dijous, 2 de març de 2017

Aprendre a ballar... i més

[Un dos i seguit, 24-2-17]

Tradicionalment, la gent aprenia ballar sardanes de la manera més natural: com aquell que aprèn a nedar llençant-se directament a l’aigua, en aquest cas posant-se a la rotllana, fixant-se bé en la resta de balladors, atenent les indicacions dels més compassius i, en definitiva, deixant de banda la vergonya. També és cert que, abans, la manera de ballar a plaça era menys exigent que la que predomina actualment, molt influenciada per les colles de competició.

Tot i que aquest autoaprenentatge sempre ha estat vigent i els més decidits s’hi ha vist amb cor en totes les èpoques, des del primer dia que existeixen els cursets més o menys organitzats i s’han publicat mètodes per ensenyar o per aprendre a ballar sardanes i a repartir-les correctament. A Tarragona mateix, tenim documentats cursos sobretot durant els primers anys del segle XX, encara que la sardana ja havia arribat molt abans i és probable que s’haguessin fet cursos anteriorment. Pensem, però, que el moment de la gran expansió de la sardana arreu del país va ser amb l’entrada a la nova centúria i les informacions a la premsa de l’època són abundoses pel que fa a les opcions per aprendre a ballar sardanes.

És en dates més recents que l’ensenyament organitzat es multiplica encara més amb el suport d’ateneus, casals, parròquies i entitats de tota mena. També es va fent tot més complex, amb grans convocatòries tipus Congres de Cultura Catalana, l’ensenyament a les escoles i les corresponents trobades finals, cursos patrocinats per marques comercials i, finalment, l’expedició de títols de monitors amb la planificació de la seva tasca atenent criteris pedagògics més o menys avançats però, en tot cas, basats en criteris seriosos.

Actualment, la formació ja no és només per aprendre a ballar i/o repartir. Ja es fan cursos de monitors i de directius d’entitats, tot procurant aplicar estratègies i tècniques que superin la tradicional i necessària però insuficient bona voluntat dels activistes. Ens arriben bones notícies en aquest sentit i només ens preocupa que, tot i ser molt lloables i, generalment, útils, es tracti d’iniciatives encara insuficients per arribar a tothom a qui hauria d’interessar. El gran repte de la Confederació dels propers anys ja no és, només, seguir promovent activitats d’aquest tipus, sinó aconseguir que si algú en queda al marge és perquè vol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada