dilluns, 27 de febrer del 2012

Una vegada i una altra el mateix

[Un dos i seguit, 24-2-12]

Una de les discussions més antigues i recurrents en el món de la sardana és la que tracta sobre la qualitat de les programacions a les ballades i aplecs, inclosa l’enganyosa dicotomia entre sardanes “balladores” i sardanes “de concert”. Unes distincions amb trampa, perquè no tenen en compte les moltíssimes composicions de qualitat –i, per tant, del tot mereixedores de ser interpretades en una sala de concerts davant d’un públic d’allò més exigent- i que, a més, són ben engrescadores per als dansaires. D’haver-ne n’hi ha i moltes!
Una altra cosa és que n’hi hagi d’altres que, per una banda, requereixin certa educació de l’oïda per apreciar-les i no acabin de motivar els balladors; i, a l’altra extrem, sardanes que potser sí que farien ballar un coix, però estan mancades de substància musical, i això quan no estan plenes d’errades, que també en trobaríem unes quantes.
Amb les xarxes socials aquest debat ha reviscolat, tornant-se a manifestar les mateixes posicions que hem llegit i escoltat des de fa molts anys, com si el temps no hagués passat. Hi ha, però, diverses derivacions, com la que tracta de les sardanes als concursos de colles, que valdrà la pena que comentem un altre dia, o el cas típic dels que demanen sempre les mateixes sardanes, les més conegudes en els casos més rotunds, o que rebutgen allò que els sona diferent a les clàssiques.
És un problema no tant generalitzat com alguns han dit en aquests fòrums virtuals, però sí que és real i, a vegades, massa molest per sorollós i persistent. Amb tot, em temo que no és un mal de la sardana, només, sobretot si fem cas d’allò que explicava el filòsof i musicòleg Theodor Adorno allà cap a l’any 1955 en una conferència pronunciada a Darmstadt, on insistia que el públic operístic volia escoltar una vegada i una altra el mateix, i que reaccionava davant d’allò insòlit amb hostilitat o, pitjor encara, amb el desinterès passiu d’abandonar la sala. El filòsof afirmava que l’escenari operístic era un museu d’imatges i gestos passats als quals s’aferra una necessitat retrospectiva”. I sospito que això es pot aplicar a altres camps musicals, fins i tot al de la sardana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada