40 anys de Tarragona Dansa

[Un dos i seguit, 21-12-18]

Tradicionalment, durant un parell de setmanes coincidint amb les festes de Nadal, aquest programa que ara comença fa vacances; és a dir, que el d’avui és l’últim d’aquest 2018. No és moment, ara, de fer cap balanç ni cap resum, però sí que no ens podem estar de mirar com ha anat tot plegat.

D’entrada, una cosa és certa: en cap moment, en aquest espai setmanal hem tingut problemes per omplir-lo, és a dir, mai ens ha faltat material informatiu, qüestions per comentar ni músiques per posar i que mai hagin sonat abans. I això és prou simptomàtic, per bé i per mal, perquè entre aquests continguts hi ha hagut de tot: notícies positives –a vegades, fins i tot autènticament engrescadores-, d’altres que constaten continuïtat i, malauradament, també situacions que ens han fet emprenyar, que desmoralitzen o, directament, que ens han ferit allí on feia més mal.

Els que ens seguiu habitualment ja sabreu que els que preparem el programa, sense obviar res, preferim posar al davant dels nostres records allò positiu i sempre diem que, al capdavall, aquella varietat temàtica és una mostra de que, malgrat tot, la sardana, la música per a cobla i la dansa catalana són ben vius. I és amb aquesta filosofia que acomiadarem la temporada, amb molt bon gust de boca, parlant del munt de coses realment interessants que l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa prepara per al proper 2019 amb motiu del seu 40è aniversari.

Sortosament, tindrem tema per a molt programes més i no serà l’únic que podrem comentar ben sovint. De moment, avui en farem un primer tast general, alhora que us desitjarem bones festes i que la propera entrada d’any us sigui, en tot, igual de suggestiva.

Eines importants

[Un dos i seguit, 14-12-18]

La Major part del programa d’activitats de Montblanc com a Capital de la Sardana 2018 ja s’han celebrat, però en la recta final d’aquesta sèrie d’esdeveniments més o menys importants i més o menys reeixits que encara s’allargaran fins al proper mes de març, aquest dissabte n’hi haurà un dels que, al meu entendre, mereixen més atenció. Més que l’acte concret, per allò que representa. I m’explico. Es tracta, de fet, d’una doble convocatòria, ja que, per una banda, es presenta la “Guia Sardanista 2019”, mentre que també es lliuraran els Premis Capital de la Sardana d’enguany.

En el primer cas, la “Guia Sardanista” és una eina amb totes les dades per tal de poder seguir els aplecs arreu del país. Darrerament, també s’han fet esforços per incloure-hi concursos de colles i altres activitats, tot cercant la “guia total” del sardanisme. Aquest darrer objectiu encara és ben lluny, per les característiques d’algunes activitats i per les dificultats dels organitzadors, sempre pendents de tota mena de subvencions, per poder confegir les programacions amb prou antelació, cosa que no passa tant en el cas dels aplecs.

Malgrat tot, la “Guia Sardanista”, a més de suficientment útil, és una mostra –malgrat tot- de la vitalitat de la sardana. És un document ideal per plantificar-lo en tots els morros dels sempre presents enterradors de guàrdia de la sardana, dels que la ignoren o dels que, com diuen en castellà, la “ningunean”.

Una utilitat semblant la té la llista dels Premis Capital de la Sardana, perquè és molt més que una col·lecció de medalles que uns quants sardanistes es pengen mútuament en una festa molt bonica. Constitueix una mostra encara més completa de gent de totes les edats que organitzen des de ballades a concursos; són monitors de cursets, responsables de colles infantils, professors de nous músics; són empreses, entitats, institucions i organitzacions diverses que creuen en aquesta part de la cultura catalana; són informadors, estudiosos o gent que maquina i porta a la pràctica projectes innovadors...

En tot cas, una riquesa que, com a mínim, mereix ser més coneguda i reconeguda més enllà del seu entorn immediat.

De la competició de colles al concurs musical

[Un dos i seguit, 7-12-18]

Des de les sardanes i ballables per a cobla més antics dels què se’n conserven documents escrits, és a dir, partitures o particel·les, fins les obres que avui dia segueixen estrenant-se, sempre hi ha hagut compositors que hi ha treballat, des dels nivells i les procedències més diversos. Des d’aquell que amb quatre nocions de música i, potser, molta inspiració es veu amb cor de fer una sardana –a vegades amb l’ajut d’algú altre per instrumentar-la-, fins a la gran patum de la música del país, entremig hi ha una immensa varietat de músics que han fet la seva aportació, més gran o més petita en nombre, la qualitat més variada i una diversitat d’estils insospitada des d’una visió externa.

Una riquesa que val la pena tenir en compte, preservar-la i divulgar-la. Pel que fa als autors, en trobem que procedeixen del món clàssic, del jazz i, fins i tot, del rock. Entre els que han aconseguit treure el màxim profit de la cobla, sovint assolint una gran popularitat, hi ha els que treballen en el món de les orquestres de ball, generalment cobles-orquestres. Aquests, habituats a fer arranjaments de músiques de tota mena, amb la cobla hi ha aplicat aquest ofici, en el sentit d’una feina eficaç i ben feta.

Una altra variant és la del compositor procedent de les colles sardanistes de competició. Són individus avesats a escoltar i analitzar la música, una pràctica que els permet conèixer profundament les característiques de les sardanes que agraden als bon balladors i, alguns, en un moment determinat, s’han engrescat a estudiar música de manera seriosa. Naturalment en aquest grup hi ha de tot, però no falten els que han assolit resultats força reeixits, com Carles Santiago, Joan Gibert, Antoni de Villasante o els tarragonins Alfred i Anna Abad, pare i filla, respectivament. Els darrers, per exemple, sovintegen en els programes de ballades i aplecs, i ja no diguem el més experimentat Carles Santiago.

Un altre cas rellevant és Daniel Gasulla, qui havia estat ballador de colla a Martorell. Es va introduir en l’art dels sons primer com a instrumentista de fiscorn i trombó de la mà del mestre Tomàs Gil. Després, en l’àmbit de la composició, ha escrit una llarga llista de sardanes atractives, ben fetes i amb una gran acceptació entre els aficionats. Ara, ens arriba la bona notícia que ha obtingut el Primer Premi de l’11è Concurs de Composició Premi Mestre Conrad Saló 2018. No és el primer, però potser sí el més important, que, en tot cas, significa la culminació d’una carrera molt interessant com a compositor de sardanes.

Com morir d'èxit

[Un dos i seguit, 30-11-18]

Tot seguint la idea de concentrar a la vigent Capital de la Sardana els grans esdeveniments sardanistes de l’any que controla la Confederació Sardanista de Catalunya, diumenge passat Montblanc va ser la seu del Campionat de Catalunya de Punts Lliures. Tal i com era de preveure, la manera diferent i espectacular de ballar que ofereixen les colles en aquesta modalitat va atraure un públic nombrós que, de fet, va fer petit el pavelló del Casal Montblanquí. Les mateixes colles ja van aportar un bon nombre de familiars i seguidors, als quals calia afegir-hi molt més públic espontani que el que tindria un concurs diguem-ne normal i corrent.

Efectivament, les grades completament plenes, fins i tot amb públic ocupant les escales i el replà superior dempeus, mentre altres van ocupar els seients de les vores de la pista inicialment reservats als dansaires de les colles mentre no ballaven. Malgrat això, no foren pocs els que es van quedar amb les ganes, al carrer.

No valorarem aquí els resultats, però sí que valdrà la pena alertar la Unió de Colles sobre el perill de morir d’èxit. No sé si Montblanc disposa d’un recinte més gran i, per tant, més adequat per a un esdeveniment com el que ens ocupa. Però de la mateixa manera que es va descartar fer a l’actual Capital de la Sardana la última final de La Sardana de l’Any per no disposar d’un espai en condicions, potser hauria calgut ser valents en aquest altre moment destacat. Segurament hi havia recança per si s’hauria despullat massa el programa de la capitalitat montblanquina. En aquest cas, una alternativa hauria estat preveure un sistema d’invitacions que permetés controlar convenientment l’accés. No sé si algú es va plantejar què hauria passat en aquell pavelló en cas d’emergència quan les escales i els passadissos eren plens de gent.

Si s’hagués limitat l’accés, és evident que un nombre inferior de públic hauria pogut gaudir de l’espectacle, però els que s’haurien quedat a fora se’ls hauria pogut habilitar un altre espai on seguir el concurs per mitjà d’una pantalla gegant i amb unes imatges que bé haurien pogut servir per fer-ne un resum posterior per la televisió. Ah, no, calla, que els entesos diuen que la sardana no és espectacular ni televisiva!