Sardanes tarragonines rescatades

[Un dos i seguit, 24-1-20]

Hi ha un aspecte del món sardanista que, sospito, la majoria dels que s’hi mouen no en són prou conscients. Suposo que, això sí, tots saben que de sardanes n’hi ha moltíssimes d’escrites, però potser no s’arriba a entendre com n’és d’important aquesta xifra que, d’altra banda, segueix creixent any rere any. El web de la Confederació Sardanista comptabilitza 33.103 obres per a cobla, de les quals 30.936 són sardanes... i segur que no hi són totes. És clar que de sardanes n’hi ha de tota mena, però encara que féssim una esporgada a consciència que deixés allò que s’ha fet amb un mínim de dignitat, estic convençut que seguiria essent una xifra impressionant.

Vull dir amb tot això que és comprensible que d’aquest patrimoni musical tant voluminós només una part molt petits s’interpreti habitualment i que, de fet, moltes restin oblidades i en permanent perill de desaparició. En aquest punt hi juguen un paper important iniciatives com les de l’entitat Músics per la Cobla o la cobla Ciutat de Girona que dediquen no pocs esforços a recuperar allò interessant que van trobant per arxius escampats per tot el país. Fan feina de restauració quan cal, d’estudi de les peces, de preservació i, sobretot, de divulgació per mitjà d’enregistraments o servint particel·les quan algú s’hi interessa.

També hi ha cobles que, sense disposar de tants mitjans, sí que es preocupen de trobar petits tresors amagats i miren d’interpretar-los de manera digna. Aquesta dèria comporta molta feina no sempre coneguda ni reconeguda, ja que cal fer operacions d’investigació per trobar el material, cosa que sovint esdevé complicada, però també cal presentar els papers de manera clara i, en ocasions, fer arranjaments perquè, per exemple, pot faltar algun instrument o s’ha deteriorat determinada particel·la.

Un d’aquests enderiats (i ara em cal personalitzar-ho) és l’Eduard Sendra, de la cobla Reus Jove. Sempre neguitejat per tal d’oferir repertoris diferents i concerts interessants, una d’aquestes vies de treball el porta per treure a la llum moltes sardanes tarragonines –per l’autor o la dedicatòria- que fa massa temps que ningú les interpreta. Sembla que hi ha força coses en aquest sentit per confeccionar un concert prou interessant i, certament, diferent, però amb color plenament tarragoní. Ell ho està treballant molt i molt, alhora que va oferint el que seria aquest concert cent per cent sardanista i tarragoní i d’altres de similars per tot arreu. Només falta que hi hagi algú prou sensible i amb capacitat o influència allí on calgui per tal que el projecte es materialitzi.

Un 155 (molt) més positiu

[Un dos i seguit, 17-1-20]

La temporada d’activitats sardanistes comença ben matinera, amb aquelles curioses ballades per donar la benvinguda a l’any a l’hora que surt el sol el dia 1 de gener. Per cert, de moment encara no hi ha cap agrupació valenta que s’hagi proposat fer-ne a les comarques tarragonines.

Però, després d’això, ja sabem que durant uns quants mesos el que hi ha són ballades, concerts, aplecs i algun concurs esporàdic, escampats per Catalunya, tot esperant que amb l’esclat de la primavera també s’intensifiqui l’agenda. Això sí, d’aplecs, poc o molt, ja n’hi va havent, de manera que des de ben aviat és vigent la Guia Sardanista que publica la Confederació i de la que ja n’hem parlat en programes anteriors. En aquesta publicació (en paper i, com cal, també en versió digital), podem constatar que es preveu que aquest 2020 hi hagi 155 aplecs, una xifra realment important, però no sé si s’és prou conscient, a dins i a fors del sardanisme, del que representa.

Encara que les dades de participació varien molt segons l’aplec, per poca que sigui la gent que hi assisteixi en alguns, en conjunt són quantitats respectables. Cal tenir en compte, a més, que estem parlant d’activitats persistents, amb una mitjana de continuïtat que no té res a veure amb modes passatgeres. De la mateixa manera, hem de valorar que estem parlant dels aplecs diguem-ne «oficials», als quals caldrà afegir aquells que, per la raó que sigui, van per lliure respecte les diferents coordinadores territorials. A banda, a més, hi hauria les ballades dobles i similars, que, a la pràctica, alguns són autèntics aplecs, i, és clar, les altres activitats sardanistes, amb públics no sempre coincidents.

Una xifra, aquesta dels 155 aplecs, que sembla que varia poc des de fa anys. Alguns pleguen, és clar, però també en neixen de nous o se’n recuperen de desapareguts. A la demarcació de Tarragona, per exemple, enguany es preveu un nou i ambiciós aplec a Coma-ruga, amb moltes i importants cobles, així com una programació complementària amb pretensions d’innovar. Ho fa dins de la programació del Vendrell com a Capital de la Cultura Catalana 2020, que sembla que així reconeix la importància de la sardana. Tant de bo aquest aplec tingui l’èxit que es mereix i es pugui parlar, aviat, de continuïtat més enllà de la celebració puntual d’aquesta capitalitat.

Un any irrepetible

[Un dos i seguit, 10-1-2020]

El nou any, sardanísticament parlant, a Tarragona, comença amb una cloenda. Efectivament, aquest dissabte a la tarda, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa tanca, amb tots els honors, la celebració del seu 40è aniversari. I no ho fa de qualsevol manera, amb un acte més o menys reeixit, de compromís, sinó amb la mateixa ambició que fa un any, inaugurant un programa intens i valent, que ha ocupat pràcticament tots els mesos del 2019.

Aquesta última cita d’aniversari serà un concert amb la cobla Sant Jordi (tot un luxe, comptar amb la que, probablement, sigui la millor cobla actual) que també servirà per a presentar el disc que ha enregistrat amb sardanes inèdites discogràficament parlant de l’Alfred i l’Anna Abad, dos autors no només íntimament vinculats amb l’entitat, sinó dels que més sonen a les ballades i aplecs d’arreu del país.

Un tancament de tot un seguit d’actes ideal, que deixa, doncs, un llegat físic –el disc- i unes molt bones sensacions que trigaran a esvair-se. Han estat actes com aquell inicial que deia, que combinava música, dansa i teatre; o el més recent Sardansa, que si alguna queixa va generar va ser la de que tothom en volia més. Es va aconseguir envoltar la Catedral amb l’anella més gran feta mai a Tarragona, es va pujar a Montserrat i moltes coses més.

Hi ha un aspecte, però, que potser també mereix ser destacat: més enllà dels moments extraordinaris, l’entitat no només ha seguit fent les seves activitats habituals, principalment participant en els concursos de colles, també ha organitzat les ballades de sardanes a l’estiu amb un esperit gens rutinari, precisament, cosa que ha donat fruits en forma d’una major assistència. Aquesta no ha estat espectacular, però sí suficient per fer-nos entendre, a tots plegats, que si les coses es fan amb il·lusió, fugint dels tòpics, els resultats es van recollint, poc a poc potser, però en clau positiva.

L'Aplec Internacional... amb sardanes

[Un dos i seguit, 20-12-19]

Fa uns dies, es va anunciar que el proper Aplec Internacional, el del 2020, es farà a la ciutat de l’Alguer, una població de l’illa de Sardenya que, malgrat les mil i una circumstàncies de la història i l’allunyament físic de Catalunya, manté un cert grau d’identitat i cultura catalanes. Concretament, l’aplec es farà del divendres 1 al diumenge 3 de maig i s’afegeix a una certa presa de consciència dels algueresos i d’una major relació amb el Principat. En tot cas, ara s’ha obert l’admissió de propostes de grups per actuar a l’aplec.

Un aplec que, recordem-ho, va començar l’any 1988 a Amsterdam com Aplec de la Sardana i que, posteriorment, va anar ampliant la varietat de la representació de la cultura popular catalana amb esbarts, castellers, balls de bastons, gegants, etc. Una evolució totalment lògica i necessària i que només va suscitar queixes significatives per part del sardanisme quan, molt recentment, la representació sardanista va ser clarament ridícula, no pas pels que van complir aquest paper, sinó perquè era insuficient, gens representativa quantitativament parlant. Talment semblava com si fes nosa, com si s’hi hagués inclòs amb la mínima expressió per complir un a mena d’obligació.

Posteriorment, és evident que s’ha rectificat i la sardana hi ha tornat a estar exposada de manera més que digna, tant pel que fa la música com en la dansa. L’any passat, a Copenhaguen, fins i tot hi va haver una molt bona expedició tarragonina, amb la colla juvenil «Nova Tarragona Dansa», entre altres. Cal suposar que seguirà en aquesta línia, garantint una mostra variada i equilibrada de la cultura popular i tradicional catalana a una ciutat diferent cada any. De moment, doncs, la propera cita: l’Alguer.