La Sant Jordi i Kepa Junkera

[Un dos i seguit, 12-1-18]

En aquest programa no ens cansem de destacar les moltes experiències que, sortosament, es porten a terme en el terreny de la fusió, la combinació, l’agermanament o com li vulguem dir, entre alguns dels instruments de la cobla o una cobla sencera amb altres solistes o formacions diguem-ne aliens. Naturalment, hi ha de tot, però el cert és que sovintegen propostes realment interessants i, en ocasions, autènticament innovadores. Sempre donem per suposat que aquestes músiques que en resulten són enriquidores per a tots plegats, sense que comportin menystenir elm més mínim les tasques diguem-ne tradicionals o estàndard de les cobles i els seus integrants.

És natural i comprensible, doncs, que celebrem l’últim espectacle i disc monumental –ja veureu perquè ho diem, això- d’un músic tant competent com el cantautor i acordionista basc Kepa Junkera. Per qui no ho sàpiga, cal dir que és tot un referent de la tradicional popular i d’arrel no només del seu país, sinó a nivell internacional. Tot i que ja havia col·laborat moltes vegades amb músics catalans, el que ha fet ara és realment extraordinari: un disc doble, amb prop de 50 temes on, a més a més dels tècnics, han participat, d'una forma o altra, 218 músics i cantants. N’hi ha molts de bascos i encara més de catalans, com  Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, El Pont d’Arcalís, el tenora Jordi Molina, Miquel Gil, Artur Gaya o la cobla Sant Jordi, que intervé en diversos temes.

Un projecte realment extraordinari i ambiciós que sortosament s’ha pogut fer realitat i que es podrà veure en directe en el festival Tradicionàrius que tot just comença avui i que sembla que deixa enrere la pobra representació (en quantitat, no en qualitat) d’esdicions anteriors. Enguany, per exemple, hi actuen els Biflats (música de cobla augmentada i de caire totalment festiu i desenfadat) o una ballada certament trencadora amb sardanes de tirada lliure.

Continuïtat

[Un dos i seguit, 21-12-17]

Comencem l’últim programa de l’any de l’Un dos i seguit i, encara que no es tracta, ara, d’oferir un resum acurat de la temporada, sí que podem fer-ne alguna valoració. Abans que res, constatem que l’àmbit sardanista segueix funcionant amb relativa normalitat, malgrat tots els problemes generals del país, del món de la cultura i els específics del sardanisme. Una mirada acurada ens permet comprovar que hi ha les tradicionals oscil·lacions en la vitalitat de les activitats segons el lloc, és a dir, que els alts i baixos no sempre coincideixen, fins i tot en poblacions properes entre elles. La lliçó d’això és que no podem arribar a cap conclusió quedant-nos, només, en una mirada local, en una sola imatge, ja que ens pot proporcionar una sensació massa pessimista o massa eufòrica, segons com i on l’haguem fet.

Aquella mirada serena i general a tot el país que dèiem, ens permet comprovar que segueix havent una oferta important de ballades, aplecs, concursos o concerts; que en alguns lloc –no pocs- s’hi porten a terme iniciatives amb esperit renovador; que, poc a poc, la Confederació Sardanista va completant la seva complexa estructura i incidint més en aspectes que fins ara quedaven desatesos, etc.

Ja hem comentat moltes vegades, d’altra banda, que pel que fa a les cobles i els músics s’està vivint un moment summament interessant. El nivell de qualitat general és més alt que mai, no hi ha els “divos” que enardien el públic de les hores punta dels grans aplecs, però és evident que la majoria de cobles sonen força bé i interpreten programes de gran qualitat. I, és clar, darrerament s’estan fent experiències de fusió cada vegada més variades i atractives. El problema, en aquest sentit, és que tots aquests esforços dels músics i algunes entitats que treballen en aquestes experiències segurament mereixerien un major ressò i suport per part del públic.

L’altre gran manifestació de cultura tradicional i popular que tractem al programa, el dels esbarts, seguim tenint una extensa xarxa de grups arreu del país actius, alguns dels quals d’un nivell considerable i oferint espectacles molt elaborats. La sensació, però, és que la vitalitat que havia tingut l’Agrupament d’Esbarts no fa gaire s’ha perdut en gran mesura i que urgeix no només que obtingui saba nova sinó que incideixi més en la coordinació i la promoció dels grups que el formen.

En general, tant en el sardanisme, els esbarts o els músics, aquest haurà estat un any de continuïtat, amb totes les virtuts i els defectes dels darrers temps. Segons com es miri, ateses les circumstàncies en les que s’han de moure, potser ho hauríem de considerar tot un èxit!