Reconeixement del tot merescut a Joan Salvadó, 'Janó'

[Un dos i seguit, 25-11-22]

Per a aquest dissabte a la tarda, el Casal Tarragoní torna a organitzar un dels concerts de tardor que ha vingut oferint des de fa uns anys. Aquesta vegada, es comptarà amb una cobla que darrerament podem escoltar sovint a la ciutat: la Maricel, de Sitges, de la qual forma part la tarragonina Anna Abad (Anna d’Ivori com a cantant), en aquest cas en la seva faceta d’instrumentista de tible. El concert és prou original i atractiu, ja que combina el so de la cobla amb un solista de violoncel, una opció no inèdita però sí poc habitual. Hi actuarà Pere Puertas com a intèrpret d’aquest instrument amb el qual va excel·lir Pau Casals, a qui està dedicada una part important del programa.

Però la vetllada inclourà un altre element singular i destacat: el lliurament del Premi Tarragoní de Cultura, que el Casal Tarragoní concedeix cada dos anys a una persona o entitat que, segons el seu criteri, ha destacat per la seva activitat en la cultura local o el suport que l’hi ha ofert. En aquesta ocasió serà per a Joan Salvador i Sorolla, més conegut pels tarragonins com a "Janó". 

Estic segur que poques vegades estarà més justificat aquest guardó si valorem una llarga trajectòria, la dedicació a diversos àmbits, sobretot de la cultura popular de la ciutat, per la discreció i per la constància. Ha estat una peça clau en moments de vaques magres de l’activitat festiva a la ciutat i també ha tingut una participació directa i valuosa en el gran fenomen de la recuperació i revitalització de les festes, molt particularment d’alguns elements del Seguici. Per a ell mai ha sigut incompatible aquesta activitat amb una plena vivència sardanista. Una tasca i una estima que, a més, ha sabut contagiar a la seva nombrosa descendència.

En Janó és un clar exemple d’aquella mena d’activistes constants i efectius però poc amics de figurar, de fer-se veure. Per molts anys, amic Janó!

Toc de Dansa, campiona de Catalunya de Veterans

[Un dos i seguit, 18-11-22]

Jornada gloriosa la de diumenge passat a Balaguer. Emoció i, sobretot, molta alegria entre l’expedició tarragonina a la gran final del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes on es decidien les anelles campiones de les categories de Grans i Veterans. De la cita anterior, a Girona, s’hi arribava amb  les puntuacions molt ajustades, de manera que l’interès estava assegurat fins l’últim moment. En el cas de les Veteranes -amb la tarragonina Toc de Dansa inclosa i com una de les dues favorites-, fins i tot es va haver de ballar una sardana extra de desempat, que finalment es va resoldre a favor de la Tocs, deixant l’eterna rival dels últims anys, la Sabadell, com a subcampiona. 

El cert és que -i això ja ho hem comentat moltes vegades- ja fa anys que la categoria de colles veteranes ofereix un nivell extraordinari, en bona part fruit de la incorporació de dansaires experimentats durant anys a la categoria de Grans quan aquesta va adquirir característiques pròpies d’una activitat esportiva. Es tracta d’un ballar més espectacular i treballat, força exigent des d’un punt de vista físic i una interpretació de les sardanes al màxim d’exhaustiva; tot plegat aconseguit amb intenses sessions d’assaig i preparació regides per capdansers que són autèntics líders i tècnics en la matèria.

Aquesta dinàmica es va traslladar a la categoria dels Veterans, amb les lògiques limitacions de l’edat, cada vegada més relatives, perquè a les colles Grans hi podem veure molta gent amb edat de Veterans i viceversa, encara que no tant. El cas és que l’atenció d’aquells a qui agrada la sardana competitiva s’ha ampliat notablement amb aquest conjunt de colles (perquè no es tracta només de les capdavanteres), una situació que anys enrere era impensable. 

Un triomf, doncs, que diumenge va viatjar fins a Tarragona, després que les colles joves aconseguissin a Valls les segones posicions Infantil i Juvenil i que la colla Gran, la Tarragona Dansa, hagi quedat sisena de la seva categoria amb un equip molt jove i unes maneres que permeten augurar un futur brillant.

Dos bons esbarts a Tarragona

[Un dos i seguit, 11-11-22]

A la Viquipèdia podem llegir que «un esbart dansaire és un grup o associació de persones que es dedica a la recuperació, el manteniment i la difusió de la dansa tradicional popular, i més generalment les tradicions folklòriques, de Catalunya i dels Països Catalans». Això ha estat així, bàsicament, des dels primers esbarts, formats en els inicis del segle XX. Des de llavors, naturalment, hi ha hagut una evolució, encara que no gaire uniforme. Encara que les generalitzacions són molt perilloses, podem dir que hi ha hagut dues grans tendències: els que s’han mogut amb un esperit de mantenir les essències i els que han procurat anar més enllà, en ocasions molt més enllà.

Avui dia, les fronteres no estan del tot definides. De fet, això no importa gaire, ja que la reproducció exacta d’unes danses ancestrals és pràcticament impossible, més que res perquè mai es podrà reproduir el context en el que van néixer i en el qual van ser vives, en un moment determinat. Al capdavall, doncs, sempre hi ha alguna mena de creació quan es porta una dansa a un escenari.

Pel que fa a l’altre extrem, aquell en el qual, en un moment donat, es van arribar a muntar grans espectacles pràcticament professionals, amb vestuaris de pel·lícula, música en viu amb fins i tot dues cobles o orquestres simfòniques, no és que sigui impossible, sinó que està molt i molt lluny de l’abast dels esbarts actuals, que viuen en una societat molt diferent i no compten amb els suports singulars que en certs moments s’hi van abocar. 

El panorama real actual, tot i ser complicat per a tothom, sí que permet que hi hagi de tot: des d’esbarts molt modestos a altres que deunidó el que arriben a oferir. A Tarragona, tenim la sort de comptar amb dos bons esbarts, el Dansaire de Tarragona i el Santa Tecla, els dos compromesos amb molts elements de les festes de la ciutat, on protagonitzen moments essencials, però que segueixen treballant fort en nous espectacles força ambiciosos. Aquest dissabte, per exemple, el Santa Tecla és al Teatre Tarragona, i a primers de desembre serà el torn del Dansaire de Tarragona. Cadascú amb la seva manera pròpia d’entendre la dansa, però els dos amb una empenta envejable. 

No apte per a "modernets"

[Un dos i seguit, 4-11-22]

Aquest és un programa dedicat a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, però avui crec que he de puntualitzar que un servidor sempre ha tingut apreci, també, pels castells. No només els he seguit com un bon aficionat, sinó que en determinada etapa professional també he arribat a fer-ne retransmissions radiofòniques i cròniques impreses. Sempre vaig defensar que els mitjans tractessin el fet casteller com cal, fins que es van posar de moda. Ara ja hi ha molta gent que els defensa, tot i que sempre sento la necessitat d’expressar alguna reivindicació, com que TV3 retransmeti el concurs en directe, una mancança que clama al cel. 

Dic això per tal que no se m’entengui malament quan parli de les Fires de Girona. Una festa extraordinària, que mereix viure-la en la mesura que cadascú pugui i prefereixi. Però se’m va remoure tot quan a la crònica que en va fer el Telenotícies es van citar actes diversos, esmentant, tal i com era previsible, els castells, però ignorant el concurs de colles. Davant d’això, algú pot entendre que l’actuació castellera és un costum ancestral gironí i el concurs és una cosa insignificant o aliena a les Fires. 

Doncs no senyors: està molt bé que els gironins hagin adoptat els castells i organitzin una diada ben ferma, i que se’n parli, és clar, però el concurs de colles sardanistes enguany arriba a la 81a edició i a aquestes les van precedir moltes més, ja que amb el franquisme van posar el comptador a zero. Un concurs dels més importants de l’any, on hi ha el bo i millor de les colles de competició i on gairebé es decideixen els Campionats Gran i Veterà. I, per cert, a Girona la colla tarragonina veterana Toc de Dansa va vèncer la seva eterna rival, la Sabadell, deixant les coses molt i molt interessants per a la finalíssima de Balaguer de la setmana vinent, on una de les dues es proclamarà campiona. A veure què en diran els «modernets».

Comiat a Joan Parés, el més gran dels tibles

[Un dos i seguit, 28-10-22]

Portem una temporada que Déu n’hi do amb la quantitat de gent important en el món de la sardana que se n’ha anat. Ja entenc que és normal que en un sector de la cultura com aquest que, malgrat tot, implica a molta gent, el pas inexorable del temps comporta que, sovint, calgui dir adéu a algú. És llei de vida, diuen. Però també és cert que encara que ja sabem que tots hem de marxar un dia o altre, mai ens sembla un bon moment. També és lògic i humà que determinades morts ens corprenguin especialment.

És el cas del músic Joan Parés, traspassat aquesta setmana a l’edat de 76 anys. Jo em considero afortunat per haver arribat a poder gaudir de les seves interpretacions a La Principal de la Bisbal en el paper de primer tible. I sóc dels que consideren que en Parés va ser el millor intèrpret d’aquest instrument de tota la història. Naturalment, és una afirmació agosarada, perquè no tenim cap mena de constància  de molts músics antics i d’altres els podem escoltar en enregistraments arcaics i, és clar, en condicions poc adequades per comparar i fer-nos una idea exacta de com ho feien determinats músics d’èpoques molt llunyanes. De totes maneres, sí que en podem tenir una idea i ens podem formar una opinió també amb el suport d’allò que han dit les veus amb més credibilitat d’èpoques passades. 

Tothom qui ha deixat constància de la seva experiència coincideix en això que ja he dit: que ha estat el millor. I que va saber dominar aquest endimoniat instrument d’una manera increïble. I sí, als més joves us puc assegurar que aquelles meravelles interpretatives que va deixar enregistrades també les oferia al carrer, infinitat de ballades i aplecs, o en selectes concerts, dignificant com ningú el tible i fent-lo mereixedor d’actuar en escenaris com el Palau de la Música, posem per cas. 

La qüestió no era només (que també) les moltes notes embotides en la particel·la d’una sardana obligada, sinó la manera de dir la música, del so que sortia d’aquell instrument esquerp, sobretot en determinats passatges de sardanes com La pallaresa, Sol de Banyuls i tantes altres. Va aconseguir un domini del tible que ara s’ha endut al cel dels músics, al costat del fa poc desaparegut Jordi Compta, però també d’en Viladesau i tant altres. Sort que van deixar escola, directa o indirecta, i ara disposem d’un munt de músics en actiu excel·lents a qui sempre els ha caigut la bava amb interpretacions com les que feia Joan Parés.