Les programacions de ballades i aplecs

[Un dos i seguit, 23-2-24]

Si voleu trobar un motiu de discussió apassionat entre sardanistes no us en faltaran, però n’hi ha un  que ha estat viu des de sempre, en determinats moments ha comportat lluites dialèctiques enfervorides i enemistats absurdes, però reals. Avui dia, aquesta intensitat s’ha moderat moltíssim, encara que segueix ben viu un debat que, a vegades, sembla que difícilment pugui portar a un acord.

Em refereixo als repertoris de les ballades i els aplecs, encara que en segons quins concerts també hi hauria alguna cosa a dir. Però allí on hi ha més discrepàncies és quines sardanes (o quin tipus de sardanes, més exactament) s’han de programar i en quina mesura. Hi ha des dels que propugnen un  criteri de qualitat rígid i exigent, fins als qui creuen que a plaça s’ha de saltar com més millor i les sardanes han de ser això: engrescadores a base de bé, o «airoses», com diuen alguns més tímids; i aquesta ha de ser, remarquen, la seva qualitat, no pas la diguem-ne tècnica. 

Naturalment, entre aquests extrems la gamma de grisos és molt gran i la qüestió és trobar-hi l’equilibri per tal de mirar de satisfer a tothom. Tothom menys aquells extrems que deia, que acostumen a ser força intransigents. Els uns diuen que totes les sardanes es poden ballar (és clar, sinó no serien sardanes!), mentre que els altres diuen coses com que si volem simfonies ja anirem a un concert. A més, hi ha un altre debat associat a aquest, que ho acaba de complicar encara més, tot plegat: si els programes els han de fer les cobles o els han d’imposar els organitzadors. I aquí, un cop més, hi trobarem posicions intermèdies, entre les quals un possible i desitjable consens entre les parts.

Si analitzem els programes de diferents actuacions, amb cobles i organitzadors diversos, veurem que sí és possible confeccionar una selecció de sardanes prou variada: composicions d’avui dia, clàssiques, més engrescadores, altres més elaborades... i sempre amb un mínim de qualitat, això sí. Però, és clar, aquesta no deixa de ser la meva percepció i, per tant, una de les moltes opinions possibles.

No hi ha fórmules màgiques

[Un dos i seguit, 16-2-24]

Ara que conflueixen diverses circumstàncies des de diferents procedències, com el fenomen CotixCoti, la nova proposta de l’Arnau Tordera -de la que avui en parlarem- o de la plataforma de debat sardanista S21.cat, crec que hi ha un aspecte que no es té prou en compte. Quan es discuteix sobre problemes i novetats com les que he esmentat o d’altres que apareixen de tant en tant, sempre hi ha qui les qüestiona, potser perquè les considera aberracions de la sardana i la cobla tradicionals o perquè dubta de la seva eficàcia de cara a aportar saba nova a aquest mon tan peculiar com és el de la sardana i la cobla. 

Ho van fer, per exemple, davant la Dharma i la cobla Mediterrània, o veient allò que oferien el Santi Arisa i els Montgrins. I, com dic, sempre hi ha algú o altre que o bé hi veu una mena de sacrilegi o mostra el seu escepticisme sobre el futur d’aquestes idees més o menys trencadores. Ho faran, segur, amb el que prepara l’Arnau Tordera, com també es manifesten així quan els més emprenedors diuen de plantejar l’ensenyament de manera diferent o pretenen trastocar el sistema competitiu de les colles, per posar alguns exemples.

La sentència que ells consideren definitiva i concloent és una frase terrible i que em fa molta ràbia: «això no salvarà la sardana, sinó que potser encara en farà perdre de balladors». I, és clar, ho volen demostrar dient que no hi ha pas més sardanistes a plaça després de l’experiència Sardanova, posem per cas. A banda que potser els podríem dir que potser sense aquestes iniciatives encara n’hi hauria menys, crec que la qüestió és que sí, evidentment no hi ha fórmules màgiques ni aquí ni enlloc, però que aquests individus que «perden el temps» elaborant espectacles o pràctiques diferents, allò que aporten, abans que res, és la seva ment oberta i que si alguna cosa ha de permetre progressar i, per tant, seguir fent viva la sardana, és evitar el tancament mental i de les accions que, com a conseqüència, es portin a terme.

Pareu atenció a allò que deia el Santi Arisa en plena ebullició de la seva proposta i que segur comparteixen aquests altres «il·luminats» (en el més bon sentit de la paraula): «la Sardanova no pretén substituir res, ha de conviure amb la sardana tradicional i s’han d’enriquir mútuament». Doncs això.

Avui hi torno

[Un dos i seguit, 9-2-24]

Avui hi torno, torno a parlar de la nova plataforma de debat sardanista S21.cat. I confio haver de seguir parlant-ne durant molt de temps. Ja era hora que sorgís i es materialitzés una iniciativa com aquesta, ben pensada, magníficament estructurada i oberta a tothom qui tingui alguna cosa a dir, de manera respectuosa, sobre la sardana, els seus problemes i les possibles maneres de potenciar-la.

El projecte cada vegada més es va fent realitat, és a dir, no només ja és accessible per a tothom, sinó que ja s’hi estan desenvolupant les primeres qüestions, en general molt interessants. Els que ja hi heu fet alguna mirada o potser hi heu participat plenament potser pensareu que caldria una major implicació de la molta gent que són potencials opinadors sobre la sardana i les seves circumstàncies. I això és cert, encara que crec que potser més val que tot plegat vagi agafant consistència de manera potser lenta però segura.

Allò que m’engresca més en aquesta finestra que ha obert el Joan Aranda -un dels més valuosos actius del sardanisme actual- és que les primeres vies de discussió que s’han encetat, tot i manifestar alguns tòpics inevitables, és que també mostren gent amb la ment oberta, amb consciència de les mancances i els obstacles que patim o que tenim al davant. La majoria són individus que ja fa temps que piquen pedra i tenen el coneixement del panorama i que cal fer coses. S’està tractant, per exemple, de problemes greus, com la renovació i la continuïtat de les entitats sardanistes, del jovent, o d’aspectes més puntuals però sempre importants, com La Sardana de l’Any, les programacions o les adaptacions de cançons pop a sardana, posem per cas.

Fins hi tot, s’hi ha donat a conèixer un grup anomenat Xarxa Sardana, que es defineix com «joves que ballem sardanes de competició i hem pensat en un nou projecte per impulsar el món de la sardana de competició, d’una manera moderna i periodística en format xarxa que fins ara no creiem que s’hagi realitzat en aquest ambient». Podem pensar que de propostes suggerents l’infern n’és ple, però el cas és que ho acompanyen amb una llarga exposició del seu projecte, redactat amb tots els ets i uts, amb un to que podríem qualificar de «professional» i que, com a mínim, mereix que tothom hi pari atenció. Si prospera i genera resultats positius ho sabrem amb el temps, però, d’entrada, com el mateix debat S21.cat ja mostren que sí, que hi ha vida i futur en la sardana. Però pensem que no depèn, només, d’ells. No ens conformem en contemplar-ho.  

Música en viu o "enllaunada" en els concursos de punts lliures?

[Un dos i seguit, 2-2-24]

Una d’aquelles qüestions que, segons la perspectiva des de la qual les observem, poden semblar menors, però que a l’hora de la veritat no ho són tant, és el debat, que s’arrossega des de fa anys, de si la música dels concursos de punts lliures -els específics de punts lliures, vull dir- ha de ser en viu, a càrrec d’una cobla present a l’acte, o, en canvi, fer-ho com a les últimes edicions, amb música enregistrada. La discussió hi ha sigut, poc en públic, però sembla que ben present en circuits tancats i en les converses entre els més directament afectats -colles i organitzadors- i també entre els afeccionats.

Un dels indicis de que sí que hi ha hagut debat és que l’enquesta que la Unió de Colles acostuma a plantejar per les xarxes sobre les més diverses qüestions que afecten la competició i el resultat de les quals es publica a la revista Unió, la darrera pregunta precisament tractava sobre el que comentem. Concretament deia que «A la final de Punts Lliures, preferiu la música en directe o gravada?». El resultat ha estat que el 62,9 per cent opten pel directe, el 34,8 per la música enllaunada i un percentatge molt petit (que ni s’indica en el gràfic) no es posicions per cap de les dues opcions.

Sembla que les raons a favor de la música enregistrada no són econòmiques, sinó que se suposa que cada enregistrament que es balla és el mateix que s’assaja i preparen els punts i, per tant, asseguren, les anelles no han de patir perquè pugui ser diferent. També s’ha esgrimit l’argument que una activitat que, diuen, és força semblant com són els campionats de ball de saló també es fan d’aquesta manera. Naturalment, en aquests casos caldria comptar amb una orquestra simfònica, un grup específic de tango i tota la varietat de formacions instrumentals que calgués davant els balls tant diversos que allí es practiquen. Però, amics, nosaltres tenim la cobla, una formació única i força versàtil, encara que en aquest cas «només» ha d’interpretar sardanes! Això sí, cal comptar amb una bona cobla i entenc que amb uns bons balladors que han de saber superar reptes tant terribles com petites variacions de ritme.

L’esmentada enquesta potser no sigui gaire representativa, més que res per la mostra tan petita utilitzada, però a mi em sembla prou simptomàtica d’allò que molts comentaven en el darrer campionat a Sant Cugat. És clar que allí la sonorització va jugar una mala passada a tothom, sobretot als balladors, i no era la primera vegada.  Més d’un, però, tot i lamentar-ho, va somriure per sota el nas...