Val molt la pena

[Un dos i seguit, 21-4-17]

La diada de Sant Jordi d’aquest diumenge convida a preguntar-se si hi ha, al mercat,  llibres amb un mínim de qualitat de temàtica sardanista. La veritat és que sí que se n’han publicat molts d’interessants, de qualitat i pràctics, fins i tot. La bibliografia sardanista és, doncs, extensa i variada, incloent-hi, també, molta cosa deficient, de poc nivell o, directament, oblidable. Com en tots els àmbits, és qüestió de saber triar.

I aquí és on arriba el problema: poder triar. Perquè si bé hem dit que s’ha publicat molt material valuós, una altra cosa és que aquest estigui a l’abast. Allò que falta és presència a les llibreries de publicacions actualitzades, més enllà de les últimes novetats, generalment de caire molt específicament local, com ara la història del sardanisme a Reus, per exemple. Trobem a faltar, posem per cas, una versió actual del llibre “La sardana, dansa d’avui”, de Jaume Nonell i Lluís Subirana, una magnífica visió del fet sardanista que inclou un molt bon disc en CD, perfecte en el moment de la seva publicació ara fa vint anys, però on caldria afegir-hi moltes coses que han passat des de llavors.

De totes maneres, suposant que el trobeu en alguna llibreria, encara manté bona part del seu interès per als sardanistes i per aquelles que vulguin introduir-se en aquest ampli i insuficientment conegut àmbit de la cultura catalana. Això és així gràcies a un plantejament rigorós, crític i amb un perfecte coneixement del fet sardanista.

I per als que vulgueu anar una mica més enllà i saber més coses dels orígens de la sardana moderna, hi ha un llibre publicat el 2006 que trenca tòpics i explora qüestions poc o gens tractades fins al moment. Es titula “Córrer la sardana: balls, joves i conflictes” i el va realitzar un molt bon equip de professionals i el va publicar Rafael Dalmau Editor. Potser tingueu sort i enmig de la inflació de novetats de tota mena que col·lapsen les llibreries encara el trobeu. Val molt la pena. 

Una situació perversa

[Un dos i seguit, 7-4-17]

Un dels aspectes més característics de la sardana que, a més, la fan un cas insòlit en el terreny de la cultura popular, és que es tracta d’una dansa plenament viva, que la balla la gent lliurement i de manera espotània, al marge, és clar, de les colles de concurs. S’ha mantingut, de manera plenament viva en la seva forma actual, des de la reforma de l’època de Pep Ventura, durant més de segle i mig, sense necessitat que la practiquin grups de reconstrucció ni de recuperació i amb un abast territorial realment important i únic.

Ha calgut, això sí, que hi hagi qui organitzi les activitats. Qui llogui músics i prevegi la promoció i les infraestructures pertinents, qui pensi en activitats complementaris, programi les dates més oportunes, etc. La iniciativa oficial, en aquest cas, ha estat mínima i molt puntual, més aviat vinculada a les festes majors. El gruix de la voluminosa activitat sardanista ha estat possible gràcies al ric teixit associatiu del país, ja fossin ateneus, casals i similars o associacions específicament sardanistes. Tampoc han faltat, sobretot a nivell rural, nombrosos elements individuals que han generat activitat comptant amb el suport d’ajuntaments i entitats locals i que ells han fet, senzillament de gestors.

En tot cas, les característiques pròpies de la sardana –essencialment, un ball que la majoria de les vegades es practica al carrer i totalment de franc per al públic- impossibiliten que, la majoria de les vegades, la seva gestió es pugui portar a terme de manera similar a altres manifestacions musicals, de dansa o teatrals, és a dir, cobrant entrada i tractant així de fer que sigui mínimament rendible. La dependència de les subvencions públiques i privades és gairebé absoluta.

A Tarragona, aquesta situació ha esdevingut perversa. Tenint en compte el que acabem de dir, anys enrere, ja fos en temps del franquisme o els primers anys dels consistoris democràtics, era habitual que la majoria de ballades les assumís l’Ajuntament, al marge que les entitats poguessin generar més activitat pel seu compte. En un moment donat, es va creure convenient que aquestes entitats gestionessin les ballades pagades per l’Ajuntament. Era el mateix, però comptant amb el millor coneixement que els mateixos sardanistes tenen d’allò que s’organitza: ballades, aplecs, concursos...

Amb el temps, s’ha arribat a aquella situació perversa que dèiem: aquelles ballades ja no són assumides com una cosa pròpia per l’Ajuntament (fora de les de festa major), que, això sí, paga una subvenció, que  cada cop és més minsa. El problema no és, només, que si hi ha menys aportacions això porta a fer menys coses o cercar altres ingressos no per fer més ballades sinó per mantenir allò que ja feia l’Ajuntament i encara no hi arriba. Ara, a més, són els organitzadors que han de fer una sol·licitud a l’Ajuntament per poder portar a terme aquelles activitats, assumir assegurances, impostos, aportacions a la Societat d’Autors, propaganda, infraestructura, etc. En definitiva, com hem dit, no es considera una cosa pròpia.

Un patrimoni per reconèixer

[Un dos i seguit, 31-3-17]

Ja ha començat la campanya que la Confederació Sardanista de Catalunya va decidir emprendre amb l’objectiu d’aconseguir que la sardana rebi el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco. Un procés que, oficialment, serà presentat el proper 19 de juny.

D’entrada, pot sobtar que la sardana encara no gaudeixi d’aquesta qualificació, sobretot quan ja la tenen molts altres elements molt respectables però amb menor incidència que la sardana. També pot sorprendre que calgui crear una comissió de treball com la que ara comença a actuar amb tanta parafernàlia.

El cas és que per tal que sigui considerada una candidatura cal seguir tota una llarga, complexa i costosa (econòmicament parlant) sèrie de passis i de tràmits. És a dir, que cal que hi hagi una determinada estructura organitzativa per portar a terme amb certes possibilitats d’èxit aquests passos, inclosa una promoció de les virtuts d’allò que es proposa com a Patrimoni. Igualment, un element indispensable és que cada candidatura compti amb l’aval clar i correctament formalitzat per part d’un estat. I no és que fins ara no s’hagués considerat la possibilitat que la sardana fos proposada, sinó que les preceptives iniciatives a nivell parlamentari espanyol han topat amb les típiques picabaralles polítiques. Primer, el Partit Popular ho va desestimar per allò de no privilegiar una dansa en detriment d’una altra; i, posteriorment, va ser aquest partit qui ho va voler proposar com a idea pròpia.

Davant de tot això, s’entén que la Confederació Sardanista vulgui actuar amb cautela i serenor, però també tenint en compte que d’estat que poden donar suport a la proposta n’hi ha tres, en part dels quals s’hi ballen sardanes: Espanya, França i Andorra. De fet, aquest darrer va ser qui va fer possible que, no fa pas gaire, obtinguessin el títol les Falles del Pirineu, que abasten un àmbit més reduït, però que també és a cavall dels tres estats esmentats.

De moment, ens consta que des de fa mesos que s’hi està treballant seriosament i aviat es farà visible la campanya a nivell de carrer, comptant amb un logotip identificador amb la intenció que sigui divulgat al màxim.