A començament dels anys 60 del segle XX es va produir el fenomen realment singular de la Nova Cançó, del qual se n’ha parlat abastament. A vegades, però, pot semblar que abans d’ella no n’hi haguessin d’intèrprets en llengua catalana. Els temps eren difícils, però, malgrat tot, n’hi havia, i alguns amb un ressò popular remarcable. Sovint, es tractava de cantants ja consagrats en llegua castellana que, poc o molt, en un moment donat, també van fer incursions en el català. Altres pocs, a més, hi van incidir força en el català, com ara Emili Vendrell o Gaietà Renom, entre altres. Naturalment, cultivaven un tipus de música propi de l’època i, sobretot, cançó tradicional.
L’èxit que van tenir alguns dels discos que van publicar més d’un d’aquells intèrprets fou molt important, amb un impacte popular que cal valorar de manera justa. I un bon nombre d’aquells èxits eren sardanes, com ara La Pepa Maca, posem per cas -tot un ‘hit’ dels anys 50-, amb un estil que ara costa d’entrar als més joves, encara que siguin sardanistes practicants.
Sense ànim de fer reviure quelcom que és d’una altra època, però sí de reconèixer les qualitats i el paper que van fer en el seu moment, semblen ben justes iniciatives com la d’una associació que reivindica la figura de l’esmentat Gaietà Renom, un autèntic “crack” de la cançó catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada