[Un dos i seguit, 6-9-13]
Falten pocs dies
per la Diada Nacional de Catalunya, una d’aquelles dates que les cobles
acostumen a tenir plenes pràcticament d’un any per l’altra. Enguany, també serà
una jornada amb moltes ballades arreu del país, però amb una programació que
els darrers mesos ha experimentat moltes variacions: es tractava d’adequar
aquestes activitats a les especials característiques d’aquesta Diada. Algunes
s’han passat al matí, altres s’han retardat i, fins i tot, en certs casos,
s’han fet coincidir expressament amb trams de la Via Catalana. En el cas de
Tarragona, no s’ha canviat res, ja que l’horari habitual –dos quarts de vuit
del vespre- anirà bé per arrodonir la diada.
En tot cas, les
sardanes no només contribuiran d’aquesta manera al previsible èxit d’aquesta
gran manifestació popular, sinó que s’ha pogut confirmar allò que ja es preveia
des de feia temps: que si des de sempre bona part del sardanisme ha estat
implicat amb iniciatives solidàries o en favor de les llibertats nacionals,
però fins ara era, bàsicament, a nivell personal, el panorama ha canviat
notablement, tal i com ho està fent la societat catalana en general. Vull dir
que ara ja no són només les persones, de manera més o menys anònima, sinó que
ara s’ha perdut la por a nivell associatiu a l’hora de moure fitxa, d’empènyer
i treballar de manera compromesa en aspectes de país.
És el cas, per
exemple, del Manifest llegit el passat 11 de maig al Teatre Tarragona, dins el
concert final de La Sardana de l’Any, però també de la creació de la Sectorial
corresponent de l’Assemblea Nacional Catalana o la Cobla per la Independència,
amb músics de diverses procedències. I, ara, amb motiu de la cadena, hi ha
participat de manera explícita tant la Federació Sardanista com moltíssimes
entitats de totes les comarques. El resultat és un tram plenament sardanista a
Caldes de Malavella coordinat per la Federació, així com desenes de trams més,
com el de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, i els molts sardanistes
individuals que ens consta que hi seran escampats per la resta del recorregut.
El sardanisme hi és,
doncs, de manera potent i en consonància amb l’essència d’aquest conjunt
d’accions de les que forma part la Via, és a dir, sorgida i impulsada per la
societat civil. Quelcom que hi ha qui no ho acaba d’entendre o fa veure que no
ho entén, vet aquí les reaccions de tota mena que suscita, des de les clarament
patètiques o interessades a altres més o menys adaptades a les circumstàncies.
No hi fa res: la gent que sempre ha treballat per a l’anomenat tercer sector –el
cultural i/o social-, ja hi estan acostumats a fer via malgrat tots els
entrebancs i dimecres n’oferiran una mostra prou clara. Segur.
