dimecres, 21 de desembre del 2016

Cap a on hem d'anar

[Un dos i seguit, 16-12-16]

Ja ens trobem en la recta final del 2016, un any terrible en segons quins aspectes que ens mostren els noticiaris i esperançador en d’altres, encara que aquests darrers puguin no ser tant impactants. Centrant-nos en el món de les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, tot i que ara no podem ser exhaustius, el cert és que hem tingut alguns d’aquests elements positius.

Ens hem de felicitar, per exemple, un cop més, de la bona salut del món de la cobla, tant per la qualitat mitjana d’aquestes formacions musicals, com per la quantitat de les que estan plenament actives, així com de les moltes i diverses experiències noves que es porten a terme malgrat la indiferència de la major part de l’entorn. Això és possible, en part, perquè disposem no només de bons instrumentistes, sinó també excel·lents compositors i arranjadors. Tant de bo els mitjans de comunicació i els gestors culturals tinguessin la mateixa sensibilitat que els músics en general, sovint disposats a col·laborar en aquests projectes sovint innovadors.

Malgrat algunes visions pessimistes –en part fonamentades-, la sardana com a dansa popular segueix viva i genera un alt volum d’activitat gens menyspreable, amb cites remarcables, però que també són part d’un panorama general amb grans contrastos, passant de moments o llocs de gran vitalitat a d’altres necessitats de revitalització.

Si parlem de la sardana de competició –o esportiva, com cada vegada més se l’anomena-, tot i les dificultats, constitueix un focus d’activitat potent i una cantera de dansaires joves, digna de ser més mimada. També cal valorar el fenomen de les colles veteranes, que han crescut en nombre i competitivitat.

El 2016 també hem pogut gaudir d’espectacles com InSomni, un còctel reeixit i saborós de cobla, DJ i dansa urbana. Un any en el que haurà seguit, lent però decidit, el procés de construcció de la Confederació Sardanista de Catalunya.

A la demarcació de Tarragona cal remarcar la vitalitat de la colla infantil Petits Tarragona Dansa, un any més campiona de Catalunya i sotscampiona en punts lliures. Hem pogut gaudir del Retaule de Santa Tecla, plenament consolidat i més espectacular i corprenedor que mai; mentre que aplecs com el del Baix Camp celebrava els 50 anys i el de la Pobla de Montornès donava un cop d’efecte renovant la junta organitzadora o oferint dues cobles de primera línia. També ha estat l’any que hem sabut que Montblanc serà Capital de la Sardana el 2018. I aquí, a Tarragona Ràdio, hem estat feliços per haver arribat a l’emissió número 1.000.

Només són uns quants exemples que, amb tot, no ens han de fer oblidar les dificultats i els aspectes foscos que també té el sardanisme. Però precisament parant atenció en allò que funciona podem tenir alguns exemples de com treballar i cap a on hem d’anar.

dijous, 15 de desembre del 2016

Colles singulars a Artés

[Un dos i seguit, 9-12-16]

El concurs de colles sardanistes d’Artés, celebrat, com és tradicional, dijous passat dins la gran festa que és l’anomenat “Sarau Artesenc”, té lloc quan el Campionat de Catalunya ja s’ha completat i els grups que hi participen ja donen per acabada del tot la temporada. Ara, arriba el moment de descansar, en molts casos viure activitats extrasardanistes i de caire interior de les entitats, tot esperant que un cop hagi passat el cicle nadalenc es tornin a programar assajos i, possiblement, nous plantejaments per a la nova temporada.

Aquesta situació atípica en el calendari del concurs d’Artés ha fet que compti amb poques colles d’aquelles que comentem del Campionat. L’alt nivell d’exigència d’aquesta competició, sobretot per a les que, a més, participen en el concurs de punts lliures, fa que els dansaires acabin amb moltes ganes d’oblidar-se per unes setmanes del ritme frenètic d’assajos i viatges a concursos per tot el país.

Sortosament, però, el món de les colles és més divers del que pot semblar a primer cop d’ull i, realment, hi ha colles de moltes menes. A Artés, per exemple, s’hi apleguen algunes que potser havien estat molt competitives en altres temps, però per diverses raons no van poder (o no els va interessar) seguir aquella dinàmica. Mentre moltes van plegar, aquestes segueixen a un ritme molt més pausat: des de les que es fan  un fart de fer concursos lliures fins a les que només surten a un o dos concursos al cap de l’any. Fins i tot n’hi ha que només fan exhibicions o s’apunten a trobades de colles veteranes.

En alguns casos, es tracta de colles plenes de velles o no tant velles glòries, formades per dansaires excel·lents que no es poden estar de ballar bé amb gent que balla bé i no han perdut el gust per la competició, encara que sense l’estrés de la lliga de sardana esportiva. Una actitud que mai es pot assegurar que sigui permanent, tant en un sentit com en l’altre, tal i com s’ha demostrat darrerament amb algunes colles veteranes que han revolucionat la seva categoria del Campionat de Catalunya. Són dansaires experimentats, encara amb unes mínimes condicions físiques, que després d’haver-se deslliurat d’obligacions familiars o d’estudis, poden tornar a assumir determinat grau de compromís. I, en molts casos, com hem dit, amb magnífics resultats. 

dimarts, 6 de desembre del 2016

Montblanc serà la Capital de la Sardana l'any 2018

[Un dos i seguit, 2-12-16]

Finalment, ara fa vuit dies, es va confirmar allò que ja havíem apuntat feia setmanes com a xafarderia i que era força probable que s’acabés produint, però que mai se sap què pot passar a darrer moment. Nosaltres ho varem poder anunciar a l’anterior programa: que Montblanc serà la Capital de la Sardana del 2018. Això es va anunciar oficialment divendres al vespre durant l’acte de lliurament dels Premis Capital de la Sardana celebrat a Mollerussa, l’actual Capital.

Serà la primera capitalitat a les comarques tarragonines i encara que comptem el precedent de les Ciutats Pubilles caldria anar a l’any 2002, que és quan ho va ser el Vendrell. En tot cas, sembla que l’Ajuntament montblanquí està engrescat en el projecte que van presentar en el seu moment i que els ha valgut ser l’opció escollida davant d’altres candidatures ben potents. El repte és important, sobretot tenint en compte que a Montblanc l’hauran precedit capitalitats exitoses com l’actual o la que segurament també serà rellevant a Figueres el 2017, una ciutat més gran (té 45.000 habitants, mentre Montblanc poc més de 7.000), un sardanisme poderós i amb directives rejovenides, a més d’un bagatge històric inqüestionable.

Davant de tot això, Montblanc necessitarà la implicació de la resta del sardanisme d’aquestes comarques, necessitat d’una major autoestima en un context cultural difícil per a tothom, però singularment cruel amb ell en forma de buit –i, a vegades, menysteniment- per part dels mitjans i de moltes institucions. No sembla ser el cas de l’Ajuntament de Montblanc, sortosament.

dijous, 1 de desembre del 2016

Cobles de concert

[Un dos i seguit, 25-11-16]

Moltes vegades hem comentat la vitalitat de l’aspecte musical de la sardana i, especialment, de la cobla com a conjunt orquestral capaç d’interpretar les músiques més diverses, sola o amb bona companyia. Un neguit aquest de fer coses noves que també afecta a músics d’aquí, de les comarques tarragonines. Com a exemple més immediat, el concert que oferirà la cobla Cossetània al Palau de Congressos de Tarragona aquest diumenge. Un bon aplec de sardanes i obres per a cobla d’autors clàssics i de gran nivell de qualitat, presentades d’una manera que promet ser diferent, original i ben atractiva.

I, ja entrats al mes de desembre, el dia 17 el ja tradicional concert de Nadal de la cobla Reus Jove. Això no vol dir  que sigui quelcom rutinari ni dedicat a les melodies típiques d’aquestes festes. Res més lluny de la realitat, ja que la gent de la Reus Jove precisament es caracteritza –a banda de la seva qualitat interpretativa- per preparar concerts variats i exigents. Combinen les obres de prestigi consolidat o interessants recuperacions d’arxiu amb les més recents aportacions, fent fusions i arranjaments de tota mena, sovint comptant amb bons músics convidats. Un concert, per cert, que anirà seguit per un altre gairebé acabant l’any a Llorenç del Penedès i un tercer al gener al Bràvium de Reus.

Tornant a la cita d’aquest diumenge amb la Cossetània, val la pena remarcar que el Casal Tarragoní, entitat a la qual està vinculada aquesta cobla, aprofitarà l’ocasió per lliurar la primera edició del seu premi dedicat a reconèixer persones i entitats que es distingeixin pel seu suport a la cultura del país. Enguany correspondrà a la Fundació Privada Mútua Catalana, sens dubte sobradament mereixedora del guardó, atesa la seva col·laboració valuosíssima en aquests temps de crisi i retallades en les iniciatives més diverses, entre les quals hi ha, evidentment, el Casal Tarragoní. 

dimecres, 23 de novembre del 2016

La final més jove

[Un dos i seguit, 18-11-16]

El concurs de colles sardanistes de diumenge passat a Valls no va decebre les expectatives i fou tot un èxit organitzatiu, tal i com havíem previst aquí mateix. De fet, l’experiència dels últims anys assenyalava en aquesta direcció, fet que han sabut veure els responsables del Campionat, que han anat mantenint la confiança en la Unió Anelles de la Flama per organitzar, temporada rere temporada, l’organització de la final de les colles joves, des de les alevines a les juvenils, passant per les infantils. La climatologia també hi va col·laborar –un dels grans perills, sobretot en aquesta època de l’any-, completant, així, una matinal competitiva que va resultar gairebé perfecta.

L’entitat vallenca va aportar-hi, entre altres coses, aquelles elements que apuntàvem la setmana passada i que no sempre es valoren prou –o no s’hi aposta suficientment- per part dels organitzadors: agilitat, un presentador coneixedor del tema i mínimament hàbil, bona sonorització, trofeus originals i atractius, participació d’elements festius de la ciutat que van enriquir la festa i van ajudar a eliminar temps morts, etc.

Vés per on, doncs, en aquest cas, la manca de sorpreses ha estat un element ben positiu. Tampoc n’hi va haver de sorpresa –encara que amb algun ensurt, finalment intranscendent- en les classificacions. Remarquem els molt merescuts campionats que es van adjudicar les colles tarragonines “Xerinola” i “Petits Tarragona Dansa”, alevina i infantil, respectivament. La gent de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa estaven exultants: per primera vegada havien aconseguit que dues de les seves colles fossin campiones de Catalunya el mateix any.

La cirereta del pastís del concurs de Valls haurà estat un altre element positiu: el ressò a la premsa de la festa a diferents mitjans, especialment als Telenotícies de TV3, on es va evidenciar el protagonisme de les colles tarragonines. Insistim: un dia i unes rotllanes més rodones que mai!.

dimecres, 16 de novembre del 2016

L'escalf de la plaça del Pati

[Un dos i seguit, 11-11-16]

Diumenge passat, a Balaguer, es va viure una de les grans jornades de finals del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes: les de Grans i de Veterans. Tal i com era previsible, fou tot un èxit des de diversos punts de vista. Primer, per l’organització, puntual i evitant temps morts en una convocatòria complexa i més de quaranta colles; amb un galop que va evitar el perill habitual en aquest casos que no és altre que el de fer-se inacabable; amb sardanes ben triades interpretades per una cobla solvent i ben sonoritzada, un aspecte bàsic en un espai molt ampli; amb uns presentadors que sabien què feien i de què tractaven, amenitzant realment la festa i fent comentaris més enllà dels rutinaris, però sense fer-se pesats; amb molt ressò mediàtic, ben treballat prèviament i a posteriori...

A més, malgrat que la fresca ja es va fer notar, el públic tampoc va fallar a la cita, com tampoc les autoritats i personalitats sardanistes. Sembla, doncs, que l’aposta per fer de Balaguer la seu d’aquesta final és encertada, com també ho és la de Valls, a celebrar aquest diumenge, amb les colles Alevines, Infantils i Juvenils. En aquest cas potser hi ha el handicap de l’espai, molt més limitat que el de Balaguer, circumstància que ha aconsellat restringir la participació de les colles a només les primeres de cada categoria. Però, en canvi, l’ambient i l’escalf de la plaça del Pati està assegurat. Només cal esperar que no torni la mala ratxa de fa uns pocs anys amb les inclemències del temps, que van obligar a traslladar la festa al lloc alternatiu, darrerament la sala Kursaal, un lloc espaiós però sense el lluïment que permet el Pati.

Els tarragonins hi anirem amb la satisfacció de saber que la colla infantil Petits Tarragona Dansa ja és, matemàticament i abans d’anar a Valls, la campiona de Catalunya, i amb l’al·licient, a més, que la colla alevina Xerinola té moltes probabilitats de guanyar el seu, de campionat. Si això es confirma, seria la primera vegada que dues colles de la mateixa entitat ho aconsegueixen. És a tocar!

dissabte, 5 de novembre del 2016

Els nostres compositors

[Un dos i seguit, 4-11-16]

La composició de sardanes és una de les manifestacions sardanistes més actives. Contínuament se’n fan de noves i moltes s’estrenen aviat, un fet poc habitual en altres sectors musicals. El volum de producció és notable i inclou, naturalment, nivells de qualitat molt diversos. El Concurs La Sardana de l’Any, tot i no ser exhaustiu, ja que es basa en una selecció feta entre totes les sardanes estrenades durant un any, és força representatiu d’aquest fenomen si tenim en compte les composicions participants, potser no tant les finalistes, més descriptives, aquestes, dels gustos del públic que participa en les votacions. De fet, per això es va instituir, dins del mateix certamen, l’anomenat Premi de la Crítica, decidit per un jurat atenent criteris de qualitat.

Avui tenim el goig de fer-nos ressò del fet que la guanyadora de l’eliminatòria del passat cap de setmana és una atractiva sardana del tarragoní Alfred Abad. S’ha classificat per a la fase de semifinals, a més, de carrer, amb un ampli marge de vots respecte les altres dues composicions, força interessants, d’altra banda. El cas de l’Alfred Abad, al marge de si les seves sardanes prosperen a La Sardana de l’Any, és ben curiós. No fa pas massa anys que escriu sardanes i ja n’ha donat a conèixer una trentena, bona part de les quals s’interpreten sovint i per les cobles més diverses, incloses les de més prestigi, una fita gens fàcil, la veritat. La particularitat del seu cas, a més, és que deu ser el primer autor tarragoní que gaudeix d’aquest ressò. 

Les seves són unes sardanes fetes amb força bon gust i que no poden amagar la llarga experiència de l’autor en el món de les colles de competició, on predominen determinats gustos i preferències per sardanes que permetin gaudir a l’hora de ballar i lluir-se en els concursos. El cert, però, és que aquestes sardanes agraden, també, a les cobles, que les inclouen en els seus repertoris, i als balladors d’aplecs, que és on s’interpreten habitualment.

Tampoc hem de perdre vista, a més, altre autors de la ciutat amb un bon ressò i estils comparables, com el Rafael Guinovart i el tarragoní d’adopció Joan Moliner. Tot un luxe!

dijous, 3 de novembre del 2016

Canvis i evolucions

[Un dos i seguit, 28-10-16]

La inèrcia, la força del costum, pot ser una dinàmica còmoda i clarificadora de cara a saber què fem i com ho fem, o també per identificar-nos amb una manera de procedir. Hi ha el perill, però, d’arribar a un notable estat d’immobilisme i d’aconseguir que determinada activitat esdevingui encarcarada i, per tant, obsoleta.

Aquest ha estat un dels grans debats de la sardana durant força temps. Una discussió que va apareixent de tant en tant i que, a vegades, ha enfrontat visions molt diferents en determinats aspectes. El cert és que, més enllà de la mesura i la conveniència o no de determinats canvis i evolucions que ha experimentat la sardana n’hi ha hagut i n’hi ha més dels que molts es poden pensar.

És evident que la sardana no es balla ben bé i gual ara que fa cent anys i, si afinem l’observació, també que fa mig segle o menys, sobretot pel que fa les colles de competició. Josep Pla ja ho explicava ben clar quan venia a diferenciar entre el ballar “horitzontal” de la seva joventut, del ballar més “vertical” que ja era evident a meitat del segle XX. És a dir, abans es ballava més movent-se d’un costat a l’altre i ara es marquen més els aires, el balanceig vertical movent-se en el mínim espai possible. Fins no fa gaire encara hi havia gent gran ballant a l’antiga.

Actualment, a la majoria els sorprendria saber que abans es ballava llargs i curts amb els braços amunt, però no tant com ara. Fer els curts avall va ser una moda barcelonina que, senzillament, va arrelar, malgrat les campanyes que gent com el músic Lluís Albert han fet en contra. També pot sobtar saber que a finals del segle XIX no només no era obligatori ballar aparellats, sinó que era habitual veure anelles només d’homes i, sovint, de nois gallejant del seu bon ballar davant les noies....

Un altre canvi que, en realitat, s’està escampant poc a poc però de manera decidida és el de les sardanes de set tirades en ballades de nou sardanes. Al cap de molts anys de polèmiques al voltant d’aquesta qüestió, actualment s’ha arribat al punt que només determinats reductes resisteixen amb la vella fórmula de les deu tirades. I, parlant de renovació, encara caldria referir-se a l’aspecte musical, però valdrà la pena tornar-hi un altre dia.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Virtuts poc conegudes

[Un dos i seguit, 21-10-16]

Enguany, el tradicional concurs de colles sardanistes de les Fires de Santa Teresa, al Vendrell, celebrat diumenge passat a la tarda, era vàlid per al Campionat de Catalunya Juvenil. Això, si hi afegim les colles joves lliures i del Territorial tarragoní, va fer que es visqués una tarda realment encoratjadora davant tanta joventut ballant –i molt bé- la sardana.

Aquesta temporada no hi ha cap colla tarragonina juvenil, però sí que a l’esmentat Campionat Territorial hi ha una esplèndida representació de la ciutat, remarcable al Vendrell, sobretot, en la categoria Infantil. Sense la pressió del Campionat de Catalunya, la colla “Petits Tarragona Dansa” es va permetre el luxe de participar desdoblada en dues anelles, una amb el nom esmentat i l’altra com a “Sempre Petits”. Així, van poder ballar fins i tot els últims fitxatges, encara en formació. La veritat és que van acaparar els primers llocs, ballant molt bé i, sobretot, donant a entendre que, si mantenen aquesta dinàmica, aviat no només tindrem una colla infantil capdavantera (és Campiona de Catalunya del 2015 i enguany la clara favorita), sinó que han d’aportar balladors de primera a les colles de les categories superiors de l’entitat.

Sens dubte, una de les raons d’aquest panorama feliç és el bon ambient assolit en un grup molt cohesionat, format per nois i noies en edats molt especials –en plena adolescència-, fruit d’una direcció compromesa i sobradament capacitada, així com unes activitats que van més enllà de les estrictament sardanistes: colònies d’estiu, carnaval, etc. La mateixa sardana de competició, a més, és una pràctica plenament esportiva, fent, tot plegat, que estiguem parlant d’un món que no té res que envejar a qualsevol tipus de casal, cau, club o similar. Una activitat sana, formativa, recreativa.... Un grapat de virtuts que valdria la pena que fos molt més conegudes, sens dubte.

dijous, 20 d’octubre del 2016

Una combinació ben dosificada

[Un dos i seguit, 7-10-16] 

La complicitat entre la Colla Sardanista Rosa de Reus i l’Associació de Concerts de Reus va fer possible, dissabte passat, la celebració de l’anunciat concert que, sota el nom de “InSomni”, van oferir la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, la Companyia de Dansa Urbana Kulbik Dance i el DJ Mario Nieto. La diversitat d’elements que formaven la proposta i el seu context també es van poder apreciar en el públic: hi havia els habituals melòmans, els sardanistes i els aficionats a la dansa anomenada “urbana”, el “hip-hop” i la música electrònica. Una combinació que, a priori, semblava impossible de lligar i que no érem pocs els que teníem les nostres reserves.

El resultat va ser, però, màgic: imagineu-vos aquell públic divers, cadascú amb la seva estètica i mitjana d’edat particulars, coincidint en les mostres d’entusiasme, cadascú amb diferents maneres de mostrar-ho, això sí. La veritat és que el còctel va resultar encertat gràcies a la sàvia dosificació de música i ball, a la tria de les músiques, a les intervencions del DJ sobre la cobla intel·ligentment dosificades i ben trobades en tots els casos, a les coreografies que implicaven no només als ballarins sinó també (en menor mesura, és clar) als músics i al DJ.

La cobla Sant Jordi, ben sonoritzada (imprescindible ateses les característiques de l’espectacle i les evolucions que havien de fer els músics), sense particel·les, va sonar magnífica en un repertori realment compromès. Només es podia haver trobat a faltar una millor explicació prèvia de l’argument i del perquè d’alguna peça (cosa no sempre clara per a tothom), però això no va semblar importar gaire al públic i, en tot cas, aquest és un pecat menor enmig d’una hora que es va fer molt curta, tot i la intensitat d’allò que havíem acabat de gaudir.

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Mentalitat oberta

[Un dos i seguit, 7-10-16]

Des de fa un temps, han anat apareixent diversos llibres que analitzen la música –en principi, partint de l’anomenada clàssica- amb uns plantejaments diferents, fins i tot trencadors respecte a allò que havia estat habitual. Ho fan amb una visió molt més oberta, tenint en compte criteris més humanístics que tècnics i parant atenció en altres estils musicals, així com en altres manifestacions artístiques i en l’entorn social on desenvolupa aquesta música.

A les llibreries, podeu trobar llibres tant interessants  com el titulat “Escucha esto”, del prestigiós crític de “The New Yorker” Àlex Ross; o “La dansa de l’arquitecte”, del musicòleg mallorquí establert a Nova York Antoni Pizà. Són bons exemples d’aquesta nova i suggerent tendència. També us recomanaria un llibre anterior a aquests i amb un títol prou explícit: “De Madonna al canto gregoriano”, de Nicholas Cook.

Aquesta mentalitat oberta no ho és, només, per saber apreciar tots els tipus de música, sinó també per entendre els lligams i les vinculacions que hi ha entre obres tant allunyades entre elles com les de Bach o la de Radiohead, posem per cas. Una mentalitat de la que a Tarragona n’estem molt mancats, com a mínim entre els promotors. Deu ser la única ciutat de certa importància a Catalunya –i ara anem a l’àmbit que aquí ens interessa- on encara no s’hi ha pogut escoltar cap de les moltes mostres de noves propostes que s’han fet combinant la cobla amb altres formacions o estils. Ni la Sardanova en el seu moment, ni, després,cap de les que ha fet la cobla Sant Jordi (amb Roger Mas, pascal Comelade, Niño Josele, el Cor Vivaldi, Núria Canela...), ni la Cobla Catalana dels Sons Essencials, ni la Simfònica de Cobla i Corda, etc. L’únic cas va ser el de la cobla Reus Jove i el grup Quico, el Cèlio i el Mut de Ferreries, d’organització forana, de la Confederació Sardanista, concretament.

Dissabte, al Teatre Fortuny de Reus, s’hi podrà veure l’espectacle “InSomni”, amb la cobla Reus Jove i la companyia de dansa urbana Kulbik Dance i el Dj Mario Nieto, que obrirà la temporada de l’Associació de Concerts de Reus. A Tarragona, res en perspectiva.     

Mentalitat oberta

[Un dos i seguit, 7-10-16]

Des de fa un temps, han anat apareixent diversos llibres que analitzen la música –en principi, partint de l’anomenada clàssica- amb uns plantejaments diferents, fins i tot trencadors respecte a allò que havia estat habitual. Ho fan amb una visió molt més oberta, tenint en compte criteris més humanístics que tècnics i parant atenció en altres estils musicals, així com en altres manifestacions artístiques i en l’entorn social on desenvolupa aquesta música.

A les llibreries, podeu llibres tant interessants  com el titulat “Escucha esto”, del prestigiós crític de “The New Yorker” Àlex Ross; o “La dansa de l’arquitecte”, del musicòleg mallorquí establert a Nova York Antoni Pizà. Són bons exemples d’aquesta nova i suggerent tendència. També us recomanaria un llibre anterior a aquests i amb un títol prou explícit: “De Madonna al canto gregoriano”, de Nicholas Cook.

Aquesta mentalitat oberta no ho és, només, per saber apreciar tots els tipus de música, sinó també per entendre els lligams i les vinculacions que hi ha entre obres tant allunyades entre elles com les de Bach o la de Radiohead, posem per cas. Una mentalitat de la que a Tarragona n’estem molt mancats, com a mínim entre els promotors. Deu ser la única ciutat de certa importància a Catalunya –i ara anem a l’àmbit que aquí ens interessa- on encara no s’hi ha pogut escoltar cap de les moltes mostres de noves propostes que s’han fet combinant la cobla amb altres formacions o estils. Ni la Sardanova en el seu moment, ni, després,cap de les que ha fet la cobla Sant Jordi (amb Roger Mas, pascal Comelade, Niño Josele, el Cor Vivaldi, Núria Canela...), ni la Cobla Catalana dels Sons Essencials, ni la Simfònica de Cobla i Corda, etc. L’únic cas va ser el de la cobla Reus Jove i el grup Quico, el Cèlio i el Mut de Ferreries, d’organització forana, de la Confederació Sardanista, concretament.

Dissabte, al Teatre Fortuny de Reus, s’hi podrà veure l’espectacle “InSomni”, amb la cobla Reus Jove i la companyia de dansa urbana Kulbik Dance i el Dj Mario Nieto, que obrirà la temporada de l’Associació de Concerts de Reus. A Tarragona, res en perspectiva.     

dimarts, 13 de setembre del 2016

Som així!

[Un dos i seguit, 9-9-16]

Aquest país nostre és ben curiós, força especial. I no ho dic per la qüestió política, que Déu n’hi do!. Penso, ara, en els músics, especialment en els que han treballat o treballen, d’una manera o altra i amb major o menor intensitat, amb la cobla com a conjunt o algun dels seus instruments. Dic que és especial, perquè en un període relativament curt (tot és segons la perspectiva temporal des de la que ho contemplem) hem passat de patir per la desaparició de les cobles per manca de músics i per la baixa qualitat de bona part de les existents, a un moment com l’actual, en el qual de cobles n’hi ha moltes, amb una majoria aclaparadora de components joves i amb una qualitat general força bona i, en no pocs casos, excel·lent.

Potser ha passat el temps dels grans “divos” i molts pensin que aquell moment màgic de les sardanes obligades dels aplecs ja no és el mateix. Però tothom ha d’acceptar que ara tenim cobles de nivell, que es poden permetre donar festa sovint als seus components i suplir-los amb altres músics solvents. Cobles que, moltes d’elles, assumeixen repertoris abans només reservats a algunes poques formacions capdavanteres; cobles, d’altra vanda, que fan experiments, fusions i col·laboracions amb les fórmules més diverses.

Fins i tot, alguns músics prou preparats es poden permetre el luxe de desvincular-se d’una plaça fixa en una cobla i dedicar-se a fer “bolos” quan els ve de gust a qualsevol cobla que els requereixi, combinar-ho amb mil i una altres feines musicals, inclosos aquelles treballs diferents que abans comentava. Un cas ben clar és el del tenora i compositor Jordi Molina, que fa anys que no vinculat amb una cobla concreta, però el podem veure sovint actuant arreu del país i enregistrant discos sempre diferents, com el que acaba d’enllestir i que és, un cop més, una nova alenada d’aire fresc musical.

La part negativa de tot això, com sempre, és que a aquesta riquesa li costa fer-se veure al públic en general. Som així!

dijous, 8 de setembre del 2016

Hi ha alguna cosa més

[Un dos i seguit, 2-9-16]

L’Escola de Música Tradicional de la Ciutat de València és un centre privat dedicat a l’ensenyament i la promoció de la música tradicional del País Valencià. Només fa un parell d’anys de la seva creació i ja ha realitzat una tasca intensa i, sembla, fructífera. Una de les iniciatives que porta a terme és la difusió de tot tipus d’activitats musicals de caire tradicional. Ho fan des d’un punt de vista obert, desacomplexat, de manera que no s’han imposat límits de cap tipus. En aquest sentit, els seus missatges pel Facebook, per exemple, són moltíssims, publicats a diari. Evidentment, ens fan saber les seves d’activitats, però sempre van més enllà, parlant de tots els estils, des del jazz al flamenc, però amb atenció especial per la música més autòctona, com és natural. Territorialment, abasten els Països Catalans, per la qual cosa és habitual trobar-hi informacions del Principat.

Entre les moltes consideracions que en podríem fer, una de les coses que m’han cridat l’atenció és la intensa vida musical tradicional que hi ha, ben activa al País Valencià. Es trenquen, doncs, tòpics i prejudicis, alhora que surten a la llum activitats que fins ara restaven amagades en els clixés habituals d’aquelles terres. Tampoc cal descartar que el nou panorama polític valencià hagi potenciat aquestes activitats. Tot pot ser.

Allò que ara m’interessa, però, és un aspecte que sovint hem comentat referint-nos a aquest mateix camp de la cultura aquí, a Catalunya. Ho veiem, ocasionalment, quan algú que no hi està vinculat descobreix el volum d’activitat que hi ha en el món de les sardanes, la cobla i els esbarts i que costa que sigui més visible. Costa, a vegades, fer entendre que en la cultura popular d’aquí hi ha alguna cosa més que castells i correfocs.

dimarts, 30 d’agost del 2016

El llegat del Jaume

[Un dos i seguit, 26-8-16]

Quan encara no ens ha marxat del cos i de l’esperit l’emoció de les festes de Sant Magí, aquesta setmana ja s’ha presentat el programa de les altres grans festes de la ciutat: les de Santa Tecla. Un munt d’actes de tota mena –més de mig miler, asseguren- que, com és habitual, fan que sigui materialment impossible seguir-los ja no tots sinó una majoria. Encara que a vegades ens dolgui, cal triar, i és això el que farem avui en aquesta nova edició de l’“Un dos i seguit”, un espai on parlem de sardanes, esbarts i música per a cobla.

I en aquesta tria veurem que hi ha els actes que habitualment us anunciem i alguna novetat. Enguany, hi ha un comú denominador en moltes d’aquestes propostes que hem seleccionat: que en la seva creació o recuperació hi va tenir un paper decisiu un personatge que és d’aquells sense els quals no es pot entendre el procés de revitalització que han viscut les festes amb els ajuntaments democràtics. Em refereixo al Jaume Guasch, qui va ser el director artístic de l’Esbart Santa Tecla durant molts anys, element essencial en l’establiment de l’actual model festiu tradicional a Tarragona, artífex d’iniciatives com les Contalles de Sant Magí o el Retaule de Santa Tecla, però, sobretot, per haver convertit l’esbart en un referent arreu del país.

Malauradament, el Jaume ens va deixar ara fa cinc anys. Ara, quan se celebra el  45 aniversari de l’Esbart Santa Tecla i els 25 del Retaule, molts moments de la festa estaran dedicats a la seva memòria i a celebrar la permanència de la seva obra. I no només això: quan anem a veure el Retaule, posem per cas, comprovarem que, efectivament, no només és un element de les festes que es manté, sinó que ho fa amb plena vitalitat, esperat pel públic i presentant-se, per exemple, en una nova i excepcional versió amb orquestra simfònica. 

dimarts, 23 d’agost del 2016

“Avui tocarem a Mastrumpet de Dalt”

[Un dos i seguit, 19-8-16]

El tòpic ho diu i segurament deu ser cert, que la setmana passada, especialment al voltant del dia 15 i sobretot aquest dia de la Mare de Déu d’Agost, és quan hi ha més festes majors en el nostre país. I això vol dir, entre moltes altres coses, que s’hi fan moltes ballades de sardanes. És una de les activitats que procurem anunciar en aquest programa i per això ens agrada ser el màxim d’exhaustius, encara que som conscients que és impossible aconseguir-ho al cent per cent. Ho és per la mateixa naturalesa d’aquestes festes: “cada terra fa sa guerra”, segons fa la dita popular i, a més, no tots els pobles disposen dels mateixos mitjans, necessitat ni consciència per divulgar la seva festa.

Tenint en compte això, ja fa anys, l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona va assumir la responsabilitat de fer la funció d’agència de notícies de tots aquells que ens encarreguem d’alguna mena d’espai dedicat a la sardana –actualment ho fa la Confederació Sardanista-, ja sigui per ràdio o per qualsevol altre mitjà. En el cas de les ballades, van creure que la millor manera de recopilar informació era proposant a les cobles que els subministressin els llistats d’actuacions i ells, posteriorment, ho divulgaven als informadors en forma de butlletí. En una època en la qual ningú ni sospitava que hi hauria els mitjans que ara tenim a l’abast, tot anava a base de correus tradicionals, ciclostil i, després, fotocòpies. Prèviament, les cobles rebien uns impresos que havien de retornar convenientment omplerts.

Malgrat que això que explico, actualment ens sembli lent i rudimentari, funcionava i força bé. Em dol dir que, en ocasions, millor que avui dia, en temps d’Internet i les seves immenses possibilitats. Al costat de cobles extraordinàriament conscienciades, que trameten tota mena d’informació sobre allò que fan i més, altres es limiten a mantenir la seva agenda en un web o a Facebook (cosa que està prou bé, per a nosaltres) i, malauradament, unes altres, sembla que no existeixin. Bé, sí que ho sabem que hi són, quan veiem notícies a posteriori, o el mateix dia, quan publiquen missatges dient quelcom semblant com que “avui tocarem a Mastrumpet de Dalt”, quan ja és tard per anunciar-ho com cal, evidentment!  

dimarts, 16 d’agost del 2016

Festa Major!

[Un dos i seguit, 12-8-16]

Aquest cap de setmana ens endinsem en les festes de Sant Magí, a Tarragona. Unes celebracions potser no tant grans com les de Santa Tecla, però igualment importants per als tarragonins i, segurament, per a molts altres que també s’hi afegeixen, ja siguin de poblacions properes o forasters.

Entre moltes altres propostes, tornarem a tenir les “Contalles de Sant Magí”, un espectacle relativament recent, però que ja cal considerar indispensable en la programació. No hi faltarà l’actuació tradicional d’esbart i les ballades de sardanes: la tradicional del dia del patró al vespre i una de circumstancialment sobrevinguda, aquest dissabte a la nit, traslladada del cicle d’estiu a causa de la pluja.

I una novetat de l’any passat promoguda per l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, sembla que té vocació de fer-se un lloc fix a les festes: el “Puja aquí dalt i balla”, que la vigília del dia principal de les festes ens convida a anar a saludar el patró tot travessant la ciutat de manera totalment festiva i engrescada, des de la plaça dels Carros fins al Portal del Carro. La primera edició va ser tot un èxit i ara, a més de repetir-lo i, si pot ser, incrementar-lo, s’hi ha afegit un component solidari. Malgrat la calor, malgrat les vacances, l’espurna de la festa ja està encesa!     

dimarts, 9 d’agost del 2016

Gaudir de concerts

[Un dos i seguit, 5-8-16]

Aquest cap de setmana coincideixen diversos concerts de música per a cobla ben a prop de Tarragona i tots ben interessants. A més, d’aquí unes setmanes arribarà el torn del concert de cobla del Festival Pau Casals, a Coma-ruga; per Santa Tecla s’ha recuperat el que s’havia fet anys enrere, ara amb La Principal de Tarragona; a Reus es presentarà l’espectacle “Insomni”, amb la cobla Sant Jordi; per Santa Cecilia, altra vegada a Tarragona, també serà novetat un concert amb la Cossetània; al Vendrell, sembla institucionalitzat el concert que clou la trobada de colles veteranes que preparen la gent de la Lira Vendrellenca; i, a banda d’alguna altra data que pugui sorgir, al desembre la Reus Jove torna a programar abans de Nadal el seu ja tradicional concert d’hivern al Bartrina.


Són propostes molt diferents les unes de les altres, però estimulants individualment i en conjunt, ja que venen a demostrar que hi ha interès en presentar aquest tipus de música en unes condicions i uns programes diferents als de les ballades i els aplecs. Ofereixen unes oportunitats de gaudir de sardanes, però també obres lliures i arranjaments de manera que es poden degustar millor. Fins ara, s’ha demostrat que, com a mínim a Tarragona, hi ha públic per als concerts. A més, caldrà valorar l’esforç de les cobles de la demarcació: la Reus Jove, amb els seus concerts exigents i enormement variats, però també les dues cobles tarragonines, que enguany estan preparant les dues sessions que hem esmentat.    

dimarts, 2 d’agost del 2016

L’ensenyament de ballar sardanes

[Un dos i seguit, 29-7-16]

Aquesta setmana, a l’apartat corresponent d’aquest programa, coincideixen dues notícies que ens parlen d’un aspecte fonamental per al futur de la sardana: l’ensenyament. Es tracta de dues grans iniciatives, d’abast nacional, que junt a les moltes altres més modestes, de caire local, sovint individual, permeten comprovar que hi ha consciència en aquest sentit i, sobretot, molta gent disposada a posar-hi el seu gra de sorra. Un gra que, no poques vegades, acaba sent molt més que això.

Certament, hi ha cursos de gran abast, que impliquen molts monitors, amb una organització complexa i fins i tot traient el màxim profit de les noves tecnologies. Es fan cursos a les escoles i a casals d’avis, a centres cívics, casals i colles sardanistes. Predominen els cursos gratuïts per als usuaris o amb preus simbòlics, amb docents que actuen amb altes dosis de voluntarisme i amb retribucions, quan hi són, més aviat modestes.

No han faltat, tampoc, els esforços per procurar dotar a aquests instructors del bagatge necessari: formació teòrica (la pràctica se'ls suposa), material i titulació homologada. Aquesta és una vella lluita de la Federació i, ara, de la Confederació Sardanista, amb resultats desiguals. No es tracta, com algú ha cregut, de voler-ho controlar tot, sinó d’intentar oferir un mínim de qualitat i de coordinació en aquesta feina sovint poc vistosa de cara al carrer, però sens dubte important. També és clar que es tracta d’una de les finalitats fonamentals de l’esmentada Confederació.    

dijous, 28 de juliol del 2016

Ballades “enllaunades”

[Un dos i seguit, 22-7-16]

Una de les activitats sardanistes que més s’han ressentit de la dràstica reducció de subvencions públiques és la dels cicles de ballades d’estiu. Tradicionalment, se n’havien fet molts, fins al punt que no fa gaires anys la Confederació Sardanista publicava un calendari de butxaca que permetia, als aficionats, seguir els que més els interessaven. A les comarques tarragonines destacaven els de la capital, Tarragona, que anava des de finals de juny fins, pràcticament Santa Tecla, amb periodicitat setmanal, i el de Salou, que s’hi assemblava força. Després, a aquests i algun altre, s’hi va afegir el del Vendrell que, paradoxalment, és el que millor ha resistit els ajustos pressupostaris.

Algun d’aquells cicles ha desaparegut, com el que es feia a Reus, mentre que el de Tarragona ha quedat reduït a tres ballades i el de Salou a dues. Allò més trist és comprovar com aquest ha acabat sent un dels millors exemples que podríem posar d’allò de la xocolata del lloro, és a dir, que amb els diners que s’han estalviat els respectius ajuntaments, poca cosa més hauran pogut fer ni hauran resolt les seves angúnies financeres.

Una alternativa que han trobat en alguns pobles són les ballades amb música enregistrada. És el cas, per exemple, dels cicles que es porten a terme a  Constantí, la Selva del Camp i Miami Platja. És una opció comprensible en poblacions petites, on resulta inimaginable llogar cobles gaire sovint. Les opinions sobre això, però, són diverses: hi ha qui pensa que és abaratir la festa, deixar-la en un acte mecànic i sense ànima, que és com ho veuen quan no hi ha música en viu. Altres, en canvi, ho defensen i, al capdavall, ja és pràctica habitual en els concursos de punts lliures i en la majoria d’actuacions d’esbarts.

Personalment, m’agrada ballar, però no ho acabo d’entendre com una pràctica que es quedi en això, només. Bona part de l’encant d’una ballada rau en la música, en els que la interpreten i com ho fan, en determinats repertoris, en els gestos dels músics, en un so viu i no mecànic... Però no deixa de ser una opinió personal i sempre respectaré que si algú gaudeix en una d’aquelles sessions diguem-ne enllaunades ho pugui fer amb tota la llibertat del món. Més faltaria!    

diumenge, 17 de juliol del 2016

En fem mil més?

[Un dos i seguit, 15-7-16]

Avui fa una setmana va ser el gran dia. Emocionats, vam celebrar l’emissió número mil del programa “Un dos i seguit” des de la Rambla Nova. Vam aprofitar l’oportunitat que ens donava el fet que coincidís amb la primera ballada de sardanes del cicle d’estiu a Tarragona per plantar la carpa i la unitat mòbil de Tarragona Ràdio just al costat de la cobla. El temps va acompanyar, la cobla Reus Jove va sonar la mar de bé, molta gent va ballar i, tots plegats, vam poder escoltar i ballar la sardana que ens ha dedicat el músic Joan Moliner.

Vam poder parlar i brindar amb molts amics dels que habitualment protagonitzen el programa: membres de cobles, representants dels esbarts locals, presidents d’entitats, balladors i vells amics i companys de l’Un dos i seguit com la tesa i el David, els quals potser vam convèncer de tornar a col·laborar amb nosaltres. Tot té un límit en aquest món i, malauradament, alguns no van poder sortir en antena, com ara la gent de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, tot i que no els va faltar el “pica pica” i el brindis, això sí.

De fet, només es tractava de celebrar, plegats, la continuïtat del programa, encara que més d’un dels entrevistats ens va obsequiar amb alguna primícia. En tot cas, a tots moltes gràcies per ser-hi, per donar-nos cada setmana matèria primera fins al punt que sempre se’ns fa curt; i gràcies també a la gent de Tarragona Ràdio, professionals com pocs, però també entusiastes de la seva feina i, sobretot, bons amics. Ho són tots, però ja comprendreu que en aquest cas ho personalitzi en la Sílvia Garcia i el Josep Maria Bertran que divendres, com sempre, van fer possible la festa.

Com ens va desitjar molta gent divendres: anem cap als 2.000!

diumenge, 3 de juliol del 2016

Mil i una nits a Tarragona Ràdio

[Un dos i seguit, 1-7-16]

Divendres vinent, dia 8 de juliol, l’“Un dos i seguit”, l’espai de sardanes, esbarts i música per a cobla de Tarragona Ràdio, arribarà a la seva edició número 1.000. Una xifra prou rodona per tal que ho celebrem com Déu mana. L’atzar ha volgut que, justament aquell dia, comenci el cicle de ballades de sardanes d’estiu a Tarragona i que, a més, coincideixi, en part, amb l’horari d’emissió del programa, ja que les sardanes són a les nou del vespre.

Com sigui que el músic i compositor Joan Moliner, resident a la ciutat des de fa força temps, es va oferir a dedicar-nos una sardana, vam pensar que tot anava rodat: estrenaríem aquesta nova obra aquell dia i, a més, faríem el programa des de la Rambla Nova. Hem comptat amb la complicitat de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa (organitzadora del cicle de ballades), de la cobla Reus Jove i, és clar, de l’emissora municipal Tarragona Ràdio i els seus professionals. Així, doncs, el dia 8 instal·larem la unitat mòbil a prop de la cobla, parlarem en directe amb sardanistes, músics i antics companys de ràdio i, és clar, escoltarem –i ballarem!- la sardana quan s’estreni. Per acabar-ho d’arrodonir, la Reus Jove ha preparat un programa d’aquells que fan venir salivera als que ens agrada la bona música per a cobla. Per cert, la sardana d’estrena portarà el nom de Mil i una nits a Tarragona Ràdio, ja que la major part de l’any, a l’hora que fem el programa, ja és de nit.

No cal dir que ens agradaria comptar amb l’escalf del màxim de gent que ens vulgui acompanyar aquell vespre. Seria magnífic que la Rambla es fes petita per ballar i, els que vulgueu, us apropeu als micròfons per dir-hi la vostra.  Ah! I penseu que, de fet, complirem uns 1.500 programes de sardanes a Tarragona Ràdio. Abans de l’“Un dos i seguit” hi va haver el precedent d’un altre espai que anomenàvem “Un tres i fora”, del qual se’n van emetre, si fa o no fa, uns 500 més! En aquell moment érem tant desmenjats que ni pensàvem en comptar-los

Ah! i, naturalment, aprofitarem per celebrar, també, els 30 anys de la casa que sempre ens ha acollit molt bé, Tarragona Ràdio. 

dimarts, 28 de juny del 2016

Convidat de pedra

[Un dos i seguit, 24-6-16]

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a convidat de pedra, a l’assaig d’una cobla –la Reus Jove- amb força prestigi fins i tot més enllà de l’entorn d’algunes comarques que és l’àmbit habitual de moltes formacions modestes que hi ha al país. Una fama merescuda, que s’han anat guanyant poc a poc i fugint sempre de la diguem-ne “zona de confort” que seria la que formen aquelles peces d’èxit segur entre el públic habitual i, potser, alguna altra per si de cas.

No és la primera vegada que puc veure per dins la cuina on es prepara el repertori d’una cobla amb cara i ulls, però en aquesta ocasió vaig pensar que, si no fos perquè no convé emprenyar gaire la gent quan treballa, estaria bé que més d’un i més de dos ho fessin això d’anar a un assaig amb bons músics, un bon director i, presidint-ho tot, surant per l’ambient, ganes de fer bona música. Estaria bé, perquè no són pocs als quals els convé comprovar la feina real que hi ha al darrera d’unes actuacions reeixides al carrer o a les sales de concert. Una feina de la que n’hi ha a casa, practicant l’instrument respectiu o fent arranjaments, posem per cas, però quan es programen segons quines obres i es vol obtenir un resultat més que correcte, el treball en conjunt i amb l’esmentat director, esdevé imprescindible.

Es podria veure, per exemple, que s’aclareixen dubtes, es preveuen perills i sempre se cerca l’excel·lència, tot polint petits o grans detalls, es repeteixen passatges o obres senceres, a vegades fins a l’avorriment, però que cal que sonin com Déu mana. Són les ganes de treballar com cal, l’orgull personal o, senzillament, el convenciment que les coses s’han de fer el màxim de ben fetes.

Només una estona en un d’aquests assajos seriosos, aproparia a més d’un a la comprensió de la feina prèvia a una interpretació musical. En definitiva, conèixer per apreciar més les coses, en aquest cas, la feina dels músics de cobla.  

dilluns, 20 de juny del 2016

50 anys fent sardana des del Baix Camp

[Un dos i seguit, 17-6-16]

La colla sardanista Rosa de Reus és una entitat singular. Nascuda com a colla de competició, aviat va fer una cosa que altres grups semblants van portar a terme amb més o menys èxit: no limitar-se a ballar i a competir, sinó també organitzar activitats. Allò que entenc que els fa especials és que aquestes altres iniciatives van esdevenir més importants, fins al punt que van deixar d’anar a concursos i es van dedicar, exclusivament, a promoure aplecs, ballades i moltes altres coses.

Però encara hi ha uns  altres aspectes que cal remarcar d’aquesta colla: el neguit per anar sempre més enllà de les ballades i els aplecs fets de la manera que sempre s’havien fet. L’Aplec Baix Camp, la seva iniciativa principal, és el millor exemple, ja que no s’ha limitat a oferir bones cobles i programes escollits en un lloc atractiu per passar-hi el dia. Sempre hi ha hagut mil i una activitats diguem-ne complementàries: recitals de cançó (en temps que això era un repte al règim), concursos de fotografia, tallers, actuacions de tota mena (conta contes, castellers, etc) i tot plegat amb variacions constants d’un any a l’altre. També és digne de ser destacat el programa, sempre amb acurada presentació i col·laboradors literaris no necessàriament vinculats al ram de la sardana i la cobla.

I, per acabar-ho d’arrodonir, aquesta activitat inquieta, preocupada per no adormir-se i atraure no només als ja convençuts, tot mantenint bones relacions amb altres activistes de la cultura popular o de la cultura en general, l’han portat a terme... durant 50 anys ininterromputs! Ara ho estan celebrant i, de moment, ja es pot visitar al Centre de Lectura de Reus una exposició que resumeix aquest mig segle amb una selecció del seu impressionant arxiu fotogràfic i tota mena de documents i objectes que permeten fer-se una idea d’aquesta llarga  trajectòria per la cultura del país que, si bé ha seguit un eix central anomenat sardana, mai s’ha estat de fer parades i convidar tothom a acompanyar-los en un moment o altre.

dilluns, 6 de juny del 2016

La causa del “meus”

[Un dos i seguit, 3-6-16]

La divulgació, aquestes últimes setmanes, d’un vídeo sota el títol “Descobrint la sardana, més enllà dels tòpics", junt a unes quantes altres notícies també recents, com l’atorgament del guardó Floricel d’Anglès a un personatge molt determinat, algunes iniciatives que impliquen músics joves o que, posem per cas, els propers mesos només la cobla Reus Jove estrenarà un grapat de sardanes, moltes de les quals no són dels autors més repetits; aquests i altres elements, dic, m’han potenciat el costat optimista del sardanista sense remei que sóc.

Es tracta d’elements que m’han refermat en una idea que fa temps que vaig repetint a tot aquell que vol escoltar-me, que no és de creació meva, és clar, però que, des de fa temps, m’ha semblat força lúcida. Em refereixo més aviat a una actitud que, dins del món sardanista, alguns mantenen en contraposició a una altra que no sé si és majoritària però sí que es fa notar més. Aquesta darrera es caracteritza per la negativitat, per la queixa constant, la lamentació al voltant de la idea que no ens entenen mitjans de comunicació ni institucions, que només balla la gent gran, que això s’acaba... Alguns d’aquests, malgrat això, treballen i, sovint, de manera efectiva, però sempre porten aquest llast al damunt i no es cansen de dir coses com que “hem de mantenir aquesta tradició” i coses semblants.

L’altra visió del fet sardanista, en canvi, sense ignorar els problemes, ni molt menys, també treballa, però ho fa en positiu. La clau de la diferència està en que creuen que a la gent se l’ha de seduir, s’ha de procurar que participin de la sardana perquè s’ho passaran bé, perquè hi poden trobar molts atractius, no pas perquè s’hi vegin obligats per la necessitat de mantenir una tradició o “per fer país”. Allò que porten a terme, ho fan amb aquesta premissa fonamental, de manera que, alhora, fugen de fer les coses “perquè sempre s’ha fet així” o “perquè és el que volen els que hi han sigut sempre”. Cal entendre que la gent, en general, parlant de manera planera, no s’apunta als perdedors, sinó allí on creuen que s’ho poden passar bé. Un cop a dins, alguns potser hi trobaran, ara sí, una manera de fer país o de treballar per una causa amb moltes possibilitats de fer-ho de maneres ben diverses.

Naturalment, sobre tot això ens hi podríem estendre molt més i ara i aquí no toca, però sí que al programa d’avui podrem constatar que algunes notícies –com les que abans només he insinuat- són fruit o protagonitzades per gent “dels meus”, dels “positius”.         

dissabte, 28 de maig del 2016

La “Petits Tarragona Dansa” segueix manant al Campionat

[Un dos i seguit, 27-5-16]

Diumenge passat, va tenir lloc el segon concurs de la temporada del Campionat de Catalunya 2016 pel que fa les colles de la categoria Infantil. Va ser un nou i clar triomf de la colla “Petits Tarragona Dansa”, que arribava al barri del Poble Nou, a Barcelona, amb la confiança que dóna haver guanyat el Campionat del 2015, així com el concurs de Punts Lliures també de la passada temporada i, també, haver  encapçalat la classificació del primer concurs d’enguany, a Perpinyà.

La nova temporada es presentava amb aquesta força, però també amb els dubtes que sempre comporta que la plantilla hagi hagut de dir adéu a alguns valuosos elements que han canviat de colla i categoria per raons d’edat i, alhora, ha calgut incorporar-ne d’altres de nous, provinents de la colla alevina. També calia veure quina era la situació de les altres colles, ja que aquestes han de lluitar contra el mateix tipus de problemes, però els fets indiquen que, ara per ara, els tarragonins són els que ho estan portant més bé. El passat cap de setmana el jurat així ho va veure de manera gairebé unànime (només un va marcar un empat en el primer lloc en una de les sardanes) i ara tan sols caldrà veure si el llarg període de temps que va des d’ara fins al proper concurs del Campionat, que serà el setembre, comporta algun canvi.

Segur que, mentrestant, totes les colles assajaran força i ballaran concursos lliures o dels campionats territorials, faran campus de preparació o similars. Els de la “Petits Tarragona Dansa” ens consta que aniran a totes, engrescats pels bons resultats aconseguits fins ara. Si els voleu veure, a banda dels assajos a les ballades, la propera cita serà el 19 de juny al concurs de Reus. Val la pena! 

dissabte, 21 de maig del 2016

Neix l’Associació de Cobles de Catalunya

[Un dos i seguit, 20-5-16]

Abans de la Guerra Civil ja hi va haver un intent força seriós de crear un organisme que aplegués el major nombre possible d’entitats promotores d’activitats sardanistes. Fou la Lliga Sardanista de Catalunya, que, sota la presidència del mestre Joan Llongueras, va realitzar una tasca notable entre els anys 1928 i el 1936, quan va desaparèixer per raons obvies. Després, no fou fins al 1950 que es va constituir l’Obra del Ballet Popular, amb l’objectiu de coordinar les entitats sardanistes i els esbarts. Tot i que va portar a terme iniciatives importants –com les Ciutats Pubilles, per exemple- mai va aconseguir plenament aquell objectiu de federar realment el sector.

L’any 1990 naixia la Federació Sardanista, recentment esdevinguda Confederació, que, ara sí, està assolint-los aquells objectius. És Confederació perquè inclou organismes que ja ho són de federatius, com la Unió de Colles Sardanistes, federacions genèriques territorials, coordinadores d’aplecs, etc. Com dic, tot sembla indicar que s’ha encarrilat aquest gran ens, una tasca complexa, però que gairebé tothom entén que és necessària. Potser quedava un àmbit sense assumir-lo correctament i que de manera tradicional sempre ha funcionat per lliure, poc o gens coordinat. Em refereixo a les cobles, no tant els músics, que ja disposen d’organitzacions sindicals, per exemple, però el que ara s’està treballant és la creació d’una associació de cobles amb tots els ets i uts. De fet, ja hi ha data per a la constitució formal de l’Associació de Cobles de Catalunya i, si res es torça, es recuperarà aquesta autèntica assignatura pendent, que afecta un col·lectiu importantíssim, que implica un nombre respectable de professionals que, alhora, tenen una problemàtica pròpia i també unes implicacions evidents amb la resta del sardanisme.

dilluns, 16 de maig del 2016

Seria fantàstic

[Un dos i seguit, 13-5-16]

Sembla que el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes d’enguany s’està posant interessant. I no ho dic, només, per allò que ja havia comentat alguna vegada sobre les colles veteranes, que també, sinó sobre la categoria de colles grans, aquella a la qual ja hi ha qui l’anomena absoluta, tot aprofundint amb el concepte, cada vegada més estès, almenys dins del món de les colles, de la sardana esportiva.

Doncs, bé, tot i que la competició està donant les seves primeres passes i encara queda molta temporada per endavant, sobretot encara falta molt per a l’estressant període de després de l’estiu, malgrat això, els dos primers concursos ja han aportat sorpreses. Com a mínim, han trencat esquemes en les classificacions que semblaven inamovibles o que, com a molt, només manifestaven ocasionals i petits ensurts a les colles que, indefectiblement, sempre es mantenien com a capdavanteres. A Perpinyà ja es van poder veure classificacions ben diferents en el mateix concurs, cosa que a Sabadell, diumenge passat, no només s’ha tornat a produir, sinó que ho ha fet d’una manera ben diferent.

Potser tot plegat quedarà com una anècdota i als propers concursos retornarem a la monotonia i les poques sorpreses, amb les mateixos noms sempre al capdavant. Potser sí, però també podria ser que alguna cosa hagués canviat en aquest terreny de la valoració del ballar de les colles que, per pròpia naturalesa, no té gaire de matemàtic, de ciència exacta. A aquells que, naturalment i com tothom, ens agrada guanyar, però que també creiem que és poc sa que guanyin sempre els mateixos, seria una bona notícia saber que ningú es pot relaxar, que no hi ha mai res guanyat abans de ballar i que si treballem de valent potser podrem fer patir a aquella colla mítica de qui les males llengües diuen que el jurat ja ni els mira perquè segur que seran els campions. Seria fantàstic, com diu la cançó d’en Serrat.