Enric Morera, l’autor d’algunes de les cançons catalanes més populars de tots els temps

[Un dos i seguit, 27-3-15]

Ja hem comentat diverses vegades que enguany es commemora el 150 aniversari  del naixement d’Enric Morera, tot un personatge de la música catalana de tots els temps. Un músic singular per la importància de la seva obra com a director, pedagog i compositor, però també per la seva biografia i per la forta personalitat que sembla que tenia. Després d’un període de la seva vida més propi d’una pel·lícula d’aventures a la Pampa argentina, es va fer un lloc destacat en el panorama musical català, no només per les facetes que ja he esmentat de director, compositor i de pedagog, sinó també com a promotor d’espectacles musicals.

Diuen que tenia un caràcter especial, aspecte que, de fet, es pot entendre perfectament llegint la seva autobiografia, però el cert és que, malgrat tot, va tenir molts deixebles que sempre el van recordar de manera positiva. Ara bé, de manera justificada o no, allò pel que ha estat sempre recordat és, sobretot, perquè fou l’autor de les músiques d’algunes de les cançons catalanes més populars de tots els temps que, a més, tenen forma de sardana. L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques i, és clar, La Santa Espina, són títols fixos als repertoris corals de tot el país i, en alguns casos, són autèntics himnes, amb una popularitat i arrelament inqüestionables.

Tant de bo que les celebracions que s’estan preparant serveixin, entre altres coses, per divulgar altres obres d’Enric Morera que, segur, mereixen ser més conegudes.

Felicitats a La Principal de Tarragona, que compleix 50 anys

[Un dos i seguit, 20-3-15]

Commemorar cinquanta anys -les noces d’or-, és d’aquells moments en la vida d’una persona, una parella, una entitat o qualsevol fet –sempre que sigui positiu- que ve molt de gust de fer saber a tothom i celebrar-ho de la millor manera possible. Els centenaris són importants, és evident, però ja ens parlen de quelcom que ja és història, pràcticament. Els 50, generalment, ens evoquen una veterania considerable, és clar, però acostumen a arribar quan encara hi ha possibilitats i il·lusió per part dels protagonistes. De tots els números rodons amb els que se solen fer festes, normalment és el més optimista, sobretot perquè indica una consolidació en les entitats, posem per cas, que promet molt de futur; i en les persones ens permet confiar que encara podem fer moltes coses a partir d’aquest moment.

Avui parlem, però, d’una cobla, d’una cobla d’aquí mateix, de la ciutat des de la qual us parlem. El cas és que La Principal de Tarragona dijous passat complia 50 anys, una trajectòria que ha transitat per temps molt difícils per a la música per a cobla, la major part dels quals en solitari a la ciutat, però que ara, tot i que d’esculls no en falten, precisament, arriba a aquest mig segle de vida després d’haver experimentat una profunda renovació i rejoveniment de la plantilla, amb aquella empenta que cal per anar endavant de manera decidida. Tot sembla indicar que, ara, els problemes ja no són de manca de músics joves –tot el contrari, ja que ara fins i tot compten amb competència forta a la zona- sinó de caire més general.

Un aniversari magnífic que ja pensen en celebrar-lo, amb concerts, discos i alguna cosa més. No cal dir que com a tarragoní i com antic component de la cobla n’estic orgullós i crec que els hem de felicitar efusivament.

L’eterna dificultat de la sardana per accedir als mitjans

[Un dos i seguit, 13-3-15]

Ara fa una setmana, a les jornades d’estudi, debat i reflexió que es van celebrar a Juneda, el periodista Carles Capdevila aconsellava al sardanisme que procurés promoure actes singulars per tal de seduir els mitjans de comunicació i fer que la sardana sigui més present a diaris, ràdios i televisions. Aquesta setmana sembla que es va en aquesta direcció arran de la proclamació, dissabte, de Calella com a nova Capital de la Sardana.

Fruit, precisament, d’un programa que combina tradició amb propostes noves, al qual cal afegir-hi una eficaç tasca de relació amb els mitjans, hem vist moltes mencions a diaris, revistes i ràdios de tota mena, des dels més importants fins als més modestos. Aquest divendres, per exemple, se n’ha fet un tractament prou correcte als Matins de TV3 i el diari Avui ha publicat un suplement de vuit pàgines.

Perfecte, tot això, però no sé si el sardanisme té la capacitat de mantenir aquest ritme, aquest esforç de fer-se propaganda més enllà de la capitalitat. Ja entenc que no cal sortir cada dia als telenotícies, però sí que algun ressò més gran del que hi ha actualment haurien de tenir altres activitats que, setmana rere setmana, es van produint arreu del país. No em refereixo als molts aplecs, ballades, concursos i concerts diguem-ne “ordinaris”. Penso en que el passat cap de setmana passat, posem per cas, mentre més d’un centenar de persones debatien a Juneda, altres assistien a un agosarat concert a Riudoms gaudint de jazz amb cobla, o l’excel·lent cobla Ciutat de Girona, commemorava el 40è aniversari.

I podríem anar afegint mil i una coses més: aquella altra cobla que s’ajunta amb un  grup de rumba, aquella altra que presenta un espectacle meravellós per als més petits al Palau de la Música, una colla i una altra cobla que ofereixen un espectacle molt treballat...  Són iniciatives que, ben tractades, permetrien confegir un programa de televisió atractiu no només per als de la ceba, afegint-hi les vivències internes de les colles de competició, el desenvolupament del Campionat, els neguits i les alegries dels músics de cobla, la problemàtica dels organitzadors...

El trist del cas és que aquest programa ja hi era i els professionals prou competents per fer-lo també. Només faltaven mitjans, temps, confiança, continuïtat... i voluntat.

Una pregunta tendenciosa i estúpida

[Un dos i seguit, 6-3-15]

A l’edició d’aquest mes de març de la revista “L’Avenç”, ens ho recorda la periodista Montserrat Besses en una entrevista força interessant: als inicis de TV3 hi havia una por terrible perquè se’ls considerés una “televisió antropològica”. Besses parla de les enormes dificultats de la cadena catalana per fer-se un lloc en l’espai audiovisual, no només pel que fa l’audiència, que havia de crear partint de zero, sinó pel context comunicatiu i dels poders que els havien de proporcionar els mitjans que permetessin una emissió mínimament normalitzada.

Aquell temor inicial no només no se l’han tret de sobre, sinó que, amb el temps, l’han assimilat i reconvertit en menyspreu, com  a mínim pel que fa a segons quins aspectes de la cultura tradicional. Darrerament, no només s’ha suprimit l’escanyolit espai dedicat a les sardanes –justament quan la cadena ha estat a punt de perdre el liderat davant d’altres que no tenen cap problema en parlar del seu de folklore-, a més en el concurs de dissabte passat anomenat “Com som” van plantificar aquesta pregunta: “Els catalans troben avorrida la sardana?”. Una formulació tendenciosa que, tot sigui dit, no els va sortir gaire bé, perquè la resposta positiva a l’enquesta que sembla que es realitza prèviament, va ser ben reduïda. Una pregunta que qualifico de tendenciosa i que, a més, considero estúpida, perquè ni les sardanes ni res en aquest món és avorrit o divertit, és la gent que s’avorreix o no i no tothom amb les mateixes coses.

En tot cas, no m’imagino cap programa de televisió del món fent una pregunta com aquesta sobre una dansa pròpia. Repto a qui sigui que aportin proves.

Em vaig treure el barret

[Un dos i seguit, 27-2-15]

Diumenge passat va ser dia de lliurament de premis per a les colles de competició. Els concursos d’enguany ja han començat, concretament a la demarcació de Lleida, però encara falta una mica per a l’hora de la veritat, per a l’inici del Campionat. De moment, tranquil·litat per als dansaires, que van poder descobrir –la majoria- un recinte realment excepcional, l’antic Hospital de Sant Pau, a Barcelona, un dels conjunts més interessants modernistes del país.

Les colles van rebre els premis en diferents sessions segons la categoria, alguns dansaires van rebre les insígnies d’or que recompensen la veterania i la constància en el món competitiu, és van poder ballar sardanes, els més joves van tenir un grup d’animació i fins tot hi va haver temps per a visites guiades. A la tarda, assemblea i renovació de junta, donant pas a la primera dona president de la Unió de Colles, la Núria Escudé. En general, bona organització i la demostració que aquest acte pot ser interessant i àgil, quelcom que no sempre s’ha complert en aquesta mena de trobades.

A mi, a més dels moments dels lliuraments de premis que em tocaven de més a prop, em vaig emocionar quan el president de la UCS va atorgar la insígnia d’or i brillants a Sebastià Albà, l’ànima de la colla “Violetes del Bosc” durant gairebé tota la seva història i en bona part “culpable” de la burrada de campionats que ha guanyat aquesta colla. Personatge carismàtic i com tots els que realment fan feina, polèmic, encara ara, amb 85 anys, va imposar la seva presència a la sala. Ja és història   -història viva, si voleu- però, la veritat, a mi em fan molt de respecte els personatges com ell, que han sabut fer tanta i tant bona feina. Em vaig treure el barret, la veritat.

Fiscalitat absurda

[Un dos i seguit, 20-2-15]

Déu n’hi do l’enrenou que s’ha generat arran de les noves disposicions fiscals del govern estatal que han comportar fer la vida més impossible a les entitats.  Ara, després que tothom s’hagi hagut d’espavilar per, com a mínim, entendre què passa, com pot afectar-lo i què trons ha de fer, sembla que hi ha una petita marxa enrere. Al ple del Senat del dimarts 10 de febrer el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, en resposta a una pregunta del senador de CiU Ferran Bel, va anunciar que el Govern “reconsiderarà” la desaparició dels supòsits d’exempció tal com es va indicar en la Llei sobre l’Impost de Societats de finals de novembre del 2014.

Naturalment, notícies d’aquesta mena, només susciten escepticisme entre un col·lectiu que, com hem comentat un munt de vegades i, de fet, és prou sabut per tothom, no només treballa per als altres, organitzant activitats de tota mena, no només no té ni possibilitats de posar mà a la caixa, sinó que, sovint, aquesta feina li costa diners. Fins aquest punt arriba l’absurd de la situació. Mentrestant, com deia, les entitats segueixen treballant, acostumades a anar contracorrent, però cada dia una mica més cremades... i amb els calaixos eixuts.

Si fóssim un país culte

[Un dos i seguit, 13-2-15]

Dissabte passat va tenir lloc l’anunciat i ja tradicional concert de la cobla Reus Jove al Teatre Bartrina de la capital del Baix Camp. En aquest cas, però, el qualificatiu de tradicional només és perquè ja ha esdevingut costum que cada any aquesta formació musical organitzi i assumeixi tots els riscos de l’organització d’aquest acte. No ho és de tradicional pel fet que, com acostuma a passar en determinats concerts, el repertori sigui un tornar a escoltar per enèsima vegada els temes de sempre, els èxits segurs i, en definitiva, “allò que demana la gent”.

Res de tot això. Els de la Reus Jove sí que ens van oferir moltes melodies conegudes, però no pas interpretades per a cobla. En la seva presentació, l’ànima de la cobla, l’Eduard Sendra, va repetir no sé quantes vegades que havien assumit el repte d’interpretar amb cobla tot tipus de música. I, efectivament, van oferir no pas tot tipus de música en un concert, cosa impossible, és clar, però sí un aplec de temes que podríem dir-ne “universals”. Van transitar molt per la música clàssica i, finalment, van passar al món del cinema, però sempre amb uns arranjaments hàbils i ben trobats, com els de Josep Maria Bernat, Lluc Vizentini o Esteve Molero, però també fins a tres estrenes del mateix Sendra que s’afegeixen als que havia estrenat la setmana passada a la Selva del Camp i als altres que també porta realitzats en altres projectes. Va demostrar que ha trobat un camí, el dels arranjaments per a cobla, que domina, tot sabent mostrar l’esperit de mentalitats a vegades molt allunyades del conjunt català.

Hi va haver moments esclatants, ja que ens van oferir autèntics caramels, però caramels d’alt nivell, que no ens han de fer oblidar, però, altres peces potser no tant espectaculars, però igualment interessants, com les que requerien la participació dels clarinets solistes, posem per cas.

La única pega: que la iniciativa potser hauria merescut una major atenció per part del públic. L’entrada no era pobre, però sí discreta, massa lluny del ple absolut que hi hauria, sens dubte, en un país culte i segur d’ell mateix.