tot això i prenent les precaucions pertinents, tot espigolant, sempre podem trobar coses interessants o, com a mínim curioses. Un cas etern però que darrerament prolifera força és el dels comentaris als vídeos que sovint apareixen mostrant ballades de sardanes. No són pocs els que s’hi poden veure anelles seguint l’estil conegut com a «persiana» o, darrerament, «sardana satànica», que és més provocador. I no falla mai: sempre hi ha els comentaris més o menys educats de gent que, de bona fe suposo, diu que allò no és ballar sardanes, que fan els pallasso, que és fer malbé la sardana, que no en saben... I un etcètera molt llarg. En aquests exemples te n’adones de fins a quin punt s’ha manipulat la història i el relat en general de la sardana, no pas des de fa poc, sinó des de molts anys enrere. 

En un moment donat, a principis del segle XX, sobretot, es va imposar una idea de la sardana molt allunyada dels orígens, amb noves normes i restriccions coreogràfiques i musicals per tal de polir-la i fer-la més «civilitzada». No se’n van sortir del tot, perquè molts d’aquells postulats mai han arribat a generalitzar-se del tot i en d’altres van fracassar completament, però sí que van triomfar en el relat que deia abans, en la imatge general que s’ha anat transmetent d’una generació a l’altre. Però la manera més lliure (i divertida!) d’entendre la sardana és com l’aigua: sempre troba un lloc per escolar-se.