dijous, 14 de febrer del 2019

La sardana internacional

[Un dos i seguit, 8-2-19]

Des del primer moment que va quedar definida la sardana més o menys tal i com la coneixem ara, és a dir, des de mitjans del segle XIX, sempre hi ha hagut qui s’ha preocupat per redactar i publicar mètodes per aprendre a ballar-la i repartir-la correctament. Amb l’expansió geogràfica de la dansa, aquest tipus de manuals, més o menys extensos i amb característiques formals molt diverses, des d’un simple full mecanografiat fins a llibres amb tots els ets i uts, les novetats es van incrementar.

A finals del segle XIX, concretament l’any 1895, el tarragoní Josep Aleu i Massanet, juntament amb Jordi Monsalvatje, van donar a conèixer el llibre “La sardana. Su historia, importancia y exposición de las reglas que deben conocerse para bailarla según los sistemas ampurdanés y selvatà”, escrit en castellà, cosa que justificaven perquè la seva aspiració era ajudar a que aquella expansió superés els límits de la llengua. És evident que això no va passar i la sardana no va ser un ball de moda com tants d’altres l’època, com el vals, el xotís, etc. i més aviat va adquirir, amb el temps, unes connotacions identitàries que el catalanisme va explotar. Això sí, en l’aspecte musical sí que la sardana va formar part del repertori de les bandes de música d’arreu de l’Estat i avui dia encara La Santa Espina en forma de marxa de Setmana Santa és interpretada sovint a Andalusia.

On sí que la dansa de la sardana va experimentar certa internacionalització fou en els molts casals catalans escampats pel món, especialment a Amèrica. Als anys 40 i 50 es feien ballades públiques a València i fins dates molt més recents a Mallorca, en els dos casos amb cobla pròpia durant un temps. Més continuïtat hi ha hagut a Madrid, on són habituals les ballades al parc del Retiro i per les festes del Cercle Català s’acostuma a comptar amb cobla en viu. I no oblidem el cas singular d’Amsterdam, amb una cobla de músics holandesos que, a vegades, fa ballar a catalans que hi viuen, però que treballa, sobretot, les possibilitats musicals del conjunt i les divulga arreu d’Europa.

La setmana passada ens arribava la notícia que el nucli de catalans de Mallorca vol fer reviure l’activitat sardanista a les illes. Tant de bo que ho aconsegueixin i estaria bé que els engrescats no fossin, només, els originaris del Principat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada