La música enllaunada, a casa

[Un dos i seguit, 24-8-12]

 

És perfectament comprensible que hi hagi qui es neguitegi per trobar sortides davant les dificultats econòmiques que fan que hagin minvat les actuacions de les cobles, però no sembla que algunes de les opcions que a vegades podem veure al carrer siguin gaire encertades. Darrerament, a les xarxes socials, als fòrums dedicats a la sardana estan força animats amb debats al voltant de les ballades amb música enregistrada, la qualitat d’algunes cobles o, fins i tot, el fet que algunes actuïn amb menys músics dels habituals.

A més dels casos d’algunes cobles –generalment cobles-orquestres- que no tenen gaire cura de la seva vesant sardanista i actuen amb plantilles incompletes o amb músics que “aguanten” l’instrument, tampoc no sembla una bona solució crear precedents de formacions diferents a la cobla estàndard, sigui més petita o amb variants que no tinguin com a objectiu provar experiències noves. Una cosa són les fusions que enriqueixen el conjunt de l'oferta musical vinculada a la cobla i una altra que s’implantin succedanis descafeïnats per a les ballades, tal i com algú ha proposat. Em sembla que bona part de l'èxit i la pervivència durant tants anys de la sardana i de la cobla ha estat l'assoliment, en el seu moment, d'una formació prou equilibrada, original i plena de possibilitats com és la cobla.

I no cal parlar, naturalment, de l’opció que sembla que han triat més d’un poble o agrupació: ballades amb música enllaunada. Pensem-hi, perquè correm el perill que passi com en el món dels esbarts, on pocs actuen amb música en directe, en sessions d’un artifici molt trist; i quan hi ha músics, sovint aquests es presenten en formacions molt allunyades d’aquella riquesa que aportava la cobla. A vegades ha estat per raons econòmiques, però altres per voler comptar amb músiques que, per diverses raons, resulten pràcticament impossibles de tenir en directe. Entenc la bona intenció dels que ho promouen, però, insisteixo, la música enregistrada sempre resulta pobre i trista, encara que hi posis una simfònica, però enllaunada.

Una cosa ben nostra

[Un dos i seguit, 17-8-12]

Resulta curiós observar com determinats elements de les festes de Tarragona, en relativament poc temps, han arribat a assolir un estatus i un reconeixement popular de cosa tradicional i fins i tot indispensable a les programacions. Em refereixo a actes com les Contalles de Sant Magí o el Retaule de Santa Tecla. D’aquest darrer, enguany s’assoliran les 25 representacions, una xifra important, però que queda en un segon terme rere aquella sensació que sempre hi ha estat, d’aquell aire de fenomen ancestral i alhora plenament viu.

La veritat és que l’ànima dels dos –Contalles i Retaule-, el recentment desaparegut Jaume Guasch, va saber trobar els col·laboradors més adients i, sobretot, combinar magistralment ingredients realment extrets de les arrels de la ciutat i de la festa, amb altres de contemporanis. Això i la coincidència temporal amb la dinàmica de recuperació i potenciació de les festes que Tarragona ha viscut durant uns anys han completat el fenomen. Avui, quan anem a veure les Contalles –o al setembre, al Retaule-, assistirem a un acte i una història coneguts, però on l’important és que ho sentirem com una cosa nostra, un relat antic però mostrat de manera actual.

I el que també és important: el Jaume malauradament ja no hi és, però hi ha continuadors de la seva tasca. Un equip que està preparant, per a les festes de Santa Tecla, el que serà Memorial Jaume Guasch, al Teatre Metropol, amb tot l’aire de voler-se institucionalitzar com una gran vetllada de dansa catalana amb el bo i millor dels esbarts. Enguany hi seran, junts, ni més ni menys que el Ciutat Comtal i el Sant Martí, de Barcelona, l’Esbart Manresà, i l’Esbart Sant Julià, de l’Arboç, a més, és clar, del Santa Tecla, de Tarragona. Promet.

La música, també, en perill

[Un dos i seguit, 10-8-12]

Aquest mes d’agost han coincidit dos actes d’homenatge, cada un a un músic diferent i sorgits d’iniciatives també distintes, però amb el punt en comú que els protagonistes van ser companys durant força anys en una de les millors plantilles de cobla que hi ha hagut mai: la que encapçalaven, precisament, el tenora Josep Gispert i el tible Joan Parés. Els dos han estat considerats entre els millors de tota la història de la música per a cobla i, possiblement, encara que a ells no els agradés gaire aquest qualificatiu i estic segur que no buscaven aquesta mena de rellevància, els últims grans “divos” del gènere.

Veure’ls actuar ja era tot un espectacle, no només perquè s’enfrontaven a sardanes obligades gairebé impossibles, sinó perquè també resolien de manera admirable partitures realment compromeses des dels punts de vista tècnic, de sensibilitat i de bon gust. Eren “divos” perquè destacaven per aquestes qualitats excepcionals, però també perquè el nivell general de qualitat de les cobles –no el de la que ells formaven par, precisamentt- no era pas el d’èpoques anteriors o el que coneixem ara. Ja vaig comentar no fa pas gaire que és curiós observar com actualment gaudim d’un gran nombre de cobles amb gent jove i molt preparada, però on no acostumen a despuntar noms d’individus concrets, no com ho feien abans, almenys.

I també m’agradaria insistir en una explicació a tot això: la generalització dels ensenyaments musicals desenvolupada arran de la democratització sorgida de la Transició. La proliferació d’escoles de música havia de donar fruits: molts més músics i, entre aquests, molts més de ben preparats. I el que també és important: diluint fronteres estilístiques i els prejudicis, que han fet que sigui ben normal que un músic de cobla compagini aquesta activitat amb altres de gèneres ben diferents. El resultat de tot plegat ha estat no només més quantitat i qualitat, sinó la pràctica d’experiències noves força suggerents. Un panorama encoratjador que, malauradament, perilla per la senzilla raó que aquella socialització dels ensenyaments musicals, com tantes altres coses a hores d’ara, sembla que no encaixa amb la dinàmica de la societat on estem immersos.

La feina ben feta

[Un dos i seguit, 3-8-12]

L’Obra del Ballet Popular va crear, fa anys, els Premis del Dia de la Sardana, una llarga llista anual de reconeixements a persones, entitats i organismes que han realitzat una tasca important per a la sardana o la dansa tradicional catalana en general. Recentment n’ha agafat el relleu la Federació Sardanista i sembla que amb la intenció que tinguin llarga vida, malgrat els canvis que s’estan gestant en els vells pubillatges, que és on es donaven a conèixer els guardons.

Entre els que s’han concedit enguany hi ha el d’un tarragoní encara jove però amb una trajectòria que l’ha fet digne mereixedor del premi: l’Alfred Abad, president de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i, recentment, també apreciat compositor de sardanes.

El lliurament no es farà efectiu fins a la tardor, però molt abans, divendres passat, ja va ser el destinatari d’una mostra d’afecte dels sardanistes més propers, a partir d’una iniciativa dels companys de la colla que dirigeix, la “Toc de Dansa”. Valdrà la pena que estigueu atents a les Xafarderies del programa d’avui, perquè la qüestió s’ho mereix. Ara, amb un aire més formal, només diré que els que coneixem una mica l’Alfred sabem que es mereix del tot aquests premis. Sabem que la seva actitud en totes les coses que emprèn en la vida, des de les de caire professional fins a les de més pur plaer o lleure, sempre hi aplica criteris de seriositat i rigor. Una exigència que s’imposa ell mateix en primer lloc, però que sap encomanar als seus col·laboradors. Un líder nat, en definitiva.

Ens cal més gent com aquesta: que facin molt, sense voler lluir gaire i que ho facin bé.