Assignatures pendents

[Un dos i seguit, 30-11-12]
 

Dissabte passat a la nit es va celebrar el concurs de punts lliures a Mollerussa. Un concurs volgudament diferent, no tan sols per la manera de ballar de les colles, sinó per tot el conjunt de la festa: convocada en un lloc tancat –en aquest cas un pavelló firal-, amb presentadors que aporten quelcom més que la bona voluntat habitual, sonorització, luminotècnia, presentacions d’algunes colles totalment lliures, la sardana de germanor amb variacions, un espectacle mentre s’esperen els resultats...

El cas és que, en un moment donat, algú va tenir la bona idea de treure més profit de l’espectacularitat pròpia dels punts lliures i presentar-los d’una manera que, tot i ser l’essència de la festa, anessin convenientment presentats i, en definitiva, potenciats de cara a l’espectador.

Aquests objectius s’havien aconseguit  en bona part a les edicions anteriors d’aquesta nova fórmula, però després de viure el concurs de Mollerussa tinc la sensació que alguna cosa va fallar. La veritat és que vam poder veure versions extraordinàries de les sardanes que es van ballar per part, sobretot, de les colles grans. Jo vaig poder admirar  –i badar, realment- amb les colles que van ocupar els primers llocs. Feien autèntiques filigranes executades amb una perfecció i adequació a la música admirables.

El problema, però, va ser en certs detalls del conjunt de la vetllada. Tot i reconèixer l’evident esforç dels organitzadors –l’Agrupació Sardanista de Mollerussa i la Unió de Colles- hi van haver algunes mancances que en el futur caldria evitar. El pavelló era espaiós, però no disposava de prou grades per admirar les colles amb perspectiva, tant en el concurs com a les evolucions de la de germanor, que van passar desapercebudes; la disposició dels altaveus deixava grans zones del recinte sordes; l’espectacle final es va fer llarg i avorrit... I no parlem de la polèmica sobre el fet de no comptar amb música en viu... En resum: molt bé pel que fa les colles, però em costa aprovar els organitzadors tot i reconèixer, com ja he dit, l’esforç realitzat.

La sardana més espectacular

[Un dos i seguit, 23-11-12]

 

Després de les finals del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes a les diferents categories de Veterans, Grans i, diumenge passat a Valls, Alevins, Infantils i Juvenils    –amb una altra colla tarragonina campiona de Catalunya, la infantil “Petits Tarragona Dansa”-, després de tot això, aquest dissabte a la nit hi ha festa grossa a Mollerussa. Es tracta del concurs de punts lliures on les colles que hi participaran oferiran un autèntic espectacle.

Des de fa uns anys, aquest apartat del Campionat ha estat transformat un format de concurs únic i on es potencia l’espectacle, no només pels punts originals i vistosos que puguin oferir les colles, sinó pel muntatge de tot plegat: en un lloc cobert tipus pavelló o palau de congressos, amb un espai per al públic, una coreografia de presentació de les colles més o menys lliure, etc.

Amb tot, no ens enganyem, allò essencial seran les floritures que les colles hauran assajat prèviament i que requereixen una preparació coreogràfica, però també física, dels dansaires, a més d’una extraordinària coordinació. Són elements que fan que aquesta modalitat resulti singularment difícil i, alhora, molt més espectacular que les sardanes estàndard. Només cal veure una colla ben conjuntada assajant punts lliures en una ballada o fent-ne una exhibició: aviat atrauen l’atenció dels entesos i dels profans. En un concurs com el de dissabte a Mollerussa tot això es presenta augmentat  davant del repte de la competició i multiplicat per moltes més colles... i tot l’acte convenientment presentat. Del tot recomanable, sens dubte!

Que sigui més evident

[Un dos i seguit, 16-11-12]

 

A hores d’ara es deuen estar lliurant els Premis Capital de la Sardana, un conjunt de guardons que pretenen reconèixer la tasca de persones, entitats i organismes envers la dansa i la música tradicional catalana. Són els hereus dels que fins ara atorgaven l’Obra del Ballet Popular i la Unió de Colles Sardanistes, cada un per la seva banda, però que fruit del seny i el sentit comú que han portat a que aquestes entitats i la Federació Sardanista hagin decidit aplegar esforços, també han implicat una racionalització en aquest sentit.

Ja fa mesos que sentim parlar del canvi que significarà el passar de les velles nominacions de Ciutat Pubilla a la nova Capital de la Sardana. Mentre esperem que tot plegat no sigui només un canvi de denominació, sinó la necessària actualització a fons d’una festa que havia estat molt important, però que ja fa temps que reclamava canvis, que s’hagi decidit posar ordre en el cartell de premis esmentat sembla positiu, una mena de primer pas.

Ja arribarà el moment de fer valoracions de tot plegat. Ara, hem de reconèixer els mèrits dels guardonats d’enguany, i ja em perdonaran que escombri cap a casa i remarqui el cas de l’Alfred Abad, un tarragoní amb una capacitat de treball i d’engrescament realment admirables. Des de fa més de trenta anys ha estat batallant per la sardana, sobretot des de l’àmbit de les colles de competició, però no només això, ja que també ha contribuït a fer realitat moltes altres activitats sardanistes a la ciutat. A més, des de fa un temps, ha emprès la difícil tasca de compondre sardanes i, a més, creant obres que estan aconseguint ser ben acollides pels músics i pel públic, fita realment admirable davant l’adotzenament que, sovint, presideix aquest gènere.

Naturalment, amb l’Alfred també hi haurà molts altres organitzadors, periodistes, comissions d’aplecs, músics... Un conjunt de premiats que són una mostra representativa de la vitalitat de la dansa i la música tradicionals, que valdria la pena que fos més evident, més coneguda per tothom.

El menjar dels astronautes

[Un dos i seguit, 9-11-12]

 

És prou evident que les xarxes socials són una font de debat immensa i el món sardanista no n’és una excepció. Naturalment, tal i com hem comentat més d’un cop, el mitjà té els seus perills, però quan el debat es desenvolupa de manera mínimament intel·ligent pot ser ben enriquidor.

Darrerament, una de les qüestions que han sorgit és fruit directe de la crisis. No és un tema nou, però ara s’està manifestant de manera més clara. Em refereixo a les ballades o altres actes organitzats amb música enregistrada, és a dir, sense cobla en viu i en directe. Jo sempre n’he estat contrari, encara que, és clar, cadascú és molt lliure d’organitzar els actes que vulgui i com vulgui... i de participar-hi o no.

El problema s’agreuja quan no només són ballades. El concurs de punts lliures del dia 24 a Mollerussa, que s’anuncia com una festa grossa i espectacular, enguany també serà amb música enregistrada. Quin contrast amb l'any passat, on vam poder gaudir d'una bona cobla i un grup de música tradicional! Potser que el següent pas sigui que les colles enregistrin la seva actuació i les projectin a la sala. Seria pràctic per al jurat, que les podria mirar tantes vegades com volgués, no hi hauria els nervis de l'hora de la veritat, tothom ho podria veure millor, etc. Potser ho podríem plantejar com aquelles sessions d'òpera que es poden veure en un cinema que connecta en directe amb el Liceu.

Parlant seriosament, per a mi ballar amb música enregistrada és com el menjar dels astronautes, que alimenta com cap altre, però no té punt de comparació amb un sopar en un bon restaurant i una companyia adient. I com que estic a l'atur, no vaig al restaurant... però no penso menjar les pastilletes dels astronautes, què voleu que us digui!

Saber aprofitar-ho

[Un dos i seguit, 2-11-12]

 

Un dels debats més antics i constants en el món de la sardana és el de la qualitat dels programes de les ballades i aplecs. No hi ha unanimitat entre aficionats –ni tampoc entre els músics-, sobre quin tipus de sardanes cal incloure en aquestes actuacions. Sovint, se simplifiquen massa les coses classificant les sardanes com a balladores o com “de concert”, dos conceptes enganyosos, que no sempre queden prou clars i que aviat queden anul·lats si tenim en compte el repertori prou ampli d’obres de qualitat que tenim a l’abast i que, alhora, conviden de manera molt explícita a moure les cames.

Les discussions, a vegades han derivat en altres, com les que tracten de decidir qui ha d’elaborar els programes: els organitzadors, les cobles o els dos alhora. Hi ha, a més, qui rebutja sistemàticament aquelles composicions que no són “airoses” –un qualificatiu que, personalment, trobo espantós-, mentre altres inclourien només sardanes d’alta qualitat amb la raó, igualment absurda, que totes les sardanes ho són de balladores. 

Com sempre, sospito que la solució és l’equilibri, saber trobar el punt mitjà, allunyat tant de les peces de nul·la qualitat com de les que tot i tenir l’estructura de sardana, diguin el que diguin, no han estat concebudes per a ballar;  i un terme mig que eviti el predomini d’un estil sobre qualsevol altre.

Que això és possible ho demostren molts programes que sí que saben aportar qualitat i engrescar qui aspira a deixar-se portar pel ritme. En aquest sentit, pareu atenció en el programa de l’aplec de diumenge a Salou: hi podem trobar grans clàssics com Toldrà, Oltra, Joaquim Serra, Rafael Ferrer i, fins i tot, Garreta; però també hi ha el moment de les obligades o de les més marxoses de Mas Ros o Viladesau; hi ha sardanes de les generacions més recents, com Chamorro, Paulí o Timón; i, atenció!, s’ha tingut una cura especial per incloure sardanes d’autors d’aquestes comarques: Carles Herruz, els Abad pare i filla, Amadeu Escoda i Eduard Sendra. I és que un aplec amb tres bones cobles dóna per molt. Només cal saber aprofitar-ho.

Deixant el nom de Tarragona ben amunt

[Un dos i seguit, 26-10-12]

 

La setmana passada celebràvem la fita aconseguida per la colla sardanista tarragonina “Toc de Dansa”, que a Manlleu es proclamava campiona de Catalunya de la categoria de veterans. Dèiem que era el quart campionat d’aquesta colla i el tercer consecutiu, cosa que encara fa més meritori el resultat. Crec, però que cal remarcar quelcom que allí només apuntava: que això és fruit de l’esforç d’uns dansaires, amb assajos constants, però també cal explicar-ho amb un altre element essencial: la direcció d’aquell treball, és a dir, que al davant de l’equip que és qualsevol colla, hi ha algú que el guia de manera més o menys encertada.

És una feina difícil, similar a la d’un entrenador de futbol, per exemple, ja que no n’hi ha prou amb tenir bons jugadors –balladors en aquest cas-, sinó que cal disposar d’una persona experimentada en la matèria –aquí, la sardana en competició- i que tingui la traça suficient per engrescar l’equip i saber fer-lo anar en la direcció desitjada. I això, fet de manera totalment altruista. 

A la “Toc de Dansa” tenen la sort de comptar amb l’Alfred Abad, qui compta amb una llarga experiència dirigint la “Tarragona Dansa”, colla amb la qual s’han viscut temporades realment extraordinàries, fins i tot en temps on la competència era molt més dura i nombrosa.

Sortosament, dins l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, hi ha altres elements amb aquesta energia i constància al davant de colles. Només així s’explica el bon paper que estan fent en el Campionat altres colles de l’entitat, com és el cas de la colla infantil “Petits Tarragona Dansa”. Caldrà estar atents a la gran final de Valls, perquè tenen moltes possibilitats de confirmar el primer lloc que actualment mantenen a la classificació. Naturalment, també estar atents a allò que passi dijous a Girona amb la colla gran, la “Tarragona Dansa”, que està batallant en posicions força enlairades.  

Sigui quin sigui el resultat del Campionat per a aquestes colles que encara el tenen pendent, a hores d’ara ja poden considerar que serà tot un èxit. Naturalment, si la “Petits Tarragona Dansa” es confirma com a campiona l’alegria serà immensa, però el que ja tenen assegurat, ells i la “Tarragona Dansa”, és la satisfacció de la feina ben feta, de que han ballat molt bé i que han deixat el nom de Tarragona ben amunt.

“Toc de Dansa”, novament campiona de Catalunya

[Un dos i seguit, 19-10-12]

 

Els companys de la colla "Toc de Dansa" feliços pel campionat aconseguit a Manlleu.

L’existència de colles sardanistes considerades plenament com a veteranes és relativament recent. Encara que gairebé des de la postguerra civil hi ha hagut anelles de dansaires de certa edat, que s’aplegaven per recordar els seus temps de joventut en el món de la competició, la formació de colles d’aquesta mena amb voluntat clarament competitiva potser no vagi gaire més enllà dels anys vuitanta del segle vint. Entre les primeres que van participar de manera decidida en els concursos hi va haver la colla “Encara hi som”, de Vilanova i la Geltrú -encara activa, tot i que, lògicament, ben renovada-, i la tarragonina “Enyorança”, totes elles formades, sobretot, per antics balladors de colles joves. Després en van anar sorgint d’altres, fins al punt que aviat es va veure la conveniència de crear una categoria pròpia dins del Campionat de Catalunya. Evidentment, colles formades per persones de més de 40 anys –i, a vegades, amb elements de més de 70-, no poden competir amb les que estan formades per jovenalla de 18 a 30 i tants anys.

Tot i haver aquesta categoria pròpia, tradicionalment les colles veteranes han estat col·lectius de bons aficionats que, abans que res, procuren gaudir de la dansa, ballant amb la intensitat que els permeten les seves condicions físiques. Un aspecte aquest, que potser molts profans ignoren: que la sardana permet diferents graus a l’hora de ballar-la, amb unes posicions dels braços més o menys esforçades, fent més o menys balanceig, etc. És clar que com més esforç hi posem, més espectacularitat hi aconseguirem, el punt màxim de la qual són les sardanes de punts lliures.

Un esperit que segueix vigent i és bo que així sigui. Però darrerament algunes colles veteranes, principalment les que actualment participen al Campionat de Catalunya, han assolit nivells força alts de qualitat en el ball. Potser no podrien competir amb les colles de la categoria de grans, però no desentonarien gaire i potser donarien un ensurt a alguna colla no capdavantera. Sens dubte, són el fruit de poder comptar amb balladors i dirigents experimentats en mil i un concursos de fa unes poques dècades i que han treballat els assajos de manera molt propera a la de les colles joves.

La temporada que tot just ha acabat aquests dies, per exemple, ha estat emocionant des del primer fins a l’últim dia, amb un molt bon resultat des de la perspectiva tarragonina: haurà estat el quart campionat –i tercer consecutiu- com a campiona de la colla “Toc de Dansa”. I segueixen...

La gran bandera que va presidir el concurs en una imatge del diari digital Osona.com