La sardana més espectacular

[Un dos i seguit, 23-11-12]

 

Després de les finals del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes a les diferents categories de Veterans, Grans i, diumenge passat a Valls, Alevins, Infantils i Juvenils    –amb una altra colla tarragonina campiona de Catalunya, la infantil “Petits Tarragona Dansa”-, després de tot això, aquest dissabte a la nit hi ha festa grossa a Mollerussa. Es tracta del concurs de punts lliures on les colles que hi participaran oferiran un autèntic espectacle.

Des de fa uns anys, aquest apartat del Campionat ha estat transformat un format de concurs únic i on es potencia l’espectacle, no només pels punts originals i vistosos que puguin oferir les colles, sinó pel muntatge de tot plegat: en un lloc cobert tipus pavelló o palau de congressos, amb un espai per al públic, una coreografia de presentació de les colles més o menys lliure, etc.

Amb tot, no ens enganyem, allò essencial seran les floritures que les colles hauran assajat prèviament i que requereixen una preparació coreogràfica, però també física, dels dansaires, a més d’una extraordinària coordinació. Són elements que fan que aquesta modalitat resulti singularment difícil i, alhora, molt més espectacular que les sardanes estàndard. Només cal veure una colla ben conjuntada assajant punts lliures en una ballada o fent-ne una exhibició: aviat atrauen l’atenció dels entesos i dels profans. En un concurs com el de dissabte a Mollerussa tot això es presenta augmentat  davant del repte de la competició i multiplicat per moltes més colles... i tot l’acte convenientment presentat. Del tot recomanable, sens dubte!

Que sigui més evident

[Un dos i seguit, 16-11-12]

 

A hores d’ara es deuen estar lliurant els Premis Capital de la Sardana, un conjunt de guardons que pretenen reconèixer la tasca de persones, entitats i organismes envers la dansa i la música tradicional catalana. Són els hereus dels que fins ara atorgaven l’Obra del Ballet Popular i la Unió de Colles Sardanistes, cada un per la seva banda, però que fruit del seny i el sentit comú que han portat a que aquestes entitats i la Federació Sardanista hagin decidit aplegar esforços, també han implicat una racionalització en aquest sentit.

Ja fa mesos que sentim parlar del canvi que significarà el passar de les velles nominacions de Ciutat Pubilla a la nova Capital de la Sardana. Mentre esperem que tot plegat no sigui només un canvi de denominació, sinó la necessària actualització a fons d’una festa que havia estat molt important, però que ja fa temps que reclamava canvis, que s’hagi decidit posar ordre en el cartell de premis esmentat sembla positiu, una mena de primer pas.

Ja arribarà el moment de fer valoracions de tot plegat. Ara, hem de reconèixer els mèrits dels guardonats d’enguany, i ja em perdonaran que escombri cap a casa i remarqui el cas de l’Alfred Abad, un tarragoní amb una capacitat de treball i d’engrescament realment admirables. Des de fa més de trenta anys ha estat batallant per la sardana, sobretot des de l’àmbit de les colles de competició, però no només això, ja que també ha contribuït a fer realitat moltes altres activitats sardanistes a la ciutat. A més, des de fa un temps, ha emprès la difícil tasca de compondre sardanes i, a més, creant obres que estan aconseguint ser ben acollides pels músics i pel públic, fita realment admirable davant l’adotzenament que, sovint, presideix aquest gènere.

Naturalment, amb l’Alfred també hi haurà molts altres organitzadors, periodistes, comissions d’aplecs, músics... Un conjunt de premiats que són una mostra representativa de la vitalitat de la dansa i la música tradicionals, que valdria la pena que fos més evident, més coneguda per tothom.

El menjar dels astronautes

[Un dos i seguit, 9-11-12]

 

És prou evident que les xarxes socials són una font de debat immensa i el món sardanista no n’és una excepció. Naturalment, tal i com hem comentat més d’un cop, el mitjà té els seus perills, però quan el debat es desenvolupa de manera mínimament intel·ligent pot ser ben enriquidor.

Darrerament, una de les qüestions que han sorgit és fruit directe de la crisis. No és un tema nou, però ara s’està manifestant de manera més clara. Em refereixo a les ballades o altres actes organitzats amb música enregistrada, és a dir, sense cobla en viu i en directe. Jo sempre n’he estat contrari, encara que, és clar, cadascú és molt lliure d’organitzar els actes que vulgui i com vulgui... i de participar-hi o no.

El problema s’agreuja quan no només són ballades. El concurs de punts lliures del dia 24 a Mollerussa, que s’anuncia com una festa grossa i espectacular, enguany també serà amb música enregistrada. Quin contrast amb l'any passat, on vam poder gaudir d'una bona cobla i un grup de música tradicional! Potser que el següent pas sigui que les colles enregistrin la seva actuació i les projectin a la sala. Seria pràctic per al jurat, que les podria mirar tantes vegades com volgués, no hi hauria els nervis de l'hora de la veritat, tothom ho podria veure millor, etc. Potser ho podríem plantejar com aquelles sessions d'òpera que es poden veure en un cinema que connecta en directe amb el Liceu.

Parlant seriosament, per a mi ballar amb música enregistrada és com el menjar dels astronautes, que alimenta com cap altre, però no té punt de comparació amb un sopar en un bon restaurant i una companyia adient. I com que estic a l'atur, no vaig al restaurant... però no penso menjar les pastilletes dels astronautes, què voleu que us digui!

Saber aprofitar-ho

[Un dos i seguit, 2-11-12]

 

Un dels debats més antics i constants en el món de la sardana és el de la qualitat dels programes de les ballades i aplecs. No hi ha unanimitat entre aficionats –ni tampoc entre els músics-, sobre quin tipus de sardanes cal incloure en aquestes actuacions. Sovint, se simplifiquen massa les coses classificant les sardanes com a balladores o com “de concert”, dos conceptes enganyosos, que no sempre queden prou clars i que aviat queden anul·lats si tenim en compte el repertori prou ampli d’obres de qualitat que tenim a l’abast i que, alhora, conviden de manera molt explícita a moure les cames.

Les discussions, a vegades han derivat en altres, com les que tracten de decidir qui ha d’elaborar els programes: els organitzadors, les cobles o els dos alhora. Hi ha, a més, qui rebutja sistemàticament aquelles composicions que no són “airoses” –un qualificatiu que, personalment, trobo espantós-, mentre altres inclourien només sardanes d’alta qualitat amb la raó, igualment absurda, que totes les sardanes ho són de balladores. 

Com sempre, sospito que la solució és l’equilibri, saber trobar el punt mitjà, allunyat tant de les peces de nul·la qualitat com de les que tot i tenir l’estructura de sardana, diguin el que diguin, no han estat concebudes per a ballar;  i un terme mig que eviti el predomini d’un estil sobre qualsevol altre.

Que això és possible ho demostren molts programes que sí que saben aportar qualitat i engrescar qui aspira a deixar-se portar pel ritme. En aquest sentit, pareu atenció en el programa de l’aplec de diumenge a Salou: hi podem trobar grans clàssics com Toldrà, Oltra, Joaquim Serra, Rafael Ferrer i, fins i tot, Garreta; però també hi ha el moment de les obligades o de les més marxoses de Mas Ros o Viladesau; hi ha sardanes de les generacions més recents, com Chamorro, Paulí o Timón; i, atenció!, s’ha tingut una cura especial per incloure sardanes d’autors d’aquestes comarques: Carles Herruz, els Abad pare i filla, Amadeu Escoda i Eduard Sendra. I és que un aplec amb tres bones cobles dóna per molt. Només cal saber aprofitar-ho.