I retallem, retallem...!

[Un dos i seguit, 13-1-12]

Encetar, cada setmana, un programa de ràdio sobre sardanes, música per a cobla i esbarts amb un comentari d’opinió pot semblar agosarat, més que res perquè hom pot pensar que el tema no dóna per a tant. Però a hores d’ara, després de gairebé 800 programes fent-ho, em sembla que ja haurà quedat prou demostrat que de motius per parlar no en falten. En tot cas, el problema per a l’humil redactor és poder parlar d’allò que li agradaria i no d’allò que la realitat sovint obliga.

I segur que és fàcil endevinar de què cal parlar ara, un cop més. Efectivament, malgrat que ens agradaria començar l’any amb més bon rotllo, hem de parlar, també aquí, dels efectes de la crisi. Algú pot pensar que si ja n’hem fet esment en anteriors programes ara no fem altra cosa que repetir-nos i, és clar, així ja se’n poden fer molts de comentaris. La veritat és que l’actualitat és molt més rica del que sovint ens pensem i ens proporciona material constantment, fent que aquesta reincidència en el tema esdevingui renovada. És a dir, ja no es tracta només de constatar que les activitats sardanistes han estat de les més perjudicades en les retallades en cultura –més que res perquè han estat reduccions sobre quelcom ja força precari- sinó que, a vegades, els cops arriben de rebot.

Vaig al gra. Una de les notícies d’aquesta setmana ha estat que potser l’Ajuntament de Tarragona –i com ell, molts altres- s’hauran de plantejar la continuïtat de les respectives escoles municipals de música atès que la Generalitat no sembla disposada a fer efectiva la seva aportació econòmica que, almenys en el cas de Tarragona, significa el 50 per cent del pressupost del centre. I si en parlem és perquè si no fa pas gaire ens alegràvem del fet que per fi aquesta escola inclogués un departament d’instruments tradicionals, inclosos els propis de la cobla, ara constatem, un cop més, que ben efímera resulta l’alegria a casa del pobre, o alguna cosa semblant.

No cal dir que en el col·lectiu d’interessats (professors, alumnes, pares...) han sorgit queixes, recollides de firmes, etc. Naturalment, no es pot comparar la transcendència del seu cas amb la sanitat, per exemple, però tinguem present que molt menys comparables són els pressupostos respectius. No caiguem, un cop més, amb allò de la xocolata del lloro, si us plau!