Una Creu de Sant Jordi merescuda

[Un dos i seguit, 27-1-12]

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Tarragona, ha acordat aquest matí donar suport a la sol·licitud feta pel Casal Tarragoní per la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya al tarragoní Josep Sendra i Navarro. 

Ja fa temps que l’entitat tarragonina porta a terme una campanya per aplegar suports de cara a obtenir aquest reconeixement, sens dubte un dels màxims que pot obtenir un ciutadà català. La trajectòria de Josep Sendra és realment important en diversos àmbits i tots ells han de contribuir a afermar la seva candidatura. Tot i que haver estat un dels redactors de l’Estatut de Sau  no és quelcom que puguin dir gaires persones, val la pena remarcar també una feina menys vistosa però fonamental com és la d’haver dirigit entitats culturals i solidàries en uns temps complicats com eren els del franquisme o la transició. Entre aquestes associacions hi havia el Casal Tarragoní, fet que explica l’interès que els actuals directius han tingut en promoure la campanya per demanar l’atorgament de la Creu de Sant Jordi. Sembla que, de moment, se n’estan sortint, ja que a més de l’Ajuntament de Tarragona altres institucions i entitats de tota mena tampoc han dubtat en adherir-s’hi.

De fet, el Casal Tarragoní ja va portar a terme una iniciativa semblant, aleshores a nivell de tot el país, tenint com a protagonista el músic Tomàs Gil i Membrado, a qui, efectivament, se l’hi va atorgar el guardó l’any 2010.

Parlem-ne

[Un dos i seguit, 20-1-12]

L’any 1992 es va celebrar a Calella el Primer Congrés del Sardanisme. Fou un autèntic esdeveniment, d’una organització complexa, amb un bon nombre de ponències i debats, la majoria força interessants i vull creure que, en bona part, productius. Sempre va bé debatre en qualsevol àmbit.

Ara, al cap de tants anys, no sé si amb la forma de congrés o qualsevol variant (entre altres coses, perquè no estic segur que la Federació Sardanista avui dia tingui la mateixa capacitat que en aquell moment), però sí que crec fermament que convé tractar, de manera asserenada i valenta, moltes coses al voltant de la sardana i de la cobla. Aquest convenciment, que ve de lluny, s’aferma encara més després de comprovar com a les xarxes socials (Facebook, sobretot) els últims mesos han proliferat els debats, a vegades amb molta vivesa i, fins i tot, sortides de to.

Ja he comentat en algun programa anterior el cas d’un personatge anònim que ha estat l’incitador de molts d’aquests debats, amb el problema que, tot i la validesa de la majoria de qüestions que plantejava, el perdien les formes. És a dir, se’l podria considerar una mena de combinat de Mourinho i Pepe trasplantats a la sardana: uns bons professionals, però amb unes maneres pèssimes. Això sí, aquests, almenys, sense amagar-se rere l’anonimat.

La conclusió és que les xarxes socials tenen els seus límits. Són bones per comunicar-se, per encetar debats, però no pas per a concloure res, a més de restar exposats, tots plegats, als rebentadors de torn. El camí, crec jo, són iniciatives del tipus que prepara el Casal Tarragoní per al proper mes de març: una trobada d’informadors sardanistes on, entre altres, hi diran la seva alguns professionals d’acreditada solvència: Jordi Lara, sobretot per la seva tasca a la televisió; Josep Pasqual, a la premsa; i Albert Font-Tarrés, a les xarxes socials. Serà un pas, només, en la bona direcció, però segur que molt i molt interessant.

I retallem, retallem...!

[Un dos i seguit, 13-1-12]

Encetar, cada setmana, un programa de ràdio sobre sardanes, música per a cobla i esbarts amb un comentari d’opinió pot semblar agosarat, més que res perquè hom pot pensar que el tema no dóna per a tant. Però a hores d’ara, després de gairebé 800 programes fent-ho, em sembla que ja haurà quedat prou demostrat que de motius per parlar no en falten. En tot cas, el problema per a l’humil redactor és poder parlar d’allò que li agradaria i no d’allò que la realitat sovint obliga.

I segur que és fàcil endevinar de què cal parlar ara, un cop més. Efectivament, malgrat que ens agradaria començar l’any amb més bon rotllo, hem de parlar, també aquí, dels efectes de la crisi. Algú pot pensar que si ja n’hem fet esment en anteriors programes ara no fem altra cosa que repetir-nos i, és clar, així ja se’n poden fer molts de comentaris. La veritat és que l’actualitat és molt més rica del que sovint ens pensem i ens proporciona material constantment, fent que aquesta reincidència en el tema esdevingui renovada. És a dir, ja no es tracta només de constatar que les activitats sardanistes han estat de les més perjudicades en les retallades en cultura –més que res perquè han estat reduccions sobre quelcom ja força precari- sinó que, a vegades, els cops arriben de rebot.

Vaig al gra. Una de les notícies d’aquesta setmana ha estat que potser l’Ajuntament de Tarragona –i com ell, molts altres- s’hauran de plantejar la continuïtat de les respectives escoles municipals de música atès que la Generalitat no sembla disposada a fer efectiva la seva aportació econòmica que, almenys en el cas de Tarragona, significa el 50 per cent del pressupost del centre. I si en parlem és perquè si no fa pas gaire ens alegràvem del fet que per fi aquesta escola inclogués un departament d’instruments tradicionals, inclosos els propis de la cobla, ara constatem, un cop més, que ben efímera resulta l’alegria a casa del pobre, o alguna cosa semblant.

No cal dir que en el col·lectiu d’interessats (professors, alumnes, pares...) han sorgit queixes, recollides de firmes, etc. Naturalment, no es pot comparar la transcendència del seu cas amb la sanitat, per exemple, però tinguem present que molt menys comparables són els pressupostos respectius. No caiguem, un cop més, amb allò de la xocolata del lloro, si us plau!

El got, mig ple o mig buit?

[Un dos i seguit, 23-12-11]

 

Avui arribem a l’últim programa de la temporada de l’Un dos i seguit. Un any que -què us he de dir que no sapigueu- ha estat difícil també per a les entitats sardanistes, les cobles i els esbarts. Si habitualment aquesta mena d’associacions ja han de fer equilibris per tirar endavant, ara, com la majoria, encara més. El més greu, però, és que les perspectives de cara al futur immediat encara són més fosques de cara a obtenir recursos de les institucions públiques. Massa acostumats, tots plegats, a confiar en aquestes aportacions ara només es pot abandonar o espavilar-se.

I sembla, malgrat tot, que no són pocs els que han triat aquesta segona opció. Segur que hi haurà menys ballades i concerts –això ja passa des de fa mesos-, però les notícies que ens arriben permeten endevinar que són molts els que segueixen treballant per tal que l’activitat segueixi, d’una manera o altra. La setmana passada ja comentàvem que tot i les dificultats del context, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa tot just ara disposa, per primer cop, de local propi i amb condicions. S’anuncien propostes interessantíssimes amb cobles com la Marinada, la Sant Jordi i algunes altres; a Tarragona es parla de la presentació de la Guia d’Aplecs al febrer, d’una robada d’informadors al març, de fer-hi una final de la Sardana de l’Any més enllà... la vida segueix. El got mig ple, sens dubte.

L'autèntica força

[Un dos i seguit, 16-12-11]

Resulta paradoxal que justament quan el panorama general és més complicat i incert; precisament ara quan les famoses retallades arriben a tot arreu i queixar-se pel que fa a la cultura popular semblaria insultant, justament ara és quan una entitat com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa sembla que ha resolt la que segurament era la seva gran assignatura pendent: disposar d’un local propi i en condicions.

Bé, de fet es tracta d’un lloguer, però en unes condicions assumibles per l’associació, que aviat, quan s’hagi adequat convenientment, podrà disposar de prou espai i sense estar condicionats per altres agrupacions amb qui compartir-lo o per les normes dels propietaris.

Això ha estat possible, malgrat la manca total de qualsevol suport aliè extraordinari i més aviat preveient que els ajuts ordinaris minvin notablement, gràcies al gran miracle d’aquesta mena d’entitats: sens dubte, en primer lloc, una direcció adequada, però també una massa social disposada conscienciada i disposada a aportar-hi quelcom, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats. Un ha fet possible conèixer una oportunitat, l’altre ha contribuït des de la seva tasca professional i molts han fet de mà d’obra barata però molt valuosa alhora.

En definitiva, tot plegat és la millor demostració que es pot funcionar i bé sense fer-ho a cop de talonari o beneficiant-se de privilegis institucionals. Aquesta és l’autèntica força de l’associacionisme que durant molts anys havia caracteritzat aquest país i que darrerament semblava un tant esmorteït.

Adéu, Jaume!

[Un dos i seguit, 9-12-11]

Ja feia mesos que se sabia la trista previsió, però quan finalment el fet s’ha produït, la commoció ha estat tant forta com aquelles notícies dures, contundents, que arriben de sobte: quan comuniquen que algú a qui aprecies, que admires i potser fins i tot amb qui has col·laborat o compartit moltes coses, se n’ha anat.

Aquests dies ja se n’ha parlat força: el Jaume Guasch, director artístic de l’Esbart Santa Tecla de Tarragona, finalment ha mort després d’una greu malaltia. Una pèrdua que encara es fa més dolorosa quan es té en compte que encara era un home jove, que tenia en marxa diversos projectes i, segurament, molts més esperant torn.

Com acostuma a passar en aquests casos, vull dir quan parlem d’una persona que ha realitzat una tasca destacada, la seva era una personalitat forta, potser controvertida, però sens dubte un personatge imprescindible per a entendre què ha passat a la cultura tarragonina els últims anys. Va aportar vitalitat i prestigi a una entitat inicialment modesta com era l’Esbart Santa Tecla, arribant a ser un dels col·lectius més destacats en el seu àmbit; va ser una de les peces essencials en el procés de potenciació de les festes a Tarragona; i, sobretot, va saber implicar en això molta gent, des de la seva pròpia família fins a activistes de més enllà de l’àmbit local.

Permeteu-me que a tot això que aquests dies s’ha comentat força, hi afegeixi la seva contribució, gens menyspreable, al món de les colles sardanistes amb la colla “Juntes les mans”, que durant uns anys va adquirir força rellevància. Un aspecte aquest que després, la dedicació a l’Esbart i les festes va apagar, però segur que, a la vista de la tasca realitzada, ningú li retraurà. Fins sempre, Jaume!

Espectacular

[Un dos i seguit, 2-12-11]

Dissabte passat, a la nit, es va completar la tanda de finals de les diferents categories del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes, amb el concurs de punts lliures celebrat al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Tal i com es preveia i segons permetien endevinar les dades que s’havien avançat per part dels organitzadors i, també, després d’haver vist la dinàmica seguida els últims anys, la festa fou totalment diferent a allò que són els concursos de colles a l’ús.

Els punts lliures són, per la seva pròpia naturalesa, força espectaculars, però en aquest campionat a una sessió única, se’ns mostren en un context que els fa encara més atractius. Una organització mil·limetrada; una presentació de les colles senzilla i, alhora, diferent i espectacular; un ritme que no permetia espais de temps perduts; un presentador professional; complements com la participació d’un grup de folc o uns diables; un jurat professional paral·lel; un ball final... Uns elements que, ben combinats, van fer que la festa fos tot un èxit: artístic, de públic, de ressò mediàtic... En definitiva, que més d’un es preguntava perquè no es pren nota d’algunes coses de les que es van veure dissabte de cara als concursos diguem-ne normals.

Naturalment, aquell que volia filar prim podia apuntar coses a millorar, algunes de més fàcils de resoldre que altres, com ara, entre aquestes darreres, els problemes de so en un  pavelló pensat per a fer esport, no pas per a música.

Per cert, espaterrants les coreografies que vam poder veure pel que fa, com a mínim, les colles capdavanteres. I felicitar la colla “Tarragona Dansa” perquè es va fer mereixedora del premi del jurat professional: tot un èxit!