El llegat del Jaume

[Un dos i seguit, 26-8-16]

Quan encara no ens ha marxat del cos i de l’esperit l’emoció de les festes de Sant Magí, aquesta setmana ja s’ha presentat el programa de les altres grans festes de la ciutat: les de Santa Tecla. Un munt d’actes de tota mena –més de mig miler, asseguren- que, com és habitual, fan que sigui materialment impossible seguir-los ja no tots sinó una majoria. Encara que a vegades ens dolgui, cal triar, i és això el que farem avui en aquesta nova edició de l’“Un dos i seguit”, un espai on parlem de sardanes, esbarts i música per a cobla.

I en aquesta tria veurem que hi ha els actes que habitualment us anunciem i alguna novetat. Enguany, hi ha un comú denominador en moltes d’aquestes propostes que hem seleccionat: que en la seva creació o recuperació hi va tenir un paper decisiu un personatge que és d’aquells sense els quals no es pot entendre el procés de revitalització que han viscut les festes amb els ajuntaments democràtics. Em refereixo al Jaume Guasch, qui va ser el director artístic de l’Esbart Santa Tecla durant molts anys, element essencial en l’establiment de l’actual model festiu tradicional a Tarragona, artífex d’iniciatives com les Contalles de Sant Magí o el Retaule de Santa Tecla, però, sobretot, per haver convertit l’esbart en un referent arreu del país.

Malauradament, el Jaume ens va deixar ara fa cinc anys. Ara, quan se celebra el  45 aniversari de l’Esbart Santa Tecla i els 25 del Retaule, molts moments de la festa estaran dedicats a la seva memòria i a celebrar la permanència de la seva obra. I no només això: quan anem a veure el Retaule, posem per cas, comprovarem que, efectivament, no només és un element de les festes que es manté, sinó que ho fa amb plena vitalitat, esperat pel públic i presentant-se, per exemple, en una nova i excepcional versió amb orquestra simfònica. 

“Avui tocarem a Mastrumpet de Dalt”

[Un dos i seguit, 19-8-16]

El tòpic ho diu i segurament deu ser cert, que la setmana passada, especialment al voltant del dia 15 i sobretot aquest dia de la Mare de Déu d’Agost, és quan hi ha més festes majors en el nostre país. I això vol dir, entre moltes altres coses, que s’hi fan moltes ballades de sardanes. És una de les activitats que procurem anunciar en aquest programa i per això ens agrada ser el màxim d’exhaustius, encara que som conscients que és impossible aconseguir-ho al cent per cent. Ho és per la mateixa naturalesa d’aquestes festes: “cada terra fa sa guerra”, segons fa la dita popular i, a més, no tots els pobles disposen dels mateixos mitjans, necessitat ni consciència per divulgar la seva festa.

Tenint en compte això, ja fa anys, l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona va assumir la responsabilitat de fer la funció d’agència de notícies de tots aquells que ens encarreguem d’alguna mena d’espai dedicat a la sardana –actualment ho fa la Confederació Sardanista-, ja sigui per ràdio o per qualsevol altre mitjà. En el cas de les ballades, van creure que la millor manera de recopilar informació era proposant a les cobles que els subministressin els llistats d’actuacions i ells, posteriorment, ho divulgaven als informadors en forma de butlletí. En una època en la qual ningú ni sospitava que hi hauria els mitjans que ara tenim a l’abast, tot anava a base de correus tradicionals, ciclostil i, després, fotocòpies. Prèviament, les cobles rebien uns impresos que havien de retornar convenientment omplerts.

Malgrat que això que explico, actualment ens sembli lent i rudimentari, funcionava i força bé. Em dol dir que, en ocasions, millor que avui dia, en temps d’Internet i les seves immenses possibilitats. Al costat de cobles extraordinàriament conscienciades, que trameten tota mena d’informació sobre allò que fan i més, altres es limiten a mantenir la seva agenda en un web o a Facebook (cosa que està prou bé, per a nosaltres) i, malauradament, unes altres, sembla que no existeixin. Bé, sí que ho sabem que hi són, quan veiem notícies a posteriori, o el mateix dia, quan publiquen missatges dient quelcom semblant com que “avui tocarem a Mastrumpet de Dalt”, quan ja és tard per anunciar-ho com cal, evidentment!  

Festa Major!

[Un dos i seguit, 12-8-16]

Aquest cap de setmana ens endinsem en les festes de Sant Magí, a Tarragona. Unes celebracions potser no tant grans com les de Santa Tecla, però igualment importants per als tarragonins i, segurament, per a molts altres que també s’hi afegeixen, ja siguin de poblacions properes o forasters.

Entre moltes altres propostes, tornarem a tenir les “Contalles de Sant Magí”, un espectacle relativament recent, però que ja cal considerar indispensable en la programació. No hi faltarà l’actuació tradicional d’esbart i les ballades de sardanes: la tradicional del dia del patró al vespre i una de circumstancialment sobrevinguda, aquest dissabte a la nit, traslladada del cicle d’estiu a causa de la pluja.

I una novetat de l’any passat promoguda per l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, sembla que té vocació de fer-se un lloc fix a les festes: el “Puja aquí dalt i balla”, que la vigília del dia principal de les festes ens convida a anar a saludar el patró tot travessant la ciutat de manera totalment festiva i engrescada, des de la plaça dels Carros fins al Portal del Carro. La primera edició va ser tot un èxit i ara, a més de repetir-lo i, si pot ser, incrementar-lo, s’hi ha afegit un component solidari. Malgrat la calor, malgrat les vacances, l’espurna de la festa ja està encesa!     

Gaudir de concerts

[Un dos i seguit, 5-8-16]

Aquest cap de setmana coincideixen diversos concerts de música per a cobla ben a prop de Tarragona i tots ben interessants. A més, d’aquí unes setmanes arribarà el torn del concert de cobla del Festival Pau Casals, a Coma-ruga; per Santa Tecla s’ha recuperat el que s’havia fet anys enrere, ara amb La Principal de Tarragona; a Reus es presentarà l’espectacle “Insomni”, amb la cobla Sant Jordi; per Santa Cecilia, altra vegada a Tarragona, també serà novetat un concert amb la Cossetània; al Vendrell, sembla institucionalitzat el concert que clou la trobada de colles veteranes que preparen la gent de la Lira Vendrellenca; i, a banda d’alguna altra data que pugui sorgir, al desembre la Reus Jove torna a programar abans de Nadal el seu ja tradicional concert d’hivern al Bartrina.

Són propostes molt diferents les unes de les altres, però estimulants individualment i en conjunt, ja que venen a demostrar que hi ha interès en presentar aquest tipus de música en unes condicions i uns programes diferents als de les ballades i els aplecs. Ofereixen unes oportunitats de gaudir de sardanes, però també obres lliures i arranjaments de manera que es poden degustar millor. Fins ara, s’ha demostrat que, com a mínim a Tarragona, hi ha públic per als concerts. A més, caldrà valorar l’esforç de les cobles de la demarcació: la Reus Jove, amb els seus concerts exigents i enormement variats, però també les dues cobles tarragonines, que enguany estan preparant les dues sessions que hem esmentat.    

L’ensenyament de ballar sardanes

[Un dos i seguit, 29-7-16]

Aquesta setmana, a l’apartat corresponent d’aquest programa, coincideixen dues notícies que ens parlen d’un aspecte fonamental per al futur de la sardana: l’ensenyament. Es tracta de dues grans iniciatives, d’abast nacional, que junt a les moltes altres més modestes, de caire local, sovint individual, permeten comprovar que hi ha consciència en aquest sentit i, sobretot, molta gent disposada a posar-hi el seu gra de sorra. Un gra que, no poques vegades, acaba sent molt més que això.

Certament, hi ha cursos de gran abast, que impliquen molts monitors, amb una organització complexa i fins i tot traient el màxim profit de les noves tecnologies. Es fan cursos a les escoles i a casals d’avis, a centres cívics, casals i colles sardanistes. Predominen els cursos gratuïts per als usuaris o amb preus simbòlics, amb docents que actuen amb altes dosis de voluntarisme i amb retribucions, quan hi són, més aviat modestes.

No han faltat, tampoc, els esforços per procurar dotar a aquests instructors del bagatge necessari: formació teòrica (la pràctica se'ls suposa), material i titulació homologada. Aquesta és una vella lluita de la Federació i, ara, de la Confederació Sardanista, amb resultats desiguals. No es tracta, com algú ha cregut, de voler-ho controlar tot, sinó d’intentar oferir un mínim de qualitat i de coordinació en aquesta feina sovint poc vistosa de cara al carrer, però sens dubte important. També és clar que es tracta d’una de les finalitats fonamentals de l’esmentada Confederació.