[20-21 de febrer del 2010]
Demà al migdia, al Serrallo de Tarragona, s’hi celebrarà una nova ballada de sardanes del cicle que organitzen conjuntament el Casal Tarragoní, l’Autoritat Portuària i els comerciants del barri. Aquesta vegada es comptarà amb la cobla Reus Jove, indiscutiblement la millor formació d’aquesta mena que mai hi ha tingut la seu a les comarques tarragonines i una de les que es fan escoltar arreu del país.
Nascuda com a fruit de la bona tasca del pare Joaquim Alqueza al col•legi Pare Manyanet de Reus, tal i com abans ho havia fet a Blanes, també amb seqüel•les molt grates, l’engrescament d’una bona colla de pares i alumnes va permetre un bon inici d’aquella cobla que fa poc més de deu anys irrompia com una més de les moltes iniciatives de músics joves que hi ha hagut els últims decennis. Però ha calgut la constància i la seriositat posteriors dels que n’han format part per afermar una cobla que va anar adquirint solidesa interpretativa i, conseqüentment, prestigi.
El problema més greu que ha de superar constantment són els efectes de la llunyania de les comarques amb més activitat i on és més reconeguda la qualitat dels músics, mal que ens dolgui haver-ho de dir. Això vol dir que constantment cal preveure la renovació de la plantilla, generalment perquè cobles de qualitat capten alguns dels músics de la Reus Jove. Aquesta dinàmica, habitual entre les cobles de cert nivell, aquí és més dificultosa perquè el relleu és més complicat. Fins ara, la Reus Jove ho ha superat magníficament, a vegades amb elements que han vingut d’altres comarques, però també captant joves valors no procedents de la cobla, que d’aquesta manera descobreixen un món per a ells nou i ple de possibilitats
Demà, la Reus Jove acomiadarà (en el més bon sentit de l’expressió, ja que sempre hi ha hagut bon rotllo amb els ex components) tres dels seus músics i aviat podrem veure-hi els nous fitxatges. Només cal esperar que els resultats siguin tan satisfactoris com ara: tot sembla indicar que serà així.
En aquest blog s'hi publiquen articles, notícies i comentaris, amb opinions personals de l'Àngel López i Lluís. Molts, els que van encapçalats amb una data, són els articles editorials del programa "Un dos i seguit", que s'emet els divendres per Tarragona Ràdio, a partir de les nou del vespre, amb repeticions els dissabtes a les 12 del migdia i els diumenges a les 10 del matí.
dilluns, 22 de febrer del 2010
dilluns, 15 de febrer del 2010
Renovar-se o morir
[13-14 de febrer del 2010]
Sempre s’ha dit allò tan clàssic que cal “renovar-se o morir” i nosaltres més d’una vegada ho hem defensat des d’aquest programa referint-nos a la sardana. Un axioma, aquest, que ja fa temps que no només han entès, sinó que l’han aplicat, bona part dels músics vinculats amb la cobla, ja siguin compositors o instrumentistes. Així cal entendre les moltes propostes diferents dels tòpics i, a vegades, agosarades, que alguns autors han anat creant i que en la majoria de les ocasions han tingut un ressò nul o, fins i tot, l’oposició declarada d’un públic que, majoritàriament, sempre ha viatjat moltes estacions enrere.
Pel que fa les cobles, ja sabem que hi ha hagut de tot: des del pioner Mauné i els seus Dinàmics dels anys 60, passant per la col•laboració entre la Dharma i la cobla Mediterrània o del Santi Arisa i els Montgrins, fins arribar les molt més desacomplexades i més nombroses experiències actuals, això en l’àmbit de la fusió amb el rock o el jazz. Però ara també hi ha interessantíssimes iniciatives de caire simfònic de cobles com la Sant Jordi o la Ciutat de Girona, o les més festives i estripades com les de laContemporània, per posar només un parell d’exemples.
Una dinàmica emprenedora que fins ara gairebé no havia afectat les clàssiques cobles-orquestres, fora de la valenta aposta dels Montgrins amb la Sardanova. Sortosament, també aquí ara hi veiem cert neguit en positiu, com l’espectacular iniciativa d’ajuntar La Principal de la Bisbal amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, de la qual n’ha resultat la que anomenen Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, que fins i tot enguany va protagonitzar el concert de Cap d’Any a TV3. Finalment, la també cobla-orquestra Selvatana s’ha empescat una mena de barreja entre el típic concert d’orquestra de Festa Major amb el de cobla, és a dir, utilitzant els instruments de la cobla i les veus dels cantants de l’orquestra, amb un repertori que igualment combina les dues facetes. Ja n’han fet alguna actuació i demà ho presenten a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa. Molt ens temem que, de la mateixa manera que mai hem pogut tenir a Tarragona cap de les propostes que abans hem esmentat (fora de la combinació Dharma amb cobla), el mateix passarà amb aquesta de la cobla Selvatana.
Sempre s’ha dit allò tan clàssic que cal “renovar-se o morir” i nosaltres més d’una vegada ho hem defensat des d’aquest programa referint-nos a la sardana. Un axioma, aquest, que ja fa temps que no només han entès, sinó que l’han aplicat, bona part dels músics vinculats amb la cobla, ja siguin compositors o instrumentistes. Així cal entendre les moltes propostes diferents dels tòpics i, a vegades, agosarades, que alguns autors han anat creant i que en la majoria de les ocasions han tingut un ressò nul o, fins i tot, l’oposició declarada d’un públic que, majoritàriament, sempre ha viatjat moltes estacions enrere.
Pel que fa les cobles, ja sabem que hi ha hagut de tot: des del pioner Mauné i els seus Dinàmics dels anys 60, passant per la col•laboració entre la Dharma i la cobla Mediterrània o del Santi Arisa i els Montgrins, fins arribar les molt més desacomplexades i més nombroses experiències actuals, això en l’àmbit de la fusió amb el rock o el jazz. Però ara també hi ha interessantíssimes iniciatives de caire simfònic de cobles com la Sant Jordi o la Ciutat de Girona, o les més festives i estripades com les de laContemporània, per posar només un parell d’exemples.
Una dinàmica emprenedora que fins ara gairebé no havia afectat les clàssiques cobles-orquestres, fora de la valenta aposta dels Montgrins amb la Sardanova. Sortosament, també aquí ara hi veiem cert neguit en positiu, com l’espectacular iniciativa d’ajuntar La Principal de la Bisbal amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, de la qual n’ha resultat la que anomenen Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, que fins i tot enguany va protagonitzar el concert de Cap d’Any a TV3. Finalment, la també cobla-orquestra Selvatana s’ha empescat una mena de barreja entre el típic concert d’orquestra de Festa Major amb el de cobla, és a dir, utilitzant els instruments de la cobla i les veus dels cantants de l’orquestra, amb un repertori que igualment combina les dues facetes. Ja n’han fet alguna actuació i demà ho presenten a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa. Molt ens temem que, de la mateixa manera que mai hem pogut tenir a Tarragona cap de les propostes que abans hem esmentat (fora de la combinació Dharma amb cobla), el mateix passarà amb aquesta de la cobla Selvatana.
dissabte, 13 de febrer del 2010
Cultura popular
[6-7 de febrer del 2010]
Fa uns dies, l’escriptor Emili Teixidor es lamentava en un article al diari “Avui” de la manca actual d’una cultura popular autènticament generalitzada. Es referia, sobretot, a la manifestació literària de la cultura popular, és a dir, obres com les abans extraordinàriament cèlebres “Pàgines viscudes”, de Josep Maria Folch i Torres, o d’altres autors que en un temps en el qual l’índex d’analfabetisme era aclaparador, tenien una incidència social extraordinària. Ara, pocs recorden els noms d’aquells supervendes fora dels més grans que encara ho van poder viure. Segons Teixidor, el paper d’aquelles obres ara el compleixen les sèries de televisió tipus “Vent del Pla” o “El cor de la ciutat”, però, assegura, “sense l’efectivitat social de les d’abans”.
Efectivament, la fama actual de les novel•les, la música, el teatre o altres activitats artístiques senzilles però realment populars, és molt més efímera. Costa creure que algunes arribin a arrelar en l’imaginari popular de la mateixa manera i amb la continuïtat que encara ara perviuen cançons com les que tenen en repertori moltes corals d’aficionats o obres teatrals com “Els pastorets”, posem per cas.
No sé si això és bo o dolent, però potser hauríem de tenir-ho en compte a l’hora de valorar l’estat de les manifestacions tradicionals com ara les danses com la sardana. Vull dir que aquesta suposada desafecció que a vegades ens sembla veure-hi en la gent, al capdavall potser sigui idèntica a la que ho afecta tot: que vivim temps d’usar i tirar, fins i tot en la cultura, i que només uns quants es mantenen fidels a qualsevol opció.
Fa uns dies, l’escriptor Emili Teixidor es lamentava en un article al diari “Avui” de la manca actual d’una cultura popular autènticament generalitzada. Es referia, sobretot, a la manifestació literària de la cultura popular, és a dir, obres com les abans extraordinàriament cèlebres “Pàgines viscudes”, de Josep Maria Folch i Torres, o d’altres autors que en un temps en el qual l’índex d’analfabetisme era aclaparador, tenien una incidència social extraordinària. Ara, pocs recorden els noms d’aquells supervendes fora dels més grans que encara ho van poder viure. Segons Teixidor, el paper d’aquelles obres ara el compleixen les sèries de televisió tipus “Vent del Pla” o “El cor de la ciutat”, però, assegura, “sense l’efectivitat social de les d’abans”.
Efectivament, la fama actual de les novel•les, la música, el teatre o altres activitats artístiques senzilles però realment populars, és molt més efímera. Costa creure que algunes arribin a arrelar en l’imaginari popular de la mateixa manera i amb la continuïtat que encara ara perviuen cançons com les que tenen en repertori moltes corals d’aficionats o obres teatrals com “Els pastorets”, posem per cas.
No sé si això és bo o dolent, però potser hauríem de tenir-ho en compte a l’hora de valorar l’estat de les manifestacions tradicionals com ara les danses com la sardana. Vull dir que aquesta suposada desafecció que a vegades ens sembla veure-hi en la gent, al capdavall potser sigui idèntica a la que ho afecta tot: que vivim temps d’usar i tirar, fins i tot en la cultura, i que només uns quants es mantenen fidels a qualsevol opció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)