[Un dos i seguit, 31-10-25]
És curiós observar com el tractament més aviat trist i pocasolta que a vegades rep la sardana en alguns programes de televisió genera reaccions més aviat negatives en opinadors diversos, molts d’ells no especialment vinculats amb cap entitat ni es confessen practicants habituals. De fet, en no pocs casos reconeixen que no en saben gairebé res de ballar sardanes, però tots coincideixen en veure el poc respecte per aquesta dansa com una mostra del més clàssic i típic autoodi de certs catalans.
És el cas, per posar només un exemple, d’una recent emissió de Bestial, el programa de 3Cat presentat per Bibiana Ballbè, que des del primer moment ha suscitat moltes queixes en general. Més d’una d’aquestes crítiques, doncs, s’han referit a com van presentar les sardanes, una tendència que és més habitual del que pot semblar. Sintetitzant, el tractament el definia perfectament Neus Rossell fa uns dies a Vilaweb:
«Recordeu, quan érem petits, que si algú ens preguntava per la Xina assenyalàvem amb els dits enlaire tot dient “tiquitiqui xin xin xin”? O ajuntàvem les mans i fèiem reverències…? O, si es parlava de l’Àfrica, dèiem “bunga bunga” saltant com beneits? O es parlava dels indis i fèiem allò de “uuuuuh!” mentre ens posàvem la mà a la boca?»
Doncs això, això és per a alguns la sardana. Per sort, hi ha columnistes que ho veuen d'una altra manera.
