Els oficis de la cultura

[Un dos i seguit, 11-12-20]

La revista de cultura popular i tradicional catalana «Som» ha tingut l’encert de publicar les respostes que diverses cobles d’arreu del país han fet a un breu qüestionari sobre com han patit aquests mesos de confinament i d’apagada gairebé general de la majoria d’activitats culturals.

M’ha sorprès agradablement perquè el que podia haver estat un conjunt de queixes i reivindicacions totalment reiteratives, ha acabat esdevenint tot un seguit de reflexions que, sovint, tenen un interès evident. És clar que en tots els casos es fa palesa la greu situació que, com molts altres sectors de la societat, pateixen els músics, amb una reducció del nombre d’actuacions enorme i que els ajuts només han arribat a segons quin tipus de formació. 

De fet, aquesta varietat en les cobles és una de les qüestions que ara s’ha manifestat de manera més clara. Per si algú no ho sap, hi ha cobles-orquestra amb dedicació total dels seus components i les altres cobles en les quals els intèrprets compaginen aquesta feina amb altres, no sempre de caire musical. Aquesta classificació, molt esquemàtica i, per tant, només orientativa, permet endevinar que la incidència no ha estat igual per a tothom, encara que, precisament, els primers, els de dedicació exclusiva, per entendre’s, han estat aquells que, com deia, algun ajut han arreplegat.

Doncs, bé, aquesta i altres reflexions interessants les han expressat els responsables de les cobles que han accedit a participar en aquest reportatge. Assenyalen, per exemple, el perill que algunes formacions no puguin superar aquest tràngol, es lamenten del tracte rebut per part de les institucions, especialment segons quins ajuntaments, que no han tingut cap escrúpol en suspendre actes sense ni plantejar-se reformulacions o ajornaments. Pel que fa les entitats, en canvi, agraeixen els esforços de la majoria per tractar de salvar el màxim d’activitat.

En general, en totes les opinions hi plana el mateix fantasma de totes les activitats culturals: aquell que -de manera conscient o no- no considera els oficis del sector amb la mateixa dignitat que qualsevol altra. 

Una tasca ingent

[Un dos i seguit, 4-12-20]

El notable volum d’activitat que habitualment es realitza vinculada a la sardana -em refereixo a abans i, espero, després de la pandèmia-, és possible, de la mateixa manera que la d’altres manifestacions populars, a un important contingent de persones que treballen pensant, planificant, gestionant i pidolant a institucions i empreses de manera constant i, generalment, altruista. A ells i elles sempre els he expressat la meva admiració i respecte, sigui quin sigui el grau de dedicació que tinguin, sabedor com sóc de la varietat de circumstàncies personals de cadascú.

Entre aquest col·lectiu important i no sempre prou reconegut ni tampoc conegut, acostuma a haver-ne de ben singulars. En ocasions, destaquen per la diversitat de la seva actuació, com és el cas de l’Antoni Anguela i Dotres, a qui estava dedicada el darrer concert celebrat fins ara del Cicle Cultura Popular als Ateneus, a Barcelona. El motiu era el desè aniversari del traspàs d’aquest activista intens, que va ser directiu d’entitats, estudiós de la sardana, organitzador del Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, va participar en la recuperació del concurs La Sardana de l’Any i, sobretot, fou un home molt preocupat per la difusió del fet sardanista pels mitjans de comunicació.

Va fundar la revista "Som", va ser col·laborador, guionista o realitzador de programes a diferents emissores de ràdio i, fins i tot, a televisió; però estic segur que allò més original i valuós que va crear i impulsar fins al darrer moment fou un eficaç servei d’informació per als que ens dediquem a aquesta tasca de portar la sardana al paper imprès o la ràdio. Ve a ser una  autèntica agència de notícies sardanistes que recull tota la informació i la distribueix a qui convingui. Una tasca ingent que avui dia ha assumit la Confederació Sardanista de Catalunya, però que ell va idear molt abans de disposar d’internet, correu electrònic ni res semblant. Utilitzant correu tradicional, multicopista i moltes hores de feina, esdevingué una eina molt i molt apreciada.

Els que el vam conèixer podem constatar que, malgrat tot això que he dit, no era un personatge envanit per una activitat important però que, al capdavall, li devia reportar més maldecaps i costos econòmics que altra cosa. Llàstima que l’actual situació més aviat ha fet poc visible el merescut record a l’Antoni. Serà qüestió de tornar-hi quan el panorama sigui més propici.  

Una enorme, bestial bugada

[Un dos i seguit, 27-11-20] 

Aquella propietat que ofereix la xarxa social Facebook consistent en recordar als usuaris que fa un temps determinat -un any, sis o els que sigui- vam publicar una imatge o un vídeo, de manera que ens ofereix la possibilitat de tornar-ho a publicar, té la seva part positiva, a vegades de gran emotivitat. En altres ocasions, però, ens pot portar records que no hem demanat i que no sempre són plaents,. També es pot donar el cas que ens facin meditar sobre la fragilitat de tot allò que ens envolta, i això no ha de ser necessàriament dolent, és clar.

Dimecres passat, per exemple, de bon matí se’m feia parar atenció en que feia un any vaig ser a la final del Campionat de Punts Lliures a Girona, una de les grans festes del sardanisme de competició i, de fet, de tot el sardanisme. S’hi veu un pavelló ple de colles, la major part de gent jove, plena de vitalitat, oferint aquelles atractives coreografies a un públic prou nombrós i entusiasta. I, és clar, el primer pensament és el de constatar que si bé només ha passat un any, sembla una eternitat el que hem anat experimentant els mesos següents fins arribar a aquest punt en el qual ningú gosa pronosticar què es podrà o no fer a partir d’ara.

Per si de cas, s’està elaborant la Guia Sardanista del 2021 com si res no hagués passat, pensant que, si convé, sempre s’està a temps de suspendre ajornar o el que calgui, que ara tots plegats ja en tenim pràctica. A més curt termini, la majoria de les entitats ja estan explorant totes les possibilitats que permet el nou desconfinament i, per exemple, a Tarragona s’ha fixat una nova data (i en van unes quantes!) per a l’actuació que la cobla Ciutat de Cornellà havia de fer en substitució del concurs de colles de Santa Tecla. Ja fa temps que és evident que ha de ser concert i esperem que sigui definitiva la data del 19 de desembre.

Només és un exemple, perquè els condicionaments són molts, sobretot les limitacions territorials, ja que habitualment bona part del públic d’aquestes activitats es desplaça d’una població a l’altra. Ara, encara que la situació vagi millorant i suposant que tot plegat assoleixi un determinat grau de normalitat, la gran ombra que fa patir és si totes les cobles sobreviuran, si les colles podran disposar de tots els balladors per tractar de recuperar nivell... en definitiva, a veure quantes estovalles s’hauran perdut en aquesta enorme, bestial bugada.

Una autèntica prova de foc

[Un dos i seguit, 20-11-20] 

Al marge de les evidents conseqüències negatives que la pandèmia ha causat a tot el món pel que fa la salut, ja sabem que n’ha comportat moltes altres a sectors no pas petits de la societat. Les afectacions han estat molt diverses, és clar, perquè hi ha qui ha arribat  a quedar-se sense cap ingrés d’un dia per l’altre, però també és cert que tots hem hagut d’adaptar-nos a la situació. Des dels que es poden permetre el luxe de fer teletreball, fins als que s’han vist obligats a adaptar el negoci o els seus hàbits a unes circumstàncies molt especials.

El sector cultural, en el qual situem les activitats de les que aquí ens ocupem -sardanes, esbarts i música per a cobla-, ha anat fent el que ha pogut, aprofitant les poques escletxes que ha tingut per manifestar-se. Des de l’apagada més absoluta en el temps de confinament total, fins a concerts amb mil i una mesures de seguretat, hi ha hagut de tot: ajornaments, suspensions, transformacions, adaptacions... i, és clar, gens de ballades diguem-ne normals, En tot cas, sempre s’ha hagut de carregar l’estigma de ser considerada una activitat supèrflua, sense que s’hagi acabat d’entendre que aquí també hi ha qui s’hi guanya les garrofes, principalment els músics.

I en aquest context, dissabte passat, finalment sí que es va poder celebrar la final del concurs La Sardana de l’Any. Després de l’ajornament, el canvi de seu i les canviants normes dels últims dies, a mida que s’apropava la data, es va optar per fer-ho a porta tancada, amb músics i presentadors en viu i en directe, però sense públic i el vot fet telemàticament. Tenint en compte la fosca ombra de la suspensió que va planar sempre sobre l’acte, el resultat l’hem de considerar positiu. 

És clar que caldrà fer les pertinents crítiques constructives i tenir en compte les possibles oportunitats que s’hauran après -aquest vot des de casa que deia, per exemple, o la retransmissió en directe per YouTube convenientment millorada-, però ara hem de felicitar els organitzadors per haver superat aquesta autèntica prova de foc.

Una final des de casa

[Un dos i seguit, 13-11-20)

Es va haver de suspendre la gran final prevista a Sabadell, moltes emissores no van poder emetre un nombre considerable d’eliminatòries –entre les quals, Tarragona Ràdio-i, finalment, el concert on es decidirà quina sardana rebrà el títol de Sardana de l’Any 2019 sí que es farà, si no hi ha cap impediment de darrera hora, aquest dissabte 14 de novembre a la tarda. Serà mesos després de la data inicialment prevista, en una població i, per tant, un escenari diferents, i haurà de ser un acte sense públic. 

Finalment, el concurs La Sardana de l’Any, malgrat tots els ‘malgrats’ ha pogut tirar endavant i completar el seu accidentat trajecte. La bona notícia per als organitzadors i els seguidors, és clar, és que haurà estat dels pocs actes que podran dir que han pogut superar aquests obstacles. Ho han d’agrair -i d’això en són prou conscients- a les possibilitats tecnològiques actuals: el vot per correu, les trameses dels enregistraments a les emissores per la xarxa, a que es pugui retransmetre per aquest mateix sistema... Qui no es consola és perquè no vol, certament!

I sí, podreu seguir la final pel canal de YouTube de la Confederació Sardanista i el web de La Sardana de l’Any i, oh meravella!, podreu votar telemàticament. Sembla que, amb posterioritat, es podrà veure en diferit pel Canal 33, cosa que està molt bé, és clar, però no puc evitar meditar sobre quina mena de país tenim on no es pot retransmetre un acte com aquest en directe per la televisió pública, de manera que pugui arribar a més gent. I encara prou que sí que es farà per Internet, gràcies al patrocini d’una coneguda empresa de supermercats, però no tinc clar que tothom pugui ni sàpiga com accedir-hi correctament, sobretot el públic de certa edat.

Quines ganes en tenim!

[Un dos i seguit, 6-11-20]

Enmig d’aquesta situació tant especial en la que es troba tot el món, podem ben bé dir que cadascú plora per ell. I, a més, la majoria ho fan amb tota la raó del món. Els que voldrien treballar però no poden, els que preferirien no haver de fer-ho, els que lamenten que no els sigui permès realitzar segons quines activitats o moure’s lliurement, etc. Els sardanistes, els músics de cobla i els dansaires d’esbart, que són els que ens ocupen aquí, també es queixen, és clar, remarcant, com molts altres sectors, que les seves activitats es poden portar a terme de manera segura si se segueixen estrictament les mesures de prevenció pertinents.

La veritat és que aquells concerts o concursos que he tingut oportunitat de veure en directe des de que va començar l’anomenat desconfinament, es van portar a terme amb unes mesures i un civisme que ja m’agradaria que fossin generals. Ara, quan han tornat les restriccions ha calgut sacrificar la majoria d’activitats o adaptar-les convenientment. 

Hi ha hagut, però, des d’aquell que no s’ho ha pensat dues vegades a suspendre dràsticament allò previst, fins als que han esperat a darrera hora per tal de veure com anaven les coses, o els que han fet mans i mànigues per adaptar-se a la situació, ja sigui  amb ajornaments o fent un replantejament radical. Així, mentre les sempre extraordinàries festes de Sant Martirià, a Banyoles, s’intentarà fer-les al desembre, la final del concurs La Sardana de l’Any es treballa per fer-la igualment dissabte vinent... però a porta tancada i amb retransmissió per internet. No seria el primer concert que es fa d’aquesta manera, però en aquest cas el repte és, a més de la quantitat d’actuants a l’escenari, el fet que les votacions es faran per mitjà del mòbil i cadascú des de casa seva. 

Naturalment, no hi ha res com el directe, la música en viu de la cobla ensordint-nos si hi passem a prop i, és clar, deixant-nos anar ballant tant com el cor ens demani i el cos ens permeti. A hores d’ara imagino que tothom té ben assumida la situació i entenem que és molt millor això que no pas si encara no tinguéssim a l’abast tots aquests mitjans.  Però... quines ganes en tenim de tornar-hi!!

Zero

[Un dos i seguit, 30-10-20]

Diuen que fins i tot en els moments més complicats, poc o molt, en algun lloc o altre, des de que se’n ballen, sempre hi ha hagut sardanes. Fins i tot, fa anys, algú va fer una crida per recollir dades per tractar de saber quan es van fer les primeres ballades després de la Guerra Civil i sembla que van ser ben matineres, comptant, és clar, amb la pertinent supervisió i manipulació del nou règim. 

Hi ha hagut guerres  i altres circumstàncies força complicades, però sembla que només en alguns casos molt comptats es van deixar de fer ballades o, en tot cas, no en tenim constància documental. A Tarragona, hi ha un moment dramàticament semblant a l’actual: als anys 1884 i 1885, no només no es van fer sardanes, sinó que es van suspendre totes les festes de la ciutat. El motiu? Una greu epidèmia de còlera que el «Diario de Tarragona» de l’època ho explicava així el dia de Santa Tecla del 1885, amb el llenguatge propi de l’època: «Dos años cumplen hoy que por causa de la epidemia no han podido celebrarse en esta ciudad las fiestas de nuestra ínclita patrona». 

Hi va haver, doncs, un important parèntesi sense sardanes en un temps en el qual la vinguda d’una cobla des de terres gironines era tot un esdeveniment. De fet, quan els músics arribaven a l’estació de Tarragona eren rebuts per una multitud encapçalada per les autoritats municipals. 

Actualment, tenim cobles pròpies i les que venen d’altres punts del país ho tenen més fàcil per traslladar-se, però res d’això serveix davant una realitat tant dura com la que ara experimentem. Sembla que la única manera de lluitar contra els contagis és limitar al màxim els moviments de les persones i les activitats col·lectives no essencials. Tenim, això sí, un petit consol respecte als nostres rebesavis: podem gaudir de la música per a cobla amb els molts mitjans tecnològics que ens ho faciliten, entre els quals la ràdio. Pel que fa a nosaltres, a Tarragona Ràdio, mentre sigui possible, ja sabeu que no faltarem a la cita.

És clar que estem lluny de consolar-nos amb aquesta possibilitat d’escoltar música. Trobem a faltar ballar-les i el so de la cobla en directe, alhora que ens sentim solidaris amb els músics, uns treballadors culturals que, a diferència d’altres sectors, no només van ser els primers en quedar-se sense feina, sinó que mai han rebut cap mena d’ajut. Zero.

No apte per a esnobs

[Un dos i seguit, 23-10-20]

Fa certa gràcia que personatges d’una notable rellevància hagin parat atenció, en major o menor mesura, en la sardana, anant més enllà dels tòpics més rebregats. Penso en casos com el tantes vegades citat del gran compositor Stravinski, que en escoltar una cobla va quedar admirat i, en un moment donat, va exclamar «Més Garreta!», expressió que no sé si és real o llegendària, però el cert és que la música per a cobla el va impressionar. Com ell podríem parlar de casos més recents com el també músic Michael Nyman i molts altres. 

Aquests episodis agraden i satisfan perquè sempre resulta gratificant que algú intel•ligent i/o competent en alguna matèria no s’estigui d’expressar de manera sincera que li agrada allò que ha vist o escoltat a casa teva. És clar que en el cas dels catalans  pel que fa la sardana això té un valor més gran. No ens sorprèn que quedin bocabadats amb els castells humans perquè aquests són com els de focs artificials, són espectacle monumental i a tothora és vigent una enorme campanya publicitària consensuada per gairebé tothom que aprofita la més mínima oportunitat per evidenciar les seves virtuts. 

Malauradament, pel que fa les sardanes, encara hi ha molts diguem-ne intel•lectuals «moderns» que menyspreen el fet sardanista i, en aquest cas, aconsegueixen que el màrqueting sigui negatiu. Com a mínim, aconsegueixen que s’hagi instal·lat una idea que es tracta de quelcom passat, que només practiquen alguns iaios nostàlgics i que més aviat fa angúnia mostrar-ho a algú. Bona part d’aquests il·luminats ja ho deien fa anys i pensaven el mateix dels castells quan aquests estaven en hores baixes, cosa que els que tenim una mica de memòria i els castells ens agradaven abans i ara exactament igual, sempre els podrem retreure. 

Hi pensava, en tot això, aquesta setmana quan, finalment, es va poder lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al poeta Enric Casassas. Un dels seus mèrits, a més de fer molt bona poesia, és que no té cap prejudici envers les sardanes. Sempre li han agradat, n’ha ballat i, ara, en el darrer llibre -un assaig poètic!!-, ha centrat la seva atenció en un dels tres capítols en l’obra d’un dels grans de la composició per a cobla: Josep Blanch Reynalt. No apte per a esnobs, certament!

Un panorama més aviat fosc

[Un dos i seguit, 16-10-20]

Diumenge passat es va celebrar al Vendrell el tradicional concurs de colles de les Fires de Santa Teresa. Una edició certament singular -tant pel que fa les Fires com pel que fa al concurs-, amb un concurs totalment condicionat per les mesures de seguretat sanitària que la situació requereix: una plaça petita i gairebé tancada, amb el públic limitat i totalment controlat, poques colles, tothom amb les pertinents mascaretes excepte en el moment de ballar qui ho volgués, gel per rentar-se les mans a cada moment... 

La sensació de trobar-se en una mena de gueto era ben present, encara que a hores d’ara tothom -almenys les colles- té ben assumida aquesta situació de manera totalment resignada. De fet, era el primer concurs de la temporada a la demarcació de Tarragona i un dels primers de tot el país. Amb una mica de sort, potser es podrà fer el de Valls, el 15 de novembre, un concurs que sempre, almenys fins ara, ha estat multitudinari, ple de joventut perquè era la final del Campionat per a les categories joves: alevins, infantils i juvenils. Enguany, però, en el millor dels casos serà un concurs per a colles lliures, que hi aniran més per matar el cuquet de les ganes de ballar després de mesos de sequera, que altra cosa.

De moment, com en molts altres sectors, el panorama és més aviat fosc, després que s’hagi suspès, a darrera hora, el concurs de diumenge a Terrassa. La veritat és que, en principi, les restriccions anunciades no han d’afectar activitats com aquestes, que ja adopten un munt de mesures de seguretat, però finalment la por i les circumstàncies particulars de cada lloc i les característiques de cada consistori fan que allò més fàcil i menys arriscat sigui ordenar la suspensió d’aquestes activitats.

Iniciatives

[Un dos i seguit, 9-10-20]

El panorama és prou estrany, canviant i ple d’incerteses com per fer parar boig a qualsevol, i més si es tracta d’algú que pretén fer alguna activitat considerada no essencial. Efectivament, aquell que treballi o faci activisme en el terreny cultural, per exemple, a més dels obstacles que ha de superar qualsevol altre ciutadà, ha de creuar un àrid i perillós desert: el de la incomprensió d’aquells que creuen que la cultura és prescindible –sempre, però ara més convençuts- i que els resulta inconcebible que hi hagi qui en tingui el mitjà de vida, és a dir, que no ho faci per un pur entreteniment.

Doncs bé, malgrat aquesta sensació de trobar-se com un “lliri entre cards”, que deia algú, en són molts els que no defalleixen i segueixen actuant com si la pandèmia hagués de desaparèixer demà. Gent que s’entesta a fer teatre, música, que crea, recrea, promou, gestiona, planifica, dissenya, somnia...

En allò que ens ocupa a l’Un dos i seguit, també. En la mesura que es pot, determinades activitats es fan comptant amb tota mena de precaucions, algunes s’adapten a les circumstàncies i, malauradament, moltes són eliminades del tot. Així, d’una manera o altra, poc o molt, hi ha aplecs, concursos i concerts; aviat començarà la Fira Mediterrània; el concurs La Sardana de l’Any potser aconseguirà completar la temporada amb una gran final; i, és clar, hi ha coses difícilment mesurables com les sardanes que segueixen creant els compositors, els projectes que els més eixerits no deixen de proposar en els més diversos àmbits, o els assajos que reprenen les colles, cobles o esbarts.

En definitiva, d’iniciatives no en falten, la seguretat està garantida per les mesures que veiem que s’apliquen a molts llocs i només la malaltissa negativa de determinades institucions tanca portes, mentre també tanca carrers, però en aquest cas per posar-hi taules de bars. No cal dir res més, oi?

Qui ho havia de dir!

[Un dos i seguit, 2-10-20]

Qui ho havia de dir que allò que fa un temps que proposa una part del sardanisme de competició i que, almenys inicialment, va ser rebut amb sorpresa, indiferència, incredulitat o escepticisme per bona part  dels més directament interessats, acabaria sent reconegut enmig d’una pandèmia com l’actual.

Em refereixo, com més d’un haurà endevinat, a la proposta que la sardana de concurs sigui coneguda i reconeguda com a «sardana esportiva». Ho hem de reconèixer: a la majoria, el primer cop que ho vam sentir, ens va agafar indefensos i vam pensar que n’hi ha que tenen poca feina. El cert, però, és que, poc a poc, si més no el concepte, ha anat arrelant dins del sector, alguns s’han fet seva la idea i no s’estan de defensar-ho. 

Arguments no en falten, sobretot si parem atenció en les característiques del Campionat de Catalunya o fem cas dels entesos que lloen les propietats que té ballar sardanes de cara a la salut i el benestar dels practicants, sobretot si es fa habitualment i de manera correcta. La setmana passada, sense anar més lluny, ens fèiem ressò d’alguns d’aquests beneficis expressats darrerament a les xarxes socials.

El cas és que aquests últims dies, amb els primers concursos després d’uns mesos de sequera obligada per les circumstàncies, s’ha vist (fins i tot al Telenotícies!!) com les colles ballen amb tota mena de precaucions, però a l’hora de les sardanes de concurs estan exemptes de portar mascaretes. Algú ha posat el crit al cel, sense tenir en compte que  -per fí!- allò que porten a terme aquestes colles és considerat com una activitat esportiva. En realitat, el perill de contagi mentre ballen és més remot que a la majoria d’esports, ja que cada ballador manté la respectable distància que estableixen els respectius braços oberts i l’estil de ballar exigeix mantenir empre la mirada cap al davant, mirant al ballador que està a força metres de distància, a l’altra banda de l’anella.

Naturalment, com he dit abans, les mans s’han de rentar immediatament abans i després i cal tenir les mascaretes a punt també abans i després de cada sardana. Compareu això amb allò que passa a molts esports, amb contacte físic més o menys explícit, o, senzillament, amb allò que es veu a qualsevol terrassa de bar.

És clar que els que propugnen el concepte de sardana esportiva van més enllà d’evidenciar les virtuts físiques de ballar i competir. Tal i com plantejava el periodista Albert Font-Tarrés el 2011 en una entrevista a Ivan Tibau, aleshores Secretari general de l'Esport de la Generalitat, el que caldria és que la sardana fos reconeguda oficialment com a esport, amb tot el que això comporta. Allò més curiós és el que destacava el titular d’aquella entrevista: "Podríem estudiar el reconeixement de la sardana esportiva", deia l’home. Falta saber, ara, si ho va dir per dir-ho o ho expressava convençut, o si des de la Unió de Colles s’ha fet alguna gestió seriosa en aquest sentit...

La festa en temps de pandèmia

[Un dos i seguit, 25-9-20] 

Doncs ja hem deixat enrere les festes de Santa Tecla, unes festes que mai ens hauríem imaginat que tindrien les característiques singulars que han tingut. La veritat és que, en conjunt, Tarragona és una de les ciutats que ha apostat per una opció de festes que no ha estat exempta de risc (no em refereixo al risc sanitari, que ha estat una preocupació sempre present), ja que allò més fàcil hauria estat suspendre-ho tot, com han fet, d’una manera brutal, molts pobles i ciutats. A més, en molts casos, les suspensions s’han fet a darrer moment, avisant a artistes contractats de manera totalment barroera.

I no és que aquí no s’hagin suspès activitats, naturalment. L’opció ha estat clara, però: res d’activitats al carrer i susceptibles de generar massificacions; molts concerts controlats al màxim i la reformulació de determinades activitats, inclosa la descoberta o redescoberta de determinats espais. No ha mancat la polèmica, i aquí és on hi havia el perill al qual em referia, ja que no sempre s’han entès les propostes, però si hi ha alguna cosa certa en tot això és que la situació era força complicada de resoldre un cop descartada la suspensió total o, evidentment, fer com si no passés res.

 Pel que fa els esbarts, al marge de la seva tasca en el Seguici, ens queda el dubte de si es podia haver fet alguna cosa, tenint en compte que s’han realitzat espectacles en recintes degudament controlats, però potser l’impediment ha estat la necessitat d’assajar, els vestidors... No ho sé, però és l’opció que s’ha triat. En el terreny sardanista, la solució ha estat a mig camí, descartant, ara per ara, les ballades i apostant pels concerts. Ja es va fer per Sant Magí, al Camp de Mart, amb un programa cent per cent tarragoní, mentre que dimecres, amb dues cobles, al Teatre Tarragona, la Reus Jove i la Maricel van triomfar amb una selecció molt variada, per a tots els gustos, incloses algunes obres també tarragonines.

Haurà estat una oportunitat per escoltar, còmodament, bona música per a cobla, però, és clar, amb la recança de tothom pel fet de no poder ballar. I les perspectives, de moment, no són gaire bones, ja que s’està parlant de més concerts en substitució, com a mínim, de l’aplec del Serrallo o del concurs de colles de Santa Tecla, que és una altra actuació pendent. I encara gràcies, que a més d’un lloc, ni això!

Concert per Santa Tecla

[Un dos i seguit, 18-9-20] 

Finalment, tal i com temíem, hem arribat a Santa Tecla i la situació segueix essent complicada per a tothom, encara que també és cert que el desconfinament ha permès anar recuperant activitats personals i col·lectives, sempre condicionades per les mesures que cal seguir adoptant. Pel que fa a allò que aquí ens interessa, ja ho sabeu: res d’esbarts, res de colles de competició (ni assajos ni concursos) i res de ballades al carrer.

Ens arriben notícies de llocs que sí que fan aplecs i ballades amb mil i una mesures de seguretat i aquest cap de setmana hi haurà els primers concursos de colles, de moment sense competició estricta, és a dir, unes exhibicions, que més aviat seran una mena d’assajos per veure com va tot plegat després de tants mesos sense moure gaire el cos i menys en harmonia col·lectiva.

Aquí a Tarragona, com en molts altres llocs, ens haurem de conformar a viure la Santa Tecla sardanista en format de concert. Això sí, posats a fer, amb categoria: dues bones cobles, un programa que fa venir salivera i un escenari de luxe, el Teatre Tarragona. Tot i que de ganes no en falten, les entitats (Casal Tarragoní i Agrupació Sardanista Tarragona Dansa) i l’Ajuntament, no veuen per on agafar-la la idea de fer ballades, encara que sigui amb totes aquelles mesures que cal, o precisament perquè aquests condicionants semblen de difícil aplicació de manera correcta en els escenaris que podria tenir Tarragona. Això sí, ara per ara no s’han plantejat una suspensió definitiva, mentre van mantenint en la reserva les ballades pendents, tot esperant la primera oportunitat que s’ofereixi.

El concert del dia de Santa Tecla, insisteixo, és una proposta molt interessant, entre altres coses per la varietat d’estils i d’èpoques que presenta. Des de sardanes molt antigues a algunes de molt actuals, obligades, grans èxits de tots els temps, música tarragonina i, fins i tot, alguna estrena. Estaria bé que a les properes festes de Santa Tecla en normalitat (esperem-ho!!) es mantingués aquesta vetllada de concert sense oblidar (naturalment!!) les ballades i el concurs de colles. En realitat, el concert de sardanes i música per a cobla de festa major ja es va fer durant uns anys, a la plaça del Rei, entre altres llocs, però era una iniciativa de l’Ajuntament i, per tant, depenent de les llunes del responsable de torn, no sempre amic d’això que estem parlant.

Potser ja farem prou si l’any vinent aconseguim recuperar el Retaule, el festival d’esbart, el Puja aquí dalt i balla i, és clar, les sempre exitoses ballades del dia de la patrona i la del dia de la Mercè. De moment, enguany, cita ineludible dimecres al vespre al Teatre Tarragona.

Cultura del concert

[Un dos i seguit, 12-9-20]

A l’anterior programa de l’Un dos i seguit parlava de la incertesa de la situació actual i de l’angoixa que, de vegades, provoca. Ho feia, és clar, parlant de sardanes, cobles i esbarts, un sector que, com molts altres de la cultura, no és, en principi, procliu a generar contagis si s’adopten unes elementals mesures de prevenció. El problema rau en el fet que no és una activitat essencial i, per tant, no ha estat ni en el pensament de qui ha de regular el procés de desconfinament.

La incertesa venia -cal recordar-ho- per la varietat de reaccions que hi ha hagut i segueix havent-hi: des dels que no van dubtar a suspendre-ho tot immediatament, talment com si ho haguessin estat desitjant des de fa temps, fins allò que fan en determinats llocs, sobretot a la Catalunya Nord, és a dir, fer ballades, però molt controlades, amb neteja de mans abans i després de cada sardana, amb mascaretes, amb anelles formades amb inscripció prèvia i separació respecte les altres colles, amb espai  de descans propi per a cada grup, un recinte controlat...

Sens dubte, a banda de les normatives, això no és viable a tot arreu, per raons logístiques, d’ubicació o de capacitat dels responsables, a banda de la voluntat de les autoritats locals. Aquí, a Tarragona, de suport municipal n’hi ha, evidentment, però fins ara ningú ha vist clar poder fer ballades, per molt controlades que estiguin. Sí que s’ha optat per una solució alternativa que té, alhora, la seva part negativa i una altra d’oportunitat. El format de concert permet, ja que no pot ser una ballada, gaudir, en condicions adequades, de bona música. És clar que, a vegades, se’ns mouen els peus des de les butaques estant, o pot passar que a molts els manqui pràctica a l’hora d’entendre la música de cobla com una obra per gaudir-la, també, en una sala de concerts.

Maleïda incertesa

[Un dos i seguit, 4-9-20]

Vam marxar de vacances i ara, doncs, hi tornem. En aquest temps han passat coses des de tots els punts de vista, però seguim tenint, quan mirem la cartellera d’activitats sardanistes, aquella mateixa sensació d’incertesa que es produeix quan mai saps si allò que estava previst es podrà fer realment, si patirà canvis, si s’haurà d’ajornar o si, directament, se suspendrà. També es dóna el cas que, a darrera hora, quan no podem incloure-ho al programa, ens assabentem d’activitats que, d’alguna manera, han «ressuscitat», és a dir, que sí es fan però que el maremàgnum actual fa que no hi hagi la promoció que caldria i la que, poc o molt, es produeix en temps de, diguem-ne, normalitat.

 Tal i com vam insistir en els programes anteriors, nosaltres ho intentarem. Farem el possible per saber i comunicar-vos tot allò que se suposa que s’ha de portar a terme en l’àmbit de les sardanes i la cobla, bàsicament a les comarques tarragonines. El cas és que de ballades i aplecs clàssics no n’hi ha, lògicament, però sí alguns que s’han adaptat a les circumstàncies i passen a ser concerts, encara que en certs casos es preveu la possibilitat de ballar, acollint-se a una estricta normativa de seguretat comprensible, però que, en aquest cas, pot portar a maneres d’agafar-se les mans més aviat carrinclones. El bon exemple el posen a la Catalunya Nord, on la normativa permet ballar sardanes com cal sempre i quan es mantingui certa distància entre anelles i tothom es netegi les mans amb gel abans i després de cada sardana ballada,

 Pel que fa a la proliferació de ballades-concert, res a dir sempre que es facin com cal, però cal diferenciar aquelles sessions en les quals la cobla es limita a interpretar el mateix programa que hauria fet en una ballada, però amb menys tirades; i aquelles altres on es procura preparar un bon concert, amb una selecció pensada més per escoltar i, possiblement, amb obres de qualitat que no acostumen a estar presents a les places. Un bon exemple seria el concert de les festes de Sant Magí, a Tarragona i algun altre que ja s’ha fet o que es preveu per als propers dies. En parlarem, sens dubte, encara que ja hem assumit que sempre hi haurà aquella incertesa maleïda, amenaçant.

Concert cent per cent tarragoní el dia de Sant Magí

[Un dos i seguit, 31-7-29]

Poques vegades s’ha vist tant trasbalsat com ara el món cultural, abocat a l’activitat reduïda a aquelles manifestacions de caire privat, individual, o, en tot cas, amb succedanis facilitats per les noves tecnologies, però que no serveixen per fer bullir l’olla dels professionals del sector. Mancats de força -o d’ànim- coercitiu d’altres sectors, han acabat passant pel mateix adreçador que les activitats de risc màxim, situació que només ha començat a canviar, tímidament, aquests dies.

Ho hem estat constatant pel que fa les activitats sardanistes i els esbarts: s’han començat a fer concerts, generalment substituts d’aplecs, ballades i, fins i tot, concursos de colles, alhora que s’ha pogut ballar, en alguns llocs, de manera diguem-ne pintoresca. El panorama, de fet, és caòtic, amb actes ajornats, altres reconvertits i un gran nombre directament suspesos, talment com si alguns ajuntaments portessin anys esperant l’excusa per fer-ho. Sortosament, també hi ha aquells que permeten actes realitzats amb tots els ets i uts de seguretat recomanades pels entesos.

A Tarragona, sembla que el que resta de temporada tindrem l’oportunitat de gaudir d’un gran nombre de concerts que, en part, compensaran la manca de ballades, aplecs i concursos de colles. És a dir, sembla que aquí s’ha optat per la via de l’adaptació més que a la rendició total i absoluta que hem vist a molts altres llocs. Al capdavall, malgrat l’absència que sembla que tindrem d’oportunitats de poder ballar al carrer, no ens faltaran aquestes altres de gaudir de la música còmodament asseguts, encara que de la immensa majoria encara no sabem si es tractarà de  concerts autèntics o els repertoris de qualsevol ballada.

Sí que podem assegurar que, si res no es torça (toquem fusta), el dia de Sant Magí tindrem l’oportunitat de gaudir d’un excel·lent concert al Camp de Mart amb la cobla Reus Jove, en comptes de la tradicional ballada a la Rambla. Serà amb un programa cent per cent tarragoní i força interessant, amb obres recuperades d’un oblit injust, altres d’estrena absoluta; amb autors que cal divulgar més i altres d’actuals que val la pena impulsar. En definitiva, malgrat el desgavell causat per la pandèmia, estarà bé aprofitar l’oportunitat per gaudir de les cobles en aquesta vesant concertística i, si pot ser, explorant el repertori tarragoní, ja sigui d’autors d’aquí o d’altres que hi han dedicat les seves obres. El cert és que de material interessant n’hi ha per a moltes més sessions de les que ara es puguin arribar a realitzar.

Reivindicant compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 24-7-20]

Divendres passat, després de l'última edició de l’Un dos i seguit, vaig tenir l’oportunitat d’assistir al concert que la cobla Reus Jove va oferir als Pallaresos, enmig d’un munt de mesures de seguretat, tal i com toca a la situació actual. Malgrat la fredor d’un acte fet a l’aire lliure, en una pista enorme, amb el públic separat entre ell i els músics, el programa valia la pena. Bàsicament, es tractava d’homenatjar la figura de Josep Gols, un músic nascut als Pallaresos, encara que la major part de la seva carrera musical la va desenvolupar a Tarragona i la va cloure a la Canonja. Poca broma: entre moltes altres coses, fundador i director de l’Orfeó Tarragoní, institució importantíssima a la Tarragona d’abans de la Guerra Civil, que va viatjar per l’Estat i a l’estranger, però que ara només recorden quatre lletraferits. També va fundar la primera cobla de la ciutat, la Tarragonina, i sembla que fou el primer autor de sardanes d’aquestes terres.

Vam poder escoltar algunes sardanes d’en Gols, d’una qualitat gens menyspreable i amb un estil molt propi de l’època, a inicis del segle XX, així com la única del seu fill, Xavier Gols, mort prematurament, però que ens va deixar una composició extraordinària, que si algú l’hagués estrenat ara tots els entesos dirien que és innovadora i un munt d’elogis més sempre d'aquest caire.

El trist del cas, és que a banda del fet que avui dia pocs recorden aquests músics, per poder interpretar les obres que es van poder escoltar als Pallaresos per la cobla Reus Jove, el seu contrabaixista, l’amic Eduard Sendra, ha hagut de fer una ingent tasca de recerca per poder localitzar les particel·les. En alguns casos, les ha trobat a Girona, a Mataró o a Sabadell, per exemple. Una situació molt semblant a la que afecta altres autors vinculats amb la ciutat i les seves respectives composicions, moltes perdudes definitivament o que ningú sap on paren. 

És el resultat de les moltes vicissituds viscudes al país i el pas del temps, però també el producte de dècades de deixadesa, despreocupació i ignorància d’entitats, institucions i, fins i tot, de «músics» (entre cometes). La mateixa cobla Reus Jove ha confeccionat diverses propostes de concert similars a la dels Pallaresos que pretenen treure a la llum algunes d’aquestes petites joies musicals que s’han pogut salvar, de moment, de la desaparició física.

Sabem que amb material tarragoní se’n podrien fer un bon nombre de concerts similars i, de fet, la mateixa Reus Jove en té algun a punt. Ara, el problema, més que econòmic o de pandèmies, és de manca de consciència del sardanisme, per una banda, i el menyspreu absolut i ignorant d’aquells que habitualment treballen en el terreny de la música diguem-ne culta, que mantenen una actitud esnob que els impedeix apreciar les possibilitats d’aquesta formació singular, rica però incompresa que és la cobla, així com el llegat dels músics que han viscut a Tarragona i els que avui dia segueixen creant obres, com a mínim, interessants.

Gent prudent

[Un dos i seguit, 17-7-20]

Seguim immersos en aquest malson llarg i de final incert que és el Covid 19 i que ha resultat d’abast universal, és a dir, que, poc o molt, s’ha escampat per tot el mon i pot afectar tothom. I en aquest tothom, evidentment, també hi hem d’incloure els sardanistes, els músics i aquells que es mouen en el món dels esbarts, els protagonistes habituals del nostre programa.

Actualment, més o menys com en qualsevol d’activitat cultural, s’està intentant realitzar algunes activitats que, ara per ara, s’han de limitar, bàsicament, a concerts, amb tota mena de mesures de protecció, encara que també s’ha fet alguna ballada amb encara moltes més restriccions i controls. Igualment, hi ha algun concert a l’aire lliure que ha previst espais per a poder ballar, sempre amb tots aquells condicionants que, la veritat, no conviden gaire a ballar per moltes ganes que en tinguis.

Tot plegat és ben lògic, vista la situació, i ens cal lluitar amb aquest natural desig d’anar cap aquella ja mítica normalitat que cada cop anhelem més, però que segueix esmunyint-se. Tot sembla indicar, a la vista del panorama que tenim al davant, que els organitzadors, els músics i els aficionats hauran de seguir convivint amb un dilema permanent, una lluita entre allò que ens demana el cos i allò que el seny ens adverteix. 

De moment, aquesta setmana s’ha acordat desconvocar el Campionat de Punts Lliures, la única competició oficial de les colles que, fins ara, s’havia salvat de la dràstica suspensió que va acordar la Unió de Colles en el seu moment. Un acte previst per al mes de novembre i que era el que més possibilitats tenia de superar les pors: la disciplina innata de les colles semblava garantir el compliment de les mesures previstes, l’escenari habitual (un pavelló esportiu) facilitava el distanciament entre balladors i públic i a aquest se li podien marcar més fàcilment les normes pertinents...  

Malgrat això, però, els organitzadors del Campionat, que han preferit pecar de prudents abans que assumir determinants riscos, cosa que jo no goso discutir-los-hi, naturalment. A més, han indicat altres raons que han tingut pes a l’hora de suspendre  els punts lliures com que les colles possiblement no estarien prou en forma. Això sí, sembla que per a la tardor hi podria haver alguns concursos lliures, per mirar de no acabar de perdre el ritme, suposo.

De concert!

[Un dos i seguit]

Temps estranys els que estem vivint tots plegats! Ens trobem en situacions o veiem coses que mai de la vida hauríem dit que es farien realitat, i fins i tot ens haurien semblat més pròpies d’una pel·lícula de ciència ficció o fruit de la imaginació desbordada d’algun guionista pocasolta. Qui ens hauria de dir, entre altres coses, que no es podrien ballar sardanes, no pas per la febrada d’algun dictador embogit sinó per raons sanitàries.

Bé, fa un parell de programes vam recordar que, a finals del segle XIX, no es van poder celebrar les festes de Santa Tecla durant dos anys consecutius per culpa d’una epidèmia de còlera, però no em negareu que si alguna vegada heu llegit sobre pandèmies sempre ho heu vist com una cosa llunyana, fets que aquí, al centre del món, ens quedaven massa llunyanes, pròpies de països subdesenvolupats.

Ara, en poc temps, hem experimentat una situació nova que, almenys als més desperts, els haurà fet pensar sobre tot plegat. Un trasbals tant important que representa un repte per al conjunt de la humanitat, per tal de veure què podem recuperar i què podem fer per emprendre de nou el camí amb una nova empenta.

I una cosa que segurament també hauria sorprès els nostres avantpassats sardanistes, és que, en un moment donat, el gruix de les activitats han passat a ser concerts de cobla més que qualsevol altra cosa. La nostra agenda d’avui és realment espectacular i increïble. Mai s’havien fet tants concerts de cobla alhora, encara que ja sabem que, en bona part, són ballades per escoltar, és a dir, amb el repertori més pensat per a saltar que per a parar atenció en els músics des d’un seient.

De totes maneres, potser valdria la pensa d’aprofitar la part positiva de l’actual situació i procurar aportar l’oportunitat de gaudir –i, per a molts, descobrir- les possibilitats concertístiques de les cobles. El cert és que en alguns casos això ja es fa, mentre en altres no s’és gaire conscient dels repertoris que es poden confeccionar. Potser les possibilitats econòmiques no ho afavoreixen.

Ja sabem que el que ha regnat aquests dies és la improvisació i la prudència abans de fer qualsevol pas, però és ben cert que sense necessitat de comptar amb una bona sala de concerts ni un públic especialment melòman, és factible preparar programes de qualitat, atractius per a tots els públics i variats, aptes per gaudir-ne a l’aire lliure, sovint en el mateix lloc on s’hauria fet una ballada o un aplec. La nostra recomanació seria que els promotors es deixessin aconsellar per la gent que hi entén de qualitat i de públic: els mateixos intèrprets de les cobles, per exemple.

Temps de riscos

[Un dos i seguit, 3-7-20]

Aquests dies s’estan celebrant o són a punt de fer-ho, les primeres activitats sardanistes públiques, físiques, després de l’aturada general a causa del confinament. Generalment, almenys de les que ens han arribat referències, es realitzen tenint en compte mil i una mesures de protecció i de prevenció, tot i que, generalment, es tracta de concerts. Amb tot, ja es parla dels primers aplecs per a ballar i, alhora, s’anuncien tots els condicionants als quals s’han de sotmetre els organitzadors, els actuants i els assistents com a públic.

Són unes mesures molt estrictes, alguna de les quals després comentarem, que formen part d’un detallat document elaborat per la Confederació Sardanista i que aquesta ha plantejat al Procicat, el Pla territorial de protecció civil de Catalunya i que a hores d’ara encara no ha estat aprovat per aquest ens. La seva lectura m’ha semblat molt interessant, ja que s’hi veuen unes instruccions molt assenyades que, sens dubte, han estat treballades amb molt deteniment per persones coneixedores d’allò que es porten entre mans i que, a l’hora, demostren tenir una visió valenta i prudent al mateix temps, davant de l’actual panorama.

No sé si algú pot trobar excessiu que abans d’accedir a un aplec, per exemple, calgui una inscripció prèvia, que s’hagin de facilitar les dades personals o que es limiti el nombre de balladors a cada rotllana i la quantitat d’aquestes que es puguin formar. Em sembla que després del que hem vist o viscut aquests últims mesos això es pot comprendre perfectament, com també semblen lògiques moltes suspensions fins i tot de cara els propers mesos. Sí que es pot percebre una por que plana pel damunt dels organitzadors i promotors i que alguns han arribat a verbalitzar: que en el cas del més mínim accident, a partir d’ara, la responsabilitat serà de cadascú, fins i tot a nivell penal.

I en un temps en el qual a alguns els costa molt poc fer denúncies, és lògic que hom pensi que aquests risc tampoc el volen assumir.

Cobles confinades

[Un dos i seguit, 26-6-20]

La pandèmia que  ens ha tocat experimentar els darrers mesos no ha estat la única d’un abast considerable, pràcticament mundial, que hi ha hagut al llarg de la història. Això ja n’han tingut cura de recordar-ho molts mitjans de comunicació, de la mateixa manera que han detallat les grans mortaldats que moltes d’aquelles grans malalties van causar, sortosament lluny de les que, de moment, sembla que ha produït el Covid 19. Naturalment, això no és cap mena de consol, ni molt menys, però sí que ens pot portar a fer-ne moltes reflexions.

Un aspecte que podem considerar és el paper que ara han jugat les noves tecnologies i les xarxes socials. A banda del dubte de si un us poc conscient d’aquestes darreres pot ser contraproduent, imaginem-nos la foscor, la ignorància absoluta que els humans que van experimentar aquelles tragèdies també van haver de suportar. Ara, aquestes eines, com a mínim ens han permès superar, en bona part, l’aïllament total d’altres èpoques, comunicant-nos amb tothom i, fins i tot, ha estat possible que alguns hagin pogut treballar a casa.

També hi ha hagut mostres d’enginy, de solidaritat o de suport mutu, a més de manifestacions del talent artístic que, d’altra manera, hauria restat limitat a la llar de cadascú. Els músics, ja ho hem pogut veure i escoltar tot aquest temps, han publicat a la xarxa propostes molt diverses i d’una manera impensable no fa pas gaires anys. Avui, per exemple, us oferirem alguna mostra més d’aquestes “cobles confinades”, com és el cas de La Principal de Tarragona, que ha hagut de celebrar el seu 55 aniversari d’aquesta manera tan peculiar. No us perdeu el seu vídeo a les xarxes!

Es van obrint portes i finestres

[Un dos i seguit, 19-6-20]

Poc a poc, es van obrint portes i finestres, de manera que, progressivament, anem podent fer més coses, moure’ns amb una llibertat cada vegada més propera a l’anterior a la pandèmia que, sortosament, sembla que està afluixant. I cadascú, depenent del seu grau de consciència, també va actuant amb una progressivament major desimboltura.  

El món de la cultura ha arribat a aquest punt de la història amb la sensació de ser el darrer de la fila, menyspreat perquè ni de lluny se l’ha considerat essencial, mentre, en canvi, a l’hora d’aquella obertura  que deia, tot són pors i cauteles, tant des de dins com des de fora, sobretot d’aquells que tenen el poder d’autoritzar o no que es manifesti d’una manera o altra.

I si la cultura en general viatja en el vagó de cua, la sardana i altres manifestacions festives tradicionals ho fan en els últims seients del tot, allí on no hi arriba ni el revisor. Certament, tot just ara s’està parlant de les primeres actuacions de les cobles i dels primers assajos de les colles de competició. Aquestes darreres, potser arribaran a participar en algun concurs en el que resta de temporada, més per satisfer les ganes de ballar que altra cosa, ja que és prou sabut que el Campionat de Catalunya va ser suspès a les primeres de canvi.

De moment, les primeres actuacions de les cobles s’anuncien en format de concert, amb les corresponents separacions entre els assistents i tota la parafernàlia de seguretat que ja és habitual en molts llocs... excepte a les terrasses de bars i restaurants, on sembla que el virus és més tímid que no pas en una actuació musical. Bromes a banda, fa feredat veure les agendes de les cobles amb un grapat d’actuacions cancel·lades, algunes ajornades per qui sap quan i moltes altres que sembla que estan a l’aire, movent-se en un espai sense gravetat, en una mena de purgatori tot esperant a veure què passa.

De moment, si no hi ha res de nou abans, a la demarcació de Tarragona la primera cobla que sonarà serà per Sant Joan –en concert, és clar!- a Horta de Sant Joan, amb estrena pòstuma del seu fill il·lustre Tomàs Gil i Membrado. I aquí, a Tarragona, segurament haurem d’esperar a Sant Magí i amb molta probabilitat també reprimint-nos les ganes de ballar.

Incerteses

[Un dos i seguit, 12-6-20]

La situació per la qual estem passant tot plegats és tant nova i extraordinària que resulta comprensible que hagi agafat a tothom en fals, per manca d’una hipotètica previsió o amb una evident ignorància sobre què calia fer en cada cas, en les mil i una situacions que es plantegen. Ara, quan sembla que, efectivament, s’està començant a superar la pandèmia, els reptes potser ja no són tant dramàtics, però tampoc estem lliures d’haver de prendre decisions gens còmodes i de seguir adoptant mesures de seguretat.

La sospita és que mai estarem lliures del tot d’aquest risc, com el de la grip, que tot i que es pot prevenir amb una vacuna, cada any causa un nombre considerable de víctimes. En aquest sentit, el procés de desconfinament és més traïdor i ens sotmetrà a una por constant, fem el que fem.

I immersos en aquest panorama, quin paper hi té la sardana? Es podrà ballar aviat, caldrà canviar el plantejament de les ballades i els concursos? Les colles de competició potser seran les que ho tindran menys complicat, a priori: ballen a certa distància entre ballador i ballador i el contacte físic amb les mans es pot solucionar amb un ús acurat i sistemàtic de gel. Al capdavall, com els esportistes, aquests dansaires estan acostumats a mantenir una disciplina que, sovint, és molt estricta.

Però, i les ballades clàssiques? Allí sovinteja una major proximitat entre dansaires i és una activitat que s’acostuma a fer al carrer, en espais oberts a tothom i on qualsevol control és pura utopia. Com hauran de ser a partir d’ara, si més no els primers mesos? Es parlar de fer ballades només per a escoltar, concerts en definitiva. També han sortit propostes singulars o, senzillament, d’una difícil generalització, com aquells que han fet anelles agafant-se a una mena de bastons per no haver de tenir contacte directe amb els companys de rotllana.

En tot cas, ens esperen dies ben curiosos, també en aquest àmbit.

Històries de confinament

[Un dos i seguit, 5-6-20]

Que el confinament seria dur per a tothom ja ens ho podíem imaginar. Que aquesta situació comportaria conseqüències negatives, ens ho temíem. Com en molts altres aspectes, en el món de la cultura el tall ha estat singularment sobtat, deixant tothom que hi treballa desprotegit i, a més, amb la negra perspectiva que seran els últims en qui s’hi pararà atenció per, potser, fer-hi alguna cosa.

Al marge d’aquest panorama, però, la situació, que ha afectat, poc o molt, a tothom, també ha tingut algun efecte interessant. Sense moure’ns d’allò que aquí ens ocupa –sardanes, música per a cobla i esbarts-, l’aturada absoluta d’actes públics no ha significat que balladors i músics s’hagin resignat a no fer res. La setmana passada ja varem apuntar algunes iniciatives interessants, des de les més diguem-ne casolanes fins altres de certa complexitat. Les noves tecnologies han permès, per exemple, que moltes cobles o músics en solitari i en formacions reduïdes o més complexes hagin divulgat interpretacions força interessants enregistrades des de casa de cadascú.

També els balladors han fet anelles virtuals, mentre que els més assabentats dels títols i els autors han competit en concursos i endevinalles. S’han fet cursos de les qüestions més diverses, conferències i autèntiques classes magistrals. Els que han anat per feina, a banda d’anar seguint les canviants i, a vegades, caòtiques instruccions oficials, han anat pensant què calia suspendre, què ajornar i resen per tal que allò previst per als propers mesos es pugui salvar i, potser, afegir-hi alguna de les coses aparcades per la pandèmia. També s’han fet reunions de treball o assemblees en situació de confinament, un cop més amb el suport de la tecnologia.

I així, mentre ens sentim confosos per la perversa combinació de les ganes de tornar a alguna mena de normalitat i la por de no córrer massa, seguim avançant en un calendari ple de cites cancel·lades, la desesperació dels músics i els maldecaps dels responsables d’entitats i colles per veure què se’n podrà salvar de tot plegat.   

Confinats, trasbalsats...

[Un, dos i seguit, 29-5-20]

Ja ho sabem, perquè potser per primera vegada a la història és quelcom que ha afectat, poc o molt, a absolutament tothom, o, almenys, tothom s’hi ha de sentir interpel·lat. En cosa d’uns pocs dies, les nostres vides s’han trastocat de tal manera que fins i tot ara, quan només s’endevina, allà lluny, la sortida del túnel, sabem que moltes coes mai tornaran a ser iguals i que ens resultarà complicat recuperar, reconstruir i mirar de trobar la manera de portar una vida que es pugui considerar diguem-ne “normal”.

I, és clar, en un context en el qual s’han trasbalsat tantes coses, on molta gent pateix i no pocs ens han deixat abans d’hora, pot semblar impúdic parlar dels problemes de la cultura o del sector festiu, que és on s’hi poden situar les sardanes, els esbarts i la música per a cobla. Jo sóc dels que creuen que això només ho sembla, perquè penso que la cultura potser no és tant essencial com la salut, la feina o l’alimentació (que de tot això n’hi ha massa que pateixen), però és segur que no és res superflu. No és el moment, ara, d’argumentar-ho, però fins i tot si pensem en termes pràctics o econòmics, cal tenir en compte la quantitat de persones que tenen aquest sector com el seu  mitjà de vida o ho és en bona part.

Penso, per exemple, en els músics, un gremi que, d’un dia per l’altre, s’han quedat tots, absolutament tots, sense feina i sense dret a cap ajut. I, a més, amb la perspectiva que segurament seran els últims en poder tenir l’oportunitat de tornar a treballar. La trista realitat és que no només s’han suspès tota mena d’actes durant el temps previst de confinament, sinó que molts ajuntaments –els responsables últims d’autoritzar aquestes activitats-, han suspès cites que van més enllà i sense ni considerar la possibilitat d’un ajornament, no pas una supressió total.

Al capdavall, tornem a trobar-nos en un símil que hem fet moltes vegades i que ara es manifesta de manera més crua que mai: la xocolata del lloro, perquè ara el perill ja no és només la qüestió sanitària, sinó la temptació d’estalviar-se unes despeses que, estigueu segurs, a molts no els doldran si són d’altres manifestacions culturals, encara que siguin immensament més cares. Recordeu l’afer dels terrats a Barcelona?

Excepcionalitat

[Un dos i seguit, 13-3-20]

Ens ha tocat viure uns temps curiosos, ben especials, sens dubte. Ara, amb tot el terrabastall causat pel Coronavirus, sembla que gairebé no quedin coses que no s’hagin trasbalsat. Hem hagut d’aprendre que més val pecar d’excés de prevenció que no haver de tractar de guarir, després, una malaltia encara poc coneguda i de la que, per tant, ignorem l’abast real.

I, és clar, la sardana, els esbarts i la música per a cobla també s’han vist afectades. Com ho han estat totes les activitats públiques i que apleguen cert nombre de gent. A més, ateses les característiques essencials de la sardana -una dansa popular a la qual hi pot participar tothom i que es basa en formar rotllanes de gent donant-se les mans-, aquesta és una activitat clarament de risc de contagi. Confiar en què ens rentarem les mans després de cada sardana i que, abans, no ens haurem tocat la cara, per exemple, resulta poc creïble.

És comprensible, doncs que a més de les iniciatives que han anat adoptant els organitzadors, la Confederació Sardanista de Catalunya hagi aconsellat que els propers dies (el mateix termini que s’ha establert per al tancament dels centres educatius, en principi) les entitats s’abstinguin de celebrar actes públics, suspenent-les o, si és possible, ajornar-les per a dates més propícies.

Doncs això: que ens caldrà ser pacients, tot seguint atentament els consells dels entesos i les autoritats. Sortosament, avui dia les xarxes socials ens permeten estar al corrent de les suspensions, ajornaments o -esperem que sigui aviat- la represa de la normalitat.

Massa tard....

[Un dos i seguit, 6-3-20]

L’inici de la nova temporada del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes cada vegada és més a prop i aquesta vegada presenta l’al·licient que canvia radicalment, amb estructures noves, nou sistema de valoració, jornades de formació de jurats, entre altres novetats de les quals encara no ha transcendit gaire cosa més que algun aspecte que ja ha estat una mica polèmic. I remarco això d’«una mica», ja diré perquè.

Aquestes novetats es comunicaran oficialment el proper diumenge 15 de març en un acte que tindrà lloc a Barcelona. Un tràmit normal, és clar, per tal d’informar a les colles de tots els detalls: novetats, calendaris, organització, etc.

Evidentment, està molt bé que es repensi el campionat, que es vulguin fer canvis per tal de millorar el seu funcionament i fer-lo és atractiu per a les colles i per al públic. Podem discutir sobre com i quins canvis s’apliquen, però suposo que tothom té molt clar que un actitud immobilista en aquest terreny seria absurda.

Però allò que em pregunto i vull creure que més d’un i de dos també s’ho pregunten és perquè s’ha trigat tant en reaccionar. Sabíem que el Campionat pateix una crisi profunda i, com en qualsevol altre camp, sempre m’ha semblat que no fer res i limitar-se al lament coral és una actitud trista i suïcida. Costa entendre perquè s’ha deixat que passi tant el temps, de manera que només s’ha aconseguit que s’agreugés la pèrdua de vitalitat de les colles. I amb això no em refereixo, només, al nombre d’efectius, sinó a la seva capacitat crítica, l’empenta  a l’hora de defensar una determinada visió de la competició.

Mai hauria dit que enyoraria determinades reunions a les quals havia assistit, fa anys, les quals no tenien res a envejar a segons quines polèmiques de l’esport més mediàtic. Actualment, no diré que no hi hagi discussió, però que aquesta -molt més reduïda, això sí- no transcendeixi públicament és prou significatiu.

Però no siguem negatius. El cas és que ara hi ha algú que ha tingut l’ànim de plantejar canvis i que aquests s’aplicaran a partir d’aquesta temporada. Caldrà estar-ne atents.

Però... i el tible?

[Un dos i seguit, 28-2-20]

Darrerament, hem pogut comentar els lloables esforços d’una bona colla d’intèrprets de fiscorn, un dels instruments característics de la cobla, per potenciar-lo i divulgar-lo al màxim. A més de trobades i xerrades, sembla que ja és a punt una associació que haurà de canalitzar aquests esforços.

És curiós, perquè també és notable l’activitat pròpia que porten a terme els professionals i aficionats al flabiol, amb una trobada i festa anual que ja és una de les cites obligades de cada tardor. Per la seva part, la tenora, sens dubte l’instrument més conegut de la cobla, ja ha estat celebrada, estudiada i elogiada fins a l’infinit, mentre que altres components, com la trompeta, el trombó o el contrabaix, els podem trobar de mil maneres arreu del món i no necessiten gaire tracta específic en l’entorn de la cobla.

Però... i el tible? No crec que ningú dubti del seu valor a la cobla (o sol i en altres conjunts) i que és un dels timbres que més la caracteritzen. Perquè, a vegades, sembla que el tible quedi en un segon pla a l’hora de parlar-ne, com si el seu fos un paper menor. El cert és que es tracta d’un instrument difícil, a vegades ingrat per a l’instrumentista, però si cau en bones mans (i bons llavis) pot emetre sons amb un encant molt particular.

Potser per tot això, sembla que aquesta és la plaça que costa més de cobrir quan hi ha una baixa en una cobla. El cas és que ja hi ha hagut i n’hi segueix havent de músics que dominen el tible i l’allunyen  d’una visió massa encallada en l’estridència i una afinació deficient que, potser a vegades, sí que ha estat certa. Sens dubte, caldria que aquests tiblaires fessin valer la seva tasca de maners decidida i col·lectiva, més enllà d’alguna iniciativa individual que hi ha hagut, força lloable, això sí!!

L'Ajuntament de Tarragona per la sardana Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

[Un dos i seguit, 21-2-20]

Encara que, de vegades, alguns ho ignorin, o sembla que prefereixin ignorar-ho, el fet sardanista (ballades i aplecs, concerts, concursos, colles, músics, compositors...) és força important, molt més del que, sovint, més d’un sardanista actiu n’és conscient. Tant, que resulta totalment lògic que hi hagi una organització federativa que ho aplegui tot, que vetlli pel seu normal desenvolupament, que promogui accions de tota mena per potenciar-ho, que procuri resoldre problemes i millori tot allò que sigui susceptible de millorar, etc.

És una funció que compleix la Confederació  Sardanista de Catalunya i, com deia, la seva existència és percebuda com a normal. Però el cert és que no fa pas massa anys que funciona, concretament des del 1990, tenint en compte la llarga història de la sardana. Hi va haver un primer intent en temps de la República amb la Lliga Sardanista, però la seva activitat va quedar estroncada, com tantes altres coses, amb la Guerra Civil. Posteriorment, l’Obra del Ballet Popular intentaria complir una funció similar, incloent els esbarts. Encara que va realitzar algunes iniciatives molt importants (Ciutats Pubilles, Premis del Dia de la Sardana, etc), mai no va aconseguir-ho del tot.

Sembla que la Federació Sardanista, fa poc reconvertida en Confederació, perquè aplega federacions, va per bon camí. En aquests anys ha fet força feina, molta de la qual destinada a bastir la seva complexa estructura organitzativa que, en part, encara no s’ha completat del tot.

Una de les iniciatives que sí que ha assumit amb decisió és la campanya per aconseguir que la sardana sigui inclosa a la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Una de les vies de treball és procurar que els ajuntaments de Catalunya s’hi adhereixin de forma oficial, és a dir, que ho aprovi el respectiu ple municipal. La llista comença a ser important, però encara hi falten molts ajuntaments, especialment dels més grans. Per això cal valorar de manera molt singular el fet que el de Tarragona, avui mateix, no només hi hagi donat suport, sinó que, a més, en comptes d’aprovar la moció que havia presentat un grup polític, hi hagi hagut un acord unànime per a una declaració institucional que ha llegit l’alcalde i, per tant, no ha calgut votar-la. A més, el de Tarragona és el municipi més important en nombre d’habitants que fins ara s’hi ha adherit.

Excel·lència interpretativa

[Un dos i seguit, 14-2-2020]

Si teniu l’oportunitat d’escoltar amb prou deteniment enregistraments de la cobla Barcelona dels anys 50 del segle passat, podreu gaudir de la que, possiblement, hagi estat la millor cobla de tots els temps, interpretant peces de tota mena, sovint d’una gran exigència, amb una pulcritud i un so extraordinaris. I això, en una època en la que no es podia manipular res en el procés de producció dels discos. Alguna cosa semblant podríem dir de la cobla La Principal de la Bisbal, però l’exemple de la Barcelona ve avalat per aquells enregistraments, gairebé insuperables pel repertori que inclouen en molts casos.

Aquell qualificatiu de «millor cobla de tots els temps» que he gosat expressar, actualment li disputen diverses cobles, singularment la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Ara, els discos es poden enregistrar amb l’ajut de mil i un recursos tècnics, però també els podem contrastar amb la cobla en viu i en directe. A més, els músics d’avui dia cada cop s’enfronten a reptes més compromesos i variats.

Efectivament, no és cap novetat que la Sant Jordi és una de les que de manera més decidida s’han abonat a actuar, amb solvència i, generalment, uns resultats esplèndids, amb gent tant diversa com el cantautor Roger Mas, el guitarrista de flamenc i jazz Niño Josele, l’Orfeó Català o Pascal Comelade. Han experimentat amb grups de dansa urbana, amb Kepa Junkera o els Francolins, i han fet nadales amb la cantant de jazz Carme Canela.

Tot això i més, sense oblidar -més aviat el contrari- el repertori habitual de qualsevol cobla de primer nivell, inclòs allò més nou de les sardanes i obres per a cobla que segueixen estrenant-se de manera imparable. Tan és així, que entre els seus últims discos hi ha una antologia de les més compromeses obligades, ens han recordat els grans ‘hits’ de la història sardanista i, aquesta setmana mateix, han iniciat una col·lecció de grans clàssics, en aquest cas fent abstracció de la popularitat o no dels títols escollits.

Tot això, insisteixo, amb una seriositat i, alhora, una vivacitat interpretativa enlluernadores. El millor de tot -a diferència del que passava en aquells temps de la Barcelona-, és que hi ha força cobles més amb aquests neguits i amb nivells de qualitat dignes de ser tinguts en compte. L’únic dubte que tinc és si disposem de prou públic que estigui a l’alçada per apreciar tot aquest luxe.

El Retaule de Santa Tecla, en imatges de Ramon Giner

[Un dos i seguit, 7-2-20]

Els esbarts dansaires són, com tothom deu saber, unes agrupacions destinades a preservar, divulgar i dignificar les danses tradicionals catalanes. Aquesta definició tan senzilla i comprensible, però, resulta incompleta i només serveix per fer-ne una descripció molt general i, per tant, mai prou rigorosa. El cert és que el segle llarg que fa que hi ha esbarts ha vist moltes coses, també en aquest terreny tant suposadament conservador.

Sí, efectivament, molts esbarts han consagrat la seva existència en cercar la màxima puresa en l’execució de les danses; però, alhora, altres han anat més enllà, molt més enllà en certs casos. Per un costat, el repertori d’un nombre considerable d’esbarts ha superat l’àmbit del Principat per abastar pràcticament tots els Països Catalans i, fins i tot, hi ha hagut casos (polèmics, com Déu mana) que han adoptat balls i músiques de procedències més allunyades, inclòs de musicals clàssics nord-americans. I no només el repertori de balls és el que es pot plantejar de moltes maneres ben diferents, sinó que s’han anat adoptant tot tipus de recursos tècnics i sistemes de preparació física insospitats per aquells que van iniciar el concepte d’esbart.

Una visió optimista de tot aquest panorama podria ser aquella que fa abstracció de les polèmiques que aquesta dinàmica ha generat i es felicita del fet que, al cap i a la fi, hi ha de tot, i això vol dir riquesa i vitalitat per al col·lectiu.

Un dels nous camins que han emprès alguns esbarts des de fa uns anys és el de treballar de manera decidida els respectius patrimonis festius tradicionals de la seva població o comarca. Un cas especialment significatiu de tot això és Tarragona, on els dos esbarts van tenir un paper bàsic, essencial, en la potenciació del seguici festiu i d’altres moments de les festes. Ha estat una gran feina de recuperació i de modernització, tasca que, sortosament, segueixen fent de manera decidida.

L’aparició, aquests dies, d’un llibre ens porta a posar un exemple magnífic: el Retaule de Santa Tecla, un espectacle relativament nou, però basat en elements ancestrals convenientment posats al dia. En pocs anys (vist de la perspectiva de l’antigor d’allò que s’explica) ningú dubta que el Retaule ha esdevingut emblemàtic i imprescindible. El llibre en qüestió mostra un munt de fotos meravelloses del tarragoní Ramon Giner que permeten conèixer les interioritats d’aquesta creació de l’Esbart Santa Tecla, des dels assajos a l’actuació dins la Catedral. Un autèntic tresor de llibre, especialment per a aquells que, cada any, pocs dies abans del de la patrona, ens esborronem a la Catedral de Tarragona.