Feina rai!

[Un dos i seguit, 21-1-22]

Quan d’aquí a molts anys algú pretengui explicar tot el que haurà passar en temps de pandèmia, ho tindrà realment complicat. A diferència de temps passats, el nostre estudiós disposarà de molta, moltíssima informació, segurament massa per poder-la assimilar amb l’objectiu de fer-ne una síntesi.

Per sort o per desgràcia, ara hi ha moltes maneres de registrar els fets i tot tipus d’opinions i estudis sobre el que sigui. La feinada serà també ingent fins i tot quan aquest hipotètic historiador es limiti a estudiar un àmbit molt concret, com pot ser, posem per cas, el món sardanista. Espero que aquest abnegat investigador no només aconsegueixi molta informació, sinó que aquesta sigui prou rica i variada com per poder analitzar totes les situacions de manera completa i interpretar-la convenientment. Perquè, per exemple, podrà comprovar que hi havia ( hi ha) diverses limitacions segons el moment o el lloc, amb normatives més o menys encertades, però segurament se sorprendrà que un dia concret es puguin fer determinades activitats, com aplecs i ballades, mentre en una altra població del mateix país no es permeti. 

Això mateix està passant ara i aquí, al Camp de Tarragona. La normativa general permet fer ballades (amb les lògiques mesures de seguretat, naturalment), però la darrera paraula la tenen els municipis. Fins i tot s’han arribat a produir situacions diguem-ne curioses en les que un departament de l’ajuntament, posem que la Guàrdia Urbana, no autoritzi una ballada per a la qual hi havia el vist-i-plau de la regidoria de Cultura o de Festes i on s’hi preveia l’assistència d’autoritats, fins i tot l’alcalde. A l’hora de la veritat, hi ha de tot: des de les gestions que permeten salvar la situació fins a la cancel•lació ràpida d’actes totalment innocus, com ho és una ballada de sardanes on tothom usa mascareta i gel, balla a una distància respectable entre una persona i l’altra i on poques vegades hi ha multituds. 

Feina rai per explicar-ho racionalment tot això, sens dubte!

Sobre gustos...

[Un dos i seguit, 14-1-22]

La setmana passada s’encetava una nova temporada del concurs La Sardana de l’Any que, com ja sabreu, és una iniciativa de la Confederació Sardanista de Catalunya que pretén ajudar a la divulgació de sardanes noves per mitjà d’una sèrie d’eliminatòries decidides per votacions populars i difoses per Internet i un bon grapat d’emissores de ràdio, entre les quals aquests que esteu escoltant, Tarragona Ràdio. Cada setmana, s’enfronten diverses sardanes estrenades l’any anterior i tot plegat culmina amb un concert en viu i en directe amb unes finalistes i on es determina la que passa a ser anomenada Sardana de l’Any, a més de les que reben el reconeixement dels premis Joventut i de la Crítica.

Es tracta d’un muntatge de certa complexitat i amb molts riscos, ja que mai ha estat exempt de crítiques. Enguany, per exemple, tot i que potser encara sigui aviat per tal de constatar-ho plenament, ja s’han fet notar a les xarxes socials. Bàsicament, allò que més genera suspicàcies és que sembla que el sistema acaba afavorint composicions de nivell més aviat baix, d’una qualitat moltes vegades clarament dubtosa, i això en detriment d’obres força interessants que, sovint, encara que no sempre, resten eliminades. Fins i tot s’ha assenyalat la diferència amb la primera època – als anys 70 i 80-, quan a les finals hi arribaven sardanes de compositors de reconegut prestigi, fins i tot més enllà de la cobla, com ara Ros Marbà, Manuel Oltra o Rafael Ferrer, posem per cas. Avui dia -asseguren els crítics-, ells o els seus equivalents no hi serien de cap manera.

Han degenerat els gustos del públic? O és que es vota escombrant cap a casa, prescindint d’altres criteris? Té a veure que en aquella primera època, a més del públic assistent a les finals, les emissores hi aportessin un bon nombre de punts amb jurats propis i, per tant, un criteri més format? El que tinc clar -i em dol- és que ara mateix no serien Sardana de l’Any títols com Maria Teresa, de Josep Maria Bernat, o L’Aplec de Tardor, de Conrad Saló. I dic això amb tot el respecte per una part important de les finalistes que sí que s’ho mereixen arribar-hi.

Coratge i optimisme

[Un dos i seguit, 7-1-22]

Segons les dades que ha recollit la Confederació Sardanista de Catalunya, l’any 2021 que acabem de deixar enrere, el coronavirus ha tingut molt menys impacte en les activitats sardanistes. Com a mínim -diuen- en el que fa referència a les anul·lacions. En concret només s'han vist cancel·lades 97 actuacions, desglossades en 82 concerts, aplecs o ballades i 15 concursos de sardana esportiva. Aquest valor és clarament menor respecte a les més de 500 de l'any passat. 

Naturalment, com en totes les situacions de la vida, les valoracions depenen, en gran part, del nivell d’optimisme que hi posem o de l’actitud positiva que tinguem davant les situacions en les que ens anem trobant. És una manera de procedir que en tot moment he defensat, sempre i quan això de veure el got mig ple en comptes de mig buit no comporti relaxament, conformisme o candidesa.

No sembla que el món sardanista, en general, hagi caigut en aquests perills. De fet, tot i que, efectivament, moltes activitats s'han vist impactades de nou per la pandèmia durant aquest any, tal i com  també informa la Confederació, la majoria s'han pogut reconvertir en concert o programar-se en una altra data, com és el cas de 70 esdeveniments sardanistes.

Però allò que més clarament demostra el coratge i l’optimisme, alhora, dels organitzadors d’activitats, és que de cara al 2022 han actuat com si demà ja no hi hagués rastre de la pandèmia. Que no se m’entengui malament: no els estic acusant d’inconsciència, precisament, perquè em consta el respecte, les prevencions i totes les cauteles que tenen davant aquesta situació extrema que viu el món. Allò que fan és no deixar-se acovardir, treballar per anar endavant, però sempre tenint present que, si convé, caldrà, a cada moment, adoptar mesures dràstiques o replantejar les previsions. De fet, com ja he comentat al principi, és el que han fet fins ara. De pràctica no els en falta.

Reconeixement merescut

[Un dos i seguit, 17-12-21] 

Fa uns dies, es va confirmar oficialment una de les xafarderies que havíem comentat no fa gaire: que l’Ajuntament de Tarragona lliurarà, el proper 10 de febrer, el Diploma al Mèrit Cultural a Alfred Abad Gascón, per la seva trajectòria com a president de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa durant molts anys, i per la trajectòria també com a compositor de sardanes.

No cal dir que ho trobo plenament justificat, encara que molts pensaran que estic condicionat per la llarga coneixença i amistat que hi tinc. Hauré d’apel·lar a la credibilitat que pugui tenir entre els oïdors habituals, és a dir aquells que ja saben què penso de tot això de les sardanes. I en aquest cas, sóc dels que saben que estem parlant d’una persona discreta i mesurada en les seves manifestacions, però bàsica, essencial, en el moviment sardanista dels últims decennis, no només a nivell tarragoní, sinó també, en bona part, del país. 

Després d’anys de dansaire destacat, l’Alfred va fundar una colla que aviat es va fer un lloc entre l’elit competitiva, va impulsar el creixement en el nombre de colles i tot plegat va esdevenir l’Agrupació actual, amb un ampli panorama d’activitats, encara que fonamentalment sardanistes. En un moment donat, es va proposar escriure sardanes i, com tot el que endega, ho ha fet bé i amb un èxit indubtable. El cas és que les qualitats de seriositat, rigor i exigència màxima a un mateix i als altres, pròpies d’un professional competent en la seva vida laboral, les aplica en el dia a dia a les sardanes, especialment al capdavant de les colles i a dins d’elles, és a dir, no només fent de president, sinó picant pedra tot ballant al màxim nivell i conduint assajos comptant tant amb experts balladors com amb aprenents, que tots creu que són importants. 

Però l’aparent fredor que pot llegir-se a primera vista davant d’aquesta actitud, cal veure-hi, perquè hi és, una dedicació apassionada a una dansa i una música que els esperits sensibles saben apreciar. Un món que és diversió, bellesa i sentiment, però que ell s’hi endinsa conjugant dues maneres d’encarar les coses: aquesta passió i la feina ben feta. I sembla, atesa la persistència en el temps i els èxits assolits, que la cosa ha funcionat molt i molt bé. Per sort, algú a la casa gran de la ciutat això ho ha vist i ha gestionat el reconeixement del febrer vinent. Felicitats!   

No és això!

[Un dos i seguit, 10-12-21]

Aquesta setmana hi havia alegria a Can Tarragona Dansa. Aquesta entitat tarragonina, centrada fonamentalment en les colles de competició, pot estar satisfeta pels resultats obtinguts aquesta temporada: cinc títols del Campionat de Catalunya: Infantil, Juvenil, Punts Lliures Infantil, Colla Completa Infantil i Revesses de Veterans. Si hi afegim els segons llocs dels Alevins i els Veterans, tenint en compte els temps que corren, és un resultat global espaterrant, del que ningú més en pot presumir arreu del país.

Per acabar de fer aquesta sensació més dolça, dilluns es va emetre per TV3 un breu però interessant reportatge fet en un assaig en el local de la Tarragona Dansa. Se centrava en els dansaires més joves, remarcant que s’ho passen molt bé ballant i amb les altres activitats que porten a terme, tot desmentint la idea massa estesa entre els “modernets” que això de les sardanes només és cosa de gent gran.

Es va poder veure pel Telenotícies Comarques, pel Telenotícies Migdia i per l’InfoK, és a dir, una atenció a la que els sardanistes no estan acostumats. Potser la cosa només va grinyolar quan va aparèixer la notícia al web, amb un titular que deia “Trencant tòpics en la sardana: uns joves de Tarragona arrasen barrejant-la amb castells”. El cas és que el redactor va agafar una anècdota puntual (en els punts lliures, en un moment donat fan uns pilars de dos), de manera que passa a ser allò més important. En el cos de la notícia sembla com si, realment, barregessin sardanes i castells a les sardanes de lluïment del Campionat de Catalunya.

En general, ells no l’hi han donat gaire importància, però no ha faltat la polèmica a les xarxes, lamentant que domini la idea que per a que la sardana sigui engrescadora i atractiva per als joves no té altre remei que empeltar-se de castells.  I no és això, creieu-me, no és això.

Lluita eterna

[Un dos i seguit, 3-12-21]

Tot i els greus condicionants amb els quals han hagut de desenvolupar la seva activitat, finalment les colles de competició han pogut completar una temporada escurçada en el temps, però atapeïda de concursos. La cirereta del pastís la va posar, diumenge passat, el concurs-campionat de punts lliures de Sant Feliu de Guíxols, on cal dir que les colles tarragonines hi van fer un molt bon paper.

Ja en farem de valoracions, avui mateix, amb gent que en sap, però ara permeteu-me parlar d’una qüestió potser anecdòtica (o no) que aquesta darrera competició ha suscitat. De fet, sempre hi ha hagut detractors i defensors dels punts lliures, i quan dic «sempre» em refereixo a des de quan tenim notícies de la sardana llarga.

És curiós, perquè entre els comentaris que podem trobar a les xarxes socials sempre n’hi ha que venen a dir coses com que «això no són sardanes», «es desmunta l’esperit autèntic de la sardana» o, fins i tot, que són innovacions que fan malbé «la nostra dansa». Com sempre, totes les opinions són respectables, però he de dir que qui s’expressa d’aquesta manera oblida o ignora que, com ja he dit, els punts lliures, de fantasia o com se’ls vulgui anomenar, n’hi ha hagut des del primer moment,

I, paral·lelament, hi ha hagut qui ha volgut establir normes, decàlegs i, sobretot, ha pretès imposar-ho a tothom com una llei sagrada. Ho ha fet gent molt respectable, segurament carregats de bones intencions, sovint destacats activistes o intel·lectuals. Una croada que ha triomfat, però no del tot, només fins a cert punt, perquè si fem un seguiment de tot allò que s’ha publicat sobre sardanes els últims 150 anys, hi ha una constant: els que insisteixen en les normes i maleeixen els diguem-ne «desviats». I, si hi havia aquesta preocupació constant per mantenir la puresa, això vol dir que seguia havent-hi, en tot moment, molts que s’entestaven a obviar aquelles limitacions.

Que les sardanes s’hagin de ballar en parelles d’home i dona i que no es poden trencar, que als curts els braços hagin d’estar avall, que els passos siguin uns concrets i res més, així com un llarg etcètera, són invents posteriors a la creació de la sardana llarga. En els inicis eren la cosa més normal del món les anelles només d’homes, que les sardanes recollissin músiques de moda del moment i, entre altres coses, que es fessin passos lliures. I, sobretot, si aquella sardana va triomfar i es va escampar per tot el país, va ser perquè era més lliure i desinhibida que el seriós i encarcarat contrapàs o que l’encotillada i monòtona sardana curta.

Per sucar-hi pa!

[Un dos i seguit, 26-11-21]

Com ja sabreu, aquest programa està dedicat, principalment, a les sardanes i als esbarts, amb l’activitat i la música que els caracteritza, però sempre hem reivindicat el valor i l’interès de la música per a cobla, entenent per això qualsevol música, a més de la que té la forma ballable de sardana, que estigui interpretada per aquesta formació instrumental estàndard o per alguna de les infinites combinacions que s’hi puguin fer amb altres instruments o estils.

Una opció, ja ho sabem, minoritària, bàsicament per la ignorància o incomprensió de bona part del món simfònic, per un costat, o d’aquells altres gèneres amb els quals es pot fusionar, per l’altre. Tot i això, iniciatives amb èxit com el festival Amb So de Cobla, de Palamós, la Festa de la Música per a Cobla, de Banyoles, o els Premis Joaquim Serra, a Barcelona, entre altres, permeten cert optimisme.

A més, ara, entre les darreres novetats discogràfiques, hi trobem autèntiques joies per als amants de la bona música per a cobla. Mentre l’entitat Músics per la Cobla segueix la seva tasca ingent i eficaç amb, per exemple, l’obra més desconeguda de Josep Serra, ha aparegut un doble CD amb enregistraments en directe als concerts de Banyoles, amb obres de gran qualitat i una varietat estilística sorprenent. 

Per la seva part, l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona ha publicat el segon volum amb obres d’encàrrec o premiades en els Premis Joaquim Serra que organitza. Un altre fons musical d’envergadura mereixedor d’una més gran difusió posterior a les estrenes respectives, ara facilitada per aquest nou disc enregistrat amb tots els ets i uts per les cobles Mediterrània i Sant Jordi. Per sucar-hi pa, de veritat!