diumenge, 27 de desembre del 2015

La guerra dels espònsors

[Un dos i seguit, 18-12-15]

El llarg i persistent període de crisi econòmica que estem vivint i que afecta, poc o molt, a gairebé tothom, també havia de fer-ho a la cultura popular i, és clar, a les entitats que promouen aquestes activitats. Des de fa massa anys acostumats al manteniment econòmic de les institucions, des dels ajuntaments fins a la Generalitat, amb les retallades tothom s’ha hagut d’espavilar.

Sembla que les fórmules tradicionals, prèvies a la fagocitació per part de conselleries i regidories de les festes populars, ja no serveixen i aviat s’ha vist que calia recórrer als patrocinis, les esponsoritzacions i similars. Cosa complicada, perquè la crisi també ha afectat aquesta via, però que, malgrat això, ha esdevingut imprescindible, en molts casos.

En aquest sentit, hem vist molts exemples amb resultats positius, però el cert és que els ajuts de patrocinadors no arriben a tothom de la mateixa manera. A l’hora de la veritat, les empreses que decideixen prestar suport a alguna activitat ho fan atenent criteris d’imatge, mai de distribució equitativa. Vull dir que reben ajuts aquells projectes que ja triomfen, és a dir, que poden aportar una rendibilitat de cara a la galeria al patró. Dit en poques paraules: és més fàcil rebre una subvenció si allò que fas està de moda i omples places a rebentar de públic. Rep aquell que menys ho necessita, en definitiva.

En tot cas, els intrèpids activistes culturals i festius insisteixen i, malgrat que el seu sector no sigui dels que estan de moda i que més surten als mitjans, alguna cosa aconsegueixen. La Confederació Sardanista de Catalunya, per exemple, recentment obtenia el suport d’una important marca de cerveses que, entre altres coses, ha facilitat que la nova “Guia de la Sardana”, presentada la setmana passada, sigui molt més moderna i atractiva. També és positiu que s’hagi lligat la col·laboració d’una empresa de brou prou coneguda i, tot cal dir-ho, són innombrables les batalles –algunes de guanyades-  que es desenvolupen a nivell local. Al capdavall, és la única opció, sembla, en els temps que corren.

dilluns, 14 de desembre del 2015

Guia Sardanista 2016

[Un dos i seguit, 11-12-15]

Aquest dissabte es presenta a Calella la que, a partir d’ara, s’anomenarà “Guia Sardanista 2016”, la publicació que substitueix las tradicional “Guia d’Aplecs”. El motiu d’aquest canvi és lògic: s’ha fet un notable esforç per confeccionar una publicació amb vocació de ser un a autèntica guia de les activitats més importants del sardanisme durant tot un any, amb els aplecs, evidentment, però no només. S’ha millorat el disseny, el format, els continguts... sacrificant potser el vell concepte de guia de butxaca que s’havia seguit des del primer dia –segurament obsolet en temps de mòbils que fan mil i una cosa- per donar pas a una altra que, en definitiva, sigui autènticament més útil, tant en la seva versió impresa com la digital.

Hi ha hagut diferents opinions dins la Confederació sobre el moment de la presentació, considerat per alguns poc oportú quan pràcticament ens trobem en les festes nadalenques, però ha prevalgut l’opció de donar a conèixer aquesta publicació amb prou antelació per divulgar les activitats que ja tenen lloc des del primer moment de l’any, inclosos els aplecs, ja que el primer s’anuncia pel dia 2 de gener. Ja veurem si la idea era bona o no, però segur que ho és la de renovar i actualitzar la guia, sobretot si es compleix la intenció que s’ha anunciat de distribuir-la no només pels aplecs, sinó per altres àmbits, com les oficines de turisme, per exemple.

dimarts, 8 de desembre del 2015

Una modalitat molt exigent

[Un dos i seguit, 4-12-15]

Tot i que aquest diumenge encara s’ha de celebrar el concurs d’Artés, que és per a colles lliures, el Campionat de Catalunya es completava la setmana passada a Calella amb la final de punts lliures. Tal i com es preveia, va ser tot un espectacle fruit de l’esforç de les colles que hi van participar, oferint coreografies realment belles i, en molts casos, arriscades.

Remarquem el bon paper de les colles tarragonines, la juvenil “Nova Tarragona Dansa” i la infantil “Petits Tarragona Dansa”. Aquesta darrera no va poder tornar a proclamar-se campiona, però sí que va aconseguir un magnífic segon lloc, meritori tenint en compte la qualitat i la quantitat de colles amb les quals competia.

Encara que es podrien fer moltes crítiques de molts aspectes del concurs, en conjunt cal valorar-lo positivament. Es va palesar la dificultat de trobar escenaris idonis, en aquest cas, no tant per la pista on ballaven les colles, sinó per l’habitual limitació de l’espai dedicat al públic en aquest tipus de pavellons. Va sorgir el ja habitual debat sobre l’opció de prescindir de música en viu, així com l’etern problema dels jurats, amb crits de “tongo” inclosos. El ritme de la festa, en general, correcte, fora del lapse de temps que va des de la sardana de germanor –també força vistosa, per cert-  fins el repartiment de premis. Va faltar alguna cosa que omplís aquell buit, així com quelcom que fes més impactant el moment de la proclamació dels guanyadors.

Allò més important, però, resultats a banda, fou que es va poder comprovar que hi ha força dansaires de colla que es prenen molt seriosament aquesta difícil modalitat, lluny de la rutina del ballar tradicional, ja que comporta una dedicació més gran i unes bones condicions físiques.

dimecres, 2 de desembre del 2015

L’espectacle dels punts lliures

[Un dos i seguit, 27-11-15]

Finalment, diumenge arriba l’hora dels punts lliures. Un cop completades totes les altres categories del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes, només queda la més espectacular i exigent de totes, aquella en la qual les colles van més enllà dels tradicionals passos de la sardana i hi aporten imaginació, exercici físic i moltes hores d’assaig. Aquí és on més es pot fer valer l’argument que molts defensen en el sentit que la sardana de competició pot ser qualificada d’esportiva.

I és que qualsevol que per poc que hagi estat immergit en una d’aquestes agrupacions ho haurà comprovat: és imprescindible un cert grau de compromís, així com un criteri i una disciplina de preparació a nivell col·lectiu, però també individual. Amb els anys, la sardana de competició s’ha anat fent més exigent en aquest sentit i fins i tot ha influït la sardana de carrer. Ha passat de ballar-se de manera horitzontal a fer-se més vertical, interpretant al màxim la música, amb nombroses variacions en la intensitat del balanceig segons ho demana cada composició. En la sardana de punts lliures, on precisament es busca trencar els motllos tradicionals, aquesta complicació es multiplica, valorant-se no només les filigranes que es puguin fer en ballar i que s’ajustin a la música, sinó, evidentment, el bon gust i la precisió.

Diumenge, doncs, a Calella s’hi podran veure les millors colles del moment en aquest gènere de sardana. Els precedents dels últims anys permeten augurar una gran festa, no només per allò que facin les colles a la pista, sinó per tot el muntatge de l’acte, on acostumen a haver-hi, fins i tot, algunes sorpreses. Des de Tarragona hi anirà una bona expedició, amb les colles “Nova Tarragona Dansa”, a la categoria juvenil, i la vigent campiona de Catalunya, la infantil “Petits Tarragona Dansa”, a més d’una bona colla de seguidors. Estaria bé que, de la mateixa manera que per TV3 s’emet un vídeo de promoció, també hi hagués una retransmissió o una bona crònica posterior. No perdem l’esperança.

dijous, 26 de novembre del 2015

“Petits Tarragona Dansa”, campions de Catalunya a la categoria infantil

[Un dos i seguit, 20-11-15]

Finalment, la climatologia va respectar el concurs de Valls de diumenge passat. Tothom, tant organitzadors com balladors fa anys que han tingut por del mal temps: un any ha plogut, l’altre ha fet massa vent i, a vegades, el fred ha estat un fort inconvenient. Molts cops, ha calgut buscar llocs alternatius, com ara la sala Kursaal, esplèndida però que mai podrà substituir un concurs a la plaça. I encara que sigui una plaça amb moltes limitacions com és la del Pati, un autèntic maldecap per encabir-hi totes les colles i que el jurat pugui treballar en condicions.

Fora d’això, que va causar diversos retards, la cita de Valls sempre  és esperada. És la final per a les colles joves i, a més de l’emoció de veure com quedaran les classificacions finals, la Unió Anelles de la Flama sempre procura que hi hagi elements diferents i atractius, enguany, en alguns aspectes, amb la complicitat d’elements del bestiari vallenc i de la sempre engrescada cobla Contemporània, que, per cert, aquell mateix dia celebrava el seu vintè aniversari.

Vista des de Tarragona,  la jornada va ser magnífica per a les colles de la ciutat. La infantil “Petits Tarragona Dansa” es proclamava campiona de Catalunya, mentre que l’alevina “Xerinola” i la juvenil “Nova Tarragona Dansa” quedaven subcampiones. Un resultat global que premia la tasca ingent, però apassionada, que els monitors de l’entitat porten a terme durant tot l’any. Per molts anys! 

dimarts, 17 de novembre del 2015

Sardanes a la televisió

[Un dos i seguit, 13-11-15]

Sovint, davant la reivindicació per part del món sardanista d’un espai a la televisió catalana que tracti d’aquestes qüestions s’esgrimeix l’argument que una ballada de sardanes no té prou atractiu per al mitjà televisiu, que no presenta la plasticitat ni l’emoció que, posem per cas, sí que creuen que té una actuació castellera.

Naturalment, si tenim en compte un espai que, ja fa anys, es limitava a plantificar una càmera en un aplec i enregistrava allò que hi havia al seu davant i sense res més, és clar que resulta una cosa insulsa i totalment contraproduent. El cas és que la mateixa cadena –TV3- va disposar, durant anys, d’un espai fet de manera professional i amb gran coneixement de causa, que desmentia totalment aquell argument. Amb uns mitjans molt precaris, això sí, els esforçats responsables disposaven de coneixement d’allò que tractaven i sabien treure’n força suc. Només mancava, doncs, el pressupost necessari, a anys lluny del que requereix qualsevol retransmissió castellera, i no ho dic només per la durada que acostumen a tenir.

Aquell equip va demostrar de manera sobrada que hi ha tema abundant i que és possible fer un programa interessant per a tothom, no només per als iniciats o els seguidors habituals d’aquestes activitats. Les mancances que s’hi podien trobar eren, bàsicament, degudes a les esmentades limitacions de pressupost i de temps per desenvolupar tot allò que es podia tractar.

Aquestes dies, per exemple, un espai d’aquesta mena tindria força matèria primera. Només en el sector de les colles de competició s’hi podrien fer programes esplèndids sobre les finals de Balaguer de la setmana passada o la dels dansaires més joves de diumenge a Valls. I no parlem de la final de punts lliures del dia 29: res a envejar, per exemple, de qualsevol retransmissió de ball de saló com les que es fan habitualment. També se’n podria treure suc de molts concerts, des dels més clàssics als més trencadors, que de tot n’hi ha, sortosament. I és que, com deia, podríem fer una llista molt llarga. Però bé, ja sabem que als catalans, a vegades, ens ha costat apreciar allò que tenim a casa. Algú haurà d’explicar, alguna vegada, les gestions que van fer falta, en el seu moment, per convèncer la mateixa televisió per retransmetre el concurs de castells, una cosa que ara sembla natural, però que fa uns anys certes ments pensants d’aquell mitjà no ho veien tant clar.  

dijous, 12 de novembre del 2015

Final de temporada de luxe

[Un dos i seguit, 6-11-15]

Els cicles, les temporades es van succeint i, un any més, la temporada d’aplecs a les comarques tarragonines es clou aquest diumenge amb l’habitual cita per aquestes dates a Salou. La crisi, les maleïdes retallades han fet que els últims anys hagi anat minvant el nombre de ballades que no fa pas gaire es portaven a terme a l’estiu, que havien arribat a ocupar tot el període turístic, cada dissabte al vespre i amb cobles diferents en cada ocasió. De moment, però, l’Associació Sardanista Contrapunt d’Onades ha aconseguit mantenir l’estructura bàsica de l’aplec: tres bones cobles durant tot el dia. Una oportunitat poc habitual per aquestes comarques de poder ballar i escoltar, juntes, formacions com la Sant Jordi, la Mediterrània i la Reus Jove. I, a més, amb un repertori molt acurat.

Naturalment, sempre es poden criticar coses de qualsevol activitat i en el cas de l’Aplec de Sant Martí segur que també n’hi ha. Per exemple, hi ha qui creu que l’actual ubicació, davant l’Ajuntament de Salou, allunya la festa dels llocs més transitats de la vila i, conseqüentment, fa que només hi assisteixin poc més que els convençuts, els habituals. En tot cas, crec que hem de valorar l’esforç que segur que representa preparar una festa d’aquesta mena durant 25 anys i mantenir el nivell de qualitat que dèiem. Cita inexcusable, doncs, aquest diumenge, a Salou.

dijous, 5 de novembre del 2015

Una constància exemplar

[Un dos i seguit, 30-10-15]

Aquesta setmana s’ha inaugurat al palau de la Diputació l’exposició que la colla “Dansaires del Penedès” va preparar, en el seu moment, per celebrar el seu 65è aniversari. Ara, doncs, quan són a les portes del 70è aniversari que s’escaurà l’any vinent, i després de voltar per pràcticament tota la comarca del Baix Penedès i més enllà, la podem veure aquí, a la ciutat de Tarragona.

Naturalment, la mostra destaca els fets més importants -que han estat molts- d’aquesta llarga trajectòria de la colla. Però no es limita a això, ja que, de fet, és un autèntic resum de la història de la sardana al Vendrell que, és clar, comença molt abans, a començaments del segle XX. Una història realment interessant, molt ben presentada en uns panells on potser algú pot pensar que hi ha massa lletra, però la lectura de la qual pot perfectament deixar-la per a un altre moment gràcies a l’esplèndid catàleg editat.

Veiem, per exemple, que els "Dansaires" darrerament s’han especialitzat força en voltar pel món –literalment, per tot el món- i a deixar constància de la seva presència ballant sardanes en els llocs més emblemàtics de tot el planeta: des del Vaticà a les piràmides, passant pel Capitoli o, malauradament, llocs on res no serà mai més igual, com la ciutat de Palmira. Malgrat això, la colla mai ha deixat de participar en concurs i en certes etapes eren de les punteres de veritat, alhora que han esdevingut un focus d’organització de tota mena d’activitats sardanistes, sobretot al Vendrell i a la seva comarca, però també més enllà.

La realitat dels "Dansaires" no s’explica sense la feina immensa de persones concretes que han anat impulsant l’entitat, que han sabut engrescar el col·lectiu i que podem veure ben representades a l’exposició. Val la pena que casos com aquest siguin més reconeguts, perquè són les formiguetes que, poc a poc, pacientment, sovint contra corrent i amb una constància exemplars, fan realment país. 

dilluns, 26 d’octubre del 2015

El que ens farà avançar

[Un dos i seguit, 23-10-15]

Que, actualment, bona part de les propostes més innovadores i agosarades que es plantegen en l’àmbit de la sardana i la música per a cobla arriben de la mà dels músics, és una obvietat que no ens cansem de repetir sovint i, molt em temo, encara ho haurem de fer durant força temps. Formacions com la Sant Jordi, sobretot, però també La Principal del Llobregat o, com a més propera, la Reus Jove, per posar només alguns exemples, ens mostren inventiva, iniciativa, desacomplexament i moltes altres virtuts al costat de la professionalitat i el rigor interpretatiu.

I, atenció!, ens presenten coses noves que, en alguns casos, ens semblaven impensables abans que ells les formulessin, però ho fan sense deixar de banda el repertori i les actuacions de sempre. Queden desautoritzats, doncs, segons quins crítics a aquestes iniciatives diguem-ne diferents, d’aquells que alguna vegada els han acusat de que una cosa els faria perdre l’altra o que aquests “experiments”no salvaran la sardana; un argument pervers, perquè no es tracta de salvar res, no es tracta de situar-se, d’entrada, en una posició de perdedors, sinó de llevar-se complexos del damunt i treballar de manera seriosa però sense manies.

Un exemple que fa pensar és l’últim disc que ha donat a conèixer la cobla Sant Jordi. Un homenatge a Enric Morera en l’any del 150 aniversari del seu naixement, amb un plantejament acurat i professional, amb versions exemplars de grans clàssics coneguts i altres no tant, però sota un concepte, un esperit més proper a les experiències trencadores que ells mateixos fan també aquests dies que no pas a les coses fetes com a rutina i amb por a trencar cotilles. El que ens farà avançar, allò que demostra que la sardana és viva tant són els experiments agosarats com el tractament respectuós i acurat dels clàssics.

divendres, 23 d’octubre del 2015

Ens ho hem de fer mirar!

[Un dos i seguit, 16-10-15]

En parlàvem no fa pas gaire, segurament ho haurem de seguir fent de manera sovintejada i, de fet, és una qüestió que ha estat present sempre que hi ha hagut competició. És, ja ho haureu endevinat, l’etern tema dels jurats i les classificacions que resulten de les seves valoracions.

La majoria de vegades, les queixes no passen dels comentaris més o menys dissimulats dels balladors o, com a molt, comentaris a les xarxes socials, ara que és tant fàcil que cadascú hi digui la seva. En altres ocasions, la cosa va més enllà, com dilluns passat al concurs de Manlleu, on la colla “Riallera”, de Vic, va ser desqualificada per no anar a recollir el seu trofeu. Sembla ser que no estaven conformes amb la classificació que els va donar el jurat, que era una tercera posició de tres colles. Segons s’indica a l’acta: “Segons acord pres a la Sessió Ordinària Número 6/2009 de la Junta de la UCS del dissabte 11 de desembre de 2009, segons l’acta de la qual “les colles que no acceptin o no recullin el trofeu seran desqualificades immediatament (en qualsevol concurs)”. 

Ignoro si aquell resultat és just o no. En principi, tothom té dret a manifestar, d’alguna manera, la seva disconformitat en casos com aquest, però, tal i com ha dit algú per les xarxes, en aquest cas el lleig el van fer més aviat als esforçats organitzadors, és a dir, algú que, en principi, no té veu ni vot en aquestes qüestions. També és cert, com també s’ha dit, que el problema hi és i que cal fer alguna cosa. Fa patir, a més, que una colla amb una història tant llarga com la “Riallera”, que, a més, és de les que no es limiten a ballar i competir, sinó que treballa en molts aspectes de la sardana, fa patir, dic, que no acabi com altres en situacions similars, és a dir, desapareixent no només del Campionat sinó, directament, de ballar.

Sincerament: ens ho hem de fer mirar!

divendres, 16 d’octubre del 2015

Final de campionat amb emoció

[Un dos i seguit, 9-10-15]

El Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2015 s’està posant interessant en el seu tram final. Curiosament, ho ha està fent més en les categories Infantil i veterana que no pas en la de colles grans, on tradicionalment s’hi centrava més l’atenció. I això encara es multiplica si ens ho mirem des de la perspectiva tarragonina.

En infantils, per exemple, quan encara queden dos concursos, a hores d’ara hi ha un empat en la primera posició entre les colles “Petits Tarragona Dansa” i “Arc Iris”, de Vic. L’emoció està assegurada, de moment a la primera cita de d’aquest diumenge al Vendrell.

I on també s’ha creat expectació és a la categoria de veterans. Després de dues temporades de domini gairebé indiscutit de la colla “Sabadell”, un domini que s’ha perllongat fins bona part de la present temporada, ara, en la recta final de la competició aquest panorama s’ha capgirat. La tarragonina “Toc de Dansa”, que fins i tot va haver de lluitar a la repesca per no quedar relegada al grup B, a Sitges va empatar amb la “Sabadell” i, diumenge passat, a Cornellà, li passava al davant i a hores d’ara encapçala la classificació. Diumenge de la setmana vinent, a Terrassa, hi ha la gran final, on tot resta obert, ja que la “Sabadell” segueix essent una colla plenament competent, encara que els “Tocs” s’hagin espavilat les últimes setmanes. Sigui el que sigui el que passi a Terrassa, allò positiu, en definitiva, és que hi ha il·lusió per part de les colles i, sobretot, emoció de cara als seguidors. I que duri!

divendres, 9 d’octubre del 2015

Una comparació agosarada

[Un dos i seguit, 2-10-15]

Ara fa vuit dies ens deixava un dels compositors més brillants de la música catalana de les darreres dècades: Manuel Oltra. Aquests dies ja s’ha destacat força per tots els mitjans de comunicació que era l’últim representant d’una generació que ha aportat noms excepcionals a la música del país. La majoria d’ells van treballar la cobla, atorgant-li prestigi, però Oltra, a més, hi va aportar quantitat, ja que va escriure moltes sardanes i obres per a cobla (algunes, certament innovadores en el seu moment, com la Rapsòdia per a piano i cobla) i una quantitat ingent d’arranjaments per a esbarts. Remarcable va ser, igualment, la seva tasca pedagògica.

Tot un luxe per a la música del país, en definitiva. Ens queda, però, el dubte de si aquesta tasca ha estat suficientment reconeguda, més enllà dels premis i distincions oficials que el mestre ha rebut. Em refereixo a la compensació de veure que allò que fas té el ressò adequat en la societat on treballes.


No sé si serà agosarat comparar el seu cas amb el d’un altre músic, aquest molt més jove, però amb una carrera que ja mereix ser molt tinguda en compte. Em refereixo al Marc Timón, instrumentista de tible i compositor, entre altres ocupacions, que acaba d’anunciar que se’n va als Estats Units tot cercant altres camins. Ja hem comentat més d’un cop que això es veia a venir, que el nostre petit i, a vegades, incomprensible país, no pot encabir els genis. Potser Oltra, en el seu moment, no va tenir altre remei que quedar-se, però ara mateix, no són pocs els joves que aspiren a més i no dubten a anar més enllà i el Marc és d’aquests, segurament engrescat pels èxits que darrerament ja havia aconseguit a nivell internacional.      

Ens queda l’esperança que, malgrat la distància i les moltes ocupacions que segurament tindrà, segueixi escrivint per a cobla, tal i com ho va fer, per exemple, en el seu moment, i salvant totes les diferències que segurament hi ha, Agustí Borgunyó.

dijous, 1 d’octubre del 2015

La Festa Major sardanista

[Un dos i seguit, 25-9-15]

Ja està, ja s’han acabat les festes de Santa Tecla, enmig de les quals, entre el munt d’actes ben diferents que, com ja ve sent habitual, es programen cada any, n’hi havia un bon grapat directament vinculats a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla.

Primer, va ser el concurs de colles. Enguany, va comptar amb les millors anelles del país i, malgrat l’exili al moll de costa del port, amb molta presència de públic. Naturalment, no van fallar les aportacions dels esbarts, essencials per a la festa, ja que es responsabilitzen de bona part dels elements del Seguici; es va representar el Retaule de Santa Tecla i es van celebrar les actuacions més clàssiques d’esbart. Clàssiques pel que fa al format, no tant pel contingut, amb una evident voluntat d’actualització. Musicalment, un any més, va triomfar la Tradiband, és a dir, la cobla Cossetània ampliada, tot interpretant incansablement l’imprescindible Amparito Roca i temes similars.

Menció destacada per l’atorgament del premi El Balcó a la cobla La Principal de Tarragona pels seus 50 anys, amb un emotiu parlament de la presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès tot reivindicant no només la formació homenatjada sinó la cobla com a conjunt musical propi de Catalunya. La resposta del Rafael Guinovart, l’incansable tenora i representant de la Principal, fou exemplar i emotiva alhora.

La formació tarragonina, per cert, juntament amb la cobla Reus Jove, van oferir les ballades de sardanes a la Rambla dels dies de la patrona i de la Mercè. Destaquem la notable presència de públic ballador i el fi de festa de La Principal de Tarragona que va permetre ballar l’Amparito Roca a ritme de sardana. Potser era l’únic acte on encara no havia sonat.

Ah! I diumenge passat, les colles de la ciutat van fer una escapada a diversos concursos, amb resultats desiguals però que, en tot cas, les situen a totes en posicions privilegiades al Campionat de Catalunya. Una competició que encara unes setmanes que prometen ser força interessants.

dijous, 24 de setembre del 2015

L’etern problema dels jurats

[Un dos i seguit, 18-9-15]

No és la primera vegada que en parlem ni, segurament, serà la última. També ha estat una qüestió recurrent des de que hi ha competició de colles sardanistes. Naturalment, em refereixo als jurats, una figura imprescindible en els concursos, però que sembla que porti l’etiqueta de la polèmica com una cosa consubstancial i inseparable.

Suposo que això passa en tots aquells àmbits en els quals hi ha alguna mena de personatge que disposa de la facultat de decidir resultats de competicions. Fins i tot passa en el cas dels àrbitres, i això que, en principi, no són ells els que determinen qui guanya o no. Malgrat això, si la insatisfacció es manifesta no només entre els que han perdut, sinó que també expressen disconformitat, o, com a mínim, estranyesa sobre diverses actuacions de jurats per part de persones imparcials o que no hi estan implicades, cal suposar que alguna cosa passa.

I segur que alguna cosa estranya hi ha en les puntuacions que va donar el jurat de diumenge passat a Tarragona per a les colles de la Final Gran del grup A, és a dir, les millors del moment actual. Algun jurat -i ho esmento només a com a exemple evident- va situar, en una sardana, la colla que va acabar segona, com a última.

Que el funcionament dels jurats requereix canvis i una actuació decidida em sembla que tothom n’és conscient. De fet, l’editorial de l’últim número aparegut de la revista “Unió”, de la Unió de Colles Sardanistes, en parlava. Plantejava, sense embuts, aquella necessitat que deia fa un moment, però també deixava clares les dificultats dels organitzadors del Campionat per poder disposar de jurats prou preparats. Sembla que d’haver-n’hi n’hi ha, però de disposats a actuar a l’hora de la veritat, ben pocs.

Potser caldria trobar una mena de fórmula de professionalització dels jurats. No en el sentit de crear llocs de treball –cosa que hem de suposar inviable a hores d’ara-, però sí que es pugui garantir que aquesta tasca, no sempre compresa i, sovint, incòmoda, no representi un sacrifici econòmic i que, a més, comporti un compromís. Al capdavall, als músics se’ls exigeix molt (particularment als concursos!) i tenen una remuneració que, segurament, és minsa, però que comporta una regulació i aquell compromís que d’altra manera costa de justificar. Aquest nou règim hauria de portar a una major exigència, tant pel que fa la formació d’aquests jurats com a en el moment de la veritat, és a dir, quan actuïn als concursos.

diumenge, 13 de setembre del 2015

La sardana, a Tarragona, menyspreada

[Un dos i seguit, 11-9-15]

Diumenge s’ha de celebrar, a la plaça del davant de les Escales Reials del Port de Tarragona, la 68a edició del Concurs Nacional de Colles Sardanistes de les festes de Santa Tecla. Es tracta d’un dels concursos de colles més veterans del país que, a més, enguany tornarà a comptar amb el bo i millor de la sardana esportiva, és a dir, les colles de la que en podríem anomenar categoria absoluta i que no són res més i res menys que les sis colles de la categoria Gran que han aconseguit superar la primera fase del Campionat i, en alguns casos, la Repesca.

Són noms mítics com la “Violetes del Bosc” o la “Mare Nostrum”, al costat de formacions joves i amb ganes de menjar-se el món, com la “Xàldiga”. A nosaltres, lògicament, ens entusiasma el fet que la “Tarragona Dansa” encari aquesta fase final en segona posició, la millor que, fins ara, ha aconseguit mai una colla de la ciutat. És clar que això, a segons qui, no li fa fred ni calor. És realment trist comprovar el menyspreu amb què és tractada la sardana en general i, en aquest cas, la de competició, a la nostra ciutat.

Ha estat impossible, després d’intentar-ho, portar el concurs a la plaça de toros, com a l’edició anterior, ja que el lloguer es menjava gairebé tot el pressupost de l’any de l’entitat organitzadora, el Casal Tarragoní; ha estat impossible poder aconseguir un espai més cèntric; ha estat impossible corregir l’errada al programa de l’any passat que indicava l’inici del concurs una hora i mitja abans de la real i enguany apareix d’aquesta manera al panell de la Rambla, situat, a més, pel dia després, per dilluns; els responsables de la propaganda de les festes han estat incapaços ni tan sols d’incloure el mot “sardana” enmig de 79 actes diferents que són esmentats a l’anunci que apareix a la premsa, on hi veiem fins i tot grups molt respectables, naturalment, però que el 90 per cent de tarragonins segur que desconeixen. Han hagut d’entomar, això sí, que Òmnium Cultural els hagi encolomat l’atorgament del premi El Balcó a la cobla La Principal de Tarragona pels seus 50 anys, i el dia 21 veuran, neguitosos per escoltar el pregó, com els és lliurat al saló de sessions del palau municipal.

dimecres, 9 de setembre del 2015

Que siguem més visibles

[Un dos i seguit, 4-9-15]

Fa poques setmanes presentàvem la iniciativa de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa per a les passades festes de Sant Magí que van anomenar “Puja aquí dalt i balla” com una proposta que, entre altres coses –sobretot, passar-s’ho bé-, pretenia fer més visible l’entitat més enllà del seu ambient, el sardanista. Jo crec que, en bona part, ho van aconseguir, encara que aquest tipus d’activitats cal que vagin madurant i és al cap d’unes quantes edicions, si és possible mantenir-les, quan proporcionen els seus fruits més apreciables.

Ara, quan estem a punt d’entrar a les següents festes, les de Santa Tecla, una altra organització sardanista de la ciutat es farà notar a un nivell general. Es tracta de la cobla La Principal de Tarragona, que enguany commemora el seu mig segle d’existència i, en bona part per això, Òmnium Cultural del Tarragonès ha decidit atorgar-li el seu guardó anomenat El Balcó, que és lliurat en un moment tant especial com és el de just abans de la lectura del pregó de les festes. Enguany, a més, amb l’atractiu mediàtic del pregoner, l’humorista Carlos Latre.


D’altra banda, aquests dies s’ha anunciat una altra iniciativa que ha d’ajudar a divulgar més la sardana. La Confederació Sardanista ha signat un conveni amb una coneguda cadena de supermercats per tal que aquesta patrocini l’ensenyament de ballar sardanes en alguns dels seus centres comercials. Una altra bona notícia, sens dubte, ja que això permetrà apropar, encara més, aquesta dansa als mitjans, gràcies a la promoció que en farà l’empresa, i, sobretot, a tothom qui en vulgui aprendre.  

dimecres, 2 de setembre del 2015

Per Sant Magí, vam pujar... i vam ballar!

[Un dos i seguit, 28-8-15]

Mentre ja es comença a fer ambient per a les imminents festes de Santa Tecla, encara ens queda el bon gust de boca de les de Sant Magí, més modestes si voleu, en comparació amb les de setembre, però molt viscudes pels tarragonins que van preferir o no van tenir més remei que quedar-se a la ciutat.

Des de la nostra perspectiva, destaquem la consolidació de les “Contalles de Sant Magí”, que cada any prepara l’Esbart Santa Tecla; així com l’èxit indiscutible de la novetat del “Puja aquí dalt i balla” de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, la vigília de la diada del sant patró. Tenint en compte que era el primer any, la participació fou considerable i, a hores d’ara, el barret que es va distribuir ja és, a hores, d’ara, un element molt buscat. I no ens oblidem de la ballada del dia 19, amb moltíssima gent ballant a la Rambla Nova en l’acte que, de fet, tancava les festes. La part negativa? Com sempre, el buit informatiu, el ressò nul als mitjans de comunicació d’aquests actes.

dissabte, 22 d’agost del 2015

El "Puja aquí dalt i balla", tot un èxit



El dia 18, “Puja aquí dalt i balla!”

[Un dos i seguit, 14-8-15]

A vegades, els que alguna vegada hem organitzat activitats culturals o festives caiem en el parany de creure que les nostres propostes, com que són tant interessants i estan preparades amb tanta il·lusió, segur que han d’interessar i, conseqüentment, atraure molta gent. Encara que això pugui ser cert -que ho siguin d’interessants, vull dir-, aquell emmirallament pot fer que baixem la guàrdia a l’hora de donar a conèixer allò que proposem, que no en fem la difusió necessària, en definitiva. Es dóna el cas, fins i tot, que no són pocs els assistents potencials que no ho són senzillament  perquè no se n’han assabentat.

En el terreny sardanista això es produeix i molt. Costa d’entendre -i d’assumir, que aquest segon pas també té el seu què- la necessitat de dedicar recursos i temps a la promoció de tot allò que fem. Això no passa a tothom, és clar, i encara n’hi ha molts que es veuen superats per una circumstància bàsica però terrible: aquí qui més qui menys treballa per amor a l’art i cadascú té les seves ocupacions i problemes personals.

La gent de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ja fa temps que ho tenen present tot això i sempre que poden treballen aquest aspecte tan important. Ara, per exemple, s’han proposat fer més visible la seva entitat tot organitzant una activitat que, en principi, no té res a veure amb les sardanes, però que té l’objectiu de participar més en les festes de la ciutat i que la resta de tarragonins els coneguin una mica més. És el “Puja aquí dalt i balla”, el proper dia 18 al vespre, que arriba amb ganes d’esdevenir un acte imprescindible en les festes a partir d’ara.

dissabte, 8 d’agost del 2015

Ajuts als organitzadors de concursos

[Un dos i seguit, 7-8-15]

Just abans del temps per excel·lència de les vacances, que atura o posposa moltes coses, es va celebrar una reunió a Barcelona convocada per la Unió de Colles Sardanista per tractar sobre la possibilitat que, de cara a l’any vinent, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya instauri uns ajuts específics per als organitzadors de concursos de colles. Una notícia certament positiva, ja que si alguna cosa troben a faltar els que assumeixen la complexitat de la preparació i desenvolupament d’un concurs és, precisament, més suport, i no només econòmic, per cert.

Estem parlant d’una competició que aplega un nombre considerable de grups i cal preveure un espai adient, un jurat, megafonia, premis i trofeus, música, etc. És molt més complicat que una ballada, un concert i, potser, un aplec. No sé quin serà l’abast d’aquests ajuts, encara que la situació econòmica de les institucions catalanes a hores d’ara no permeten gaires alegries, però, com a mínim, el gest ja implica un reconeixement que no sempre s’havia produït, fins ara. Veurem de quina manera es concreta tot plegat de cara a la propera temporada, sobretot tenint en compte la situació especial que viu el país i els canvis que s’auguren. Sigui quin sigui el resultat de les properes eleccions, el panorama que hi haurà d’aquí uns mesos segur que serà ben diferent.

dilluns, 3 d’agost del 2015

Moments màgics

[Un dos i seguit, 31-7-15]

Ja és propi de la dinàmica habitual dels organitzadors de qualsevol activitat pública –i, naturalment, també de les sardanistes- que hagin de conviure amb una eterna sensació d’incertesa pel que fa a l’acollida per part del públic d’allò que han preparat amb tanta il·lusió. Segons com s’hagi aconseguit lligar tots els elements que calen per fer realitat un projecte, podem augurar amb força precisió l’èxit (o no) artístic i de, diguem-ne, gestió, però la resposta del públic ja és més incerta, sobretot quan es tracta d’activitats gratuïtes i fetes a l’aire lliure.

Centrant-nos en l’àmbit sardanista, l’experiència ens indica que allò que acostuma a funcionar més bé són, per una banda, les propostes amb un cartell de qualitat i amb bones dosis de novetat i, potser, espectacularitat; per l’altra, també podem trobar moments deliciosos en aquelles ballades potser senzilles però autèntiques situades en un moment determinat d’una festa major de poble. Potser no són multitudinàries, perquè aquí cal valorar les dimensions de cada vila, però ballar, posem per cas, alguna sardana a l’hora del vermut, a l’ombra i mentre ens esperen les olives i un refresc, no té preu. Es tracta de trobar el moment adient a cada poble: potser no cal arribar a l’extrem de la Patum de Berga, amb una ballada a la matinada amb centenars de balladors ocasionals, però segur que trobaríem altres exemples, a una escala pròpia, igualment atractius. Només cal voltar pel país i anar descobrint aquests moments màgics de les moltíssimes festes majors que aquests dies tenim a l’abast.

diumenge, 26 de juliol del 2015

Música enllaunada

[Un dos i seguit, 24-7-15]

Segurament una de les principals glòries de la sardana és poder disposar d’un conjunt orquestral tant ric i ple de possibilitats com és la cobla. Això, però, també és un problema, ja que una cobla amb “cara i ulls”, per dir-ho de manera col·loquial, implica disposar d’un grup de músics mínimament preparats, és a dir, amb uns estudis i una experiència que els permeti oferir interpretacions de dignes cap a amunt.

El que cobren aquests músics ha estat un etern tema de polèmica que, sembla, amb el temps i a la pràctica, van guanyant els partidaris de la qualitat, és a dir, les cobles que ho fan acceptablement bé, com a mínim. Encara que mai desapareixeran del tot, cada vegada són menys les actuacions d’aquelles que per poca sensibilitat auditiva que tinguis t’agafen ganes de fugir.

Darrerament, però, han proliferat alguns cicles de ballades amb música enregistrada. S’addueix la manca de pressupost i les ganes de ballar de la gent, utilitzant lemes com “sardanes a la fresca” i similars. N’hi ha a llocs com Mollerussa, Constantí o Riudoms, entre altres.

Voldria deixar clar el meu respecte pels organitzadors i els que participen en aquestes ballades, perquè estic segur que si poguessin, comptarien amb cobla en viu i en directe, però, què voleu que us digui, sempre ho he trobat molt fred això de la música enregistrada per ballar al carrer. M’ho ha semblat en el cas dels esbarts, on es poden comptar amb els dits d’una mà les actuacions amb cobla que s’hauran fet aquest estiu i també m’ho ha semblat aquesta opció en els concursos de punts lliures, on l’espectacularitat de les colles queda aigualida amb una sonorització excessiva i, un cop més, freda com un bloc de gel. 

Naturalment, que cadascú faci allò que vulgui. Només els demanaria que deixessin sempre clar si hi ha o no música en viu –cosa que alguns fan però altres no- i que es tingui en compte allò de si val més qualitat que quantitat.

dimarts, 21 de juliol del 2015

Tot és bo o dolent segons l’ús que en fem

[Un dos i seguit, 17-7-15]

La implantació de les anomenades xarxes socials és un dels fenòmens més importants dels últims anys. Els avenços tecnològics són continus i això fa que l’ús que en fem també vagi evolucionant, amb un impacte sobre les relacions humanes enorme, sobretot si tenim en compte la rapidesa en la que això s’ha produït i el fet que, com diem, és quelcom obert, canviant dia rere dia.

Evidentment, això també ho observem en el món sardanista. Enmig de la selva de missatges de tota mena que es produeixen contínuament i als quals, en molts casos, tothom hi té accés, hi descobrim casos pràctics i positius. A vegades, per exemple, s’hi generen debats enriquidors, com el que hem pogut llegir al canal de Facebook titulat “Carrusel sardanista”. És clar que el fet que no sigui obert del tot ajuda a la discussió civilitzada i on s’hi aporta substància, lluny dels missatges banals i insubstancials que dominen el mitjà.

Des de fora estant pot semblar quelcom intranscendent, però el recent intercanvi d’opinions sobre si convé o no que les colles de competició coneguin prèviament les sardanes que s’han de ballar ha estat ben viu i s’hi ha dit coses interessants. Com a aspecte curiós, una qüestió secundària com és la proposta de repartir els aires a tota la sardana quan aquesta és coneguda i, per tant, es pot preparar, també ha comportat un bon intercanvi de parers. S’ha vist, entre altres coses, que no hi ha cap norma que ho impedeixi i, de fet, algú ha proposat que es porti a la pràctica immediatament. Algú ha dit que això representarà més exigència per a les colles, sobretot les més grans, però també que farà les sardanes més atractives per als espectadors i que proporcionarà al jurat més temps per valorar-les. En tot cas, queda demostrat que, com tot en aquest món, quan s’utilitzen amb seny, les xarxes socials són bona cosa.

dijous, 16 de juliol del 2015

En un país normal

[Un dos i seguit, 10-7-15]

Segurament no tant com els més inquiets voldrien, però el cert és que en qualsevol programa com aquest mateix que ara encetem, tindrem molts exemples de que en el món sardanista hi ha consciència, interès i, a vegades, resolució pràctica i efectiva que cal no limitar-se a fer sempre exactament el mateix –encara que, de moment, funcioni-, que no n’hi ha prou amb reproduir mimèticament velles fórmules i que, en definitiva, tot allò que és viu de veritat ho demostra evolucionant. Fent canvis generalment petits i, a vegades, més contundents, però mai adoptant posicions encarcarades.

Els últims temps ho demostren sovint, tal i com intentem reflectir-ho a l’“Un dos ni seguit”, els músics. No hi ha setmana en la que no podem fer referència a una o altra proposta de barreja, de fusió, però també en la que no es pugui constatar neguit, per exemple, per oferir programes variats i amb molts autors actuals i joves, un fet extraordinari fa uns anys.

Podem veure, també, com els organitzadors de ballades i altres actes, malgrat les limitacions pressupostàries, de mitjans i, moltes vegades, de comprensió per part dels responsables públics, els mitjans de comunicació i segons quin públic, malgrat això, s’esforcen per introduir petits o grans elements nous per dinamitzar allò que promouen o, directament, gosen fer realitat propostes autènticament noves. En el sector de les colles es debat constantment sobre tots els aspectes de la competició i, en alguns, els canvis han estat importants: només cal veure fotografies antigues i comparar-les amb les actuals.

Lluny de voler fer inventari, només com a exemples agafats a l’atzar del guió d’avui, trobem el “Sardabona” dels Dansaires del Penedès a les seves ballades, que són molt més dinàmiques; les ganes de fer-se visibles a la Festa Major de la gent de la Tarragona Dansa amb la caminada “Puja aquí dalt i balla”, per Sant Magí; l’estructuració del conjunt del sardanisme, lent però sembla que segur, en la nova Confederació; els discos que aporten molta substància musical....

Una situació que em fa pensar quelcom semblant a quan miro el meu país en general. Si malgrat tots els malgrats tenim una nació potent i vital, què no faríem si fos un país lliure a l’hora de gestionar-se? I pel que fa al sardanisme, si quan ja estem habituats a que molts li cantin les absoltes a cada moment, és capaç de fer realitat una quantitat ingent d’activitat setmana rere setmana i fins i tot generi coses noves constantment, què no faríem en un país normal? 

dimarts, 7 de juliol del 2015

I mira que en som d’'aldeanos'!

[Un dos i seguit, 3-7-15]

Només parant atenció en el món de les colles sardanistes de competició, podríem trobar exemples d’individus amb els oficis més variats que ens podem imaginar. Fins i tot, en podríem assenyalar un nombre considerable que han triomfat a la vida professional, gent molt preparada que, en no pocs casos, han desenvolupat la seva activitat més enllà del propi país. Gent, en definitiva, amb carreres importants, amb domini de diversos idiomes. Hi ha des d’estudiants brillants que s’obren camí arreu del món fins professionals ja consolidats.

Veient aquest panorama, potser sí que hauríem de donar la raó a aquells que blasmen la immersió lingüística i el cultiu de l’idioma propi del país, qualificant-ho d’aldeano. Perquè, fixem-nos-hi: si tota aquesta gent intel·ligent, que s’ha fet un lloc al món -en el sentit més ampli de l’expressió- i que domina idiomes, si han aconseguit això malgrat cultivar, també, una llengua minoritària, malgrat ballar una dansa ritual (com la qualificaven La Trinca, fa anys, en una divertida cançó), i, fins i tot, alguns, a més, piquen bastons a la Festa Major o, de tant en tant, fan coses tant poc modernes i cosmopolites com pujar els uns al damunt dels altres fent castells humans...; si en comptes de fer totes aquestes pràctiques de poblet i retrògrades, haguessin concentrat els seus esforços en una llengua internacional i només en les seves feines respectives, què no haurien pogut aportar, encara més, al progrés de la humanitat? Un grapat de premis Nobel n’haurien sortit!

Potser sí que convé que algunes ments preclares els convencin per tal que desisteixin de parlar en aldeano i de ballar danses passades de moda i condemnades a desaparèixer.

dimecres, 1 de juliol del 2015

Cal aprofitar totes les eines a l’abast

[Un dos i seguit, 26-6-15]

El món de la competició, a banda de les moltes virtuts que pot oferir, també comporta un gran nombre de problemes. En el cas de les colles sardanistes, allò que cada vegada més alguns proposen d’anomenar sardana esportiva, s’hi reprodueixen, a escala, tant coses positives com negatives. Són llegendàries les batusses al voltant dels jurats i dels sempre discutits resultats, que poques vegades acontenten a tothom.

La virulència de les discussions ha baixat amb els anys, però sempre s’ha mantingut la polèmica encesa. Algú pot pensar que això és inevitable i que mai, es faci el que es faci, la naturalesa humana, follonera de mena, permetrà que hi hagi pau i harmonia. Però estic segur que també és possible reduir aquestes situacions, fer més difícil que hi hagi malentesos i que els enredaires professionals –que aquí, a les colles, també n’hi ha- ho tinguin fàcil.

Un aspecte incomprensible tenint en compte els mitjans actualment a l’abast és que les classificacions oficials dels concursos triguin cinc dies a fer-se públiques, quan ja se saben en acabar cada concurs. Una altra cosa és que hi hagi errors, com ha passat aquests últims dies, errors que es poden corregir i tots contents. Costa d’entendre que en temps d’Internet i d’aparells electrònics que permeten fer mil i una coses a qualsevol individu normal i corrent, els resultats no estiguin a l’abast de tothom immediatament. Aquests dies hem vist situacions surrealistes en aquest sentit i perfectament evitables, com que blogs particulars informin abans que el web de la Unió de Colles, per exemple.

dissabte, 20 de juny del 2015

No m’ho perdonaré mai!

[Un dos i seguit, 19-6-15]

Suposo que, com jo, molts de vosaltres haureu tingut, més d’un cop, desitjos de gaudir del do de la ubiqüitat. És a dir, que a vegades us trobeu que coincideixen diverses activitats d’aquelles que no us voldríeu perdre per res del món i després de mirar-ho per tots costats, de fer càlculs impossibles, comproveu que haureu de triar si o si. Dissabte passat, entre altres coses, em vaig perdre el concert d’ Anna d’Ivori al Vendrell, és a dir, el grup de la sardanista balladora, intèrpret, compositora i no sé quantes coses més, Anna Abad. Encara sort que aquest dissabte tindrem una segona oportunitat a les Barraques de Reus.

Però com que aquí parlem de sardanes, he de fer esment d’un altra acte que també em va doldre perdre’m. Va ser el concert del 50 aniversari de la cobla La Principal de Tarragona. I em va saber greu perquè ells l’havien preparat amb il·lusió, confegint un programa d’aquells que fan respecte, amb diverses estrenes incloses. I també volia ser-hi per la cosa sentimental, ja que durant uns anys vaig formar part d’aquesta cobla. No en puc fer cap crítica, doncs, però les referències que en tinc són positives, ja que l’auditori era ple i, a més, hi hagueren sorpreses igualment bones, de manera que tot plegat encara em fa més ràbia. 

Van comptar amb el suport de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, amb una anella que va ballar, a l’escenari, una de les sardanes d’estrena, i hi va haver una mostra de bon rotllo amb l’altra cobla tarragonina, quan una bona representació de la Cossetània es va afegir als de La Principal per interpretar, conjuntament i fora de programa, la sardana Tarragona Ciutat Pubilla, de Tomàs Gil. El final de festa deuria fer ballar fins i tot els acomodadors, quan els músics es van deixar anar amb l’Amparito Roca. No m’ho perdonaré mai!   

dijous, 18 de juny del 2015

El temps dels grans aplecs

[Un dos i seguit, 12-6-15]

Com cada any per aquesta època, la nostra agenda d’activitats sobruix d’aplecs. I això que només ens ocupem dels que s’han programat a les comarques tarragonines i els més importants d’arreu del país, si més no els que apareixen a la Guia d’Aplecs. D’oferta n’hi ha gairebé tot l’any i quasi sempre n’hi ha algun prou rellevant, per les cobles que hi prenen part, pel lloc on se celebra o per determinats aspectes de l’organització. Ara, però, és un dels moments que aquesta activitat esclata en moltíssimes propostes. Més d’un ha alertat de l’excés de cites, però la veritat és que tothom vol lligar la data de l’aplec a les respectives conveniències, ja sigui per la Festa Major o, senzillament, perquè ara és quan el temps acostuma a acompanyar millor.

En tot cas, aquest munt d’aplecs, als quals ara cal afegir-hi un moment també important per a les colles de competició, demostren, un cop més, la vitalitat de la sardana. Malgrat tot.

dimarts, 9 de juny del 2015

Lideratge sense imatge

[Un dos i seguit, 5-6-15]

Fa unes setmanes, comentàvem la notícia que després de l'èxit del film “8 apellidos vascos” els seus productors preparaven una segona part centrada a Catalunya i on la sardana i la cobla hi tindran un petit espai, amb la participació de l'Agrupació Sardanista Continuïtat del Montgrí i la cobla Bisbal Jove. El que m’havia cridat l’atenció d’aquesta notícia que, evidentment, a més de curiosa, és positiva, és que, segons sembla, inicialment només estava prevista la participació, representant la cultura popular del país, de la colla castellera dels Minyons de Santa Cristina d'Aro. Es veu que algú els va fer veure que ja està bé que es vulgui representar una festa a l’Empordà amb castells, però, si us plau, que aquella també és terra de sardanes. I vull creure que també ho són moltes altres comarques del país.

Aquest fet treu a la llum un fenomen que molts veuen i pocs gosen expressar: que sembla que hi ha certa consciència més o menys generalitzada però prou important que diu que només hi pot haver una manifestació tradicional representativa del país i que és la que cal ensenyar a tot arreu. És a dir, que si potser aquí es feien sardanes, ara això ja ha passat de moda: actualment allò que “mola” són els castells i, a tot estirar, en alguns llocs, les jotes. Com si hi hagués una mena d’incompatibilitat.

Aquesta visió pobra de la nostra cultura contrasta amb les dades que s’han donat a conèixer aquesta setmana en el sentit que les entitats sardanistes i els ateneus lideren el rànquing de l'associacionisme cultural a Catalunya pel que fa al nombre de persones inscrites. Però, és clar, ja ho entenc: no estem parlant de participació efectiva, sinó d’imatge.

dijous, 4 de juny del 2015

Volubilitats municipals

[Un dos i seguit, 29-5-15]

Ja han quedat enrere les eleccions municipals però és evident que no han passat els efectes. Imaginem que el panorama no es normalitzarà mínimament fins que no es constitueixin els diferents consistoris, quelcom marcat per llei i que si no fos així segurament comportaria un estira i arronsa i un debat que podrien ser eterns.

Tots plegats estem esperant que, efectivament, s’arribi a aquesta situació de diguem-ne normalitat i entre els col·lectius més expectants segurament hi deu haver aquells que n’esperen decisions concretes. Com, per exemple, els que organitzen ballades de sardanes o les cobles que, a vegades, són contractades directament per l’Ajuntament. El cas és que la perspectiva de les eleccions havia fet que molts d’aquests contractes s’haguessin deixat en suspens temporal fins que els nous càrrecs electes adoptin una decisió. El cert és que les agendes de les cobles estan plenes de compromisos en condicional, d’actuacions reservades però no concretades.

Aquest panorama és, fins a cert punt, comprensible. Allò menys fàcil d’entendre és que els canvis de color polític en un ajuntament (i aquesta vegada n’hi haurà molts, segurament) comportin desdir-se de compromisos d’actuacions que, en teoria, no haurien de dependre d’aquestes variacions de titulars. A vegades, aquestes informalitats es donen fins i tot sense canvi de sigles, només de persones. Això és greu, sobretot, quan estem parlant de pressupostos realment minsos en comparació amb altres partides de les mateixes regidories. Aquestes situacions han estat, fins ara, habituals, però esperem que ara predomini el seny.

diumenge, 24 de maig del 2015

El “xou” de La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 22-5-15]

Amb la gran final de dissabte passat a Figueres s’ha completat una altra edició del concurs La Sardana de l’Any, un certamen que va recuperar, l’any 2004, l’aleshores Federació Sardanista de Catalunya (actualment Confederació Sardanista) i que ja havia viscut una primera etapa als anys 70 i 80.

Sempre hi ha hagut polèmica al voltant de La Sardana de l’Any, en part quan alguns l’han qualificat, per exemple, de “xou”, de manera clarament despectiva. Però també han aparegut les polèmiques pròpies de tot concurs, aquí corregides i augmentades, ja que es tracta de votacions populars. Alguns se n’han desencantat quan han vist com, sovint, sardanes realment fermes han quedat bandejades per altres de qualitat dubtosa –sempre segons el punt de vista de cadascú, és clar-, potser sense acabar d’entendre que, abans que res, es tracta de divulgar al màxim les composicions noves tot aprofitant aquest muntatge en el qual s’hi han implicat emissores d’arreu del país.

Sembla que els responsables s’estan plantejant una important reestructuració de La Sardana de l’Any. Fins i tot s’havia parlat de canviar-li el nom. En tot cas, el cert és que li cal un nou impuls i un replantejament, això sí.

divendres, 22 de maig del 2015

Un músic singular i emprenedor

[Un dos i seguit, 16-5-15]

Al llarg del temps que portem oferint-vos aquest temps de sardanes, esbarts i música per a cobla, hem tingut l’oportunitat de parlar de molta gent que es mou, d’una manera o altra, en aquests ambients. Són persones més diverses del que es podria pensar i no només per la feina concreta que fan: organitzadors, músics, balladors de plaça, dansaires de colla, compositors, estudiosos, divulgadors, coreògrafs. Naturalment, tots tenen la seva vida, altres activitats i les ocupacions professionals més diverses. Actuen amb un major o menor grau de dedicació, però sempre he mostrat el meu respecte per a aquests individus que fan feina altruista i mai prou reconeguda; o, com és el cas dels músics, amb remuneracions sempre insuficients, que exigeixen altes dosis d’amor per la seva militància a les cobles o escrivint música.

A aquest reconeixement generalitzat, a vegades s’hi afegeix un sentiment d’admiració respecte determinats personatges capaços de fer coses que van més enllà. És el cas del Marcel Casellas, un músic singular, que ha treballat diversos camps, però molt especialment el de la música tradicional, on ha hi ha esmerçat una quantitat d’esforços i ha impulsat projectes originals gairebé innombrables perquè no acabaríem mai. Omnipresent en festivals tipus Tradicionàrius, una de les seves dèries sempre ha estat integrar els instruments de la cobla en les formacions folk més diverses. Ara, ha publicat un llibre-disc amb un bon grapat de les seves sardanes diguem-ne estàndard i uns comentaris sucosos on no s’està de dir les coses clares sobre diversos aspectes. Una aportació valuosa, entre altres coses, perquè el món folk i el de la sardana i la cobla no sempre han anat del tot agermanats, malauradament.