L’ensenyament de ballar sardanes

[Un dos i seguit, 29-7-16]

Aquesta setmana, a l’apartat corresponent d’aquest programa, coincideixen dues notícies que ens parlen d’un aspecte fonamental per al futur de la sardana: l’ensenyament. Es tracta de dues grans iniciatives, d’abast nacional, que junt a les moltes altres més modestes, de caire local, sovint individual, permeten comprovar que hi ha consciència en aquest sentit i, sobretot, molta gent disposada a posar-hi el seu gra de sorra. Un gra que, no poques vegades, acaba sent molt més que això.

Certament, hi ha cursos de gran abast, que impliquen molts monitors, amb una organització complexa i fins i tot traient el màxim profit de les noves tecnologies. Es fan cursos a les escoles i a casals d’avis, a centres cívics, casals i colles sardanistes. Predominen els cursos gratuïts per als usuaris o amb preus simbòlics, amb docents que actuen amb altes dosis de voluntarisme i amb retribucions, quan hi són, més aviat modestes.

No han faltat, tampoc, els esforços per procurar dotar a aquests instructors del bagatge necessari: formació teòrica (la pràctica se'ls suposa), material i titulació homologada. Aquesta és una vella lluita de la Federació i, ara, de la Confederació Sardanista, amb resultats desiguals. No es tracta, com algú ha cregut, de voler-ho controlar tot, sinó d’intentar oferir un mínim de qualitat i de coordinació en aquesta feina sovint poc vistosa de cara al carrer, però sens dubte important. També és clar que es tracta d’una de les finalitats fonamentals de l’esmentada Confederació.    

Ballades “enllaunades”

[Un dos i seguit, 22-7-16]

Una de les activitats sardanistes que més s’han ressentit de la dràstica reducció de subvencions públiques és la dels cicles de ballades d’estiu. Tradicionalment, se n’havien fet molts, fins al punt que no fa gaires anys la Confederació Sardanista publicava un calendari de butxaca que permetia, als aficionats, seguir els que més els interessaven. A les comarques tarragonines destacaven els de la capital, Tarragona, que anava des de finals de juny fins, pràcticament Santa Tecla, amb periodicitat setmanal, i el de Salou, que s’hi assemblava força. Després, a aquests i algun altre, s’hi va afegir el del Vendrell que, paradoxalment, és el que millor ha resistit els ajustos pressupostaris.

Algun d’aquells cicles ha desaparegut, com el que es feia a Reus, mentre que el de Tarragona ha quedat reduït a tres ballades i el de Salou a dues. Allò més trist és comprovar com aquest ha acabat sent un dels millors exemples que podríem posar d’allò de la xocolata del lloro, és a dir, que amb els diners que s’han estalviat els respectius ajuntaments, poca cosa més hauran pogut fer ni hauran resolt les seves angúnies financeres.

Una alternativa que han trobat en alguns pobles són les ballades amb música enregistrada. És el cas, per exemple, dels cicles que es porten a terme a  Constantí, la Selva del Camp i Miami Platja. És una opció comprensible en poblacions petites, on resulta inimaginable llogar cobles gaire sovint. Les opinions sobre això, però, són diverses: hi ha qui pensa que és abaratir la festa, deixar-la en un acte mecànic i sense ànima, que és com ho veuen quan no hi ha música en viu. Altres, en canvi, ho defensen i, al capdavall, ja és pràctica habitual en els concursos de punts lliures i en la majoria d’actuacions d’esbarts.

Personalment, m’agrada ballar, però no ho acabo d’entendre com una pràctica que es quedi en això, només. Bona part de l’encant d’una ballada rau en la música, en els que la interpreten i com ho fan, en determinats repertoris, en els gestos dels músics, en un so viu i no mecànic... Però no deixa de ser una opinió personal i sempre respectaré que si algú gaudeix en una d’aquelles sessions diguem-ne enllaunades ho pugui fer amb tota la llibertat del món. Més faltaria!    

En fem mil més?

[Un dos i seguit, 15-7-16]

Avui fa una setmana va ser el gran dia. Emocionats, vam celebrar l’emissió número mil del programa “Un dos i seguit” des de la Rambla Nova. Vam aprofitar l’oportunitat que ens donava el fet que coincidís amb la primera ballada de sardanes del cicle d’estiu a Tarragona per plantar la carpa i la unitat mòbil de Tarragona Ràdio just al costat de la cobla. El temps va acompanyar, la cobla Reus Jove va sonar la mar de bé, molta gent va ballar i, tots plegats, vam poder escoltar i ballar la sardana que ens ha dedicat el músic Joan Moliner.

Vam poder parlar i brindar amb molts amics dels que habitualment protagonitzen el programa: membres de cobles, representants dels esbarts locals, presidents d’entitats, balladors i vells amics i companys de l’Un dos i seguit com la tesa i el David, els quals potser vam convèncer de tornar a col·laborar amb nosaltres. Tot té un límit en aquest món i, malauradament, alguns no van poder sortir en antena, com ara la gent de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, tot i que no els va faltar el “pica pica” i el brindis, això sí.

De fet, només es tractava de celebrar, plegats, la continuïtat del programa, encara que més d’un dels entrevistats ens va obsequiar amb alguna primícia. En tot cas, a tots moltes gràcies per ser-hi, per donar-nos cada setmana matèria primera fins al punt que sempre se’ns fa curt; i gràcies també a la gent de Tarragona Ràdio, professionals com pocs, però també entusiastes de la seva feina i, sobretot, bons amics. Ho són tots, però ja comprendreu que en aquest cas ho personalitzi en la Sílvia Garcia i el Josep Maria Bertran que divendres, com sempre, van fer possible la festa.

Com ens va desitjar molta gent divendres: anem cap als 2.000!

Mil i una nits a Tarragona Ràdio

[Un dos i seguit, 1-7-16]

Divendres vinent, dia 8 de juliol, l’“Un dos i seguit”, l’espai de sardanes, esbarts i música per a cobla de Tarragona Ràdio, arribarà a la seva edició número 1.000. Una xifra prou rodona per tal que ho celebrem com Déu mana. L’atzar ha volgut que, justament aquell dia, comenci el cicle de ballades de sardanes d’estiu a Tarragona i que, a més, coincideixi, en part, amb l’horari d’emissió del programa, ja que les sardanes són a les nou del vespre.

Com sigui que el músic i compositor Joan Moliner, resident a la ciutat des de fa força temps, es va oferir a dedicar-nos una sardana, vam pensar que tot anava rodat: estrenaríem aquesta nova obra aquell dia i, a més, faríem el programa des de la Rambla Nova. Hem comptat amb la complicitat de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa (organitzadora del cicle de ballades), de la cobla Reus Jove i, és clar, de l’emissora municipal Tarragona Ràdio i els seus professionals. Així, doncs, el dia 8 instal·larem la unitat mòbil a prop de la cobla, parlarem en directe amb sardanistes, músics i antics companys de ràdio i, és clar, escoltarem –i ballarem!- la sardana quan s’estreni. Per acabar-ho d’arrodonir, la Reus Jove ha preparat un programa d’aquells que fan venir salivera als que ens agrada la bona música per a cobla. Per cert, la sardana d’estrena portarà el nom de Mil i una nits a Tarragona Ràdio, ja que la major part de l’any, a l’hora que fem el programa, ja és de nit.

No cal dir que ens agradaria comptar amb l’escalf del màxim de gent que ens vulgui acompanyar aquell vespre. Seria magnífic que la Rambla es fes petita per ballar i, els que vulgueu, us apropeu als micròfons per dir-hi la vostra.  Ah! I penseu que, de fet, complirem uns 1.500 programes de sardanes a Tarragona Ràdio. Abans de l’“Un dos i seguit” hi va haver el precedent d’un altre espai que anomenàvem “Un tres i fora”, del qual se’n van emetre, si fa o no fa, uns 500 més! En aquell moment érem tant desmenjats que ni pensàvem en comptar-los

Ah! i, naturalment, aprofitarem per celebrar, també, els 30 anys de la casa que sempre ens ha acollit molt bé, Tarragona Ràdio. 

Convidat de pedra

[Un dos i seguit, 24-6-16]

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a convidat de pedra, a l’assaig d’una cobla –la Reus Jove- amb força prestigi fins i tot més enllà de l’entorn d’algunes comarques que és l’àmbit habitual de moltes formacions modestes que hi ha al país. Una fama merescuda, que s’han anat guanyant poc a poc i fugint sempre de la diguem-ne “zona de confort” que seria la que formen aquelles peces d’èxit segur entre el públic habitual i, potser, alguna altra per si de cas.

No és la primera vegada que puc veure per dins la cuina on es prepara el repertori d’una cobla amb cara i ulls, però en aquesta ocasió vaig pensar que, si no fos perquè no convé emprenyar gaire la gent quan treballa, estaria bé que més d’un i més de dos ho fessin això d’anar a un assaig amb bons músics, un bon director i, presidint-ho tot, surant per l’ambient, ganes de fer bona música. Estaria bé, perquè no són pocs als quals els convé comprovar la feina real que hi ha al darrera d’unes actuacions reeixides al carrer o a les sales de concert. Una feina de la que n’hi ha a casa, practicant l’instrument respectiu o fent arranjaments, posem per cas, però quan es programen segons quines obres i es vol obtenir un resultat més que correcte, el treball en conjunt i amb l’esmentat director, esdevé imprescindible.

Es podria veure, per exemple, que s’aclareixen dubtes, es preveuen perills i sempre se cerca l’excel·lència, tot polint petits o grans detalls, es repeteixen passatges o obres senceres, a vegades fins a l’avorriment, però que cal que sonin com Déu mana. Són les ganes de treballar com cal, l’orgull personal o, senzillament, el convenciment que les coses s’han de fer el màxim de ben fetes.

Només una estona en un d’aquests assajos seriosos, aproparia a més d’un a la comprensió de la feina prèvia a una interpretació musical. En definitiva, conèixer per apreciar més les coses, en aquest cas, la feina dels músics de cobla.  

50 anys fent sardana des del Baix Camp

[Un dos i seguit, 17-6-16]

La colla sardanista Rosa de Reus és una entitat singular. Nascuda com a colla de competició, aviat va fer una cosa que altres grups semblants van portar a terme amb més o menys èxit: no limitar-se a ballar i a competir, sinó també organitzar activitats. Allò que entenc que els fa especials és que aquestes altres iniciatives van esdevenir més importants, fins al punt que van deixar d’anar a concursos i es van dedicar, exclusivament, a promoure aplecs, ballades i moltes altres coses.

Però encara hi ha uns  altres aspectes que cal remarcar d’aquesta colla: el neguit per anar sempre més enllà de les ballades i els aplecs fets de la manera que sempre s’havien fet. L’Aplec Baix Camp, la seva iniciativa principal, és el millor exemple, ja que no s’ha limitat a oferir bones cobles i programes escollits en un lloc atractiu per passar-hi el dia. Sempre hi ha hagut mil i una activitats diguem-ne complementàries: recitals de cançó (en temps que això era un repte al règim), concursos de fotografia, tallers, actuacions de tota mena (conta contes, castellers, etc) i tot plegat amb variacions constants d’un any a l’altre. També és digne de ser destacat el programa, sempre amb acurada presentació i col·laboradors literaris no necessàriament vinculats al ram de la sardana i la cobla.

I, per acabar-ho d’arrodonir, aquesta activitat inquieta, preocupada per no adormir-se i atraure no només als ja convençuts, tot mantenint bones relacions amb altres activistes de la cultura popular o de la cultura en general, l’han portat a terme... durant 50 anys ininterromputs! Ara ho estan celebrant i, de moment, ja es pot visitar al Centre de Lectura de Reus una exposició que resumeix aquest mig segle amb una selecció del seu impressionant arxiu fotogràfic i tota mena de documents i objectes que permeten fer-se una idea d’aquesta llarga  trajectòria per la cultura del país que, si bé ha seguit un eix central anomenat sardana, mai s’ha estat de fer parades i convidar tothom a acompanyar-los en un moment o altre.

La causa del “meus”

[Un dos i seguit, 3-6-16]

La divulgació, aquestes últimes setmanes, d’un vídeo sota el títol “Descobrint la sardana, més enllà dels tòpics", junt a unes quantes altres notícies també recents, com l’atorgament del guardó Floricel d’Anglès a un personatge molt determinat, algunes iniciatives que impliquen músics joves o que, posem per cas, els propers mesos només la cobla Reus Jove estrenarà un grapat de sardanes, moltes de les quals no són dels autors més repetits; aquests i altres elements, dic, m’han potenciat el costat optimista del sardanista sense remei que sóc.

Es tracta d’elements que m’han refermat en una idea que fa temps que vaig repetint a tot aquell que vol escoltar-me, que no és de creació meva, és clar, però que, des de fa temps, m’ha semblat força lúcida. Em refereixo més aviat a una actitud que, dins del món sardanista, alguns mantenen en contraposició a una altra que no sé si és majoritària però sí que es fa notar més. Aquesta darrera es caracteritza per la negativitat, per la queixa constant, la lamentació al voltant de la idea que no ens entenen mitjans de comunicació ni institucions, que només balla la gent gran, que això s’acaba... Alguns d’aquests, malgrat això, treballen i, sovint, de manera efectiva, però sempre porten aquest llast al damunt i no es cansen de dir coses com que “hem de mantenir aquesta tradició” i coses semblants.

L’altra visió del fet sardanista, en canvi, sense ignorar els problemes, ni molt menys, també treballa, però ho fa en positiu. La clau de la diferència està en que creuen que a la gent se l’ha de seduir, s’ha de procurar que participin de la sardana perquè s’ho passaran bé, perquè hi poden trobar molts atractius, no pas perquè s’hi vegin obligats per la necessitat de mantenir una tradició o “per fer país”. Allò que porten a terme, ho fan amb aquesta premissa fonamental, de manera que, alhora, fugen de fer les coses “perquè sempre s’ha fet així” o “perquè és el que volen els que hi han sigut sempre”. Cal entendre que la gent, en general, parlant de manera planera, no s’apunta als perdedors, sinó allí on creuen que s’ho poden passar bé. Un cop a dins, alguns potser hi trobaran, ara sí, una manera de fer país o de treballar per una causa amb moltes possibilitats de fer-ho de maneres ben diverses.

Naturalment, sobre tot això ens hi podríem estendre molt més i ara i aquí no toca, però sí que al programa d’avui podrem constatar que algunes notícies –com les que abans només he insinuat- són fruit o protagonitzades per gent “dels meus”, dels “positius”.