L'agenda de l'Un dos i seguit

Indiquem els principals aplecs i concursos de colles d'arreu del país, així com les ballades de sardanes i actuacions d'esbarts a les comarques de Tarragona

APLECS

Dissabte 26

- 16è aplec de Santa Maria de Besora. Tarda, al Pla de Teia. Cobles: La Principal del Llobregat i Jovenívola de Sabadell.

- 44è aplec de Premià de Mar. Tarda, a la plaça de la Vila. Cobles: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, Premià, Jovenívola de Sabadell i Marinada. Amb concurs de colles improvisades.

- 37è aplec de Cambrils. A 2/4 de 7 a la tarda i a 2/4 d’11 de la nit, al Parc del Pescador. Cobles: Reus Jove i La Principal de Tarragona. En cas de mal temps, al Palau d'Esports

Diumenge 27

- 45è aplec de Peralada. Matí i tarda, als Jardins del Castell de Peralada. Cobles: Ciutat de Girona, Mediterrània i Bisbal Jove

Dilluns 28

- 40è aplec de Navàs. Tarda i nit, a la plaça de l'Ajuntament. Cobles: Mediterrània, La Principal de Berga i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dissabte 2 de setembre

- 39è aplec de Martorelles. Nit, a la Masia de Can Carrancà. Cobles: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, Vila d’Olesa i Ciutat de Girona.

- 7è aplec d’Alguaire. Tarda, a la plaça de la Sardana. Cobles: Vents de Riella i Contemporània.

Diumenge 3

- 42è aplec d’Argelers. Matí i tarda, al pàrquing dels pins, a la platja. Cobles: Tres Vents i Nova Germanor.

- 30è Aplec dels Pirineus, a Encamp. Matí i tarda, a la plaça dels Arínsols. Cobles: Flama de Farners i La Principal del Llobregat.

- 36è aplec de Berga. Matí i tarda, a la plaça Viladomat. Cobles: Ciutat de Manresa, Berga Jove i Lluïsos de Taradell.

- 50è aplec de Ripollet. Matí i tarda, al Parc Gassó Vargas. Cobles: Jovenívola de Sabadell, Bisbal Jove i Marinada.

----------------------------

BALLADES DE SARDANES

Dilluns 21

- 20 h. Santa Coloma de Queralt. Plaça Major. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dijous 24

- 13 h. El Masroig. Cobla: Reus Jove.

Divendres 25

- 18.30 h. Móra d’Ebre. Plaça de Dalt. Cobla: Reus Jove.

- 22 h. Calafell. Confraria de Pescadors. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dissabte 26

- 18.30 h. Riba-roja d’Ebre. Cobla: Cossetània.

Diumenge 27

- 12 h. Prades. Cobla: Reus Jove.

- 19.30 h. El Vendrell. Rambla. Cobla: Contemporània.

Dilluns 28

- 13 h. L’Arboç. Cobla: Contemporània.

Diumenge 3

- 12 h. El Vendrell. Plaça Nova. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Acte dins la sisena Trobada de colles veteranes. Després, dinar de germanor i ball.

----------------------------

CONCURSOS DE COLLES

Diumenge 27

- 19 h. Alió. Escoles. Territorial Comarques Tarragonines i colles lliures. Cobla: Cossetània.

Dissabte 2 de setembre

- 17 h. Encamp. Plaça dels Arínsols. Colles lliures. Cobla: Flama de Farners.

- 18.30 h. Vilanova de Bellpuig. Plaça Catalunya. Campionat de la Terra Ferma i colles lliures. Cobla: Bellpuig Cobla.

- 22 h. Olot. Plaça de Braus. Territorial Girona i colles lliures. Cobla: La Pral. d’Olot.

Diumenge 3

- 12 h. Les Borges Blanques. Plaça de la Constitució. Campionat de la Terra Ferma i colles lliures.

-----------------------

CONCERTS

Divendres 25

- 17 h. Móra d’Ebre. Residència Natzaret. Cobla: Reus Jove.

Diumenge 3 de setembre

- 18 h. El Vendrell. La Lira Vendrellenca. Cobla: Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Acte dins la sisena Trobada de colles veteranes.

Tots ho són de sardanistes

[Un dos i seguit, 28-7-17]

L’estiu d’enguany haurà estat ben matiner, tal i com tots sabem perquè ho hem patit. La xafogor va fer-se notar quan semblava que encara no tocava i ha incrementat, doncs, els dies característics d’aquest moment de l’any en què ens trobem, ara sí, a finals de juliol i primers d’agost. Paradoxalment, és ara quan sembla que hi ha més sardanes arreu, una activitat procliu a generar grans suades, per poc que ens hi posem. Potser les colles de competició no tenen gaires concursos –algunes sí que es dediquen a fer exhibicions, les molt sofertes- i les ballades es desplacen de les ciutats a les zones turístiques, però és evident que això i les moltes festes majors que aquests dies es multipliquen arreu del país fan que de ballades n’hi hagi moltes.

I si pareu atenció a aquestes ballades veureu que és força habitual que també canviï bona part del públic. Podreu veure ballar gent que la resta de l’any no mouria ni un dit per anar expressament a on sigui que facin sardanes, però quan s’ho troben allí on estiuegen o hi ha anat viatjant de vacances, fins i tot s’ho passen bé ballant alguna que altra sardana. En ocasions, aquest tipus de sardanistes de temporada són ben nombrosos, omplint places i passejos, a vegades fent el que poden o altres descobrint que “on n’hi ha hagut sempre en queda”, quan es tracta d’actius balladors en altres èpoques. I aquí no hi volem mostrar ni burla ni sarcasme, senzillament constatar un fet, una realitat que, al capdavall, és bonic que sigui així.

Hem d’entendre que la sardana, com a dansa viva i popular que és no s’ha de basar, només, en els més fidels, que cal que hi siguin i com més millor, sinó també en aquells altres que, en un moment donat, encara que sigui molt ocasional i quan ni ells mateixos s’ho esperen, senten la necessitat d’obrir rotllana, agafar les mans de dues persones i deixar que els peus vagin fent curts i llargs al compàs de la música d’una cobla. I, ja dic: tant se val si és un vellet que prou feines pot moure el cos, si és una nena que s’inventa passos o és un adolescent que tracta de recordar allò que va aprendre en aquell curset a l’escola; si balla una sardana o només dues tirades... tots ho són de sardanistes. Tant de bo n’hi hagi molts a les moltíssimes sardanes que aquest estiu es ballaran a mil i un racons del país. 

“A veure si se’n cansen aviat”

[Un dos i seguit, 21-7-17]

L’activitat sardanista segueix desenvolupant-se, a la ciutat de Tarragona, de manera prou digna, ateses les circumstàncies. S’hi fan ballades, un concurs de colles, dos aplecs, algun concert... Disposa de dues cobles d’un nivell prou bo, de diverses colles de competició que, realment, ho són de competitives, hi ha diversos compositors amb una obra que, en algun cas, és força coneguda i acceptada arreu del país...

Naturalment, tot podria anar molt millor, tant per la quantitat d’activitats com per la qualitat d’aquestes. Però que no se’ns interpreti malament això darrer: la qualitat millorable no es refereix a l’obra dels autors de sardanes, pel nivell de les colles de concurs ni per les interpretacions de les cobles. La diferència de qualitat la veiem quan comparem les ballades tarragonines del cicle d’estiu, per exemple, amb les d’altres poblacions com, sense anar més lluny, el Vendrell, posem per cas. A banda de programar-ne moltes més (com enyorem aquells cicles a la Rambla que anaven de finals de juny a Santa Tecla!), a la capital del Baix Penedès tenen cura tant dels músics com dels balladors: llum per a veure els músics i que llueixin i, també, per tal que ells vegin bé les particel·les; hi ha cadires per al públic, megafonia, es fa propaganda... No són detalls gaire costosos, però que ajuden a fer que la festa sigui més reeixida.

Ben diferent és la situació a Tarragona, on el suport municipal és mínim, limitant-se a una subvenció que ha obligat a anar retallant el cicle, fins al punt que costa anomenar-lo així, i la col·locació de l’entarimat, prèvia sol·licitud i abonament de taxes. A l’hora de la veritat, la imatge dels músics quan fosqueja és més aviat trista són ells els que han de procurar-se la il·luminació per veure allò que han d’interpretar. A la diguem-ne “pista de ball”, costa retenir el públic més enllà dels més devots, ja que els bancs i els parterres de la Rambla aviat s’omplen. Pel que fa la difusió de l’acte, fora de la que puguin fer els mateixos sardanistes és nul·la. No veureu ni escoltareu cap esment per cap mitjà, contrastant amb les campanyes que realitzen d’altres ajuntaments com els de Salou, Calafell o el ja esmentat del Vendrell, per seguir sense moure’ns d’un entorn proper, que inclouen les ballades a les respectives campanyes d’estiu, tant en els programes i cartells que es difonen arreu, com en les corresponents notes de premsa.

Sap greu dir-ho, però la sensació és, clarament, que aquesta activitat no la consideren pròpia i més aviat fa nosa. “A veure si se’n cansen aviat”, deuen pensar.

Canvis d'hàbits

[Un dos i seguit, 14-7-17]

Tal i com sembla lògic, l’activitat sardanista es va adaptant, al llarg de l’any, a les circumstàncies meteorològiques i a les dinàmiques canviants de la societat. Així, veiem com la majoria d’aplecs i concursos es concentren en les èpoques més benignes del calendari: a la primavera i a la tardor. En realitat, n’hi ha gairebé tot l’any, però a l’hivern s’acostumen a convocar directament en pavellons i altres llocs coberts, com alguns aplecs o el concurs de punts lliures, mentre que a l’agost trobem pocs concursos (cap del Campionat de Catalunya) i els aplecs pràcticament desapareixen a les comarques de Barcelona i se centren en llocs  més turístics.

Les ballades en temps de calor són tota una altra història, moltes vinculades a festes majors o a cicles d’estiu, aquests també reservats per a poblacions d’estiueig i, generalment, programats al vespre o a la nit. A vegades, però, els canvis són per altres motius, com a Tarragona, que fa uns anys es va haver de variar l’hora per una mutació de costums en els ciutadans en general. El cicle d’estiu, durant molts anys, començava a dos quarts d’onze de la nit, en un temps que molts ciutadans aprofitaven les hores menys xafogoses del dia per passejar per la Rambla, anar a “tocar ferro” i, potser, ballar alguna sardana encara que no fossin practicants habituals, o, senzillament, gaudir de la música. En un moment donat, es va veure que això ja no funcionava així per a un nombre prou significatiu de ciutadans i es va decidir avançar les ballades a les nou del vespre.

El canvi, com en altres exemples que podríem posar, fou efectiu, però és clar que cal seguir, sempre, atents i oberts a totes les adaptacions que calgui fer. Alguns, ben dràstics, com deixar de convocar concursos de colles un migdia d’estiu en un camp de futbol, per exemple, són de sentit comú i ja fa temps que es practiquen. No sempre, però, tothom ho veu igual i el vell argument de “sempre s’ha fet així” ha fet més mal que bé, a banda de ser fals.

El tret per la culata

[Un dos i seguit, 7-7-17]

Un parell de fets ben diferents entre ells han aconseguit que aquesta setmana hagi sortit més vegades la paraula sardana a tota mena de mitjans no sardanistes que en tot un any. Per un costat, el vídeo de la Contemporània amb la versió per a cobla de l’enganxós “Despasito”, amb milers de visualitzacions, comparticions a la resta de xarxes i esments, més o menys afortunats, a espais de ràdio i televisió –fins i tot al Telenotícies de TV3!- alguns seriosos i altres no tant. Un cas curiós, aquest, ja que la Contemporània se n’ha fet un fart de versionar les músiques més diverses. Potser és que aquesta vegada ho han fet de manera més immediata, fins al punt que més d’un ha descobert la cançó amb la sardana.

L’altra fet, més recent però no menys viral, com s’acostuma a dir, el va originar una desafortunada piulada a Twiter del director adjunt del diari El País Lluís Bassets arran del nomenament del nou conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, que donava a entendre que haver estat sardanista i poder fer una política cultural amb visió de futur eren coses incompatibles. A partir d’aquí, les reaccions han estat moltes i, tal i com és habitual en les xarxes, hi ha hagut de tot i massa. Enmig d’aquest garbuix i procurant separar el gra de la palla, hem llegit opinions força assenyades i alguns articles molt recomanables, per fonamentats i sense prejudicis alhora. Sembla que a en Bassets el tret li ha sortit per la culata i ha quedat en evidència, predominant l’opinió que no s’ha de valorar els mèrits d’un conseller pel ‘glamour’ d’una part del seu currículum. 

De fet, la part sardanista de Lluís Puig no és, precisament, la més extensa i cal tenir en compte molts altres aspectes que ha treballat, tots ells, això sí, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana. El problema potser és, precisament, aquesta darrera qualitat, la de “catalana”, allò que cou a alguns. Només cal fer una mirada a la resta de piulades de l’esmentat periodista per veure de quin peu calça.

La sardana Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat?

[Un dos i seguit, 30-6-17]

Ja feia força temps –anys, de fet- que algú ja havia proposat que la sardana fos declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. En realitat, costa d’entendre que una manifestació popular d’aquesta importància no ho sigui des de fa temps, de la mateixa manera que ho són, entre d’altres, la Patum de Berga, els castells, el cant de la Sibil·la, el Misteri d’Elx, la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, les Falles de València, les falles del Pirineu i la dieta mediterrània, per posar només alguns exemples propers.

El cas és que no ha estat fins a dates relativament recents que algú ha pres la iniciativa i ha començat les actuacions necessàries. Tal i com sembla lògic, ha estat la Confederació Sardanista de Catalunya qui ho ha fet i justament aquests dies ha endegat accions concretes i visibles, com una campanya de micromecenatge a Verkami per obtenir els fons necessaris. O part dels fons, perquè ens consta que ja fa temps que s’estan duent a terme altres accions més discretes, com ara destinar-hi una part del preu de les entrades a les finals de La Sardana de l’Any, per exemple.

Ara bé, allò que més sorprèn a aquells que no coneixen el procediment per formalitzar una candidatura a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, és la complexitat dels passos a seguir, dels organismes diferents que cal que hi estiguin d’acord i de la inversió econòmica que s’ha de fer. Si accediu a l’espai corresponent de la plataforma Verkami, trobareu que s’explica tot això de manera prou detallada i, entre altres coses, es comprova que un dels requisits imprescindibles és comptar amb el suport clar i explícit d’un estat, que, d’altra banda, compta amb un nombre limitat de propostes a fer cada any. Sembla, per exemple, que en el millor dels casos, l’Estat espanyol no podría proposar la sardana fins al 2024. És clar que, d’altra banda, es pot comptar amb el fet que la sardana és viva en territoris pertanyents, a hores d’ara, a tres estats: Andorra, França i Espanya.

Ara bé, sembla que hi ha un altre aspecte que, asseguren, també és fonamental: que la sol·licitud compti amb l’adhesió del màxim de persones, entitats i organismes diversos, és a dir, que les persones que hauran de prendre la decisió final hauran de veure que no és una proposta de quatre gats. És per això que la Confederació s’esforça en divulgar al màxim la campanya i reclama la complicitat de tothom.