L’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ja ha encetat el programa d’actes de
celebració del 40è aniversari de l’entitat. Ho va fer diumenge passat, a la
tarda, amb una aposta realment arriscada: un espectacle complex, perquè va
incloure teatre, dansa, música en directe i, en alguns moments, peces cantades.
Haurà estat la primera vegada que aquesta associació organitzava una cosa així
i, per tant, faltava experiència, vet aquí bona part del risc que dèiem.
A l’hora de la veritat, veure el teatre Tarragona ple fins a la bandera
significava, d’entrada, tot un èxit, quelcom meritori tenint en compte quin és
el panorama. Això, però, també afegia una dosi de respecte davant tanta gent
encuriosida per veure què era allò que se’ls oferiria. Des d’aquesta perspectiva,
la dels espectadors, planava el temor
que es tractés d’una mena de festival de fi de curs escolar, és a dir, una
representació amb molta il·lusió i voluntat a l’escenari, però més aviat
susceptible de satisfer només el reduït col·lectiu dels pares i els avis de les
criatures.
La part més allunyada d’això, tal i com era de preveure, fou la musical. La
cobla Reus Jove, bregada en molts reptes prou importants, reforçada amb músics
solvents i amb uns bons arranjaments, va convèncer i va aconseguir que totes
les versions de música de cinema resultessin ben atractives se’ns fessin
curtes. Només per això ja va valer la pena dedicar-hi la tarda de diumenge.
La part teatral i de dansa, tot i la joventut dels grups i dels seus
components, van assumir el complicat repte de lligar uns temes musicals molt
diversos. Tot i això, el públic va entendre aviat què havia anat a veure i era
evident que tant La Missiva com BSO Dance no pretenien enganyar ningú ni van
estirar més el braç que la màniga. La seva va ser una aposta senzilla i
honesta, però també molt treballada i prou digna, amb moments, fins i tot,
brillants pel que fa als ballarins. A remarcar, també, la breu però magnífica intervenció
de la cantant Anna d’Ivori en el tram final de la vetllada.
No sé si aquest espectacle tindrà més recorregut, és a dir, si tindrem més
oportunitats de veure’l. Costa molt que viatgin aquelles propostes que no
sorgeixen de segons on i imagino que moure tanta gent, entre músics, actors,
dansaires i equip tècnic, és complicat i car, però, com a mínim, podem dir que
aquest 40 aniversari de la Tarragona Dansa ha començat amb molt bon peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada