dijous, 3 de novembre de 2016

Canvis i evolucions

[Un dos i seguit, 28-10-16]

La inèrcia, la força del costum, pot ser una dinàmica còmoda i clarificadora de cara a saber què fem i com ho fem, o també per identificar-nos amb una manera de procedir. Hi ha el perill, però, d’arribar a un notable estat d’immobilisme i d’aconseguir que determinada activitat esdevingui encarcarada i, per tant, obsoleta.

Aquest ha estat un dels grans debats de la sardana durant força temps. Una discussió que va apareixent de tant en tant i que, a vegades, ha enfrontat visions molt diferents en determinats aspectes. El cert és que, més enllà de la mesura i la conveniència o no de determinats canvis i evolucions que ha experimentat la sardana n’hi ha hagut i n’hi ha més dels que molts es poden pensar.

És evident que la sardana no es balla ben bé i gual ara que fa cent anys i, si afinem l’observació, també que fa mig segle o menys, sobretot pel que fa les colles de competició. Josep Pla ja ho explicava ben clar quan venia a diferenciar entre el ballar “horitzontal” de la seva joventut, del ballar més “vertical” que ja era evident a meitat del segle XX. És a dir, abans es ballava més movent-se d’un costat a l’altre i ara es marquen més els aires, el balanceig vertical movent-se en el mínim espai possible. Fins no fa gaire encara hi havia gent gran ballant a l’antiga.

Actualment, a la majoria els sorprendria saber que abans es ballava llargs i curts amb els braços amunt, però no tant com ara. Fer els curts avall va ser una moda barcelonina que, senzillament, va arrelar, malgrat les campanyes que gent com el músic Lluís Albert han fet en contra. També pot sobtar saber que a finals del segle XIX no només no era obligatori ballar aparellats, sinó que era habitual veure anelles només d’homes i, sovint, de nois gallejant del seu bon ballar davant les noies....

Un altre canvi que, en realitat, s’està escampant poc a poc però de manera decidida és el de les sardanes de set tirades en ballades de nou sardanes. Al cap de molts anys de polèmiques al voltant d’aquesta qüestió, actualment s’ha arribat al punt que només determinats reductes resisteixen amb la vella fórmula de les deu tirades. I, parlant de renovació, encara caldria referir-se a l’aspecte musical, però valdrà la pena tornar-hi un altre dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada