El sardanisme a la Via Catalana cap a la Independència

[Un dos i seguit, 6-9-13]

 

Falten pocs dies per la Diada Nacional de Catalunya, una d’aquelles dates que les cobles acostumen a tenir plenes pràcticament d’un any per l’altra. Enguany, també serà una jornada amb moltes ballades arreu del país, però amb una programació que els darrers mesos ha experimentat moltes variacions: es tractava d’adequar aquestes activitats a les especials característiques d’aquesta Diada. Algunes s’han passat al matí, altres s’han retardat i, fins i tot, en certs casos, s’han fet coincidir expressament amb trams de la Via Catalana. En el cas de Tarragona, no s’ha canviat res, ja que l’horari habitual –dos quarts de vuit del vespre- anirà bé per arrodonir la diada.

En tot cas, les sardanes no només contribuiran d’aquesta manera al previsible èxit d’aquesta gran manifestació popular, sinó que s’ha pogut confirmar allò que ja es preveia des de feia temps: que si des de sempre bona part del sardanisme ha estat implicat amb iniciatives solidàries o en favor de les llibertats nacionals, però fins ara era, bàsicament, a nivell personal, el panorama ha canviat notablement, tal i com ho està fent la societat catalana en general. Vull dir que ara ja no són només les persones, de manera més o menys anònima, sinó que ara s’ha perdut la por a nivell associatiu a l’hora de moure fitxa, d’empènyer i treballar de manera compromesa en aspectes de país.

És el cas, per exemple, del Manifest llegit el passat 11 de maig al Teatre Tarragona, dins el concert final de La Sardana de l’Any, però també de la creació de la Sectorial corresponent de l’Assemblea Nacional Catalana o la Cobla per la Independència, amb músics de diverses procedències. I, ara, amb motiu de la cadena, hi ha participat de manera explícita tant la Federació Sardanista com moltíssimes entitats de totes les comarques. El resultat és un tram plenament sardanista a Caldes de Malavella coordinat per la Federació, així com desenes de trams més, com el de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, i els molts sardanistes individuals que ens consta que hi seran escampats per la resta del recorregut.

El sardanisme hi és, doncs, de manera potent i en consonància amb l’essència d’aquest conjunt d’accions de les que forma part la Via, és a dir, sorgida i impulsada per la societat civil. Quelcom que hi ha qui no ho acaba d’entendre o fa veure que no ho entén, vet aquí les reaccions de tota mena que suscita, des de les clarament patètiques o interessades a altres més o menys adaptades a les circumstàncies. No hi fa res: la gent que sempre ha treballat per a l’anomenat tercer sector –el cultural i/o social-, ja hi estan acostumats a fer via malgrat tots els entrebancs i dimecres n’oferiran una mostra prou clara. Segur.

Els programes

[Un dos i seguit, 26-7-13]

 

Els historiadors encara no s’han posat d’acord sobre l’antiguitat de la sardana, encara que sí que sembla clar que, tal i la coneixem ara, o amb unes característiques suficientment semblants, es va formar cap a mitjans del segle XIX. Des del punt de vista musical, no es conserven gaires documents escrits de com eren les sardanes abans d’aquella època, ja que el més habitual era la transmissió oral de la música.

En tot cas, en aquest segle i mig llarg, s’ha generat una quantitat enorme de música per a cobla. Milers de composicions de tota mena, per a tots els gustos i dels nivells de qualitat més variats, que també han tingut els seus seguidors... i les seves polèmiques. Un debat recurrent és el de la qualitat de les programacions a les ballades, els aplecs i, fins i tot, els concerts. Aquestes discussions s’han produït des de “sempre”, entenent per “sempre” des de que disposem de documents als arxius i hemeroteques. Per aquestes fonts, i per allò que ens han explicat els més grans, sabem que, en el seu moment, hi va haver grans trifulgues entre seguidors, per exemple, de Vicenç Bou i d’Enric Morera, el primer considerat per alguns com el paradigma de la manca de qualitat i l’exotisme, i l’altre un model d’originalitat i arrelament a la terra.

 

Sempre s’han criticat les obligades, els autors aficionats, les sardanes programades per compromís, els compositors “xiuladors” o els programes reiteratius i vetats als autors joves. I si al segle XIX ja es criticaven les sardanes que recollien melodies d’òperes i sarsueles, ara mateix són vius debats similars a les xarxes socials. Un debat en el qual hi tenen coses a dir músics, organitzadors i el públic... o no, perquè hi ha qui defensa que això ho haurien de decidir els entesos, és a dir, les cobles. Possiblement, la solució seria trobar un compromís entre aquests sectors, un equilibri entre aquell extrem on hi trobem determinats balladors que reclamen sardanes com aquell que demana un tema al discjòquei  de torn, i l’altre extrem que seria la tria per part dels músics sense tenir gens en compte qui balla, que de tot hi ha.

 

El cert, però, és que darrerament hem pogut observar una millora general en les programacions, sobretot, és clar, de determinades cobles, amb la incorporació desacomplexada d’autors actuals i, fins i tot, dels més inquiets.        

Espavilant-se i trencant tòpics

[Un dos i seguit, 19-7-13]
 

Ja ens trobem de ple a l’estiu i en aquest espai que dediquem a l’activitat dels esbarts, les sardanes i la música per a cobla comprovarem que, malgrat totes les adversitats, es porten a terme un nombre gens menyspreable de ballades, concerts, concursos i altres activitats. Veurem com els propers dies podrem triar entre molts aplecs arreu del país i amb característiques i entorns ben diversos; que no són pocs els pobles que celebren festes majors i que, en un moment o altre, algú hi ballarà sardanes; que els esbarts, poc o molt, segueixen treballant; que, en alguns casos, val la pena asseure’s i gaudir de la música per a cobla amb tranquil·litat en un selecte concert; o que les colles competeixen de manera força esportiva...

I un dels símptomes que ens confirmen que l’esnobisme i la “modernor” d’alguns o les retallades de la xocolata del lloro dels altres encara no han pogut esborrar aquesta part de la cultura popular catalana no és, només, la quantitat o la qualitat, sinó, també, el neguit de bona part dels protagonistes per fugir de la rutina i les cotilles. Potser en caldria més d’aquesta inquietud, però tal i com estan les coses Déu n’hi do!. Al llarg del programa d’avui veurem que hi ha qui porta les sardanes més enllà de l’hàbitat habitual, a vegades trencant horaris tòpics o immergint-se en un festival de rock, altres fent allò que sona a moda però que és essencial per visualitzar vitalitat i que en diuen mestissatge musical; fins i tot escoltarem algun exemple d’agermanaments fins no fa gaire inèdits; confirmarem que hi ha molts sardanistes compromesos amb allò que passa al país, etc.

 

Curiosament, com més emmerdat està l’àmbit dels partits, aquell que tradicionalment ha dominat l’impuls polític, i, per tant, la font de la qual es nodria l’activitat cultural, aquesta s’ha hagut d’espavilar, en consonància amb la tendència de la societat  -la gent normal i corrent- que està començant a entendre que la democràcia no és només anar a votar quan ho manen.        

A cada bugada es perd un llençol

[Un dos i seguit, 12-7-13]

 

Tard o d’hora havia de passar: les implacables retallades, que no només també afecten l’activitat cultural sinó que ho fan de manera especialment punyent, per allò de que es tracta de quelcom accessori, prescindible, i que, en el cas de les sardanes, sembla que aquesta hagi estat una oportunitat d’or per acabar de rematar unes subvencions ja tradicionalment escarransides, finalment han tingut conseqüències d’aquelles que es noten, que són més vistoses.

 

I és que si dic que la reducció de pressupostos en sardanes són més significatives és, precisament, perquè es tracta, en comparació, de xifres que, fins ara, permetien funcionar més o menys bé l’activitat, però que un cop escapçades o, literalment, eliminades, aboquen a la desaparició més d’una iniciativa. Ja hem comentat moltes vegades les filigranes que han de fer els organitzadors, cercant altres fonts en un context de sequera i múltiple competència, o reduint les programacions. Penso, per exemple, en el veteraníssim cicle de ballades d’estiu a Tarragona, que cada any, després dels dubtes sobre la seva continuïtat, s’acaba fent, però sempre amb menys quantitat, fent bona aquella dita de que a cada bugada es perd un llençol. I encara gràcies, ja que a Reus ha desaparegut, sembla que quelcom semblant ha passat a Sant Carles de la Ràpita, mentre  que el de Salou també ha quedat reduït a la mínima expressió.  Sortosament, el del Vendrell segueix amb força.

 

Però, anant a allò amb què començàvem, la veritat és que dies enrere es va parlar força a la xarxa de la suspensió d’un dels grans aplecs de les comarques tarragonines: el de Montblanc, inicialment previst per aquest diumenge amb tres bones cobles, com cada any. Només un mes abans, els organitzadors van decidir deixar-ho córrer, decisió que pot semblar precipitada, però que justifiquen pel retard en la recepció de les subvencions compromeses, un problema que afecta tothom, però que altres han pogut superar, d’una manera o altra. Això sí, asseguren que si la situació millora l’any vinent hi tornaran. Com a mínim, encara no han perdut l’optimisme!

Amics:

Aquesta semana, una "oportuna" apagada de llum al barri on hi ha la seu de Tarragona Ràdio va fer que el programa "Un dos i seguit" no pogués sortir en antena. Esperem tornar-hi divendres vinent.

 

Salut!

L’únic camí?

[L'amic Felip Vallejo em va demanar un article per al seu bloc "Sardana esportiva", un escrit que durant un parell de setmanes he "afusellat", en part, per a fer el comentari inicial del programa "Un dos i seguit" i que ara reprodueixo aquí íntegrament]

 

He de confessar que, quan fa uns mesos, vaig assabentar-me que la idea de constituir un organisme representatiu únic del sardanisme era molt més que això, una idea, i tot semblava indicar que s’anava per feina, em va sorprendre. Els que em coneixen saben que sóc optimista de mena, arribant, fins i tot, en molts casos, a alts graus d’ingenuïtat, però no em negaran que la perspectiva històrica, en aquest cas, jugava a favor de l’escepticisme.

Ja va costar anys i panys arribar a crear un ens federatiu per a les colles de competició, mentre que la Federació Sardanista, d’abast més general, encara va trigar molt més. Quedava enrere –no pas sobre el paper, però sí a la pràctica- el cas singular de l’Obra del Ballet Popular, des de fa anys una mena de mort vivent establert en un estat que no fa justícia a la tasca realment important que va realitzar en temps difícils. I, encara més lluny, queda com un capítol remarcable de la història, la Lliga Sardanista d’abans de la Guerra Civil.

És evident que sempre s’ha entès que calia aplegar esforços, ja que a aquestes organitzacions diguem-ne “grans” encara caldria afegir-ne d’altres d’àmbit territorial més restringit, que han viscut o viuen de manera més o menys intensa, com és normal. També sabem que és enormement difícil aconseguir que estructures d’aquesta mena funcionin, que ho facin bé i que perdurin força temps. Perquè si ningú discuteix que cal defensar interessos comuns, també es comprova ben aviat que aquests s’han de complementar amb els particulars de cadascun dels membres. En el cas que ens ocupa, el del sardanisme, aquesta problemàtica encara s’agreuja més si tenim en compte les seves característiques, ja que s’hi poden trobar des d’entitats realment potents i eficaces fins individualitats, algunes d’aquestes perquè ja es tracta de que sigui així (compositors, informadors...), però d’altres perquè moltes vegades són activistes solitaris –més per fatalitat de l’entorn que per gust- els que promouen ballades, aplecs o qualsevol altra manifestació d’aquest tipus. Entre aquests extrems, hi ha de tot: entitats de les dimensions més diverses i volum de feina, entitats ectoplasmàtiques, grups plens de dinamisme, seccions d’associacions més grans, etc.

Aquesta complexitat associativa –segurament poc allunyada d’allò que passa en general arreu del país- sembla que és prou coneguda pels que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el projecte de Confederació Sardanista de Catalunya, ja que m’ha semblat veure-ho reflectit en les propostes d’estatuts i de reglament de règim intern que darrerament s’han publicat per tal que els interessats els estudiïn. Jo no n’he fet una lectura aprofundida -tasca que crec que han de realitzar persones més preparades en aquest sentit-, però sí que ho he fet prou com per detectar en el text seriositat i preocupació per tal que, si realment la maquinària del nou organisme es posa en marxa, ho pugui fer en les millors condicions de funcionament, sense més entrebancs que aquells que podríem qualificar d’imponderables.

De moment, en el procés que ha de portar a la unió d’esforços entre la Federació Sardanista, la Unió de Colles i les altres organitzacions territorials, allò que cal superar, entre altres coses, són les reticències i les pors. En bona part, són comprensibles i pròpies de qualsevol canvi substancial, semblants a aquelles que a nivell individual ens poden paralitzar en moments en els quals, en canvi, ens cal el cap fred i, sobretot, prendre decisions assenyades. Altres dubtes poden venir d’experiències com aquelles del gat escaldat de la dita popular i que tenen ben present la gent de les comarques tarragonines, que és on jo visc. Aquí el sardanisme és molt més feble, menys estructurat (no hi ha una federació territorial més enllà de la coordinadora d’aplecs) i, a més, afectat d’aquell complex que diu que estem arraconats per la centralitats catalanes  (a més de l’espanyola) i que tant exploten alguns polítics de manera ben barroera.

Caldrà molta informació per superar-ho, perquè tot i tenir a la mà estatuts i reglament, determinats dubtes fan ombra. Hom es pregunta, respecte la Confederació, que què farà exactament, de què servirà, quins avantatges hi haurà, etc. Es tracta d’aconseguir subvencions, fer més publicitat dels actes? Ho és per tenir un ideari comú? Entitats gens suspectes d’immobilisme com la Colla Sardanista Rosa de Reus, per posar només un exemple, planteja que “si la intenció és aglutinar per aconseguir més subvencions, pot ser que passi tot el contrari, perquè serà molt més fàcil fer una retallada global. Si ara us donàvem cent, ara us en donarem trenta. A més, no sabem com es traslladaran aquestes possibles ajudes al territori, tenint en compte que el nord no té res a veure amb el sud. Els actes sardanistes que es fan en unes comarques no arriben als mínims que aquelles altres consideren acceptables. Per tant, tot dependrà de com s’articuli i com es gestioni”.

Segur que la mare dels ous és aquesta darrera observació: que tot depèn de com ho fem. Insisteixo que em consta no només la bona voluntat dels que ara han assumit allò tant bonic i necessari -però que pocs practiquen realment- de tirar del carro, sinó que són gent que ja han demostrat, abans, eficàcia i responsabilitat. Però si ells (la seva figura, s’entén) són imprescindibles, també és cert que no aconseguiran res sense que la resta del sardanisme s’ho cregui i s’hi impliqui de veritat, cosa que ha d’anar precedida de molta, molta informació. Cal esvair aquells dubtes i respondre preguntes de tota mena, com aquella altra que també es fan els amics de la Rosa de Reus: “ quan es va fer la Federació, perquè no es van aglutinar totes aquestes entitats aleshores. Si era per criteris contraposats, no hi seran ara?”.

Una pregunta que no s’ha d’entendre com paralitzant, més aviat tot el contrari. Perquè –i ara em ve la vena optimista que deia abans- si a nivell de tot el país, fins fa quatre dies pocs s’haurien imaginat que els catalans –sí, sí, la gent, no els polítics- s’arribarien a mobilitzar de la manera com ho han fet per expressar el seu desig de llibertat nacional... perquè el sardanisme no pot arribar a consolidar una organització ferma, adequada a la força que, malgrat tot, encara té? Tant en un cas com en l’altre, segur que no ho tindrem fàcil, però potser és que no hi ha cap altre camí a seguir!

Torna la “Nova Tarragona Dansa”

[Un dos i seguit, 7-6-13]

 

A partir del proper cap de setmana, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa serà la única entitat que disposarà de colles de competició a totes les categories del Campionat: des dels més petits, els alevins de la colla “Xerinola”, fins als més grans de la veterana “Toc de Dansa”, passant pels infantils “Petits Tarragona Dansa”, la colla gran -o el que podríem anomenar categoria absoluta- “Tarragona Dansa” i, aquesta és la novetat, la juvenil “Nova Tarragona Dansa”.

Unes anelles que al llarg de la seva història han aconseguit èxits notables, com ara els últims campionats de les colles infantil i veterana, l’any passat. Però l’entitat tarragonina destaca no només per aquest palmarès realment envejable, sinó perquè sempre ha tingut clar que volia disposar de representació a tots els àmbits del Campionat de Catalunya; en part per aconseguir una Agrupació potent, que pugui gaudir d’una rica vida social, fins i tot més enllà de les sardanes, sinó també per disposar, en tot moment, d’un planter que garanteixi la continuïtat de la colla diguem-ne principal. Això ho ha aconseguit en diverses ocasions i tampoc ha estat la única entitat, precisament, però resulta summament complicat mantenir-ho en el temps i és normal que, fins i tot les més consolidades, en ocasions hagin de desistir de tenir presència en alguna categoria.

Aquestes absències, a vegades, són provisionals, mentre es treballa per nodrir de nous balladors aquell buit. En realitat, el problema s’agreuja pel fet que cada categoria té estipulades unes franges d’edat determinades i cal disposar de balladors repartits de manera equilibrada a cada una. Uns balladors que quan arriben a determinada edat han de “saltar” a la categoria superior i no sempre n’hi ha a punt per suplir-los a la que abandonen.

Enguany, doncs, la Tarragona Dansa ha aconseguit quadrar aquest complicat trencaclosques, gràcies, sobretot, a la intensa tasca de formació de dansaires petits portada a terme. I diumenge vinent, dins els actes del “Muda’t”, recolliran els fruits en forma de retorn de la “Nova Tarragona Dansa”, de moment en exhibició, però ben aviat –al concurs de Reus, concretament- en competició.