Quan cadascú fa la guerra per la seva banda

[Un dos i seguit, 16-5-14]

Massa sovint, es produeixen coincidències en el calendari d’activitats massa similar, és a dir, amb públics potencialment idèntics. En el terreny de la sardana, la cobla i els esbarts això també es produeix i, de fet, força sovint. Diumenge vinent, per exemple, tindrem, el mateix dia, els aplecs de Móra d’Ebre i el del Morell, amb l’agreujant que estan situats en dates precedides i seguides amb buits a la programació. Un fet molt habitual que s’entén que no es pugui evitar  (i, fins i tot, segurament que no convingui) en casos com ballades de Festa Major o similars, clarament vinculades a una festa local i, per tant, inamovible, on, a més, el protagonista és el públic de la població.

Ens consta que des de fa temps s’han fet esforços per evitar coincidències menys justificables per part de la Coordinadora d’Aplecs, però és evident, a la vista de la Guia, que encara queda feina pendent. Molta més si, tal i com sembla que es vol fer, s’hi impliquen els aplecs que, per les raons que sigui, han quedat exclosos de la programació oficial. Però la veritat és que encara convindria anar més enllà i coordinar realment els organitzadors de totes les activitats, no només els aplecs. Això vol dir molta feina i, malauradament, haver de superar reticències, immobilismes i baralles de veïns passades de moda. Una tasca que demana a crits que es concreti ja la prevista territorial de la nounada Confederació Sardanista, que no ha de servir, només, per recollir subvencions, sinó per gestionar més eficaçment les coses.

De moment, sembla que altres parts de Catalunya estan més avançades en aquest sentit, mentre aquí poc ens podrem queixar del centralisme mentre cadascú faci la guerra per la seva banda.

Grans reptes de supervivència per a les colles de competició

[Un dos i seguit, 9-5-14]

Aquest diumenge comença el Campionat de Catalunya per a les colles Grans, és a dir, la categoria que, sobretot els seguidors del concepte de Sardana Esportiva, fa temps que qualifiquen d’absoluta. Ho faran, el mateix dia però en hores i poblacions diferents, els dos grups en els quals s’ha dividit el conjunt de colles que hi participen.

Aquesta fórmula, que ja es va posar en pràctica la temporada passada, ve a ser una petita mostra de moderat optimisme sobre el panorama de les colles de competició, ja que això vol dir que n’hi ha més que els anys immediatament anteriors. Tothom és conscient, però, dins el món de les colles, que cal ser prudent i no cantar victòria abans d’hora, és a dir, no caure en els mateixos vicis d’alguns polítics quan parlen del nombre d’aturats o de suposats brots verds.

En tot cas, el cert és que la tendència a la davallada en el nombre d’anelles actives que es venia produint des de feia temps s’havia aturat. De tant en tant hi ha hagut alguna galleda d’aigua freda, com la recent de la “Violetes del Bosc”, quan va anunciar que deixava el Campionat, o la de tot just fa vuit dies, en el mateix sentit, de la colla “Antaviana”, de Tordera, quan tothom ja la comptabilitzava al grup A. Potser la diferència amb aquell panorama de grups que plegaven veles és que ara més aviat són colles que no es veuen en cor de seguir tot allò que representa un Campionat (assajos, viatges, etc) i decideixen limitar-se als concursos lliures o els campionats territorials. Una estratègia que ha funcionat bé en molts casos, com ara els “Dansaires del Penedès” o el més espectacular de la “Mare Nostrum”, que al cap d’un any d’aturada va tornar al Campionat i, directament, el va guanyar. També hi ha el perill, real i que s’ha concretat molts cops, que la manca de la dinàmica pròpia d’un campionat acaba de desmotivar els balladors i el grup acaba desapareixent.

No hi ha una recepta clara per superar-ho, però segur que hi tenen a veure ingredients com la pertinença a un grup més gran, qui hi ha al davant i com el condueix, per exemple...

Cal un debat per La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 2-5-14]

Demà dissabte culminarà una de les activitats sardanistes amb més ressò de la temporada: La Sardana de l’Any. Serà el moment de la gran final, enguany a Barcelona i en un escenari de luxe: L’Auditori. He dit que és una activitat amb molt de ressò, però cal reconèixer que darrerament també ha estat una de les més discutides, sobretot per aquells que creuen que les composicions que arriben a la final no són prou representatives de la riquesa i la varietat d’estils que es pot trobar en el conjunt  de sardanes que s’estrenen al llarg de l’any.

El cas és que darrerament a la final hi predominen les composicions de caire ballador,  deixant enrere obres de major ambició. Ja s’entén, diuen els crítics, que no s’hi trobin les sardanes de concert, però segur que n’hi ha –insisteixen- de cert nivell qualitatiu i, alhora, prou assequibles per als balladors en general, que han quedat arraconades.

Al marge de les opinions de cadascú, el cert és que cal un debat al voltant d’aquest concurs. No pot ser, en tot cas, que a hores d’ara resulti més atractiva la segona part del concert que la primera.

Reconeixement excessivament tardà

[Un dos i seguit, 25-4-14]

Un dels Premis Nacionals de Cultura, que atorga el CONCA, ha correspost, enguany, a la cobla La principal de la Bisbal. Un més que merescut reconeixement a una llarguíssima trajectòria de, ni més ni menys, 125 anys. Una fita que poques institucions poden dir que han aconseguit, i més si són de les característiques d’una cobla.

 

També és cert que, segons com ho mirem, ja és ben trist que no hagi estat fins ara que hagi arribat aquest premi. Si bé la cobla bisbalenca ja gaudeix del títol de Cobla Oficial de la Generalitat i de la Creu de Sant Jordi, un premi específic del sector cultural oficial hauria d’haver-se fet efectiu molt abans. A més, l’esmentat títol de Cobla Oficial, atorgat en temps de la República, en l’actual context democràtic va ser restablert de manera totalment honorífica. La veritat és que la Generalitat no ha fet l’ús que segurament caldria d’una cobla considerada com a oficial.

 

Cal tenir en compte, penso jo, la trajectòria de la formació, amb un prestigi mantingut de manera constant al llarg de tots aquests anys, però també s’hauria de considerar la necessària explotació, en el més bon sentit de l’expressió, de la cobla com a orquestra nacional catalana singular, una figura que, sense cap mena de dubte, la de la Bisbal no és la única digna representant, però sí una de les més honorables.

Naixement oficial de la Confederació Sardanista de Catalunya

[Un dos i seguit, 11-4-14]

 

Aquest dissabte, tal i com ho estan fent aquests dies moltes entitats d’arreu del país, la Federació Sardanista de Catalunya celebrarà la pertinent Assemblea General Ordinària, que aquesta vegada anirà seguida per una Assemblea Extraordinària. Aquesta ha de ser històrica, ja que és previst que s'aprovi la transformació en Confederació Sardanista de Catalunya. Això vol dir que s’oficialitzarà la creació d’aquest nou ens que ha d’aplegar altres federacions ja existents: l’esmentada Federació Sardanista, la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya i una altra amb una història rellevant però darrerament d’existència més aviat testimonial: l’Obra del ballet Popular.

Que el sardanisme, atesa la importància del conjunt d’entitats que hi treballen, pugui tenir una veu davant dels organismes oficials i la resta de la societat que comporti la seva força real, és una vella aspiració. Ja es va intentar abans de la Guerra Civil amb la Lliga Sardanista, que precisament la contesa va estroncar; després l’Obra del Ballet Popular també tenia aquesta intenció, però malgrat les moltes i sovint transcendents iniciatives que va generar, les circumstàncies van impedir que quallés del tot; i la mateixa Federació Sardanista tenia aquest objectiu com la seva principal raó de ser. En bona part ho ha aconseguit i, de fet, aquest pas que s’està donant ara vindria a ser la culminació de tot plegat.

Almenys això és el que esperen aconseguir els que fa temps que hi estan treballant, lluitant contra no només el context complicat que vivim, sinó que també han de superar la gran dificultat que representa la gran varietat de característiques de les organitzacions que fan alguna cosa o altra per la sardana. També hi ha reticències davant la necessitat de canviar hàbits i plantejaments instal·lats de fa temps, o per la por –massa sovint fonamentada- pel centralisme, barceloní o d’aquells que es consideren el cor del sardanisme.

De totes maneres, sembla que, poc a poc, tot això es va superant. Com a mínim, res fa pensar que aquest dissabte no s’aprovi el naixement oficial de la Confederació Sardanista. Després, seguirà la tasca també delicada de concretar encara més i desenvolupar el projecte.

Francesc Salas: homenatge merescut

[Un dos i seguit, 4-4-14]

El sardanisme de la veïna ciutat de Reus ve marcat, des de fa força anys, per dues entitats: la Colla Sardanista Rosa de Reus i el Patronat Sardanista de Reus. Naturalment, això des del punt de vista organitzatiu, de promoció d’activitats, ja que caldria tenir en compte, també, l’important i essencial aspecte musical. Avui, però, vull parar atenció en un personatge que ha estat i confio que segueixi sent bàsic no només en la sardana a Reus, sinó arreu del país: el Francesc Salas. L’actual president del Patronat, diumenge serà objecte d’un homenatge no només de la seva gent més propera, sinó de tot un col·lectiu molt més ampli: els organitzadors d’aplecs de les comarques tarragonines.

El cas és que el Francesc ja té una edat i després de molts anys de brega, de lluitar en molts fronts, ha decidit prendre-s’ho amb una mica més de calma i deixar una altra presidència: la de la Coordinadora d’Aplecs de les Comarques Meridionals de Catalunya. Són ells, aquest grup de més de 30 aplecs, els que s’aplegaran diumenge a Alforja en un dinar, segurament molt emotiu, precedit d’una ballada de sardanes. Jo espero, però, que aquesta retirada –gran tenint en compte el paper de la Coordinadora, però petita en comparació amb els fronts en els quals ha treballat aquest home-, espero, dic, que no sigui total i segueixi fent-se notar en el món sardanista.

Amb el Francesc Salas podem tenir discrepàncies, com amb tothom que es mou, que fa alguna cosa, però he de confessar que mai he tingut un no per part seva, més aviat el contrari. No l’he tingut ni com a comunicador, ni com a estudiós, ni com a organitzador...  tasques que ell també ha portat a terme. Felicitats, Francesc, i espero que podem seguir trobant-nos a les ballades, concursos, aplecs i concerts, fent-nos les bromes pertinents, cadascú com a reusenc o com a tarragoní, lluny de les versions casposes que a vegades tenen aquests debats. De fet, tal i com ho hem fet sempre.

En qüestió un model de colla

[Un dos i seguit, 28-3-14]

El concurs de colles de diumenge passat a Granollers encara no formava part del Campionat de colles d’enguany, però bé el podríem qualificar com una prèvia ben interessant. Hi eren bona part de les colles que hi competiran, ja que, de fet, elles també se’l prenen, aquest concurs, com una mena d’assaig o tempteig de cara a l’hora de la veritat. Hi vam poder veure nous fitxatges, colles que s’incorporen al Campionat i altres que potser no hi prendran part però que són noves i, possiblement, faran parlar els propers anys. I, a més dels que ballaven, els que miraven, ja fossin membres de colles que intentaven constatar el moment de forma de les competidores, o bé aficionats que tractaven de fer-se una idea de com es plantejava la nova temporada.

Ja hem comentat en anteriors programes -i avui hi insistirem- el fet que enguany hi ha canvis importants i que n’hi ha de tots colors. S’ha parlat força del descans que ha hagut de plantejar-se la “Violetes del Bosc” després de moltíssims anys d’estar al capdamunt de tot. En contrast a aquesta situació delicada d’una colla tant emblemàtica, la veritat és que s’han creat anelles noves i altres que no ho havien fet mai o s’hi havia retirat feia un temps, s’han vist amb cor de tornar al Campionat. Potser si analitzéssim aquests moviments amb detall arribaríem a la conclusió que, al marge de les dificultats que han de superar les entitats de tota mena, allò que està en qüestió en les sardanistes és el model de colla. A unes els costa molt mantenir el compromís del Campionat mentre altres, poc o molt, funcionen. Evidentment, no ho tractarem, ara i aquí, però segur que caldrà fer-ho un moment o altre.