“Déu meu, com passa el temps!”

[Un dos i seguit, 1-2-13]

 

Aquesta exclamació la fem sovint, quan ens adonem que ja torna el Carnaval, quan no fa “ni dos dies” que menjàvem torrons; o quan veiem aquell nebodet després d’un temps i ja ens passa un pam, com a mínim. Jo, ho vaig tornar a dir, per enèsima vegada, quan em vaig assabentar que la gent de la cobla Reus Jove es disposaven a celebrar el quinzè aniversari de la creació d’aquesta formació musical que es dedica a dignificar la nostra música arreu del país. Una tasca que desenvolupen tot aportant-hi, efectivament, qualitat interpretativa, però també neguit per treballar autors de prestigi i oferir coses noves.

Ho fan, siguem sincers, en un context àrid i ingrat, on la majoria no sap ni vol saber què hi ha de bo en aquesta sonoritat tant peculiar que és la cobla. Però també és cert que han trobat el suport i el reconeixement d’aquella minoria sensible que sempre hi ha a tot arreu i que sí, que els valora i els segueix sempre que pot. Per a ells i per a tothom qui vulgui saber el que és bo en la música per a cobla, cada any preparen amb cura –i amb amor, gosaria dir- un concert que ofereixen de la manera més desinteressada possible al Bartrina de Reus. Allí ens interpreten sardanes i música per a cobla de la bona, sovint d’una dificultat que no sempre és evident.

En aquests casos, gaudint a base de bé amb la seva música, recordo aquell concert de presentació d’ara fa quinze anys on una colla de nois i noies –nens i nenes pràcticament- gosaven oferir-nos coses grosses com la Tarragona, d'Enric Casals, i, és clar, al cap hi tinc aquell “com passa el temps!”. Enguany, segur que ho tornaré a pensar, estremint-me quan la tarragonina Anna Abad, amb només 20 anys, estrenarà amb els de la Reus Jove una obra per a cobla i piano, amb ella com a solista. Una obra que, abans de sentir-la, ja estic segur que és magnífica. Sort que, a vegades, el temps passa a fi de bé!

L’efímera glòria d’aquest món

[Un dos i seguit, 25-1-13]

 

Les xarxes socials segueixen donant-nos sorpreses. La última és el fenomen Informer, una de les novetats de Facebook, que no fa gaire més d’una setmana que és a la xarxa i ja ha impactat força, sobretot entre els joves. Primer, ho va fer a nivell universitari, però en pocs dies ha anat més enllà i a cada moment sorgeixen més i més pàgines o comunitats, com també se les anomena.

Que com funciona? Doncs només es tracta que si volem publicar una queixa, declarar-nos a algú altre o, senzillament, fer córrer una xafarderia sense que aparegui el nostre nom enlloc, tan sols cal que entrem en un col·lectiu Informer del Facebook, fem arribar un missatge privat a l’administrador de la pàgina amb el text que volem que es publiqui i aquest administrador és qui penja el comentari al mur corresponent.

L’origen dels Informer és el que van crear quatre estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona i que ja té més de 12.000 seguidors en només una setmana.  El cas és que el fenomen creix i, naturalment, no podia faltar “L’informer de les colles sardanistes”, creat ben aviat: el passat diumenge dia 20 i que ja té gairebé 200 adherits i un bon grapat de missatges amb el to desenfadat que sembla que caracteritzarà aquest mitjà.

A algú el sorprendrà que hagi aparegut un Informer tan pioner en l’àmbit sardanista i que aviat hi tingui força caliu, sobretot si pensem en les lamentacions habituals sobre la manca d’afecció dels joves per la sardana. Si llegim uns quants dels missatges no ens estranyarà tant: aviat comprovarem que sí, que són gent jove, però gairebé tots vinculats a colles de competició, un àmbit on, malgrat tot, n’hi ha de joves i molts d’ells en edat universitària. I que duri!

PD:  Fins aquí el comentari que havia redactat per al programa “Un dos i seguit” d’aquesta setmana i que, de fet, vaig llegir i es pot escoltar per Internet. Poques hores després llegeixo un missatge del responsable de “L’Informer de les colles sardanistes” on diu que “d'aqui a unes hores trobareu que la pàgina ja no existirà, em veig obligat a tancar-la per motius personals”. Com deia aquell: “Com n’és d’efímera la glòria d’aquest món!”.

Alguna cosa falla

[Un dos i seguit, 18-1-13]

 

La Unió de Colles Sardanistes de Catalunya ha donat a conèixer les classificacions oficials del Campionat de Catalunya 2012, unes dades que ja eren conegudes de manera informal, ja que només calia fer quatre números per calcular els resultats que, d’altra banda, també s’anunciaven a cada últim concurs de les diferents categories.

Es confirma, doncs, que la colla “Mare Nostrum” és la campiona a la categoria absoluta, després d’una temporada emocionant fins al darrer moment entre les colles capdavanteres i on la “Tarragona Dansa” ha estat a tocar de fer podi, un resultat que de cap manera cal considerar decebedor, més aviat engrescador de cara a seguir treballant amb el rigor que ho han fet fins ara.

I, ja que parlem de colles de Tarragona, sensació agredolça, perquè si per una banda s’han aconseguit resultats extraordinaris, amb dues colles campiones de Catalunya a les respectives categories -la veterana “Toc de Dansa” i la infantil “Petits Tarragona Dansa”-, també és trist comprovar el quasi nul ressò que això ha tingut a la ciutat. Sens dubte, aquesta buidor mediàtica mereix que algú s’aturi a reflexionar-hi: institucions, mitjans i, és clar, la mateixa entitat. No pot ser que una associació que porta a terme moltíssimes activitats internes, que acaba d’estrenar un magnífic local –amb un lloguer pagat amb els seus fons, no pas cedit per ningú-, però també organitza ballades, ofereix cursets, participa al Carnaval amb unes de les comparses més veteranes i constants, manté colles a totes les categories en un nivell a vegades situat al capdamunt, no pot ser, reitero, que no sigui més coneguda pel conjunt dels ciutadans. Alguna cosa falla.

És clar que seria molt pitjor a l’inrevés: que una entitat amb només façana, amb poca base d’associats i activitats minses, encara que molt vistoses, sortís dia si dia també als mitjans de comunicació. Alguna n’hi ha d’aquestes, però, francament, prefereixo la feina ben feta, constant i efectiva de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, encara que –llàstima!- discreta, massa discreta.

Cal espavilar-se

[Un dos i seguit, 11-1-13]

 

Nou any i, encara que lluitant contra tota mena d’elements que obstaculitzen el camí, l’activitat sardanista segueix endavant. Segur que algun aplec haurà desaparegut respecte a l’any passat a la guia que ben aviat es presentarà, o que caldrà reduir ballades, de la mateixa manera que s’ha hagut de fer aquest 2012 que hem deixat enrere. Es tornaran a plantejar polèmiques com la que ha envoltat les ballades sense cobla, és a dir, amb música enregistrada, però, tot i això, d’activitat n’hi haurà. De fet, al programa d’avui ja podrem anunciar coses ben interessants.

El cas és que els organitzadors que no hagin desistit, aquells que encara tenen ànims, han d’espavilar-se cercant alternatives: variant plantejaments en allò que preparin i, sobretot, trobant altres vies de finançament més enllà de les que havien predominat darrerament.

I una d’aquestes possibilitats sembla que les estan explotant força les cobles. Em refereixo al micromecenatge, tal i com ja han fet formacions com la Sant Jordi, la Sabadell i altres, la darrera de les quals és la Maricel, a l’hora de publicar discos. Es tracta, a grans trets, que qui hi estigui interessat, aporti diners abans de que es faci el disc i, d’aquesta manera, assegurar la jugada del finançament i de la venda. No és quelcom nou, ja que als anys 70 l’Obra del Ballet Popular ja va promoure la col·lecció “Clàssics de la Sardana” per mitjà de subscriptors. Ara, però, aquests subscriptors poden triar diversos nivells de mecenatge, amb els corresponents graus d’aportació econòmica i, també, de compensació, que pot anar des del disc i res més fins a un concert particular de la cobla, fins i tot. Un sistema que ja està convenientment regulat i organitzat, de manera que permet fer un seguiment del projecte per Internet.

Res, el que dèiem: cal espavilar-se!

Rutlla, malgrat tot

[Un dos i seguit, 21-12-12]

En aquest programa de ràdio, que dediquem a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla no tenim costum, tal i com sí que fan altres espais, d’oferir un resum acurat de l’any en moments com aquest, quan estem a punt de cloure’n un. Però tampoc podem evitar, a vegades, de fer alguna valoració general, per constatar, més que res, sensacions o tendències.

I Déu n’hi do quan mirem enrere: ens adonem que no només han passat moltes coses a nivell general –al món, al país i a la nostra ciutat-, sinó també en aquest sector tan particular sobre el qual en parlem cada setmana a l’Un dos i seguit. Com sempre, hi ha qui ens ha deixat, s’han fet moltes coses, unes més encertades que altres, però totes palesant que, malgrat tot, aquest és un món viu. Hem comprovat que tot i que a vegades hem pogut arribar a dubtar-ho, també hi ha idees noves i gent que les posa en pràctica, i que no només el món no s’acaba sinó que hi ha una bona part de gent que té il·lusió i ganes de seguir endavant. Qui ens havia de dir, per exemple, que justament ara, en un entorn hostil per a aquesta mena de coses, una entitat sardanista de Tarragona disposi de més socis i activitat que mai i que hagi estrenat un nou i esplèndid local propi.

I és que estic convençut que aquest país nostre –sotmès, explotat i amenaçat per tota mena de papus- no para de donar lliçons: des d’iniciatives com la Marató de TV3 (i moltes altres potser no tant vistoses), fins la tasca diària i, sovint, callada, d’activistes molt diversos. No ho comparo, ni molt menys, només ho poso en idèntica sintonia: que de la mateixa manera que sabem ser solidaris quan les institucions no hi arriben, sabem fer que l’activitat sardanista també rutlli amb molts menys ajuts públics.  Bon Nadal a tothom.

Fem-ho més visible

[Un dos i seguit, 14-12-12]

 

Algú pot pensar que resulto massa reiteratiu, però estic convençut que cal destacar fermament tot allò bo, singular i agosarat que tinguem al nostre país. Em refereixo a la cobla Sant Jordi i a les seves múltiples facetes: és una cobla amb una qualitat excepcional que, a més d’actuar amb les funcions pròpies de qualsevol altra cobla (ballades, concursos de colles, aplecs, concerts estàndard, etc), explora les possibilitats d’aquest conjunt orquestral característic català tant treballant el repertori ja existent i que a vegades ha quedat  inèdit o oblidat, com tota mena de propostes noves que se li posen al davant o que ella mateixa genera.

Ha actuat, tal i com hem dit moltes vegades, amb directors de prestigi del món simfònic, ho ha fet amb solistes de tota mena de procedències i estils: el cantautor Roger Mas (ara mateix deuen estar actuant a Reus), Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz com Joan Albert Amargós i Lluís Vidal...; enregistra discos que van des del recull de clàssics de sempre a els testimonis d’aquests altres noms que he esmentat i moltes altres músiques que, a priori, semblaven allunyades de la cobla, però que ells, en tot cas, han agermanat de manera increïble.

La setmana vinent, tindrem una oportunitat de tornar a comprovar-ho ben a prop, a la Canonja, on oferiran nadales amb la Carme Canela i amb aires jazzístics... No paren... i espero que no parin. Ah! i allò que més ens pot fer estar esperançats és que potser ells són els més agosarats, però no els únics, ja que altres cobles  també treballen en aquest sentit. Ara, només falta que tot plegat sigui més visible.

Noves fórmules per a les revesses

[Un dos i seguit, 7-12-12]
 

A banda del concurs del proper cap de setmana a Artés, que, com sempre, és lliure, fora de campionat, la vesant competitiva de la temporada sardanista es tanca aquest diumenge amb la Final del curs-campionat virtual de revesses que s’ha vingut desenvolupant els últims mesos. És una iniciativa nova, sorgida d’un grup d’aficionats a aquesta variant de la sardana, tot i que han comptat amb la benedicció de la Unió de Colles.

Tal i com toca, s’ha fet de manera virtual, encara que la final prendrà corporeïtat , amb dinar de germanor inclòs per rematar la jornada. Suposo que, després, els promotors ja faran les valoracions pertinents, on caldrà tenir en compte el fet que es tracta d’una iniciativa nova, que explora nous camins, encara que les eines emprades i el currículum d’algun dels que ho han fet possible permeten endevinar que s’ha comptat amb una notable experiència pedagògica en altres camps que haurà estat molt útil.

Es tractava de promoure les revesses,  -per alguna cosa estem parlant d’un curs-campionat-, però també goso assegurar que de cercar una via de manifestació més natural d’aquest gènere. Amb això recordo que som molts els que pensem que la revessa al mig d’un concurs és equivalent a matar allò que pugui tenir d’espectacle aquell concurs. El seu lloc més apropiat són les competicions individuals que ja s’han vingut fent fins ara, els concursos virtuals com el que hem comentat, o la combinació dels dos. Valdria la pena que la Unió de Colles es decidís per trobar una fórmula en aquest sentit, tot aprofitant l’experiència d’aquest primer Revesses.cat, que permetés deixar de banda la revessa als concursos de lluïment.