dilluns, 22 d’abril de 2013

Anar fent la viu-viu

[Un dos i seguit, 19-4-13]
No és la primera vegada que en aquest programa parlem d’una qüestió que, malauradament, ja fa temps que és present a tots els àmbits de la societat, i, molt em temo, que caldrà tornar-hi durant força temps. Es tracta, és clar, de la crisi i dels efectes que aquesta té en qualsevol activitat. Les sardanistes no podien ser una excepció, encara que amb les particularitats que li corresponen.
Amb tot, ja hem comentat algun cop que, tot i els evidents estralls que s’han pogut apreciar en el nombre i la qualitat de les activitats, malgrat això, aquestes segueixen sent força nombroses. És clar que s’han programat menys ballades i concerts, que no es fan tants concursos o que alguns aplecs s’han pres un descans esperant temps millors. El que m’ha cridat l’atenció aquesta vegada és que un gran aplec –vull dir, un d’aquells amb tres cobles de primera línia i que acostuma a atraure força públic- com ho era el de Sants, a Barcelona, fos suspès a darrera hora. No sé en quin moment els seus responsables van llençar la tovallola, però el cert és que la 26a edició de l’Aplec de la Sardana de Sants apareixia a la Guia d’Aplecs amb totes les dades pertinents  i no es va anunciar que no es feia fins pocs dies abans de la data prevista, el passat 14 d’abril.

Aquest fet és significatiu de la manera que funcionen la majoria d’entitats sardanistes –i, vull suposar, moltes d’altres-: no només amb molta precarietat per la retallada de subvencions, sinó apurant fins a l’últim moment aquests escassos recursos de què disposen. Si s’haguessin de refiar d’allò que tenen segur abans de començar la temporada, probablement no es faria res i tothom plegaria per sempre més. A l’hora de la veritat, es va esgarrapant una mica d’aquí i una altra mica d’allà i es va fent la viu-viu; potser arriba un ajut a darrera hora, o es compta amb la complicitat de les cobles per pagar-les més endavant, a vegades fins un any més tard, potser perquè una subvenció es fa efectiva també amb aquest retard...
Els de Sants, però, fins i tot quan segurament ho tenien tot a punt -des del dinar dels músics als espais que calia reservar i habilitar, passant pels programes o el concurs de colles improvisades-, van veure-ho més negre que mai. Ja no quedava cap porta per trucar i, potser, qui habitualment trucava, prou feina tenia a casa seva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada