Engrescadora cobla Sant Jordi

[Un dos i seguit, 12-10-12]

Recordo que ara deu fer uns vint-i-cinc anys, arran de la presentació d’un nou disc de sardanes amb un contingut i una carpeta que aleshores eren trencadors i una aposta evident pels autors joves, una persona amb una llarga experiència en el món de la cobla va manifestar-me el seu escepticisme sobre l’encert en la tria de la cobla que havia fet l’enregistrament. Era una formació apareguda no feia gaire, plena de joves valors, alguns dels quals després han fet cap a cobles importants, com La Principal de la Bisbal, per exemple.

Aquell personatge, que puc assegurar que no parlava amb mala intenció ni sense coneixement de la matèria, potser la va encertar en el sentit que en aquell moment alguna altra cobla hauria “venut” més el disc, però el temps, i sobretot la feina ben feta, van invalidar totalment les seves suspicàcies. La cobla que ens ocupa va anar adquirint renom gràcies a la seva qualitat interpretativa creixent, tant, que a hores d’ara són molts els que pensen que ja fa temps que ha esdevingut la millor, fins i tot comparant-la amb noms mítics i amb històries venerables com les més conegudes cobles-orquestres gironines.

Tal i com molts oïdors hauran endevinat, estic parlant de la cobla Sant Jordi, una formació que assumeix repertoris que destaquen no només per la seva dificultat, sinó per la novetat o perquè signifiquen obrir nous camins per a la cobla, sovint desenvolupats amb acompanyants atípics però suggestius. Treballa amb músics i músiques en principi aliens a la cobla: els directors convidats més diversos, grups folk, cantautors com Roger Mas o Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz... De tot plegat, em quedo amb el més important: que, mantenint sempre un alt nivell qualitatiu, trenquen motlles i invaliden prejudicis. Engrescador, sens dubte.

Anys interessants

[Un dos i seguit, 5-10-12]

 

Dilluns d’aquesta setmana moria a Londres l’historiador britànic Eric Hobsbawm a la respectable edat de 95 anys. De la seva important bibliografia hi ha un volum que aquests dies, el moment que tots plegats estem vivint, m’hi ha fet pensar: “Anys interessants”.

Es tracta de l’autobiografia d’un home que ha viscut molt, no només pel seu gairebé segle d’existència, sinó per la intensitat de les seves experiències i la varietat i la transcendència de tot allò que ha pogut observar, ell, un estudiós que ha excel·lit en l’anàlisi del món. I he trobat certament genial sintetitzar tot això en un títol com aquest: “Anys interessants”.

Certament, em sembla que els presents i els que han de venir ho seran uns “anys interessants”. I ho podran ser en positiu, o no, segons com ho sapiguem fer tots plegats, naturalment. De la mateixa manera, si em permeteu aplicar el concepte en un àmbit molt més reduït i modest, però que és el que ens ocupa durant una hora cada setmana a Tarragona Ràdio, hi ha símptomes que també ho poden ser d’interessants els propers temps per a la sardana i la música per a cobla. De moment, tal i com hem comentat moltes vegades, gràcies a la vitalitat de l’àmbit musical, tot esperant que s’encomani al de la dansa.

I reduint encara més la mirada, també és encoratjador comprovar com les colles de competició de Tarragona estan deixant el nom de la ciutat molt amunt i, fins i tot, una d’elles, està començant a esquerdar muralles, amb avisos a les colles que semblaven inamovibles a les primeres posicions.

Com deia: tot és qüestió de voler-ho fer i de voler-ho treballar per tal que els propers siguin anys realment interessants.

I per molts anys!

[Un dos i seguit, 28-9-12]

 

A banda del concurs de colles, un any més celebrat al Serrallo, que és tota una altra història, la presència sardanista a les festes de Santa Tecla ha estat l’habitual dels últims anys: dues ballades, una el dia de la patrona a la nit i l’altra el vespre del dia de la Mercè. Enguany, han seguit la tònica general de les festes, és a dir, amb moltíssima gent.

Efectivament, tot i que la ballada del dia 23 començava ben tard, a les 11 de la nit, és a dir, tot just després del castell de focs, va ser molta la participació de balladors espontanis. I fixeu-vos que dic balladors espontanis per a diferenciar-los dels fidels, que procuren no perdre’s cap ballada, però també de la molta gent que tornava de veure el castell de focs. Sens dubte, més d’un s’hi va trobar amb la ballada, és a dir, que no hi va anar expressament, però va aprofitar per ballar una o més sardanes.

De fet, aquesta és l’essència de les sardanes, sense menysprear, ni molt menys, els dansaires de colla o els habituals a les ballades. És bo, crec jo, que es mantingui l’esperit originari i autèntic d’aquest ball: plenament popular i, tal com deia abans, de participació del tot espontània.

I dilluns, a la segona ballada, més del mateix i, potser, augmentat, perquè era una hora més agraïda i amb menys competència: molt de públic, però, sobretot, molta gent ballant: des del que no se’n perd cap fins i, si pot ser, del primer a l’últim compàs, fins al que s’ho pren amb més calma; de la colla que assaja punts lliures amb una vitalitat envejable i arrenca aplaudiments entusiastes, fins l’avi que només balla amb el cor, però en  gaudeix com el primer.

I per molts anys!

Per fi, un local propi!

[Un dos i seguit, 21-9-12]

 

Ens trobem de ple en les diades més festives de l’any a Tarragona: les dedicades a la patrona Santa Tecla. A hores d’ara ja es pot assegurar que estan resultant més participatives que mai, fruit, en part, de la dinàmica creixent que s’ha anat portant des de fa anys, però també, molt probablement, gràcies, o per culpa, segons com es miri, de la crisi, que fa que la majoria de la gent es quedi a casa o viatgi, com a molt, fins poblacions properes. Els actes al carrer gaudeixen de la presència massiva de ciutadans i, en ocasions, fins i tot es corre el perill de morir d’èxit.

En l’àmbit sardanista i dels esbarts, l’esquema de la programació no ha variat gaire, fora de la creació de la Nit de Dansa Jaume Guasch. Destaca, però, un acte que potser no serà multitudinari, encara que esdevé prou important: la inauguració, dilluns vinent, del nou local de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Per primera vegada des d’abans de la Guerra Civil, una entitat sardanista tarragonina disposarà de seu pròpia on poder desenvolupar no només amb dignitat, sinó amb comoditat, les seves activitats actuals i, probablement, es podrà plantejar d’altres que fins ara restaven aparcades per manca, precisament, d’un espai amb unes mínimes condicions físiques i la necessària disponibilitat.

Una bona notícia, doncs, que apareix en un context difícil, que no facilitat pas les coses a ningú, però menys que mai a les entitats culturals.

Un immens crit d’atenció

[Un dos i seguit, 14-9-12]

 

Dimarts passat, Diada Nacional de Catalunya, mentre una quantitat fins al moment inèdita de ciutadans es manifestava a Barcelona sota un lema ben clar -encara que no tothom l’ha sabut llegir, segurament a causa de la incultura que encara plana sobre aquestes terres-, altres no hi vam poder ser. Eren moltes les cobles que actuaven arreu del país i, naturalment, els seus components havien de complir el compromís, mentre que a Lloret de Mar les colles de la categoria de Veterans teníem cita obligada per al Campionat corresponent. Fou, això sí, tot un espectacle ben encoratjador veure la llarga corrua d’autocars que ens vam trobar a l’autopista en el tram fins a Barcelona. Un cop a Lloret, els dansaires van complir amb el seu deure i, en el cas dels tarragonins de la colla “Toc de Dansa”, amb escreix: guanyant les dues sardanes en competició.

 

Però alguna cosa diferent hi havia en l’ambient d’aquella plaça: ja des del galop de presentació i fins al lliurament de premis va ser ben evident la presència d’estelades i, en un moment donat, la presentadora no es va poder estar d’anunciar pels altaveus l’èxit de la manifestació de Barcelona. Naturalment, no hi va faltar la interpretació dels Segadors per part de la cobla, tot just abans de la sardana de germanor.

 

Vull dir amb tot això que a l’hora de les inevitables discrepàncies en les quantificacions de la manifestació, cal tenir en compte, també, els que no hi érem físicament però sí de cor. Allò no era un plebiscit –aquest, si convé, ja vindrà quan toqui-, sinó un immens crit d’atenció, tan gran que els que l’han minimitzat ja abans de fer-se i els que no el volen sentir han quedat en una patètica evidència.

Sense prejudicis ni benes als ulls

[Un dos i seguit, 7-9-12]

Habitualment, al voltant de la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre s’hi programen activitats més o menys festives, protocol·làries o reivindicatives a pràcticament totes les viles i ciutats de Catalunya. Així, aquesta és una de les jornades amb més ballades de sardanes de l’any, a un nivell semblant al de Sant Jordi o com ho havia estat la Mare de Déu d’agost, el dia amb més festes majors.

Enguany, de la mateixa manera que la manifestació prevista per la tarda de dimarts a Barcelona està mostrant, a nivell general, actituds i posicionaments impensables no fa pas gaire –més gent que mai que parla directament d’independència, per exemple, però també altres a qui tot plegat agafa en postures incòmodes-, de manera semblant, dic, en aquest conjunt d’activitat sardanista s’hi ha observat moviments curiosos.

Moltes ballades s’han traslladat al dia abans o al matí del mateix dia 11, encara que en segueixen havent moltes de previstes per la tarda i fins i tot algunes cobles fan autèntiques maratons d’actuacions. Val la pena parar atenció en els programes d’actes de la diada per veure que, sovint, inclouen, també l’hora de sortida cap a Barcelona, i quan hi ha ballada coincidint amb la segurament massiva manifestació, ho justifiquen amb diversos arguments.

El cas més evident: el del concurs de colles a Lloret de Mar, tot un clàssic, vàlid per al campionat territorial gironí i per al Campionat de Catalunya de Colles Veteranes. Després de diversos suggeriments per canviar la data del concurs per tal de poder assistir a la manifestació, finalment la Unió de Colles Sardanistes fins i tot ha hagut d’emetre un comunicat on es posiciona clarament pel lema de la manifestació, però justifica que no es mogui de data el concurs pels compromisos dels organitzadors amb la cobla, l’Ajuntament i els patrocinadors.

Més enllà del cas concret, quedem-nos amb la part positiva de tot plegat: igual que en el conjunt de la societat catalana, cada vegada més, hi ha qui parla de segons què sense prejudicis ni benes als ulls.

Una polèmica eterna: la reducció de tirades

[Un dos i seguit, 31-8-12]

 

El món de la sardana, com qualsevol altra activitat viva, també té les seves polèmiques particulars, unes més transcendents que altres i, a vegades, manifestant-se amb més o menys intensitat. Una de les qüestions que han estat presents de manera més constant gairebé des de que la sardana té l’estructura coreogràfica actual en forma d’un nombre determinat de tirades és, precisament, la conveniència, o no, de reduir aquest nombre de repeticions.

Alguns llibres d’història sardanista han recollit discussions al voltant d’aquest tema aparegudes a la premsa, en forma de cartes al director o d’articles d’opinió, des de dates força reculades. És el cas del darrer volum de la col·lecció de llibres que publica la revista “Som”, dedicat a aplegar escrits diversos sobre la sardana, el darrer capítol del qual tot just és monogràfic sobre si cal escurçar la sardana.

Resumint molt, recordem que els partidaris de treure tirades opinen que les deu tradicionals són massa, fan la dansa monòtona i pesada, tant per a qui escolta com per qui balla, i, a més, interpretar menys tirades permet incrementar el nombre de sardanes per ballada. Així, si s’opta per les set tirades, es passa de les sis sardanes a les nou, fent les ballades més variades.

Naturalment, si diem que hi ha hagut i hi ha polèmiques al respecte, això vol dir que hi ha ferms partidaris d’una i altra possibilitat. I, a més, alguns, amb postures realment fermes i fins i tot tancades. Amb tot, sembla que, poc a poc, està guanyant terreny la reducció de tirades, sobretot els últims anys i a les ballades més que als aplecs, mentre que als concursos de colles, ja fa temps que no n’hi ha amb deu tirades. És molt probable que si segueix aquesta tendència, acabi passant com amb la discussió sobre si s’han de ballar els curts amb els braços avall o amunt. Avui dia, la majoria de sardanistes això ni s’ho plantegen i la majoria ni tan sols saben que, originalment -i actualment alguns pocs irreductibles- es ballava sempre amb els braços amunt.

El debat, però, segueix viu, i, fins i tot hi ha propostes de reducció diferents a la més comuna de set tirades, com a l’aplec de Garcia, on les fan de vuit.