Enraonar

[Un dos i seguit, 25-4-25]

Algú podrà pensar que allò que defenso sovint de que cal que hi hagi més debat en el món sardanista (i que aquest sigui valent, però assenyat i respectuós, amb la màxima participació possible) m’ho ha inspirat el portal S21.cat·Sardanisme per al segle 21, que tantes vegades cito. Els més fidels seguidors del programa, que d’haver-ne n’hi ha (gràcies, amics!), sabran que sempre ho he defensat, això, perquè crec que és convenient i, generalment, profitós.

És clar que també segueixo creient que l’S21.cat és una magnífica oportunitat per practicar-ho, això d’enraonar amb ganes de cercar solucions o, senzillament, pel gust de compartir opinions sobre una qüestió que ens apassiona. I una de les darreres discussions m’ha sorprès, perquè en algun aspecte jo ho havia expressat en petit comitè: que alguns compositors tipus Molina, Paulí, Gasulla o Ortí, per exemple, segons algunes opinions, han evolucionat de manera que les seves darreres sardanes s’allunyen de l’estil inicial. Això és ben natural, és clar, però el cas és que hi ha qui assegura que senten cert desencís, perquè ja no hi troben aquella màgia que els havia captivat. 

He dit que jo havia pensat alguna cosa en aquest sentit, però més aviat en casos molt concrets (no diré cap nom) on potser allò que ha passat és que possiblement s’han prodigat massa i, és clar, allò que primer sorprenia ara ja no ho fa tant. No coincideixo, en canvi, en altres autors (ara sí vull dir un nom) com és el cas de Jordi Molina, de qui sempre he estat un admirador, però que darrerament trobo que ha guanyat moltíssim, aportant sardanes esplèndides com El silenci del far o altres més de carrer, per entendre’ns, com Anella Banyolina. És clar que en aquesta qüestió parlem de gustos personals i que cadascú és un món, però ja va bé, molt bé, que en parlem. 

Mancances flagrants

[Un dos i seguit, 11-4-25]

Ja fa temps que la Confederació Sardanista està treballant per millorar i modernitzar la seva agenda d’activitats. Allò que primer era un quadernet de butxaca amb les dades essencials dels aplecs d’arreu del país, va acabar sent un llibret molt més complet, però poc pràctic per als que la volien portar al damunt i, també, sempre va tenir l’inconvenient de les impossibles actualitzacions. Per sort, les noves tecnologies han permès trobar fórmules millors per tal de saber què es fa i on podem anar si volem ballar, veure o escoltar sardanes. El fet que avui dia tothom tingui un mòbil a mà i que aquests aparells permeten fer-hi filigranes, ha sentenciat la guia impresa, és clar. 

Des del telèfon podem, doncs, teòricament, estar al dia de tot allò que tenim a l’abast si accedim a l’agenda de SomSardana. A més, aquests dies s’ha afegit una altra opció des del portal S21.cat · Sardanisme per al segle 21, consistent en facilitar l’accés a part del material del potentíssim web Boig per la Sardana, concretament als programes dels propers actes, amb l’opció de saber tiratges i altres dades disponibles sobre cada composició que s’ha d’interpretar. Són idees meravelloses i que segur que seran molt útils. 

Jo només hi faria un apunt, tot i saber que ja hi haurà qui dirà que sóc un pesat amb això: entre tots hem de fer alguna cosa, cal conscienciar entitats i cobles per tal que realment proporcionin les seves respectives agendes per a ser divulgades a temps. Encara hi ha mancances flagrants en aquest sentit i crec que és surrealista que a la nostra agenda d’avui, per exemple, encara hi aparegui un aplec sense dades: ni cobles, ni lloc, ni horari. Ah! i d’aquest, almenys, en sabem el dia!

Nou Campionat

[Un dos i seguit, 7-4-25]

Aquest cap de setmana comença el Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2025 i ho fa a la població de Rosselló, a la comarca del Segrià. Ara, és el torn de les colles veteranes i aviat s’hi aniran afegint la resta de categories, de les quals ja s’han publicat les característiques respectives amb les quals s’hauran de regir al llarg de la temporada. 

També sabem quines colles hi ha a cada una, excepte les més petites, de les quals encara no s’han donat a conèixer aquestes dades. En tot cas, allò que tothom es pregunta és quines colles s’han compromès al Campionat i quin és l’estat de salut del sector. És evident que és complicat i moltes colles han de fer mans i mànigues per complir amb tot allò que exigeix el ritme d’un campionat i no sempre s'hi veuen amb cor. Observem, per exemple, que la Violetes del Bosc allarga el seu any sabàtic, mentre pot ser que la reviscolada de colles joves que es va observar l’any passat potser s’incrementi, gràcies, en part, a les diverses anelles nascudes darrerament vinculades a escoles de les terres de Ponent. Caldrà estar atents a tot allò que passi a partir d’ara.

Una tensió permanent

[Un dos i seguit, 28-3-25]

Embrancar-se amb segons quins conceptes és perillós, però a vegades les circumstàncies ens hi porten. És el cas de qüestions com folklore, cultura popular, cultura tradicional, cultura folk i similars. De fet, fins i tot el mot cultura, tot sol, ha donat per moltes disquisicions i s’han publicat infinitat de llibres i articles. 

Va ser al segle XIX quan es va parar atenció en aquelles nocions que he citat abans, començant pel folklore. Es van valorar en el mateix moment que es va produir un auge de la idea de nació i es van veure com elements de les essències de cada una de les nacions. I aquesta vindria a ser la base de la baixa cultura, a diferència de l’alta. És a dir, una de bona i una altra de menor, una diferenciació que sempre ha grinyolat, sobretot amb les idees més democràtiques que, poc o molt, s’han anat imposant. També hi ha qui entén cultura popular com aquella que convoca més quantitat de gent, a diferència dels que més aviat creuen que és la que té unes determinades arrels, però aquesta és una altra qüestió.

A Catalunya hi va haver aquell conjunt de persones benintencionades que, a primers del segle XX, es van proposar dignificar la sardana i la cobla. Fou una operació immensa de revaloritzar la música, establir normes i decàlegs per al ball, promoure composicions de gran qualitat musical -no només sardanes- o fins i tot crear una cobla com la Barcelona, amb el bo i millor dels intèrprets del moment. Un fenomen que cal reconèixer com un fet molt valuós, que va situar la cobla en la categoria d’alta cultura i del qual encara en gaudim, encara que no tothom ho reconegui. 

El problema ha estat quan certes persones i entitats han volgut limitar la sardana i la cobla només a aquella idea normativa, rebutjant altres maneres de manifestar-se la dansa i la música més lliures o, senzillament, que segueixen altres camins. Ha estat una tensió permanent entre dues maneres de veure-ho que ha portat a victòries a vegades per a uns i a vegades per als altres. Però és clar que uns van guanyar el relat, que es diu, van imposar certa mentalitat que ara topa amb aquells que, posem per cas, volen fer punts lliures o la persiana i amb les sardanes que surten del clàssic «tots som pops». No deixa de ser divertit contemplar-ho!

Felicitats, Robert!

[Un dos i seguit, 21-3-25]

Durant la darrera assemblea de la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, que es va portar a terme a Reus dissabte passat, es va lliurar el guardó Anella d’Or 2024 a Robert Miralles i Gutiérrez per, segons es diu a la nota publicada, «una dilatada vida dedicada a l’ensenyament de la sardana». 

Certament, és una vida ben llarga i esperem que encara sigui molts anys més entre nosaltres aquest personatge, nascut a Tarragona el 1931 però tota la vida vinculat a la ciutat de Reus, on viu. Aquest és un dels reconeixements perfectament merescuts a una d’aquelles persones que fan una feina persistent per la sardana, però també per molts altres elements del país que cal destacar. Cal recordar que el 1961, a través d’Òmnium Cultural, entitat de la qual fou el primer soci al Baix Camp] i, conjuntament amb Ramon Amigó, va impulsar els primers cursos de català a Reus d’ençà de la Guerra Civil. A més, també amb Ramon Amigó i amb Josep Tremoleda, impulsaren un curs per correspondència per aquelles persones que no els era possible seguir-los presencialment. Més endavant, fins i tot elaboraren una nova gramàtica amb exercicis per a principiants i que es pogués utilitzar en els cursos per correspondència. Miralles, no abandonà mai les classes presencials i en va fer a entitats com el Reus Deportiu, el Patronat per al Foment de la Sardana, el Club Natació Reus Ploms, el Centre de Lectura o la colla Rosa de Reus.

Va fundar la colla sardanista Roques Montserratines, va ser cofundador del Patronat Sardanista de Reus, monitor en escoles i associacions, ballador d’esbart, redactor d’articles i organitzador de trobades sardanistes al seu mas Tretze Emes. El 2017 fou guardonat amb el premi El més amic de Reus, que lliura anualment el Centre d’Amics de Reus, d’ençà de l’any 1981. Tot plegat, ho va deixar escrit en un llibre autobiogràfic autoeditat i titulat «Una vida dedicada a la cultura catalana. Ballets, català i sardana. 1949-1999».

Darrerament, la seva avançada edat ja no li permet, lògicament, participar en tantes activitats i de manera tan intensa, però fins no fa gaire era un animador entusiasta de tots els aplecs i ballades on podia anar-hi. Engrescava els presents a ballar i sempre aportava iniciatives a les anelles per fer-les més animades, diguem-ne. Algun punt lliure, canvis de parella i altres activitats no normatives, per dir-ho d’alguna manera, feien enrabiar els ensopits de torn, però mostraven una cara més natural i més autèntica, crec jo, de la sardana de plaça. Felicitats, Robert!

Aprendre d'allò que funciona

[Un dos i seguit, 14-3-25]

Finalment, s’ha decidit canviar un aspecte que fins ara semblava sagrat i inamovible en les anelles de les colles sardanistes de competició: que s’admetrà que puguin ballar sense necessitat que estiguin formades per parelles mixtes, és a dir, home-dona, home-dona... i així fins les cinc o sis parelles habituals. Això, pel que fa les colles grans, ja que ja era acceptat en les petites.

Feia temps que se’n parlava, però sense gaire convicció pel que fa a la viabilitat de la proposta, però les necessitats de moltes colles, on el dèficit d’homes respecte les dones és un mal endèmic, ha acabat per forçar a aquesta decisió que, diuen, s’ha adoptat prèvia consulta amb totes les entitats implicades.

Algú ho pot veure, també, com una oportunitat per trencar amb unes convencions que es poden entendre com a antigues i limitadores, allunyades de unes tendències a les que creuen que ha de moure’s la societat i on no s’hagi de forçar la definició dels balladors en un o altre sexe.  Això pot estar molt bé, però no ens enganyem, ara mateix es tracta d’una mesura d’urgència, a la desesperada, per salvar més d’una colla i, en conseqüència, el Campionat. 

Potser caldria parar atenció en la tasca, també urgent, de protegir les colles joves, aquelles que ara mateix estan experimentat un cert renaixement en certes poblacions. Cal veure com s’ho fan a diversos pobles de Lleida, a Valls o a Constantí, per exemple, per haver fet renèixer les anelles que ja havien existit o n’han sorgit algunes de noves del tot i mirar d’aprendre’n alguna cosa. S’ha de treballar per tal que tinguin més fàcil la continuïtat i arribin enfortides a aquell clàssic moment en el que les circumstàncies lògiques de la vida, comprometen superar les baixes per estudis o treball. I sí, també ajudarà que els joves no vegin el context de les seves colles com una cosa amb olor de resclosit.

A la plaça, tots hi cabem

[Un dos i seguit, 7-3-25]

Ara que sembla que tornen a estar d’actualitat les maneres de ballar sardanes no estrictament normatives, potser seguint la tònica d’altres aspectes de la societat actual (sortosament), sobretot allò que sempre se n’ha dit «fer la persiana» i ara poden ser les anomenades «sardanes satàniques», ara dic, podem parar atenció en determinades reaccions que aquestes pràctiques susciten. No em refereixo, només, a qui ho rebutja, cosa que sempre ha passat, sinó a les opinions manifestades per algunes d’aquestes persones que s’hi oposen.

Pot agradar més o menys que es balli de manera diferent a allò que s’ha volgut entendre com el ballar correcte, es pot pensar que cal limitar-se a fer els punts com diuen els mètodes canònics i, com a molt, reservar els passos alternatius als concursos i exhibicions de punts lliures. Allò que sorprèn és que algunes d’aquestes persones ataquen les opcions «diferents» argumentant que «això no és sardana», que és «pervertir-la» o, directament, que «no se sap ballar». Ho diuen convençuts que el ballar autèntic -el que ells entenen que és autèntic- cal preservar-lo, ja que és el que ens han llegat els nostres avantpassats i el que s’ha ballat «sempre». I aquí, les cometes són molt importants. 

Resumint, allò que no saben o no volen veure és que aquesta sardana més esbojarrada (i divertida, cal destacar-ho) és més antiga que l’oficial, que sempre hi ha estat present, poc o molt. I, sobretot, caldria que entenguessin que una cosa no treu l’altra, poden conviure perfectament moltes maneres d’interpretar la sardana i que a la plaça tots hi cabem.