Una història trista

[Un dos i seguit, 5-7-19]

En massa poc temps hem passat de l’alegria i les molt bones sensacions que ens va deixar l’experiència d’envoltar la Catedral de Tarragona amb una gran anella tot ballant una sardana, a la tristor i l’estupefacció davant la notícia que enguany no se celebrarà el concurs de colles sardanistes per les festes de Santa Tecla. Ho havíem apuntat, amb la boca petita, a la secció de Xafarderies, com si així volguéssim evitar conjurar un malefici.

Però la realitat, a vegades, és ben dura. Efectivament, si no canvien molt les coses en pocs dies, no hi haurà la 72a edició d’un concurs que s’ha vingut celebrant ininterrompudament i que era, doncs, un dels més veterans. Va néixer en plena postguerra i per ell han passat, literalment, totes les millors colles que hi ha hagut. En aquest concurs és on es va interpretar per primera vegada en públic i després de la Guerra Civil La Santa Espina, un fet que les males llengües diuen que li va costar el càrrec al governador civil de l’època.

Possiblement sigui l’acte més veterà després del Seguici, els castells i la part religiosa i ha superat el franquisme, la transició i la democràcia. Ara, l’obstacle és el pressupost, 4.500 euros que l’entitat organitzadora, el Casal Tarragoní no té (ni els ha tingut mai, de fet) i l’Ajuntament, tot i reconèixer la importància de l’acte, no sap d’on treure’ls. Fins i tot s’havia plantejat renunciar al Campionat veterà per al qual enguany era vàlid i fer-lo només Territorial, amb les colles locals renunciant a la subvenció, però sembla que no n’hi ha hagut prou. Us imagineu qualsevol altra activitat de les festes en aquesta situació?

El problema per al concurs d’enguany és que ens trobem en un moment delicat: una entitat feble (com moltes, de fet), un Ajuntament completament nou i amb molts “marrons” com aquest i més grossos i la urgència d’haver de decidir ja si el concurs es fa o no davant la necessitat de reprogramar el Campionat per part de la Unió de Colles.

Una situació realment trista si tenim en compte l’historial del concurs i que la quantitat en qüestió és ridícula en un pressupost com el de Santa Tecla, però massa important per a una entitat com el Casal Tarragoní.

Cares de felicitat

[Un dos i seguit, 28-6-19]

No sé si les tenien totes els organitzadors de la gran anella que, diumenge passat, va envoltar la Catedral de Tarragona dins les celebracions del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. El dia era complicat: vigília de Sant Joan i un munt d’actes per tot arreu, ballades a la mateixa hora a les poblacions més importants de l’entorn...

Finalment, però, es va aconseguir i la veritat és que va resultar una festa ben bonica, plena d’emoció. Es van trencar tòpics i tabús sobre la sardana avui dia i a Tarragona, o sobre la presència d’actes sardanistes als mitjans de comunicació. Finalment, abans i després se’n va parlar molt, generalment de forma correcta i, en major o menor mesura, l’acte va ser present a tot arreu, des de la ràdio a la televisió local i a la nacional, passant per la premsa en paper i l’electrònica.

En realitat, la fórmula per tal que se’n parlés ja la sabíem: fer una cosa que sigui diferent i vistosa, treballar-la bé i assumir la feina de portar-ho als mitjans de comunicació, sense esperar que se n’ocupin per inspiració divina. I sí, insisteixo, la festa va ser ferma, tant pel que fa la gran anella serpentejant pels carrers de la Part Alta, com a la sardana de germanor, concentrada aquesta al Pla de la Catedral atapeït de gent ballant en rotllanes concèntriques i, allí on podien, de turistes al·lucinant. Si repasseu els vídeos que s’han divulgat, com, per exemple, el del TAC12 o el diguem-ne vídeo oficial que podeu trobar al web de la Tarragona Dansa, veureu un munt de gent de totes les edats, des dels que ballaven amb posat de concurs fins als que feien el que podien; des de l’avi tremolós fins la petita que jo tenia al costat, que no aixecava tres pams de terra i volia ballar. Fins amb cadira de rodes n’hi havia!

Us pot semblar cursi el que ara diré, però estic convençut que per aquelles mans enllaçades hi va circular alguna mena de corrent. O, sinó, a què venen aquelles cares de felicitat que es veien en els vídeos. Fixeu-vos-hi!.

La sardana envolta la Catedral

[Un dos i seguit, 21-6-19]

Sovint, s’ha qualificat la sardana com una dansa plenament democràtica, perquè les anelles són obertes a tothom, és a dir, pot iniciar-les qui vulgui i qualsevol pot entrar-hi i sortir-hi quan en tingui ganes. Un cop en dansa, només cal seguir les més elementals normes de conducta.

Hi ha, però, qui ha criticat les colles de competició perquè, asseguren, no compleixen aquesta norma d’acceptar tothom a la rotllana, no només quan ballen en concursos sinó quan estan assajant. No és el moment, ara de discutir això, però sí que val la pena tenir en compte que la majoria d’aquestes colles, a més de preparar-se i participar en els concursos, promouen moltes de les activitats que es porten a terme a les respectives poblacions: ballades, aplecs, cursets, etc. I ho fan en obert, sense restriccions, al mig del carrer, fent mans i mànigues per obtenir recursos per a unes activitats que són públiques i d’accés, generalment, lliure. Una tasca, aquesta de treballar més enllà dels interessos particulars del grup, que poques vegades és prou coneguda i reconeguda.

És per això que, a vegades, a les colles els cal fer coses que surtin de la quotidianitat per fer-se veure i demostrar que els destinataris del que fan habitualment no són, només, els entesos o els seguidors habituals. De fet, els concursos on participen o les ballades que organitzen es porten a terme, generalment, al carrer, en la línia del que dèiem abans. Com les que organitza l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, per exemple, una entitat que, a més, fa uns anys que promou el Puja aquí dalt i balla, per Sant Magí, una pujada festiva i totalment desenfadada des de la plaça dels Carros fins l’església del patró.

Enguany, els de la Tarragona Dansa, tot celebrant els 40 anys de l’entitat, han preparat diverses activitats d’aquest caire que vol obrir-los més encara a la ciutat. La més immediata, aquest diumenge amb la que ha de ser l’anella més gran feta mai a Tarragona, tot envoltant la Catedral. Una idea senzilla però complexa a l’hora de portar-la a la pràctica que requereix la participació de molta gent, no només els sardanistes habituals. Tant de bo tingui tant d’èxit que els obligui a instituir-ho i, l’any vinent, mirar d’envoltar tota la Part Alta. Perquè no? Us hi apunteu?

Símbol unitari

[Un dos i seguit, 14-6-19]

L’any 1950 es va fundar l’Obra del Ballet Popular, una entitat creada amb la pretensió de ser un aglutinant de tot el sardanisme i dels esbarts. Això no ho va aconseguir mai del tot i no seria fins dates més recents que, cadascú pel seu compte, amb la Confederació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, es va iniciar un procés autèntic en aquest sentit, a banda, és clar, de l’experiència similar d’abans de la guerra, amb la Lliga Sardanista.

Malgrat això, l’Obra, que segueix activa, ha arribat a fer una feina notable, sobretot si tenim en compte els condicionants de l’època. Va instaurar les Ciutats Pubilles, el precedent de les Capitals de la Sardana actuals; va organitzar jornades d’estudis; va atorgar els premis i reconeixements que ara lliura la Confederació en el marc de la Capital de la Sardana; organitza aplecs a Montserrat de sardanes i d’esbarts; es responsabilitza de l’anual Trobada d’Escoles de Cobla; i, entre altres, des del 1960 es promou la celebració del Dia Universal de la Sardana. En aquest cas, es tracta que hi hagi un dia en el qual es facin sardanes al màxim de poblacions, no només de Catalunya sinó arreu on hi hagi catalans, i que s’hi llegeixi un Missatge al Món Sardanista que cada any s’encarrega a una personalitat.

La idea potser ha tingut moments més brillants que els actuals, però no són poques les ciutats i pobles que ho celebren, com ara Tarragona, amb una ballada aquest diumenge al vespre. Però allò que sembla que ha tingut més ressò darrerament és la proposta de la Confederació en el sentit que a tot arreu on es facin sardanes (i pensem que ara comença a ser temporada alta) s’interpreti una sardana determinada com a senyal d’unió del sardanisme. Enguany és la sardana Blanes festiu, de Josep Albertí. Certament, és una sardana que l’hem vist programada a la gran majoria d’actes no només de diumenge sinó des de fa uns dies. Podrem pensar que és un fet intranscendent, però segur que no és pas dolent aquest petit símbol de germanor, tant pròpia, aquesta, de la sardana.

En evolució

[Un dos i seguit, 7-6-19]

Fins no fa gaire, una de les grans qüestions que eren font de polèmica en el món sardanista era la de l’escurçament en el nombre de tirades. Actualment, no és que no n’hi hagi de posicions oposades en aquest afer, però el cert és que, poc a poc, s’ha anat imposant la fórmula de les set tirades, de manera que els que es resisteixen al canvi cada cop són menys.

Anys enrere, també es va produir un cas semblant en passar de ballar les sardanes amb els braços a munt tant en curts com en llargs, a imposar-se els braços avall en els curts i amunt en els llargs. Tant ràpid, contundent i generalitzat va ser el canvi que a les generacions posteriors els sembla la cosa més normal del món el sistema actual.

Tant en un cas com en l’altre hi va haver algú que ho va proposar, però cal no enganyar-se: allò que va passar després no va ser que la gent hagués seguit la idea en una sorprenent unanimitat, sinó que es va anar adoptant de manera natural i progressiva. Perquè d’idees renovadores n’hi ha hagut moltes i, sovint, brillants, però poques han triomfat i, com diem, han arrelat fruit d’un procés natural, no forçat, i segurament influït per molts factors diferents.

Alguna cosa semblant va passar quan la gent va anar deixant de ballar sardanes de manera horitzontal a fer-ho de manera vertical, com deia en Josep Pla. És a dir, es va passar de ballar com ara es fa amb les artificioses sardanes curtes, movent-se d’un costat a l’altre, a fer-ho utilitzant el mínim espai possible i jugant amb els balancejos que permeten les cames i els peus. Aquí hi han tingut un paper fonamental les colles de competició i la seva manera de ballar, que ha acabat arrelant als balladors en general. Però, un cop més, això no ha estat el resultat d’una operació programada i imposada a les places.

El resum de tot plegat seria que, contràriament a allò que a vegades s’ha dit, la sardana sí que ha evolucionat; i que cal que hi hagi idees noves i que algú les plantegi i intenti portar-les a la pràctica, tot això sense creure en fórmules miraculoses ni intentar forçar res. Si, fins ara, malgrat els fonamentalistes, la sardana ha anat canviant, mantenim les ments obertes, el futur pot ser molt engrescador, perquè de propostes no en falten. Avui, per exemple, parlarem amb algú que participa i protagonitza alguna d’aquestes idees.

Dones de cobla

[Un dos i seguit, 31-5-19]

A hores d’ara ja deu haver acabat la taula rodona que s’havia anunciat per aquesta tarda a la Casa de la Sardana, a Barcelona, amb el títol “Dones de nota”, amb la participació de tres dones músics: Anna Abad, Anna Costal i Maria Mercè Navarro. És tot un luxe per al sardanisme poder disposar d’un espai com aquesta Casa de la Sardana, ja que a més de satisfer totes les necessitats habituals de les entitats acollides, permet portar-hi a terme iniciatives com aquesta que havia de tractar sobre les dones a la música per a cobla, tant instrumentistes com compositores. Una activitat que no és aïllada, ja que darrerament és habitual que s’hi acullin actes ben diversos, poc o molt vinculats amb la sardana.

Un debat, el de la presència femenina a les cobles i als programes d’aquestes que mereixeria que es fes, també, de manera descentralitzada, és a dir, a diverses poblacions del país. Nosaltres ja hem anat posant granets de sorra, parlant-ne sovint. No sabem, encara, què s’haurà parlat en aquesta taula rodona, però imaginem que s’haurà constatat que la paritat encara és lluny, però menys que fa uns anys i encara serà menor com més reculem en el temps. És a dir, que es va millorant, amb una presència creixent de dones a les cobles, però en un procés encara molt lent.

També és evident que de dones compositores n’hi ha poques i que és ben complicat trobar-ne en els programes que s’interpreten a les ballades, aplecs i concerts. Sospito que, fora de casos molt concrets, el problema no és tant en les cobles com en factors externs, generals. Veiem com en moltes formacions sí que s’hi fitxen dones amb normalitat, de manera que sembla que si no n’hi ha més cal cercar les causes en circumstàncies i dinàmiques de la vida de cada individu fora de cada cobla que fan que tocar en una formació d’aquest tipus no acostumi a ser una prioritat, ja que ningú -ni homes ni dones- puden viure només d’això.

Però qui millor ens ho pot explicar és qui ho viu directament, com les tres participants en l’acte d’aquesta tarda, per exemple. Si tot va bé, divendres vinent comptarem amb, com a mínim, la presència de l’Anna Abad aquí, als estudis de Tarragona Ràdio per parlar d’això i de moltes coses més.

La força dels petits

[Un dos i seguit, 24-5-19]

Ja hem comentat moltes vegades el fet -evident, si ens aturem a observar-ho- que l’activitat sardanista segueix cicles o oscil·lacions d’intensitat, amb uns alts i baixos a cada població que no acostumen a coincidir ni en viles properes. Així,per exemple, molts recordaran que, sobretot als anys 70 i 80, van néixer molts aplecs nous al Baix Camp, en bona part fruit dels esforços de la colla Rosa de Reus i el seu Aplec a Muntanya, on cada any engrescaven el jovent d’un poble diferent per tal de muntar, conjuntament, un aplec que era itinerant per definició, però que sempre comportava la intenció de plantar, amb ell, una llavor. No en van ser pocs els casos, doncs, que aquella llavor va fructificar i van tenir una major o menor continuïtat.

Anys després, va ser la comarca del Tarragonès on van aparèixer molts nous aplecs: Salou, la Nou de Gaià, Torredembarra, Altafulla, el del Serrallo a Tarragona o Roda de Berà, que s’anaven afegint a altres més veterans. Tots aquests –a més d’algun altre intent que no va prosperar- segueixen endavant i cadascun amb la seva pròpia dinàmica, és a dir, amb aquells alts i baixos que dèiem. On sembla que es troben en un moment de notable engrescament és al Morell, no només perquè el seu aplec té ganes d’agafar volada (amb bones cobles, estrenes sovintejades o creació de cert caliu) i també s’hi fan ballades sovint i algun concert. Ara, s’han proposat aconseguir que la vila sigui Capital de la Sardana el 2022, la propera data que ha de decidir la Confederació Sardanista.

El repte és considerable, ja que estem parlant d’una població petita si la comparem amb les que fins ara han assumit aquesta responsabilitat. Això mateix es va comentar quan es va saber que Montblanc seria la capital de l’any passat, el 2018. Amb 7.559 habitants, la capital de la Conca de Barberà se’n va sortir força bé, però hem de tenir en compte que el Morell no en té ni la meitat, d’habitants: 3.649. És clar que allò que importa és la implicació real que hi tingui la població, començant per l’Ajuntament –sembla que el suport ja és oficial- i seguint per la resta d’entitats, no només les estrictament sardanistes. De moment, cal entendre que si s’ha fet la proposta això vol dir que al poble s’ha entès d’aquesta manera. Ànims!