Zero

[Un dos i seguit, 30-10-20]

Diuen que fins i tot en els moments més complicats, poc o molt, en algun lloc o altre, des de que se’n ballen, sempre hi ha hagut sardanes. Fins i tot, fa anys, algú va fer una crida per recollir dades per tractar de saber quan es van fer les primeres ballades després de la Guerra Civil i sembla que van ser ben matineres, comptant, és clar, amb la pertinent supervisió i manipulació del nou règim. 

Hi ha hagut guerres  i altres circumstàncies força complicades, però sembla que només en alguns casos molt comptats es van deixar de fer ballades o, en tot cas, no en tenim constància documental. A Tarragona, hi ha un moment dramàticament semblant a l’actual: als anys 1884 i 1885, no només no es van fer sardanes, sinó que es van suspendre totes les festes de la ciutat. El motiu? Una greu epidèmia de còlera que el «Diario de Tarragona» de l’època ho explicava així el dia de Santa Tecla del 1885, amb el llenguatge propi de l’època: «Dos años cumplen hoy que por causa de la epidemia no han podido celebrarse en esta ciudad las fiestas de nuestra ínclita patrona». 

Hi va haver, doncs, un important parèntesi sense sardanes en un temps en el qual la vinguda d’una cobla des de terres gironines era tot un esdeveniment. De fet, quan els músics arribaven a l’estació de Tarragona eren rebuts per una multitud encapçalada per les autoritats municipals. 

Actualment, tenim cobles pròpies i les que venen d’altres punts del país ho tenen més fàcil per traslladar-se, però res d’això serveix davant una realitat tant dura com la que ara experimentem. Sembla que la única manera de lluitar contra els contagis és limitar al màxim els moviments de les persones i les activitats col·lectives no essencials. Tenim, això sí, un petit consol respecte als nostres rebesavis: podem gaudir de la música per a cobla amb els molts mitjans tecnològics que ens ho faciliten, entre els quals la ràdio. Pel que fa a nosaltres, a Tarragona Ràdio, mentre sigui possible, ja sabeu que no faltarem a la cita.

És clar que estem lluny de consolar-nos amb aquesta possibilitat d’escoltar música. Trobem a faltar ballar-les i el so de la cobla en directe, alhora que ens sentim solidaris amb els músics, uns treballadors culturals que, a diferència d’altres sectors, no només van ser els primers en quedar-se sense feina, sinó que mai han rebut cap mena d’ajut. Zero.