Maleïdes inèrcies!

[Un dos i seguit, 3-5-19]

Un esdeveniment cultural com és l’Aplec Internacional que el passat cap de setmana va aplegar unes 500 persones actuant i una xifra similar d’acompanyants no sembla que sigui poca cosa. Per molt moderns i cosmopolites que vulguem ser no podem ignorar un fet com aquest i més quan aquest munt de gent viatja a una ciutat ben llunyana, en aquest cas Copenhaguen. Així ho van entendre al Telenotícies Vespre de diumenge quan, enmig del brogit informatiu de les eleccions li van dedicar una crònica breu –de llampec, podríem dir-ne-, encara que en una hora de màxima audiència.

De grups actuants n’hi havia de tota mena i d’arreu del país. Aquesta és una estratègia dels organitzadors realment lloable: procurar que hi hagi representació del màxim de manifestacions de la cultura tradicional i de, si pot ser, de totes les comarques de Catalunya. A nivell local, lògicament, el ressò que l’Aplec ha tingut als respectius mitjans de comunicació ha estat preferent per als grups propis. Cosa ben comprensible, insisteixo.

Allò que costa més d’acceptar és que en el cas de la ciutat de Tarragona, un cop més s’ha manifestat una inèrcia perversa, que no és nova però que en aquest cas ha quedat més en evidència que mai. El cas és que hi havia dos grups tarragonins a Copenhaguen i les informacions només feien referència a un. Proveu d’endevinar quin ha estat l’oblidat després que us diguem que els grups eren la colla castellera Xiquets de Tarragona i l’altra era la colla sardanista “Nova Tarragona Dansa”.

Ha estat una inèrcia molt generalitzada, per cert: des de les xarxes socials de l’Ajuntament fins a mitjans impresos, radiats i digitals. Sembla que cap d’ells havia consultat el llistat que apareix al web d’Adifolk, entitat organitzadora de tot plegat, i que us vam llegir la setmana passada. Això sí, les queixes de diversos ciutadans van fer rectificar (o completar) les informacions d’alguns d’aquells mitjans.

I si he parlat d’inèrcies en plural és perquè no he pogut evitar fer comparances amb una altra d’inèrcia: la de quan aquests dies s’ha comentat l’atorgament de diverses Creus de Sant Jordi semblava que només n’hi havia una d’important, la d’en Messi –a banda d’aquella altra afectada per la politiqueria, és clar-, oblidant, per posar només un exemple, la merescudíssima al compositor i musicòleg Lluís Albert. Efectivament, maleïdes inèrcies!