Premi i llibre

Per una d'aquelles coses que mai acabes d'explicar-te, fins ara no havia dit res, aquí, del 9è Premi Joan Amades de Cultura Popular que vaig guanyar el 2009, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Tampoc havia dit res, o gairebé, del llibre que va publicar Arola posteriorment. Mai és tard, diuen, si el resultat és bo, com és el cas, modèstia a banda. De moment, aquí hi ha alguna foto del lliurament de premis. La primera, amb tota la colla de premiats, i a l'altra rebent el premi de mà del president de l'Associació Cultural Joan Amades, que era qui atorgava el guardó.



Compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 14-5-11]

A l’aplec Ciutat de Tarragona de diumenge passat s’hi van estrenar quatre sardanes. No es tracta d’un rècord d’estrenes a la ciutat en una sola jornada, però possiblement ho sigui si considerem que tres d’aquestes composicions eren d’autors tarragonins.

El cert és que a hores d’ara hi ha un bon nombre d’autors vius fills de Tarragona, que hi viuen o que hi treballen: els més prolífics Alfred Abad i Rafael Guinovart, però també el Sergi González, l’Anna Abad, el Sergi Guasch, el Joan Moliner, Francesc Rius i, segurament, algun altre.

La majoria no són gaire coneguts i en més d’un cas molts sardanistes de la ciutat ni ho saben que existeixen aquests autors, però a banda del fet que molts són gent jove i amb força carrera per endavant, ja ho sabem que això de fer-se popular creant música no és fàcil, precisament.

No estaria gens malament, però, que es fes alguna acció per donar-los a conèixer, per estimular aquesta creativitat amagada i, potser, continguda, com també seria interessant intentar engrescar algun músic de categoria de la ciutat –que, d’haver-ne, n’hi ha- , que encara no hagi treballat amb la cobla, a fer-ho.

Feina feta i futur

[Un dos i seguit, 7-5-11]

El passat cap de setmana va ser proclamada Organyà com a nova Ciutat Pubilla de la Sardana. Els actes que tenen lloc en aquestes festes les podem dividir en dos grans grups: uns de fixos, any rere any, de caire més aviat protocol·lari, i, d’altra banda, aquells altres que cada població vol o pot aportar per fer la celebració el més reeixida possible i que són els que atorguen personalitat a cada pubillatge. Entre els primers, els obligats, hi ha l’anunci del cartell dels Premis de la Sardana, que volen ser un reconeixement a persones, entitats, formacions musicals o, fins i tot, empreses, que han treballat per la sardana, la música per a cobla o la dansa catalana en general.

Aquí podem observar dos grans tipus de guardonats: aquells a qui es reconeix una tasca perllongada en el temps i uns altres a qui més aviat es vol posar de relleu la seva originalitat o feina d’innovació. Sens dubte, tant l’un com altre són aspectes importants: els que han mantingut la flama malgrat tot i els que treballen per anar més enllà, mirant al futur i a l’actualització constant d’aquesta part de la cultura del país. En tot cas, els dos àmbits esdevenen imprescindibles per fer possible la continuïtat, és a dir, hem de tenir la feina de fons i la de renovació.

Un altre moment fix de cada proclamació és quan es fa saber quina serà la població proclamada Ciutat Pubilla l’any següent. Cal fer-ho amb temps, per tal que els interessats puguin preparar acuradament l’ampli programa d’actes que això comporta. Aquesta vegada, però, això no ha estat possible. Segons la Federació Sardanista, hi ha diverses poblacions candidates, però a hores d’ara cap ha pogut assegurar el finançament abans de les properes eleccions municipals. Això vol dir que el problema no és tant de manca de diners –que d’això, si veiéssim les interioritats de les 51 Ciutats Pubilles celebrades fins ara tindríem moltes sorpreses- com d’incerteses que van més enllà de la conjuntura econòmica.

A un pas de la glòria

[Un dos i seguit, 30-4-11]

Aquests dies, diversos comentaristes de la sardana i la música per a cobla a la premsa i a la xarxa han coincidit en tractar i valorar positivament el fet que la música per a cobla –concretament la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona- hagi arribat a la final de la quinzena edició dels “Premios de la Música” que atorga l’Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música. És normal que, tot i que finalment no hagi obtingut premi, hom s’hi faci ressò i nosaltres també ho fem, pel que significa de projecció i de reconeixement de la potencialitat d’aquesta formació musical. El més curiós del cas, però, és que aquesta fita s’hagi aconseguit en l’apartat de jazz, un gènere que, com és prou sabut, no és el que tradicionalment ha tractat la cobla, tot i que darrerament s’hi estan fent experiències força interessants, com la que ens ocupa.

Segurament, el fet que la cobla Sant Jordi en aquest cas hagi treballat amb el prestigiós director, compositor i arranjador Joan Albert Amargós hi haurà influït; de fet, ell ha estat un dels triomfadors de la convocatòria i encara que amb altres treballs, i ha obtingut trofeu en onze de les quinze edicions.

Potser sí que hauria estat més desitjable i potser més natural (per dir-ho d’alguna manera) que aquesta nominació de la Sant Jordi l’hagués motivat un enregistrament enquadrat en l’àmbit clàssic, o en el de música tradicional, i de productes mereixedors d’aquesta promoció n’hi ha de sobres, però ja sabem que la cobla és víctima de prejudicis i ignoràncies diverses. Si la glòria (o gairebé) li ha arribat de la mà del jazz, no només ho hem de considerar un caramelet que mai resultarà amarg, sinó la constatació que l’eina musical que és la cobla serveix per a molt més del que segons qui es pensa.

Que se'n parli!

[Un dos i seguit, 23-4-11]

Encara que aparentment, és a dir, vist des de fora dels habituals del sector, sovint no ho sembli, en el món de la sardana i la cobla sempre hi ha hagut debats entre conservadors i innovadors, per anomenar-los d’alguna manera. De vegades, en algun congrés, alguna taula rodona o en escadusseres cartes al director apareixen aquestes qüestions, però generalment la imatge predominant només és una: la dels immobilistes. Els altres hi són, sempre hi han estat, però acostumen a restar ocults, no per elecció pròpia, sinó per raons més complexes. Tant és així que fins i tot llibres pretesament seriosos com algun que ha aparegut fa poc s’ha quedat només amb aquesta mirada superficial i, per tant, falsa.

Com deia, el debat, més o menys ocult, sempre hi ha sigut, encara que darrerament s’està fent més visible, potser perquè proliferen més que mai les noves propostes, sobretot en l’àmbit musical, on els compositors i els intèrprets cada cop tenen menys manies i més ganes i capacitat de fer coses, però també perquè gent d’altres àmbits s’interessen per experimentar amb el so de la cobla, lluny de les visions plenes de prejudicis que fins ara predominaven.

Però em sembla que allò que més està contribuint a fer que se’n parli més obertament són les xarxes socials –Facebook i similars- on tothom hi pot dir la seva o penjar imatges i vídeos. Les possibilitats són moltes i alguns ja les aprofiten, encara que també, com ja sabem, hi ha certs perills. De totes maneres, el més positiu és que se’n parli, que es mostrin i proposin coses, que es discuteixin...

Sardanes a les escoles

[Un dos i seguit, 16-4-11]

Ahir al matí es va celebrar –i ja en van 29 edicions!- la festa de cloenda dels cursos d’ensenyament de sardanes a les escoles que porten a terme monitors de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Una activitat, la dels cursos, que sempre ha estat tot un èxit de participació i que ha proveït de no pocs nous dansaires les colles de la ciutat, encara que allò més important és que són molts els nois i noies, bona part dels quals ara ja són adults, que, com a mínim, coneixen els rudiments d’aquesta dansa.

La part més visible i espectacular és, però, la festa en  la qual els joves dansaires exhibeixen allò que han après i ho fan al carrer i amb una cobla. I dic que tot plegat sempre ha estat un èxit, encara que també cal admetre que els organitzadors han sabut fer evolucionar l’activitat, sobretot la festa final. S’ha passat del dissabte a la tarda a un dia feiner al matí, s’ha introduït un concert didàctic previ a l’auditori de Caixa Tarragona i s’hi ha aportat les dosis de dinamisme i clicades d’ullet als petits, copsa que comentarem a les xafarderies.

Els més pessimistes diran que d’aquests prop de 500 infants –com de tots els que els han precedit- seran pocs els que després veurem a la plaça. Potser sí. Però també cal fer cas dels més optimistes i observadors que diuen que tot i que no desesperen per anar a les ballades, sí que, de manera ocasional, en un moment o altre, hi fan cap. Es tracta de donar-los l’oportunitat de conèixer la sardana i no de generar milers d’adeptes. Potser el que faltaria, posteriorment, és fer-los més atractiva la festa sardanista en general. Com també és cert que francament són molts els que s’interessen per anar a una colla, per exemple, però els compromisos familiars (la mandra dels pares, en realitat) ho impedeix. El cert és que la llavor (centenars de llavors!) estan sembrades. Com deia, ara cal treballar les condicions per tal que fructifiquin.

Crítiques

[Un dos i seguit, 9-4-11]

En aquest programa, sovint comentem el fet que, cada cop més, la formació musical que coneixem com a cobla, participa en experiències diferents a les més habituals, en les quals els tòpics l’havien encasellat: la interpretació de sardanes o l’acompanyament d’esbarts. Unes propostes que pràcticament abasten tots els gèneres, amb un major o menor protagonisme de la cobla, ja sigui sencera o algun dels seus instruments característics.

També cal celebrar que les actituds oposades a aquestes actuacions “diferents”, ja siguin des de dins com des de fora de la sardana, igualment són cada vegada menys apassionades i intransigents. Això no vol dir que no hi hagi crítiques negatives, més faltaria. Com és natural, en determinats plantejaments més agosarats és on hi ha més probabilitats de que es manifestin les crítiques a la contra. És el cas del concert que fa poc va oferir, a Barcelona, la cobla Sant Jordi conjuntament amb el músic nordcatalà Pascal Comelade, reinterpretant les seves obres més significatives.

Sembla, segons hem pogut llegir a les cròniques, que s’hi podien distingir dos tipus de públic clarament definits: el que esperava un concert de cobla més o menys tradicional (potser admetent alguna innovació) i el que ja coneixia de quin peu calça Comelade i, per tant, va gaudir força del concert, però segurament no el va sorprendre res.

Jo no hi vaig poder assistir i, per tant, no puc opinar amb un mínim coneixement de causa, però sí que em veig amb cor de fer-hi alguna reflexió. La crítica negativa feia referència a una suposada poca qualitat, a la manca de preparació musical dels intèrprets que acompanyaven Comelade i ell mateix, no pas la cobla. En aquest sentit, coneixent allò que fa habitualment, podríem debatre si els paràmetres de qualitat o de nivell han de ser els mateixos que quan s’analitza una formació diguem-ne clàssica i amb un nivell diguem-ne clàssic. De moment, em quedo amb la constatació que tots els comentaris que he llegit dels crítics habituals a la premsa han lloat l’experiència. Potser estan enlluernats, però el cert és que la mateixa cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que, de fet, és qui va promoure la vetllada i a qui ningú discuteix la competència musical i alguns fins i tot defensen decidits que són, a hores d’ara, la millor formació coblística, fins i tot ells, en parlen amb entusiasme en el seu bloc. I aquests sí que em mereixen força crèdit.