divendres, 28 de juny de 2013

L’únic camí?

[L'amic Felip Vallejo em va demanar un article per al seu bloc "Sardana esportiva", un escrit que durant un parell de setmanes he "afusellat", en part, per a fer el comentari inicial del programa "Un dos i seguit" i que ara reprodueixo aquí íntegrament]
 
He de confessar que, quan fa uns mesos, vaig assabentar-me que la idea de constituir un organisme representatiu únic del sardanisme era molt més que això, una idea, i tot semblava indicar que s’anava per feina, em va sorprendre. Els que em coneixen saben que sóc optimista de mena, arribant, fins i tot, en molts casos, a alts graus d’ingenuïtat, però no em negaran que la perspectiva històrica, en aquest cas, jugava a favor de l’escepticisme.
Ja va costar anys i panys arribar a crear un ens federatiu per a les colles de competició, mentre que la Federació Sardanista, d’abast més general, encara va trigar molt més. Quedava enrere –no pas sobre el paper, però sí a la pràctica- el cas singular de l’Obra del Ballet Popular, des de fa anys una mena de mort vivent establert en un estat que no fa justícia a la tasca realment important que va realitzar en temps difícils. I, encara més lluny, queda com un capítol remarcable de la història, la Lliga Sardanista d’abans de la Guerra Civil.
És evident que sempre s’ha entès que calia aplegar esforços, ja que a aquestes organitzacions diguem-ne “grans” encara caldria afegir-ne d’altres d’àmbit territorial més restringit, que han viscut o viuen de manera més o menys intensa, com és normal. També sabem que és enormement difícil aconseguir que estructures d’aquesta mena funcionin, que ho facin bé i que perdurin força temps. Perquè si ningú discuteix que cal defensar interessos comuns, també es comprova ben aviat que aquests s’han de complementar amb els particulars de cadascun dels membres. En el cas que ens ocupa, el del sardanisme, aquesta problemàtica encara s’agreuja més si tenim en compte les seves característiques, ja que s’hi poden trobar des d’entitats realment potents i eficaces fins individualitats, algunes d’aquestes perquè ja es tracta de que sigui així (compositors, informadors...), però d’altres perquè moltes vegades són activistes solitaris –més per fatalitat de l’entorn que per gust- els que promouen ballades, aplecs o qualsevol altra manifestació d’aquest tipus. Entre aquests extrems, hi ha de tot: entitats de les dimensions més diverses i volum de feina, entitats ectoplasmàtiques, grups plens de dinamisme, seccions d’associacions més grans, etc.
Aquesta complexitat associativa –segurament poc allunyada d’allò que passa en general arreu del país- sembla que és prou coneguda pels que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el projecte de Confederació Sardanista de Catalunya, ja que m’ha semblat veure-ho reflectit en les propostes d’estatuts i de reglament de règim intern que darrerament s’han publicat per tal que els interessats els estudiïn. Jo no n’he fet una lectura aprofundida -tasca que crec que han de realitzar persones més preparades en aquest sentit-, però sí que ho he fet prou com per detectar en el text seriositat i preocupació per tal que, si realment la maquinària del nou organisme es posa en marxa, ho pugui fer en les millors condicions de funcionament, sense més entrebancs que aquells que podríem qualificar d’imponderables.
De moment, en el procés que ha de portar a la unió d’esforços entre la Federació Sardanista, la Unió de Colles i les altres organitzacions territorials, allò que cal superar, entre altres coses, són les reticències i les pors. En bona part, són comprensibles i pròpies de qualsevol canvi substancial, semblants a aquelles que a nivell individual ens poden paralitzar en moments en els quals, en canvi, ens cal el cap fred i, sobretot, prendre decisions assenyades. Altres dubtes poden venir d’experiències com aquelles del gat escaldat de la dita popular i que tenen ben present la gent de les comarques tarragonines, que és on jo visc. Aquí el sardanisme és molt més feble, menys estructurat (no hi ha una federació territorial més enllà de la coordinadora d’aplecs) i, a més, afectat d’aquell complex que diu que estem arraconats per la centralitats catalanes  (a més de l’espanyola) i que tant exploten alguns polítics de manera ben barroera.
Caldrà molta informació per superar-ho, perquè tot i tenir a la mà estatuts i reglament, determinats dubtes fan ombra. Hom es pregunta, respecte la Confederació, que què farà exactament, de què servirà, quins avantatges hi haurà, etc. Es tracta d’aconseguir subvencions, fer més publicitat dels actes? Ho és per tenir un ideari comú? Entitats gens suspectes d’immobilisme com la Colla Sardanista Rosa de Reus, per posar només un exemple, planteja que “si la intenció és aglutinar per aconseguir més subvencions, pot ser que passi tot el contrari, perquè serà molt més fàcil fer una retallada global. Si ara us donàvem cent, ara us en donarem trenta. A més, no sabem com es traslladaran aquestes possibles ajudes al territori, tenint en compte que el nord no té res a veure amb el sud. Els actes sardanistes que es fan en unes comarques no arriben als mínims que aquelles altres consideren acceptables. Per tant, tot dependrà de com s’articuli i com es gestioni”.
Segur que la mare dels ous és aquesta darrera observació: que tot depèn de com ho fem. Insisteixo que em consta no només la bona voluntat dels que ara han assumit allò tant bonic i necessari -però que pocs practiquen realment- de tirar del carro, sinó que són gent que ja han demostrat, abans, eficàcia i responsabilitat. Però si ells (la seva figura, s’entén) són imprescindibles, també és cert que no aconseguiran res sense que la resta del sardanisme s’ho cregui i s’hi impliqui de veritat, cosa que ha d’anar precedida de molta, molta informació. Cal esvair aquells dubtes i respondre preguntes de tota mena, com aquella altra que també es fan els amics de la Rosa de Reus: “ quan es va fer la Federació, perquè no es van aglutinar totes aquestes entitats aleshores. Si era per criteris contraposats, no hi seran ara?”.
Una pregunta que no s’ha d’entendre com paralitzant, més aviat tot el contrari. Perquè –i ara em ve la vena optimista que deia abans- si a nivell de tot el país, fins fa quatre dies pocs s’haurien imaginat que els catalans –sí, sí, la gent, no els polítics- s’arribarien a mobilitzar de la manera com ho han fet per expressar el seu desig de llibertat nacional... perquè el sardanisme no pot arribar a consolidar una organització ferma, adequada a la força que, malgrat tot, encara té? Tant en un cas com en l’altre, segur que no ho tindrem fàcil, però potser és que no hi ha cap altre camí a seguir!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada