dijous, 28 de juliol de 2016

Ballades “enllaunades”

[Un dos i seguit, 22-7-16]

Una de les activitats sardanistes que més s’han ressentit de la dràstica reducció de subvencions públiques és la dels cicles de ballades d’estiu. Tradicionalment, se n’havien fet molts, fins al punt que no fa gaires anys la Confederació Sardanista publicava un calendari de butxaca que permetia, als aficionats, seguir els que més els interessaven. A les comarques tarragonines destacaven els de la capital, Tarragona, que anava des de finals de juny fins, pràcticament Santa Tecla, amb periodicitat setmanal, i el de Salou, que s’hi assemblava força. Després, a aquests i algun altre, s’hi va afegir el del Vendrell que, paradoxalment, és el que millor ha resistit els ajustos pressupostaris.

Algun d’aquells cicles ha desaparegut, com el que es feia a Reus, mentre que el de Tarragona ha quedat reduït a tres ballades i el de Salou a dues. Allò més trist és comprovar com aquest ha acabat sent un dels millors exemples que podríem posar d’allò de la xocolata del lloro, és a dir, que amb els diners que s’han estalviat els respectius ajuntaments, poca cosa més hauran pogut fer ni hauran resolt les seves angúnies financeres.

Una alternativa que han trobat en alguns pobles són les ballades amb música enregistrada. És el cas, per exemple, dels cicles que es porten a terme a  Constantí, la Selva del Camp i Miami Platja. És una opció comprensible en poblacions petites, on resulta inimaginable llogar cobles gaire sovint. Les opinions sobre això, però, són diverses: hi ha qui pensa que és abaratir la festa, deixar-la en un acte mecànic i sense ànima, que és com ho veuen quan no hi ha música en viu. Altres, en canvi, ho defensen i, al capdavall, ja és pràctica habitual en els concursos de punts lliures i en la majoria d’actuacions d’esbarts.

Personalment, m’agrada ballar, però no ho acabo d’entendre com una pràctica que es quedi en això, només. Bona part de l’encant d’una ballada rau en la música, en els que la interpreten i com ho fan, en determinats repertoris, en els gestos dels músics, en un so viu i no mecànic... Però no deixa de ser una opinió personal i sempre respectaré que si algú gaudeix en una d’aquelles sessions diguem-ne enllaunades ho pugui fer amb tota la llibertat del món. Més faltaria!    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada