Detalls transcendents

[Un dos i seguit, 22-8-14]

Els detalls són importants, més del que a vegades pot semblar en una mirada superficial. Això ho hem pogut comprovar en les recents festes de Sant Magí pel que fa les sardanes i els esbarts.

És important tenir clares les hores. No pot ser que al programa oficial s’anunciï l’actuació de l’Esbart Santa tecla a les deu de la nit, quan l’hora correcta són dos quarts d’onze. El principal damnificat, en aquest cas, és el públic, que potser no ha vist la rectificació en la versió per Internet.

No pot ser que els tècnics de so no hagin estat instruïts convenientment sobre les característiques d’un espectacle com les Contalles de Sant Magí. Després de mil i un assajos, a l’hora de la veritat el paper del Cor Grec que va narrant la història va quedar del tot deslluït per les anades i vingudes del so i la descompensació entre els seus components. Una llàstima, perquè la resta de l’espectacle va quedar molt bé.

I tampoc sembla gaire correcte situar el muntatge dels Sabors de Sant Magí, amb música a tot drap, just al costat de la ballada del dia de Sant Magí. Tot i que el programa no incloïa música a la mateixa hora, tenint en compte l’esperit d’aquella mena de festa, el conflicte que es va generar es podia haver previst.

Els detalls, sempre importants.

L'enganyosa primera impressió

[Un dos i seguit, 15-8-2014]

Si sou habituals navegants per Internet, i més concretament, per les xarxes socials, haureu comprovat allò que habitualment comentem a la secció de Textos d’aquest programa: que la sardana hi és present de manera notable i que és possible, per poc que sapiguem moure’ns per Facebook o Twitter, per exemple, estar al dia de què passa en aquest sector de la cultura popular i tradicional catalana.

I si pareu atenció, sobretot en les imatges que molts internautes hi pengen, veureu que hi ha de tot, certament, però que sovintegen les ballades o aplecs molt concorreguts, que hi ha festes certament lluïdes. No són casos excepcionals, tot i que, lògicament, aquells que senten la necessitat de divulgar aquestes fotografies, ho fan quan es tracta de casos que els han impressionat agradablement. Segur que n’hi ha, de festes decebedores, que no han complert expectatives o que resulten poc atractives.

En tot cas, la lliçó que caldria extreure’n, crec, és que mai ens hem de quedar amb una primera impressió, o en una visió parcial de qualsevol fet. El que és evident és que hi ha festes que triomfen i altres que no o no tant. La conclusió hauria de ser clara: els uns haurien de parar atenció en els detalls i les circumstàncies dels altres i entendre que allò que funciona en un lloc no necessàriament ho ha de fer en un altre, i a la inversa.

Els que van més enllà, però també els clàssics

[Un dos i seguit, 8-8-2014]

Entre les moltes possibilitats que ofereix Internet i, particularment, les xarxes socials, hi ha la de divulgar activitats de tota mena. En aquest programa constatem aquest fet setmana rere setmana, ja que són molts els organitzadors, les cobles o, senzillament, aficionats, que publiquen, constantment, informacions sobre ballades, concerts o qualsevol altre fet que hi estigui relacionat.

Del conjunt d’aquestes informacions, a més de saber què es fa, també podem treure’n diverses conclusions o deduccions paral·leles. Com sigui que, sovint, també s’hi inclouen els programes que s’han d’interpretar, podem contrastar els repertoris actuals amb els de fa uns anys. Fins i tot en aquest aspecte concret en podríem obtenir moltes dades curioses, si més no. O interessants, fins i tot, com la de comprovar que, excepcions a banda, la majoria de cobles, sobretot les més joves, han apostat clarament pels autors actuals, per aquells que des de fa uns anys aporten nova vitalitat al ja extenssíssim patrimoni musical escrit per a aquesta formació tant particular que és la cobla.

El perill, naturalment, és que quedin arraconats o, fins i tot, oblidats els clàssics, però una anàlisi mínimament detinguda dels programes, ens permet comprovar que no ho estan més que abans, quan semblava que no s’escrivia res nou però els programes es reduïen a un sector molt determinat.

El balanç em sembla positiu. La majoria de cobles tenen ganes d’oferir coses noves i hi ha qui segueix creant. Molts, ho fan copiant pautes velles, però, per sort, sempre hi ha qui, poc a poc, va una mica més enllà.

El concurs de colles de Santa Tecla torna a la plaça de toros

[Un dos i seguit, 1-8-14]

Allò que la setmana passada comentàvem a nivell de xafarderia i de poc probable concreció, la veritat és que justament el mateix divendres es va acordar que fos realitat. Es tracta que el concurs de colles sardanistes de les festes de Santa Tecla, a Tarragona, que arriba a la 67a edició i és, per tant, un dels més veterans, enguany es farà en un lloc ben diferent a l’habitual: la plaça de toros, o, tal i com ara sembla que l’hem d’anomenar, la Tàrraco Arena Plaça.

Sens dubte, una molt bona notícia i per diversos motius. Principalment, perquè es tracta d’un lloc idoni: perquè les colles disposen de força espai, es poden situar de moltes maneres tot cercant la millor visibilitat per al públic i el jurat i tot això sense problemes de capacitat; perquè els organitzadors no hauran de preveure vestidors ni un lloc alternatiu en cas de mal temps; perquè és més a prop de la resta d’actes de la Festa Major.... Un altre argument, a  més del pràctic, seria de caire històric i emocional, ja que en aquell mateix recinte s’hi va celebrar el primer concurs de colles a Tarragona, el ja llunyà any 1907, però, sobretot, que la plaça tarragonina fou on, per primer cop després de la Guerra Civil, es va interpretar públicament la sardana La Santa Espina, fins aleshores totalment prohibida. Un esdeveniment que els tarragonins més veterans recorden amb emoció.

I, finalment, un altre motiu per alegrar-nos de que la TAP aculli el concurs és perquè es tracta d’un lloc emblemàtic de la ciutat i el fet ve a significar un reconeixement al sardanisme local, segurament molt maltractat en aquest sentit. Només cal fer un repàs a les últimes ubicacions del concurs, amb canvis a vegades forçats de manera poc ètica: la plaça de la Font, el port, la plaça Corsini, altra vegada el port, el Serrallo...

Vacances... o no del tot

[Un dos i seguit, 25-7-14]

El fet que a l’estiu no es produeixin tantes notícies vinculades a les sardanes i els esbarts com en altres èpoques de l’any que vagin més enllà de les activitats de carrer o concerts (ballades, aplecs, concerts, etc) pot fer pensar que ara tot és qüestió de deixar desenvolupar allò que s’ha estat preparant abans i només cal esperar, relaxats, que arribi la tardor. Per a molts potser sí que aquesta és la dinàmica habitual per aquesta època de l’any, però n’hi ha d’altres que d’això, res de res.

Aquests dies, per exemple, he tingut l’oportunitat de viure per dins la preparació d’una activitat de les que porta a terme l’Esbart Santa Tecla; les “Contalles de Sant Magí”, una cita recent de la Festa Major de Tarragona però am hores d’ara ningú dubta que està plenament consolidada. Aquesta representació de música i dansa de la llegenda del nostre sant patró exigeix uns assajos que, evidentment, cal fer-los immediatament abans de la única representació que se’n fa en tot l’any. Els més veterans ja ho tenen força per la mà, però sempre hi ha algú nou que cal adaptar al conjunt, en tot cas convé refrescar la memòria i, sempre, assegurar la coordinació entre dansaires, el cor i els responsables de llums i so. Tot això, cal no oblidar-ho, en una associació que també es responsabilitza d’un festival de dansa catalana diguem-ne estàndard per les mateixes festes i que també ha de pensar en el munt d’elements de la següent festa major, la de Santa Tecla, que, badant, badant, arriba pràcticament tot seguit.

En definitiva, temps de vacances, de cercar el relaxament segurament merescut per tothom, però, més a més d’un i de dos, de treball per a un conjunt festiu, el de Tarragona, que ara es disposa a viure dos dels seus capítols més importants i lluïts

Aprendre a ballar

[Un dos i seguit, 18-7-14]

Pot ser només una anècdota, però ja sabem que quan un fet que a vegades ens pot semblar puntual es repeteix diverses vegades ja no ho és d’anecdòtic. Em refereixo a l’experiència que em consta que molts sardanistes dels habituals hem tingut alguna vegada en una ballada i que jo vaig tenir divendres passat. Senzillament, es tracta que un noi colombià, arribat a Catalunya feia pocs mesos, s’havia trobat amb la sardana al carrer i li havia agradat, per això va preguntar si hi havia algun lloc on aprendre’n. I aquí ve la sensació d’angoixa del sardanista militant: “què li dic?”. Perquè sí que se’n fan de cursets , però la majoria són per a els escolars o per a la gent gran i els destinats a la resta d’edats són, aquests sí, puntuals.

En aquests casos et venen molts pensaments al cap: com de poca cosa som, a vegades, la gent d’aquest país. Perquè, generalment, aquestes persones que s’interessen per la sardana de manera espontània són forans, és a dir, lliures d’aquells prejudicis que els “modernets” locals tenen. El cert és que a Tarragona mateix, avui, pots trobar cursos de mil i un balls menys de sardanes. Insisteixo: més enllà dels que es fan a les escoles i casals d’avis, sempre fruit del voluntarisme més pur. I més enllà dels que sí que es fan per al públic en general però en moments molt concrets de l’any. Ja ho deia el Llach que el meu país és molt petit.... i, dic jo, no sempre de tamany.

Construint la Confederació

[Un dos i seguit, 11-7-14]

El nostre comentari-editorial d’avui coincideix força, si més no en la seva essència, amb el del darrer número publicat de la revista “Unió”, de la Unió de Colles Sardanistes. Es tracta de constatar que aquest 2014 passarà a la història del sardanisme com aquell en el qual s’ha fet realitat la Confederació Sardanista de Catalunya, és a dir, una organització que aplegui totes les federacions sardanistes territorials de Catalunya i el Rosselló i totes les agrupacions, federacions o com sigui que s’anomenin dels diferents sectors sardanistes: cobles, colles o associacions diverses.

El fet és transcendent perquè, a banda de la importància de tot aquest conjunt d’activisme cultural no sempre prou visible, aquest presenta unes característiques realment complexes i variades. El cert és que hi ha mil i un casos: des d’entitats més o menys grans però amb una estructura organitzativa estàndard, fins a organitzadors que formen part d’altres entitats (esportives, casals, ateneus, casinos de poble...), colles que mai s’han preocupat d’organitzar-se de cap manera però treballen subsidiàriament per a altres associacions o ajuntaments... Certament, aconseguir que aquest maremàgnum entengui que cal coordinar-se i que ho faci de manera efectiva, té un mèrit indiscutible.

La raó de ser bàsica de tot plegat és, tal i com indica l’esmentada revista,  que sempre ha calgut, però actualment encara més, evitar duplicacions d’accions en temes d’interès comú, a més de ser interlocutor únic davant l’administració pública, per grans temes sardanistes d’àmbit nacional. Una de les principals dificultats, doncs, ha estat i encara és, fer entendre això a tots els implicats i aconseguir que actuïn, especialment a l’hora d’organtizar-se en federacions territorials, la base de la Confederació. A nivell de les comarques tarragonines sembla que s’està aconseguint i les principals organitzacions del territori estan seguint el procediment per anar en aquesta direcció. 

No fa gaire ho feia, per exemple, el Casal Tarragoní, mentre que dissabte vinent l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa convoca els seus socis a una Assemblea General Extraordinària on l'únic punt a l'ordre del dia és, i llegeixo literalment, “aprovació si s'escau de la integració com a soci fundador de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa a la Federació de Colles Sardanistes de les Comarques Tarragonines”. I expliquen: “Aquest és un pas més en el camí d'aglutinar tot el moviment sardanista a Catalunya sota el paraigües de la Confederació Sardanista de Catalunya, única cara visible del sardanisme a tots els nivells davant l'administració”.  Doncs això, anant pel bon camí.