dimarts, 31 de gener del 2012

Una Creu de Sant Jordi merescuda

[Un dos i seguit, 27-1-12]

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Tarragona, ha acordat aquest matí donar suport a la sol·licitud feta pel Casal Tarragoní per la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya al tarragoní Josep Sendra i Navarro. 

Ja fa temps que l’entitat tarragonina porta a terme una campanya per aplegar suports de cara a obtenir aquest reconeixement, sens dubte un dels màxims que pot obtenir un ciutadà català. La trajectòria de Josep Sendra és realment important en diversos àmbits i tots ells han de contribuir a afermar la seva candidatura. Tot i que haver estat un dels redactors de l’Estatut de Sau  no és quelcom que puguin dir gaires persones, val la pena remarcar també una feina menys vistosa però fonamental com és la d’haver dirigit entitats culturals i solidàries en uns temps complicats com eren els del franquisme o la transició. Entre aquestes associacions hi havia el Casal Tarragoní, fet que explica l’interès que els actuals directius han tingut en promoure la campanya per demanar l’atorgament de la Creu de Sant Jordi. Sembla que, de moment, se n’estan sortint, ja que a més de l’Ajuntament de Tarragona altres institucions i entitats de tota mena tampoc han dubtat en adherir-s’hi.

De fet, el Casal Tarragoní ja va portar a terme una iniciativa semblant, aleshores a nivell de tot el país, tenint com a protagonista el músic Tomàs Gil i Membrado, a qui, efectivament, se l’hi va atorgar el guardó l’any 2010.

dilluns, 23 de gener del 2012

Parlem-ne

[Un dos i seguit, 20-1-12]

L’any 1992 es va celebrar a Calella el Primer Congrés del Sardanisme. Fou un autèntic esdeveniment, d’una organització complexa, amb un bon nombre de ponències i debats, la majoria força interessants i vull creure que, en bona part, productius. Sempre va bé debatre en qualsevol àmbit.
Ara, al cap de tants anys, no sé si amb la forma de congrés o qualsevol variant (entre altres coses, perquè no estic segur que la Federació Sardanista avui dia tingui la mateixa capacitat que en aquell moment), però sí que crec fermament que convé tractar, de manera asserenada i valenta, moltes coses al voltant de la sardana i de la cobla. Aquest convenciment, que ve de lluny, s’aferma encara més després de comprovar com a les xarxes socials (Facebook, sobretot) els últims mesos han proliferat els debats, a vegades amb molta vivesa i, fins i tot, sortides de to.
Ja he comentat en algun programa anterior el cas d’un personatge anònim que ha estat l’incitador de molts d’aquests debats, amb el problema que, tot i la validesa de la majoria de qüestions que plantejava, el perdien les formes. És a dir, se’l podria considerar una mena de combinat de Mourinho i Pepe trasplantats a la sardana: uns bons professionals, però amb unes maneres pèssimes. Això sí, aquests, almenys, sense amagar-se rere l’anonimat.
La conclusió és que les xarxes socials tenen els seus límits. Són bones per comunicar-se, per encetar debats, però no pas per a concloure res, a més de restar exposats, tots plegats, als rebentadors de torn. El camí, crec jo, són iniciatives del tipus que prepara el Casal Tarragoní per al proper mes de març: una trobada d’informadors sardanistes on, entre altres, hi diran la seva alguns professionals d’acreditada solvència: Jordi Lara, sobretot per la seva tasca a la televisió; Josep Pasqual, a la premsa; i Albert Font-Tarrés, a les xarxes socials. Serà un pas, només, en la bona direcció, però segur que molt i molt interessant.

diumenge, 15 de gener del 2012

I retallem, retallem...!

[Un dos i seguit, 13-1-12]

Encetar, cada setmana, un programa de ràdio sobre sardanes, música per a cobla i esbarts amb un comentari d’opinió pot semblar agosarat, més que res perquè hom pot pensar que el tema no dóna per a tant. Però a hores d’ara, després de gairebé 800 programes fent-ho, em sembla que ja haurà quedat prou demostrat que de motius per parlar no en falten. En tot cas, el problema per a l’humil redactor és poder parlar d’allò que li agradaria i no d’allò que la realitat sovint obliga.
I segur que és fàcil endevinar de què cal parlar ara, un cop més. Efectivament, malgrat que ens agradaria començar l’any amb més bon rotllo, hem de parlar, també aquí, dels efectes de la crisi. Algú pot pensar que si ja n’hem fet esment en anteriors programes ara no fem altra cosa que repetir-nos i, és clar, així ja se’n poden fer molts de comentaris. La veritat és que l’actualitat és molt més rica del que sovint ens pensem i ens proporciona material constantment, fent que aquesta reincidència en el tema esdevingui renovada. És a dir, ja no es tracta només de constatar que les activitats sardanistes han estat de les més perjudicades en les retallades en cultura –més que res perquè han estat reduccions sobre quelcom ja força precari- sinó que, a vegades, els cops arriben de rebot.
Vaig al gra. Una de les notícies d’aquesta setmana ha estat que potser l’Ajuntament de Tarragona –i com ell, molts altres- s’hauran de plantejar la continuïtat de les respectives escoles municipals de música atès que la Generalitat no sembla disposada a fer efectiva la seva aportació econòmica que, almenys en el cas de Tarragona, significa el 50 per cent del pressupost del centre. I si en parlem és perquè si no fa pas gaire ens alegràvem del fet que per fi aquesta escola inclogués un departament d’instruments tradicionals, inclosos els propis de la cobla, ara constatem, un cop més, que ben efímera resulta l’alegria a casa del pobre, o alguna cosa semblant.
No cal dir que en el col·lectiu d’interessats (professors, alumnes, pares...) han sorgit queixes, recollides de firmes, etc. Naturalment, no es pot comparar la transcendència del seu cas amb la sanitat, per exemple, però tinguem present que molt menys comparables són els pressupostos respectius. No caiguem, un cop més, amb allò de la xocolata del lloro, si us plau!