dilluns, 14 d’octubre de 2013

Quan la barreja és bona

[Un dos i seguit, 11-10-13]

S’ha arribat a un punt, que podem tenir la sensació de repetició, de lloc comú, fins i tot de tòpic, quan tractem el tema d’avui. Però, ben mirat, tant de bo totes les qüestions recurrents fossin com aquesta! Em refereixo a les moltes i diverses experiències de fusió, de mestissatge, que es porten a terme amb un protagonisme més o menys destacat de la cobla. Una dinàmica en la qual qui més enllà hi ha anat és la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Avui, per exemple, actuen enmig d’un un grup de música de cambra d’instruments de percussió. Abans hi ha hagut concerts -i fins i tot discos- amb grans del jazz autòcton, cantautors tant diversos com Roger Mas o Pascal Comelade o la cantant Carme Canela, entre altres.

Ara, acaba de sortir al mercat el disc enregistrat amb el guitarrista flamenc Niño Josele, tota una figura del gènere que no només s’ha avingut a col·laborar amb la Sant Jordi sinó que ho ha fet amb entusiasme, amb la passió que, al capdavall, els músics autèntics no podrien fer el que fan. Un disc que barreja de manera espaterrant flamenc, jazz i música catalana, en bona part gràcies als arranjaments de Joan Díaz. Un concert i un disc que han rebut elogis per part de la crítica musical del país –tant la de clàssica com la diguem-ne moderna-, habitualment refractària a parlar de cobla.

Val la pena fer un seguiment de la premsa parant atenció en les entrevistes que s’han fet els músics amb qui ha treballat la Sant Jordi, no només els que hem esmentat ara, sinó directors de prestigi que s’han posat al davant d’aquesta formació com a convidats. Tots es desfan en elogis no només d’aquesta formació concreta, sinó de la cobla com a grup musical amb una sonoritat característica i plena de possibilitats encara per explorar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada