dimarts, 23 de febrer de 2016

Quan es tanquen les aixetes

[Un dos i seguit, 19-2-16]

L’esponsorització de les activitats que porten a terme les entitats culturals és una de les opcions més viables i realistes que tenen al davant aquestes organitzacions en temps de crisis i, per tant, de retallades de les aportacions dels organismes oficials. La realitat és dura i ens mostra que ajuntaments i altres institucions només aposten de manera decidida per aquelles manifestacions segures, que omplen places a vesar i que, en definitiva, estan de moda. Els altres, han d’espavilar-se per sobreviure o, senzillament, plegar.

Moltes d’aquestes entitats s’han trobat en aquesta situació amb el pas canviat, és a dir, que mentre hi havia vaques grasses i les subvencions es prodigaven –massa, segons alguns, fins al punt que es van fer malbé dinàmiques històriques que feien autosuficients moltes d’aquestes entitats-, en aquell temps que no calia fer pagar entrada o quotes per gaudir de moltes coses, tothom s’hi va acostumar. Després, quan s’han començat a tancar aixetes, precisament ha estat quan les juntes directives són més febles, el públic s’ho pensa més a l’hora de pagar i els mecenes són pocs i, a vegades, també escurats.

Poc a poc, però, s’ha comprovat que només sobreviuran els que tinguin clar que no es pot viure sempre de les subvencions. O no només. Centrant-nos en el món sardanista, es comencen a veure  moviments en aquest sentit, potser massa tímids, però d’haver-n’hi n’hi ha. Com la marca de cerveses que ha patrocinat la Guia Sardanista o el fabricant de brou que s’ha compromès a fer aportacions importants –en espècies, això sí- a les associacions. Naturalment, també caldria tenir en compte els patrocinis puntuals a nivell local, que ens consta que n’hi ha molts, però cal esperar que es generalitzin els convenis que, com els que esmentat, s’han concretat amb la Confederació Sardanista i, per tant, se suposa que han d’arribar a tothom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada