[Un dos i seguit, 29-5-26]
Per a molts, la música que interpreta la cobla són les sardanes, més o menys agradables i originals, que la gent balla a les places; o aquelles melodies tradicionals que acompanyen les evolucions dels esbarts. De sempre -vull dir des de que aquesta formació instrumental existeix-, que hi ha hagut el repte de fer entendre a qui ho vulgui apreciar, que és molt més. I sí, és una música que es pot ballar, però també, sempre que siguin peces d’un mínim de qualitat i estiguin ben interpretades, que hi ha de tot, també és una música que val la pena escoltar i gaudir-ne. De fet, s’han creat un gran nombre de composicions pensades només per a això, és a dir, per a concert, no pas per a ser ballades, encara que tampoc han faltat coreògrafs que n’han fet versions remarcables.
I si a algú l’hem mínimament convençut i s’endinsa en l’immens patrimoni que ja hi ha de música per a cobla i que va creixent, trobarà que no només hi pot trobar el gust de l’audició de la música, sinó que anirà descobrint estils i combinacions ben diversos. I per combinacions vull dir les no poques experiències de barrejar la cobla amb altres instruments i amb altres cultures musicals.
Però per arribar fins aquí costarà molt: no tothom està disposat (voluntàriament o inconscientment) a obrir-se a aquest tipus d’exploracions i prescindir de prejudicis i d’imposicions del mercat. En el programa d’avui, per exemple, tindrem algunes mostres d’aquesta diversitat que ofereix la cobla: des d’obres diguem-ne típiques fins a les bogeries (en el més bon sentit de l’expressió) de la cobla Contemporània, passant per adaptacions de clàssics o propostes fresques de gent molt jove i ben preparada. Com deia aquell vell anunci de televisió: la gràcia està en descobrir-ho.
